dilluns, 31 d’agost de 2015

Una mirada al País Basc


Plantejament

Per a algú que viu amb intensitat l’assolellat i calorós estiu mediterrani, no hi ha cosa més extraordinària i motivadora que fer unes hores de cotxe i plantar-se en el nord peninsular. Un trajecte que ve a ser una ràpida teletransportació pel globus terraqüi. Perquè, d’alguna manera, hem plantejat aquesta escapada per tal de buscar la part oposada d’allò que tenim a casa. Això és frescoreta i verdor, ni més ni menys, en ple mes d’agost. Farem un parell de nits de càmping al País Basc francès per després instal·lar-nos a casa d’un amic valencià, qui fa un parell d’anys viu a Bilbao, la gran capital industrial.

Recorregut

Durant l’última hora de trajecte cap a la destinació final, no ha fet falta l’aire condicionat que ens ha acompanyat al llarg del viatge. A mesura que serpentejàvem a través de les muntanyes de Navarra en direcció a la frontera francesa, hem trobat l’aire fresc que buscàvem. L’arquitectura corpulenta dels caserius, així com el paisatge eminentment verd i frondós en el qual ens endinsem, ens donen la benvinguda a un nou país.

El rierol que bordeja el càmping on ens allotgem marca la frontera que divideix l’estat francès i espanyol. A nosaltres, ens ha tocat estar de la part francesa. Ens fa la impressió que vivim en un tauler d’escacs: blanques o negres. Si les fronteres estatals ja són artificials per elles mateixes –ho vaig veure clar al llac Titikaka, en la invisible línia divisòria entre Bolívia i el Perú-, ací es torna a constatar l’evidència. Esquarterar pobles amb delimitacions sobre el mapa deuria ser un art a extingir.

Arribada

Hem vingut a aquesta comarca bucòlica com si férem una peregrinació. Resulta que la meua parella rep el nom d’un pintoresc poblet anomenat Ainhoa. Era un dels seus somnis d’adolescent fet realitat. Per això no han faltat les fotos sota diferents rètols de carretera. Jo m’he portat la càmera de fotos/vídeo amb l’objectiu de captar imatges que són postals inacabables.

Fem distàncies curtes en cotxe per visitar diferents pobles mentre quedem desbordats de bellesa de les vistes que ens ofereixen les carreteres secundàries que transitem. També, és clar, ens distanciem dels nuclis habitats per recórrer sendes que ens porten a boscos i prats encisadors. Com per quedar-se ací a viure!

Camí de Bilbao

Se’ns fa difícil d’imaginar que la costa atlàntica quede només a una desena de quilòmetres d’on estem. Sembla que ací la gran civilització mai ha arribat. Tot es manté intacte, com una fotografia de Benidorm en els anys 50. Cert és que, quan ens proposem abandonar aquest xicotet paradís muntanyós, per dirigir-nos a la costa, trobem la massificació de cara. Les carreteres estan saturades de vehicles, hi ha embussos per tot, alhora que ens topem amb una dificultat enorme per trobar una plaça on aparcar. Si pensàvem visitar localitats de renom turístic com ara Hendaia o Bidart, ben aviat abandonem la idea, després de veure com de difícil se'ns fa moure’ns per una zona atapeïda de cotxes i turistes.

Escapem de l’eixam per clavar-nos en un altre: el de la ciutat postindustrial de Bilbao. El GPS del telèfon mòbil ens porta, amb una efectivitat sorprenent, al pis de l’amic que ens acull. Descarreguem maletes i aprofitem el que resta de dia per anar a una platja propera de la ciutat. Està fent bon oratge des que hem arribat a terres basques, així que aprofitem el moment per veure pondre’s el sol a través de l’horitzó de la mar, cosa impensable en el costat del Mediterrani en què vivim.

Dies a Biscaia

Les setmanes prèvies al viatge, mirava a internet llocs d’interès turístic arreu del País Basc. Però ara que estic ací, ho veig més clar. Tot i que aquest país és relativament xicotet pel que fa a extensió, ràpidament ens hem adonat que no val la pena allunyar-se massa del nostre epicentre que és Bilbao. Més que res perquè tot d’una hem vist que no cal anar gaire lluny per trobar llocs espectaculars. Per exemple, la platja que anàrem a veure la posta de sol ens va parèixer collonuda. Tant és així, que vam pensar que en els pròxims dies no aniríem a més de tres quarts d’hora de cotxe de Bilbao. En els temps de la moda slow, nosaltres farem el nostre particular slow trip.

