No t'has equivocat

A vegades escolte una veu que em diu: “Lluc, t’equivocares...”. Faig per ignorar-la, però sovint ressona en el meu interior i no puc exorcitzar-la com voldria. A vegades li done credibilitat, molt al meu pesar. Però moltes vegades m’impose a ella i li dic: “Tu què sabràs de passions i il·lusions juvenils! Eres massa racional com per entendre res! Què fàcil és parlar quan estàs amb la merda fins al coll! Ara no vols recordar quan feia allò que m’agradava i com ho gaudia... Ets una egoista, no vols ajudar-me, només vols enfonsar-me! Vés a fer la mà!”. I m’enfade, és clar que m’enfade, prou em costa sobreposar-me a la situació com perquè vinga a donar-me lliçons que no van enlloc.

En aquesta nòria que es diu vida, en la qual puges i abaixes amb la mateixa rapidesa, has de saber posar-te al teu lloc. Igual que reps bufetades, també reps afalacs. Cada senyal, compta en la lluita de la supervivència. Entendre que has de deixar-te portar per les contradiccions, et permet viure amb l’existència més tranquil·la. No sé si em vaig equivocar per haver escollit el camí més complicat i tortuós. Però sé que, mentre el caminava, em realitzava en una professió que mai ha estat fàcil. Lamentar-se quan és tard, a més d’inútil, és totalment contraproduent. En termes moderns, de loser. Potser hauria d’haver escoltat els consells de familiars i amics en el seu moment, però per què anava a pensar jo en una altra cosa si la vida em somreia!

Mai vaig viure per damunt de les meues possibilitats, ara que està tan de moda la frase. Això no se’m pot recriminar. Vaig fer allò que em dictava el cor. Jugava amb foc i era conscient que podia cremar-me. Els somnis d’adolescent no es poden esvair perquè els temps t’imposen la seua realitat. M’he nodrit d’experiències i aprenentatges que em serviran per tota la vida. He crescut en l’adversitat i m’he fet fort. Quan s’acabava una etapa, lluitava per crear-ne una de nova. És cert que era una època en què era més fàcil moure’s lliurement. Però i què! Li plante cara a la vida i ja està. Per alguna raó, m’inspira tant allò de “tot arriba”. No tinc cap déu: crec en mi i en els meus.

No hi ha dubte que tornaré a escoltar la maleïda veu. I, si cal, li escopiré una i mil vegades. “No m’he equivocat. T’has equivocat tu, per derrotista. Deixa’m en pau, no tens res a fer. Treballe per trobar un lloc al món, com ho fa tanta gent. Així que deixa de sermonejar-me i si vols dir-me alguna cosa que siga en clau positiva. De negativitat, ja m’arriba per moltes bandes. No sigues tu –jo, al capdavall- qui em faça la traveta. I t’ho torne a repetir: no em vaig equivocar, he fet el que sentia. I prou”.

Russafa és el meu barri

Encara no havia complert els 18 anys d’edat quan vaig arribar a Russafa. Era el meu últim any d’institut i sabia que el curs vinent m’esperava una nova vida. Començaria a estudiar una carrera universitària i m’instal·laria en la ciutat durant els pròxims cinc anys. Russafa seria el meu barri.

L’any 1998 Russafa no deixava de ser un bonic barri de l’Eixample, només que amb un inconfusible aire decadent. Feia l’aspecte que els qui decideixen sobre quins barris s’han de degradar i quins han de lluir un bon aspecte, s’hagueren posat d’acord en deixar perdre una part del barri. Aleshores els edificis estaven per pintar i el gris dominava les façanes; els negocis de venda al per major, instal·lats als baixos comercials, inundaven els contenidors de fem amb enormes caixes de cartró; hi havia un anar i vindre constant de furgonetes de càrrega i descàrrega; la immigració s’havia vist atreta pel barri fins al punt que sobretot la comunitat magrebina havia pres determinades cantonades com un espai de convivència.

Russafa era considerat, a ulls de la immensa majoria d’habitants de la ciutat, un barri d’acollida immigrant. Això mai va ser un problema per als qui vivíem allà, per al nostre dia a dia. Que m’oferiren haixix cada vegada que em dirigia a casa, no era un fet que traumatitzara la meua joventut. Perquè més enllà del “trapicheo” de droga blana, no existia cap més conflicte per a una ment benestant. Potser sí que es trobava a faltar la desídia en què es tractava el barri des de la màxima institució local. La falta de zones verdes o d’una escola pública sí que era motiu de queixa per part del veïnat.

Passaren els cinc anys d’estudis universitaris i la vida em va portar a diferents latituds. Ara bé, mai vaig perdre contacte amb el barri. Cada vegada que anava a València, em quedava a dormir a Russafa, amb la qual cosa assistia bocabadat als canvis que experimentaven els quatre carrers de referència en què m’havia criat a la ciutat. A cada nova visita, em sobrevenia la sorpresa.

Hi havia una desaparició progressiva dels baixos comercials dedicats a la venda al per major. Aquests baixos estaven sent substituïts en molts casos per negocis d’hostaleria. Els bars i els restaurants s’havien convertit en el nou ingredient amb el qual agitar la vida –nocturna- del barri. Era també un reclam per a joves dissenyadors i artistes en general, cansats de veure com el turisme s’apoderava del centre històric de la ciutat.

Ara per ara, Russafa està en el punt de mira de tot aquell que respire modernitat, ni que siga en forma de fals “postureo”. El barri ha canviat, i molt, en l’última dècada. És un lloc on tot el món li fa gràcia viure. Està de moda, per dir-ho clar i ras. Però corre el perill que, com li ha passat al Carme, es despersonalitze, que s’ofegue d’èxit.

Un barri ha d’estar dotat d’espais de convivència totes les hores del dia. No només quan cau la nit. La gent gran, amb denominació d’origen de Russafa, no baixa a fer-se canyes a les terrasses. Necessita els seus espais de quotidianitat. Quan desapareix un antic comerç i és substituït per un bar amb horaris més bé nocturns, es perd un part de la vida real del barri.

Més de 15 anys després del meu desembarcament a la ciutat, me n’adone que Russafa sempre ha tingut personalitat pròpia i que, com la vida mateixa, ha anat fluctuant sobre la seua trajectòria. Potser ara és moment, abans que la bola es faça massa gran, de reflexionar quin model de barri volem els veïns. Tant els qui acaben d’arribar com els qui estan de tota la vida, hem de reivindicar que no tot es mou per modes passatgeres. Estimem Russafa perquè és el nostre barri.