Plantejament
Per
a algú que viu amb intensitat l’assolellat i calorós estiu mediterrani, no hi
ha cosa més extraordinària i motivadora que fer unes hores de cotxe i
plantar-se en el nord peninsular. Un trajecte que ve a ser una ràpida teletransportació
pel globus terraqüi. Perquè, d’alguna manera, hem plantejat aquesta escapada per
tal de buscar la part oposada d’allò que tenim a casa. Això és frescoreta i
verdor, ni més ni menys, en ple mes d’agost. Farem un parell de nits de càmping
al País Basc francès per després instal·lar-nos a casa d’un amic valencià, qui fa un parell d’anys viu a Bilbao, la gran capital industrial.
Recorregut
Durant
l’última hora de trajecte cap a la destinació final, no ha fet falta l’aire condicionat
que ens ha acompanyat al llarg del viatge. A mesura que serpentejàvem a través
de les muntanyes de Navarra en direcció a la frontera francesa, hem trobat
l’aire fresc que buscàvem. L’arquitectura corpulenta dels caserius, així com el
paisatge eminentment verd i frondós en el qual ens endinsem, ens donen la
benvinguda a un nou país.
El
rierol que bordeja el càmping on ens allotgem marca la frontera que divideix l’estat
francès i espanyol. A nosaltres, ens ha tocat estar de la part francesa. Ens fa
la impressió que vivim en un tauler d’escacs: blanques o negres. Si les
fronteres estatals ja són artificials per elles mateixes –ho vaig veure clar al
llac Titikaka, en la invisible línia divisòria entre Bolívia i el Perú-, ací es
torna a constatar l’evidència. Esquarterar pobles amb delimitacions sobre el
mapa deuria ser un art a extingir.Arribada
Hem
vingut a aquesta comarca bucòlica com si férem una peregrinació. Resulta que la
meua parella rep el nom d’un pintoresc poblet anomenat Ainhoa. Era un dels seus
somnis d’adolescent fet realitat. Per això no han faltat les fotos sota
diferents rètols de carretera. Jo m’he portat la càmera de fotos/vídeo amb
l’objectiu de captar imatges que són postals inacabables.
Fem
distàncies curtes en cotxe per visitar diferents pobles mentre quedem
desbordats de bellesa de les vistes que ens ofereixen les carreteres
secundàries que transitem. També, és clar, ens distanciem dels nuclis habitats
per recórrer sendes que ens porten a boscos i prats encisadors. Com per
quedar-se ací a viure!
Camí de Bilbao
Se’ns
fa difícil d’imaginar que la costa atlàntica quede només a una desena de
quilòmetres d’on estem. Sembla que ací la gran civilització mai ha arribat. Tot
es manté intacte, com una fotografia de Benidorm en els anys 50. Cert és que,
quan ens proposem abandonar aquest xicotet paradís muntanyós, per dirigir-nos a
la costa, trobem la massificació de cara. Les carreteres estan saturades de
vehicles, hi ha embussos per tot, alhora que ens topem amb una dificultat enorme per trobar una plaça
on aparcar. Si pensàvem visitar localitats de renom turístic com ara Hendaia o
Bidart, ben aviat abandonem la idea, després de veure com de difícil se'ns fa moure’ns per una zona atapeïda de cotxes i turistes.
Escapem
de l’eixam per clavar-nos en un altre: el de la ciutat postindustrial de
Bilbao. El GPS del telèfon mòbil ens porta, amb una efectivitat sorprenent, al pis de l’amic que ens acull. Descarreguem maletes i aprofitem el que resta de
dia per anar a una platja propera de la ciutat. Està fent bon oratge des que
hem arribat a terres basques, així que aprofitem el moment per veure pondre’s
el sol a través de l’horitzó de la mar, cosa impensable en el costat del Mediterrani en què vivim.Dies a Biscaia
Les
setmanes prèvies al viatge, mirava a internet llocs d’interès turístic arreu del País Basc. Però ara que estic ací, ho veig més clar. Tot i que aquest país
és relativament xicotet pel que fa a extensió, ràpidament ens hem adonat que no val la pena allunyar-se massa del nostre epicentre que és Bilbao. Més que res perquè tot
d’una hem vist que no cal anar gaire lluny per trobar llocs espectaculars. Per
exemple, la platja que anàrem a veure la posta de sol ens va parèixer
collonuda. Tant és així, que vam pensar que en els pròxims dies no aniríem a
més de tres quarts d’hora de cotxe de Bilbao. En els temps de la moda slow,
nosaltres farem el nostre particular slow trip.