Hem visitat la històrica ciutat de Gernika per després buscar la natura a l’estuari d’Urdaibai, reserva de la biosfera. Ens haguera agradat dedicar-li més temps a l’excursió del matí, però hem quedat per dinar a la ciutat amb qui fa d’amfitrió i els minuts passen. Per la vesprada, després d’un copiós àpat, hem fet sessió golfa a la platja d’Azkorri fins que se n’ha anat el dia. Com si estiguérem a Eivissa amb vida de gent sofisticada, veure com s’amaga el sol a través de l’oceà sempre és tot un espectacle. Hui tampoc hem deixat passar l’ocasió.

El matí següent posem el GPS rumb a l’ermita de Gaztelugatxe, coneguda també com “el lloc on es va casar la Igartiburu”. El paratge és especialment captivador, amb l’afegit que es decidiren a construir un temple en un illot connectat per unes escales. És agost i un riu de gent ha tingut la mateixa idea que nosaltres de visitar el lloc. Mentre faig el trajecte, el qual presenta diferents desnivells, m’imagine com deu ser fer l’excursió en solitari un dia d’hivern i mala mar. Una experiència mística, segur!

La nostra condició mediterrània de sol i platja pesa molt. Així que, després de l’esgotadora excursió, fem port a la platja de Bakio. Dinem d’entrepà mentre assistim atònits a l’espectacle que ens ofereix la baixa marea. Em banye de nou en una aigua que imaginava molt més freda i continuem la marxa cap un poble eminentment pesquer com és Armintza. En el camí quedem bocabadats en trobar la central nuclear de Lemoiz, abandonada a meitat dels 80 després d’anys de lluita contra la seua posada en marxa. La nit a Bilbao, la dediquem a fer ruta de pintxos i conèixer un poc la moguda nocturna. Això sí, sense allargar-ho massa, que ja tenim una edat.

La ciutat industrial

Fins ara no havíem dedicat un dia a la ciutat. Ho farem hui amb l'ajuda del metro. Però abans passegem pel “casco viejo” i entrem a mirar les parades de peix del mercat. Quan considerem que estem amarats de la vida del centre històric, ens endinsem en el subterrani. El metro desprèn modernitat per totes bandes. L’amic valencià ens ha recomanat que fem el passeig de Getxo a Portugalete per conèixer la zona marinera dels voltants de la ciutat. L’excursioneta del matí ens aproxima també a la burgesia industrial de l’època. Estem envoltats de mansions d’època en un dels municipis amb més alt nivell de vida de l’estat.

Trobar-se de cara amb el pont penjant de Portugalete té un punt de regressió al passat. Hi pugem il·lusionats de creuar la ria amb un sistema quasi únic. Ací acabem la llarga volta del matí. Dinem a casa i per la vesprada ens llancem a caminar el centre de Bilbao, amb el museu Guggenheim com a referència. Tot el món parla de l’evolució que ha experimentat la ciutat en les últimes dècades. D’una època industrial, filla de l’apocalipsi, a una altra de moderna i culturalment molt activa. En aquesta primera impressió de la ciutat, trobem encant per tots els racons. Després de molt de caminar, tornem a casa amb bon gust de boca.

En despertar al dia següent, plantegem una ruta que ens durà al bosc d’Oma, no molt lluny de Gernika. La intervenció artística realitzada sobre els arbres per part d'Agustín Ibarrola, un dels intel·lectuals impulsors del vaixell enfonsat UPyD, ens sorprèn relativament. Dinem pollastre a l’ast en una “cervesera”, una mena de xiringuito de carretera dedicat als amants del diumenge, dit finament.

Per si no hem tingut suficient costa cantàbrica en tots aquests dies, tornem a contemplar la mar, en aquest cas, des de la platja de Laga. El sol ens ha abandonat, i ni tan sols ens plantegem posar els peus a l’aigua. No obstant això, passem una bona estona en aquest evocador paratge. Mai et canses de contemplar llocs així. El bosc de les muntanyes que envolten la platja arriba a descendir fins pràcticament al nivell de la sorra. De tornada a casa, fem una nova parada a l’estuari d’Urdaibai. Analitzem per on entra la famosa ona surfera de Mundaka i continuem la marxa cap a casa. Soparem i farem una incursió en les festes de Bilbao, l’Aste Nagusia, que han començat hui.

