/ El bloc de Lluc /

Passa-te'l

2012-02-02T03:00:00.000-08:00

- Vas a fer-te un canut?

- No ho veus?

- Fumar porros ja no està de moda.

- A què ve això?!

- La meitat de “trentanyeros” fa temps que ho han deixat.

- Doncs jo sóc de l'altra meitat...

- Serà això.

- A més, mira qui parla! El que sempre ha dit que el porro d'abans de dormir no te'l traurien ni quan complires els vuitanta.

- Es diuen moltes coses, inconscient!

- Però si tu fins fa res anaves tot el dia fumat... i ara vas donant lliçons de pureta!

- Mira, lo millor que he fet en els últims temps ha sigut deixar-m'ho.

- No fa ni mig any que no fumes...

- Suficient temps com per veure-ho tot de diferent manera.

- Vaja, perquè quan l'enganxaves bona, eres incapaç de comunicar-te amb la resta dels mortals.

- I no veia més de dos pams! Per això estic orgullós. Perquè ara no se m'escapa una. I tu deuries seguir l'exemple.

- Mira'l! En quin rotllo predicador t'has posat!

- Vés a fer la mà! I vés callant i dóna'm una caladeta.

- Sí, home! Menys encara després del sermó que m'has arreat.

- Va, tio, rula-te'l.

- Que no.

- Va, hòstia.

- Que no.

- Passa-te'l i fumem la pipa de la pau.

- Pren, tararot!

On acabarem

2012-01-19T09:16:00.001-08:00

Mentre seiem al voltant del plat de paella -sí, paella, replica ma mare a la meua cosineta, que es queixa del previsible menú de cada diumenge-, s'escolta de fons la remor de la tele. La sintonia del telenotícies ambienta el dinar, el qual devorem àvids cullerada a cullerada; n'hi ha gana a aquelles hores.

Algú de casa fixa vista i oïda en la notícia que obri els informatius i ens fa parar atenció a tots cap allò que diu solemnement la presentadora. Anuncien la mort d'un controvertit polític que va militar en diferents partits al llarg de la seua trajectòria en la vida pública. En els inicis clandestins, va formar part de l'esquerra transformadora. Més endavant, en l'anomenada transició, va moderar el discurs fins derivar en la socialdemocràcia. Finalment, en la darrera etapa política, va passar a les files del centre ideològic, en el qual, és clar, s'amagava la dreta rància.

La sobtada mort d'aquest vell animal polític provoca el debat entre els integrants adults que seiem a taula. Cadascú vol dir la seua. Per una banda, hi ha qui lloa el saber fer d'un home que sempre ha estat a l'altura de les circumstàncies, segons el sector més ben entès del dinar. D'una altra banda, hi ha qui el titlla d'oportunista, en haver perdut ferris principis ideològics en el moment en què va detectar el pastís a repartir. És difícil arribar a un acord entre dues postures que valoren els clars i obscurs, sempre tan poc definits, d'un professional de la política.

Mentre s'afegeixen ingredients al debat, la televisió mostra les primeres imatges del sepeli. Una nombrosa filera d'autoritats es passeja davant el taüt a fi de retre respectes al difunt. La veu en off de la notícia detalla que el cos del polític descansarà al cementeri del poble on estiuejava. És aleshores quan algú, fart del caire immobilista que adopta la conversa, introdueix un tema que es converteix en tot un revulsiu a allò que es debat acaloradament.

Posa damunt la taula -mai més ben dit- la qüestió de la mort. Així, sense cursives. Més concretament, sobre què volem que es faça dels nostres cossos una vegada traspassats. Així com el polític ha decidit jeure al poble de les seues vacances, quin és el nostre destí després d'abandonar aquest món?

El primer en pronunciar-se, tal vegada perquè sent amb major proximitat l'esdeveniment i s'ho rumia d'un temps ençà, és el iaio. Torna a dir que fem el que volguem d'ell, però que l'única cosa que té clara és que no passarà per l'església, que allà no se li ha perdut res. Des que tinc ús de raó, el recorde repetint la cantarella anticlerical que arrossega amb orgull des dels anys de la Guerra.

El meu germà intercedeix ràpidament tot afirmant que ell no deixarà que els cucs s'encarreguen de la descomposició de les restes mortals. Prefereix passar pel crematori i acabar en cendra. No deixa passar l'avinentesa per recitar la temuda frase de “pols ets i en pols et convertiràs”, a mode de sentència post mortem.

El pare prefereix no entrar en la tertúlia, mentre que la mare anuncia que li agradaria que les seues cendres s'escampen des de la muntanya que presideix el poble on va nàixer. Ara bé, remata la idea amb el desig que guardem una petita urna com a record de la seua existència. El meu germà, sorneguer com ell mateix, afegeix que el dia del ritual haurem d'anar a l'aguait de la direcció cap on bufa el vent, no siga cosa que al final acabem menjant cendra.

Jo també em decidesc a entrar en el debat, tot i que inicialment no em feia gaire gràcia participar-hi, al remat li he trobat la ironia. Així que improvise el lloc on vull que desaparega la pols del meu cos. No és cap altre que la mar. Allà on he viscut grans moments de l'estiu, però també al llarg de l'any. I sobretot ara que he tret l'afició marinera de la família d'ençà que m'he aficionat a practicar vela lleugera. No he tingut cap dubte. Vull formar part de la mar que, a més a més, banya la terra que m'estime.

Vist que ningú més vol prendre part de l'afer que ens ocupa, la meua cosina de deu anys intervé. Ix amb la brillant ocurrència de dir que no val la pena que ens conte on vol que descansen les seues restes ja que ningú de nosaltres estarà el dia que això passe. Així que s'estalvia de pensar el lloc de repòs final. Tots ens quedem amb un pam de nas.