Hem
visitat la històrica ciutat de Gernika per després buscar la natura a l’estuari
d’Urdaibai, reserva de la biosfera. Ens haguera agradat dedicar-li més temps a
l’excursió del matí, però hem quedat per dinar a la ciutat amb qui fa
d’amfitrió i els minuts passen. Per la vesprada, després d’un copiós àpat, hem
fet sessió golfa a la platja d’Azkorri fins que se n’ha anat el dia. Com si
estiguérem a Eivissa amb vida de gent sofisticada, veure com s’amaga el sol a
través de l’oceà sempre és tot un espectacle. Hui tampoc hem deixat passar
l’ocasió.
El
matí següent posem el GPS rumb a l’ermita de Gaztelugatxe, coneguda també com
“el lloc on es va casar la Igartiburu”. El paratge és especialment captivador,
amb l’afegit que es decidiren a construir un temple en un illot connectat per
unes escales. És agost i un riu de gent ha tingut la mateixa idea que nosaltres
de visitar el lloc. Mentre faig el trajecte, el qual presenta diferents desnivells,
m’imagine com deu ser fer l’excursió en solitari un dia d’hivern i mala mar.
Una experiència mística, segur!
La ciutat industrial
Fins
ara no havíem dedicat un dia a la ciutat. Ho farem hui amb l'ajuda del metro. Però abans
passegem pel “casco viejo” i entrem a mirar les parades de peix del mercat.
Quan considerem que estem amarats de la vida del centre històric, ens endinsem en el subterrani. El metro desprèn modernitat per totes bandes. L’amic valencià
ens ha recomanat que fem el passeig de Getxo a Portugalete per conèixer la zona
marinera dels voltants de la ciutat. L’excursioneta del matí ens aproxima també
a la burgesia industrial de l’època. Estem envoltats de mansions d’època en un dels
municipis amb més alt nivell de vida de l’estat.
Trobar-se
de cara amb el pont penjant de Portugalete té un punt de regressió al passat. Hi
pugem il·lusionats de creuar la ria amb un sistema quasi únic. Ací acabem la llarga
volta del matí. Dinem a casa i per la vesprada ens llancem a caminar el centre
de Bilbao, amb el museu Guggenheim com a referència. Tot el món parla de l’evolució
que ha experimentat la ciutat en les últimes dècades. D’una època industrial, filla de l’apocalipsi, a una altra de moderna i culturalment molt activa. En
aquesta primera impressió de la ciutat, trobem encant per tots els racons.
Després de molt de caminar, tornem a casa amb bon gust de boca.
En
despertar al dia següent, plantegem una ruta que ens durà al bosc d’Oma, no molt lluny de Gernika. La intervenció
artística realitzada sobre els arbres per part d'Agustín Ibarrola, un dels intel·lectuals impulsors del vaixell enfonsat UPyD, ens sorprèn relativament. Dinem pollastre a l’ast en
una “cervesera”, una mena de xiringuito de carretera dedicat als amants del
diumenge, dit finament.
Per
si no hem tingut suficient costa cantàbrica en tots aquests dies, tornem a
contemplar la mar, en aquest cas, des de la platja de Laga. El sol ens ha
abandonat, i ni tan sols ens plantegem posar els peus a l’aigua. No obstant això, passem
una bona estona en aquest evocador paratge. Mai et canses de contemplar llocs
així. El bosc de les muntanyes que envolten la platja arriba a descendir fins
pràcticament al nivell de la sorra. De tornada a casa, fem una nova parada a
l’estuari d’Urdaibai. Analitzem per on entra la famosa ona surfera de Mundaka i
continuem la marxa cap a casa. Soparem i farem una incursió en les festes de
Bilbao, l’Aste Nagusia, que han començat hui.
Amb
la calma, eixim de casa per dirigir-nos a un concert d’un artista jamaicà que
actua en una cèntrica plaça de la ciutat. La pluja, però, ens obliga a
abandonar el recinte descobert abans d’allò previst. Anem cap a les txosnes a
arrecerar-nos de l’aigua, al mateix temps que ens capfiquem en el punt neuràlgic
de la festa. Sota un ambient d’aspecte marcadament abertzale, sonen grans èxits
de la música comercial. Patxanga de la bona per desinhibir-se de la tensió
política que es viu a Euskal Herria des de fa dècades.
La
nit acaba amb correcció, amb una disbauxa controlada. Demà matí partim a casa.
Ens espera una jornada laboral de cotxe, és a dir, huit hores de carretera -amb parades incloses- per retornar a la
nostra realitat: sol, calor i llum, molta llum. Els ingredients perfectes que
ens fan mediterranis tants dies a l’any. Recordarem, però, que a una
distància assequible, es viu de manera diferent, amb tonalitats verdes i aigües
poderoses. Recordarem també les ànsies inesgotables de ser per sempre poble.