Amb la calma, eixim de casa per dirigir-nos a un concert d’un artista jamaicà que actua en una cèntrica plaça de la ciutat. La pluja, però, ens obliga a abandonar el recinte descobert abans d’allò previst. Anem cap a les txosnes a arrecerar-nos de l’aigua, al mateix temps que ens capfiquem en el punt neuràlgic de la festa. Sota un ambient d’aspecte marcadament abertzale, sonen grans èxits de la música comercial. Patxanga de la bona per desinhibir-se de la tensió política que es viu a Euskal Herria des de fa dècades.

La nit acaba amb correcció, amb una disbauxa controlada. Demà matí partim a casa. Ens espera una jornada laboral de cotxe, és a dir, huit hores de carretera  -amb parades incloses- per retornar a la nostra realitat: sol, calor i llum, molta llum. Els ingredients perfectes que ens fan mediterranis tants dies a l’any. Recordarem, però, que a una distància assequible, es viu de manera diferent, amb tonalitats verdes i aigües poderoses. Recordarem també les ànsies inesgotables de ser per sempre poble.





diumenge, 15 de març de 2015

Preocupantment jove


És diumenge. He quedat a primera hora del matí amb una colla d’excursionistes al pàrquing d’una gran superfície comercial, un lloc desèrtic de fàcil trobada. Conec un parell de persones dels qui m’acompanyen –o acompanye- en el meu dia de muntanya. Al principi de l’excursió em relacione amb els amics amb qui tinc la confiança donada pels anys. A poc a poc, però, vaig obrint-me amb naturalitat a la resta d’integrants del grup. És un procés que a vegades necessita d’un esforç que ningú t’exigeix.

Sovint resulta més fàcil fer la teua i aïllar-te en un núvol de timidesa introspectiva. Ara bé, trencar el gel amb unes paraules soltes et pot conduir a camins més interessants i enriquidors. Perquè la muntanya és caminar i observar, però també et permet establir converses sense interrupció mentre recorres un paisatge que t’obri els sentis més adormits. En el fons, embolcallar-te en el silenci quan has passat a formar part momentàniament d’un grup és signe de mal gust, de desinterès manifest pels qui acompanyes. Així que, això que a priori pareixia un esforç, va evaporant-se conforme t’obris pas entre matolls.

La colla amb qui faré cim abraça un ventall ample d’edat. Diguem que comença amb els vint-i-llargs –ho sabem de sobra: quan abandonem l’obsessió per les nits del cap de setmana- i acaba amb els cinquanta-i-tants. Tot i que els anys que tinga cadascú importen poc en aquest tipus d’activitat, ja que pesen més les cames que l’edat, sempre es pot percebre una lleugera diferència generacional en el tipus de conversa que establim. Posem que parles de com de difícil estan les coses per als qui busquem treball. La persona d’edat més avançada del grup, amb qui t’has arrancat a xerrar, et parlarà de com ho viuen els seus fills que ja han entrat en això que es diu mercat laboral.

Si continuem aprofundint sobre qüestions personals i arriba l’hora que et pregunten els anys que comptes, et sentiràs a mig camí entre l’edat dels seus fills, que sí que estan en plena joventut, i tu, que no ets capaç de dir-te jove: perquè segurament el teu interlocutor, a la teua edat, ja tenia dos fills crescudets i un treball que sortosament encara conserva. I dius amb discreció: tinc trenta-quatre anys, i un present i un futur per construir. I ell et respon animadament: ah, si ets jove encara! I tu contestes: bé, sí, potser sóc jove... però preocupantment jove.

A ell li fa gràcia la manera amb què ho has adjectivat: li pareix ocurrent. A mi, aquesta conversa em deixa regust de no sé què. La conversa s’esvaeix, tal vegada perquè ara ve el tram més feixuc del dia. De forma instintiva busque el cim amb la mirada i no el veig: s’amaga darrere d’una lloma que encara hem de superar. Ja sé com va això de la muntanya: costa arribar al cim, però al final l’acabes conquerint. Tinc energia suficient per anar i tornar.

dissabte, 3 de gener de 2015

Amb les mans


Mai vaig ser un xiquet que destacara per ser destre. Quan fèiem manualitats a classe o jugàvem a qualsevol esport, m’agradava quedar en un segon plànol. En música, no tenia un excessiu sentit del ritme. Per això, des de ben menut, pressentia que aquell tipus d’activitats que requerien d’una mostra d’habilitat, no eren per a mi. I així vaig créixer. Em sentia més còmode movent-me entre llibres que no entre pinzells, balons o flautes.

No vaig tindre cap dubte a l’hora de decidir-me per estudiar una carrera universitària, entre d’altres coses, perquè no em veia treballant amb les mans. Vaig superar els estudis sense pena ni glòria fins que vaig fer el salt al món laboral. De la mateixa manera que passaven ràpid els anys, també passaven ràpids els treballs. Perquè estava immers en un món en què les feines tenien una data de caducitat curta. Passava d’empresa en empresa, com qui canvia de bar en una llarga nit de copes.

Del frenesí laboral al buit. I sense quasi avisar. Així ho vàrem viure els companys i jo que formàvem part del gremi, amb nocturnitat i traïdoria. El món deixava de moure’s sota els nostres peus. Tot prenia una altra dimensió. Cadascú es recol·locava i buscava un nou espai que ocupar. En aquest periple de pèrdua del treball intel·lectual –perquè, tot i que a vegades la creativitat era limitada, sempre aportàvem part d’intel·lecte-, tornava als orígens. Em despullava de l’ofici que havia exercit fins aleshores i començava a trampejar d’allà on fóra.

A casa ja coneixien els intervals en què em quedava sense feina a l’espera que entrara una altra. Quan succeïa això, els meus pares sempre trobaven una habitació o unes reixes que fer-me pintar. Si et pares a pensar, tot es susceptible de ser repintat en quasi qualsevol moment. Una mà de pintura no fa mal a ningú. Per això, sempre m’entretenien amb treballs de menor o major envergadura. I, a poc a poc, agafava una experiència, la d’emblanquinar parets amb destresa.

Desconnecte del món quan treballe amb les mans. He fet ja un parell de temporades la campanya de collita de la fruita insigne del poble, el caqui. I no puc dir que no m’agrade la feina. Ens ho passem bé tota la colla de collidors. Si un no diu una parida, la diu l’altre. I així, amb l’alicata a les mans, passem les hores. Sense més preocupacions que deixar córrer la jornada entre arbres de caquis i rialles.

Amb les mans, també m’he enfrontat a nous reptes, com ara posar a punt una tenda de llanes a la qual ens dediquem amb cos i ànima. M’he vist fent “xapuses” inimaginables i, fins i tot, construint algun que altre artilugi per a la decoració del local. Qui m’ho anava a dir? O qui m’anava a dir que un amic em passaria un estrany treballet com és ensobrar carrets fotogràfics. És a dir, agafar la pel·lícula ja revelada i posar-la dins d’uns sobres plàstics per a la seua posterior conservació. Hores i hores fent un treball mecànic que m’evadia de la pregunta: i què puc fer ara d’aquest temps mort?

I així, a poc a poc, he anat abandonant una mentalitat que m’abocava a sentir-me poc capaç amb el treball que ens ha fet progressar com a espècie, aquell que combina la destresa manual amb la intel·lectual. Arrosseguem segles d’avenços gràcies a la inventiva. De tot açò, a mi, particularment, el fet d’aprendre a fer feines amb les mans, m’ha permès a alliberar-me d’inseguretats, de sentir-me capaç en un terreny que m’era estrany. Ara, per exemple, no tinc por a estar hores de peu collint les fruites d’un arbre o enfrontar-me a la força motora d'un taladre. D’alguna manera, m’he tret un pèl d’aburgesament que et dóna una trajectòria de formació universitària. I sobretot he entès com de poderosos som amb les mans.

diumenge, 30 de novembre de 2014

Un diumenge de pluja


Al meu país la pluja no sap ploure, com diu el cantantautor xativí Raimon. Feia mesos que esperàvem que en caiguera una bona i, per fi, hui ha arribat el dia. M’alegre pels camps, els boscos i els animals, que ho necessitaven tant o més que els humans d’aquestes contrades. Perquè, en els darrers mesos, si ha plogut, han sigut quatre gotes. I això és com no ploure. Més encara, en una terra erma immersa en la sequera de l’estiu, a la qual aquestes quatre gotes estan lluny de fer-li saó.

Per les immenses ganes de veure ploure, aquesta nit m’he despertat un parell de vegades per assegurar-me que el remor que escoltava era, efectivament, pluja. El primer que he fet en alçar-me del llit, ha sigut guaitar per la finestra i mirar el cel amb alegria. Estava gris i tancat, el pla perfecte per a un diumenge de tardor. De seguida, he replantejat el dia. Hui toca un clàssic dels diumenges: sofà i pel·li. Tot això, sense oblidar que a la casa mai li està de més una neteja, encara que siga ràpida.

He dinat després de llançar-me a l’art de fer net casa, una tasca que mai sembla acabar, i m’he estirat plàcidament al sofà. Quines ganes tenia que arribara aquest moment! La neteja a fons a què m’he vist abocat, se m’ha fet llarga. Fora, a través de la finestra, observe com la pluja no ha deixat d’acompanyar-me en el matí més casolà que m’he trobat des de feia temps. I és que, en dies festius, sempre busque l’excusa per escapar-me lluny de casa. A ser possible, a un lloc perdut de les nostres muntanyes.

Mentre em decidisc quina pel·lícula puc veure –és més fàcil buscar que trobar-, pense en com d’afortunat sóc per tindre què triar. I no em quede només en això: en l’abundància que proporciona internet. Observe detingudament el meu voltant: el còmode sofà, l’estufa en marxa, la tele de plasma, la calidesa de la llar. Fora continua plovent, tal vegada ara amb més insistència. I pense en els veïns que s’han quedat sense casa després de la bombolla immobiliària, en aquelles persones que es troben desemparades en aquest món fred.

I sent com se’m fa d’incòmoda aquesta situació, ara que ja havia trobat el meu moment de placidesa. No caic en la temptació de maleir el benestar en què visc: al capdavall, qui sóc jo? Seria injust carregar les culpes en contra de la classe mitjana de la qual molts diem formar-ne part. Seria justament el que ells volen quan demanen almoina per als pobres. Ho vaig veure ahir, en un perfecte dissabte de compres, a l’Ikea, i també al Consum. S’acosten dates nadalenques i només volen que expiar culpes i fer-nos partícips de la misèria que ells han creat. Dilucide l’objectiu: anem a per vosaltres!

dilluns, 27 d’octubre de 2014

Memòria en fallida

Fallida del sistema. No és una crisi cíclica del capitalisme, és pitjor encara: ha caigut l’entorn del meu ordinador. Una concatenació d’errors ha provocat una caiguda massiva d’arxius quantificats amb un valor incalculable. Se n’han anat en orris milers de fotos, centenars d’arxius de text i vídeo, descàrregues pirates de música i pel·lícules, programes informàtics... és a dir, tot!

Estic assegut davant una pantalla muda, que s’ha quedat amb un estàtic fons negre i lletres grises, les quals amaguen un missatge críptic, indesxifrable als meus ulls. Faig cara de pomes agres mentre repasse amb la ment tot allò que he perdut per sempre més. Em sent dèbil, indefens davant un sistema que fa el que vol de mi en el moment menys pensat.

No he sigut previsor de guardar periòdicament una còpia de seguretat dels arxius més preats en un disc dur extern, segur com estava que el meu espai digital era inviolable. Sabia, però, que aquestes coses passen i, malgrat tot, pensava que mai em tocaria a mi. He deixat guardats els últims anys de vida als designis d’un món tan inestable com difícil de predir.

El còctel que barreja desinterès i desgana pot ser explosiu quan el deixes a les mans de l’atzar informàtic. Se m’obri una escletxa digital del meu passat; s’obri un parèntesi que adopta forma de forat negre. El buit dels anys que només romandran en la memòria real, viva. La memòria que necessita d’esforç mental per ser recuperada. No hi ha més alternativa que pensar i pensar.

Es quedaran molts moments pel camí. Només prevaldran els més forts, aquells que han deixat empremta en algun racó ocult d’un cervell que tendeix a oblidar perquè mai tindrà un espai d’emmagatzematge il·limitat. És la nostra condició humana: vivim per recordar i oblidar.

dijous, 23 d’octubre de 2014

Números de telèfon

No sé què li ha passat al mòbil però se m’han trasbalsat tots els números de telèfon que havia acumulat des dels temps que va arribar a les meues mans aquesta eina de comunicació sense la qual no sabem, ni podem, ni volem, viure.

He hagut de revisar l’agenda de contactes per fer una tria dels números que a dia d’avui em poden ser útils. Perquè n’hi ha molts que, agrade o no, mai més em faran paper. No per res personal, ni molt menys, sinó perquè la distància física o temporal ens ha acabat allunyant de forma diametral. Tot i que, estic segur, si la vida ens tornara a situar un davant l’altre ens naixeria una abraçada fraternal.

I parlaríem dels moments compartits, d’una època que va passar per no tornar. Ho faríem amb complaença, amb un mig somriure que tindria tant d’agre com de dolç. I ens diríem: quins temps aquells, com ens ho passàvem de bé. Ens acomiadaríem amb un punt de tristor, amb el dubte si aquella trobada casual potser seria l’última. Va com va. De nou, caminaríem cadascú en la seua pròpia direcció, sense mirar massa enrere, que davant dels ulls on passen les coses.

Torne a la configuració de l’agenda telefònica que em toca reelaborar forçosament. M’és complicat passar de llarg determinats contactes, malgrat tindre la certesa que difícilment els marcaré en el mòbil. Per uns instants tinc una angoixosa sensació que m’obliga a firmar actes de defunció d’amistats que un dia es varen viure intenses.

Aquesta operació de reorganitzar l’agenda s’està convertint en un sentit exorcisme que tracta de foragitar els fantasmes del passat, aquells que m’acompanyaren en un moment donat de la vida. Passar pàgina és un acte necessari per tal d’afrontar noves situacions amb energies renovades. A vegades necessites traure-li pes a la motxilla per fer el camí més lleuger d’equipatge.

No puc defugir les coses com vénen i si ara l’ocasió requereix mirar de cara els temps que vàrem ser, ho faré sense que em tremole la mà. M’envalentone, pose el cap fred i actue com un buròcrata diligent. Al capdavall, poc importa si han quedat reduïts a un mer número de telèfon. Tot el vàrem viure plegats pesarà molt més que una seqüència xifrada de nou dígits.

dilluns, 15 de setembre de 2014

Moltes nits


Acumule moltes nits de marxa a l'esquena. Porte arribant tard a casa des de l'època en què era estudiant d'institut. He vist nits de tots els colors, amb mil finals possibles. He viscut nits absurdes però també d'intenses. M'he mogut en ambients alternatius i, menys habitual, comercials. He assistit a mil concerts i, quan ha calgut, he anat de discoteca. Més d'una nit he begut més alcohol del que haguera desitjat. M'he alçat a hora de dinar i també he anat a treballar havent dormit un parell d'hores. Moltes vegades he estat dels últims en abandonar el vaixell amb la sensació que alguna cosa estava per ocórrer. He estat, en resum, cronista de la nocturnitat.

M'he gastat molts diners en bars sense entendre si aquesta inversió revertia en la meua persona. Quan han aparegut els primers raigs del dia, m'he espolsat les espardenyes i m'he ocultat a casa. He creat una cambra obscura per tal de recuperar-me de la nit. He conegut gent que ni recorde, personatges que només pots trobar-te quan es fa fosc. A vegades m'he avorrit per no saber què fer ni on anar però, per damunt de tot, m'ho he passat bé. No havia d’existir cap motiu concret perquè la festa fóra una festa.

He viscut situacions kafkianes de final imprevisible. He constatat també que la nit és una jungla. Entrada la foscor, algunes feres ixen a passejar. He conegut la seua part més obscura, quan el patetisme aflora a altes hores de la matinada. I és quan determinada fauna nocturna necessita marcar territori, sense cap respecte per res ni per ningú. Per sort, també m'he trobat gent simpàtica, oberta i agradable, i no només imbècils insuportables. La nit me n’ha donat de tots els gustos: des de porters de discoteca que es comporten com primats amb desig d'imposar-se al grup fins a persones encantadores que, sense motiu aparent, lliuren la seua amistat en un acte inusitat de germanor espontani.

Explorem la nit com si fóra el nostre hàbitat natural. La pilotem tant que hem acostumat el cos i la ment a nous horaris. Per sort, amb el pas dels anys, ens aboquem a un estil de vida més normal -més humà, podríem dir-. Anem abandonant un món que genera molt de desgast físic i psíquic. Tant ens n’allunyem d’aquest món, que ha estat tan nostre, que la nit queda com una anècdota difícil de trobar, però que sovint es té la necessitat de ser buscada. Darrere els dies més insospitats, sempre s'amaga una nit en la qual pots deixar-te caure.