De sobte ens veiem celebrant perquè tot seguisca l'ordre natural i que cadascú toque el final de la vida de la manera més digna possible. I més encara, en el temps que donem per bo, el qual acordem superior als 80 anys d'edat. Firmem perquè així siga, amb la incerta sensació que ens hem animat en un tema de conversa que ens atemoreix perquè tenim el vici de mantenir-lo ocult dels pensaments d'un diumenge qualsevol.

Gent que potser coneixes

2012-01-11T10:12:00.000-08:00

No té clar com ha arribat fins ella. Suposa que ha intervingut la vella llei que parla de l'atracció física dels pols oposats. No ho troba excessivament forçat, tot i que li ha tocat moure fitxes amb el conseqüent risc de trobar-se amb una negativa rotunda que posara fi, ipso facto, a la partida. Està content perquè s'ha atrevit, i amb això ja en té prou. I és que no acostuma fer aquestes coses.

No fa tant de temps que se li va aparèixer el perfil al facebook sota el suggeridor títol de gent que potser coneixes. Tenien tres amics en comú, els mateixos que els unien quan freqüentaven determinat ambient universitari. Això, fins que acabaren els estudis i cadascú va fer la seua.

Ell va fer camí a una altra ciutat per motius laborals. Encara recorda el seu primer treball, i s'emociona en pensar-ho. Ella es va quedar a la ciutat en la qual compartiren aules. Va tindre sort de trobar una plaça de no-sé-què a la Universitat. Clar que també s'ho havia currat; ella s'ho currava molt.

Es podien comptar amb els dits de la mà les voltes que havien coincidit des que encetaren trajectòria laboral. Això sí, les poques voltes que es veien, es feien un cas exagerat. Pareixia que la resta del món s'esvaïa al seu voltant i s'afanyaven a contar-se detalls quotidians de la vida: com els anava amb el treball -que a més solia ser canviant-, quins havien estat els darrers viatges, on i amb qui compartien pis.

Sempre deixaven de banda la qüestió sentimental. Potser perquè no es donava el moment ni el lloc, potser perquè els incomodava la idea de parlar d'una tema que a tots els semblava excessiu d'explicar-se, malgrat la confiança que es professaven.

La veritat és que sentien allò que es diu una tensió sexual no resolta, la qual sempre s'havien esforçat per ocultar-se. I és que en aquells anys d'universitat cadascú havia trobat parella amorosa, a pesar de l'altre. Així que, tot i que es desitjaven, encara que només fóra per una nit, es concebien com un impossible. Tal vegada fóra millor així, s'animava cadascú en silenci.

Per això aquesta reaparició facilitada per les xarxes socials, no deixava de tindre un punt morbós. Havien decidit quedar per prendre alguna cosa sense més intenció que actualitzar-se les vides, tot aprofitant que ell baixava un cap de setmana a la ciutat d'estudis.

En el fons no havien vacil·lat massa a l'hora de fer efectiva la quedada. Perquè cert és que mantenien la seguretat necessària per tal de comunicar-se obertament, sense que tot plegat quedara com un atreviment fora de lloc.

Ell no havia estat d'examinar-se les fotos publicades al perfil d'ella. La millor manera de saber on ha estat i sobretot amb qui ha estat, volia pensar. Pel que va veure en la prospecció, es podia intuir que enrere havia quedat el xicot amb qui eixia en temps universitaris i amb qui, per cert, havia conviscut en pis de lloguer propi, segons informacions ja caduques.

Ella, és clar, tampoc havia perdut mos. Estava encuriosida, des que va rebre la petició d'amistat, per saber què havia estat d'ell en els dos últims anys, dels quals no tenia notícia de la seua existència. Amb un escanejat detingut i a consciència, tenia capacitat d'elucubrar sobre els moviments que havia dut a terme durant tot aquest temps d'incomunicació.

El dia de la retrobada no es va fer massa d'esperar. Cap dels dos podia amagar el nerviosisme implícit de la cita. Amb tot, ell es creia amb informació de primera mà per afrontar la conversa; ella també se sentia segura a l'hora d'actuar. I és que diuen que la informació és poder.

Tanmateix quan va arribar el moment de veure's, tots dos seguiren la mateixa estratègia. Malgrat que ambdós sabien indiscretament més del que voldrien de la vida de l'altre, feren com si tot allò que es contaven fóra una novetat constant, com si tot els vinguera de nou encara que tenien gravades a les retines les imatges que il·lustraven els fets relatats.

I d'aquesta sorpresa constant, a vegades certament simulada, a vegades fortament real, aquelles hores de conversa i cervesa foren tan màgiques que es prometeren que aquesta retrobada un tant fortuïta s'havia de repetir en breu. Havien confirmat moltes coses l'un de l'altre. Pareixia que la represa d'amistat deixava de ser virtual per esdevindre real, sense necessitat de facebooks tafaners.

Hores de llum

2011-12-22T11:43:00.000-08:00

Durant uns dies la llum ha minvat en la meua vida. Ha succeït després d'un viatge trobat al nord d'Europa, el qual m'ha permès veure amb diferent pupil·la com influeix la llum en el dia a dia.

Em costa fer-me a la idea que en l'estació hivernal gaudiré de menys hores de sol, m'agrade o no. Em costa endarrerir el rellotge perquè al dia següent enfosqueixca a les sis en compte de les set. Però, com qualsevol mortal, assumisc el cicle de la vida i m'encomane als designis de l'astre rei.

La cosa pot ser diferent quan puges en la latitud planetària i passa a fer-se de nit mentre et prens el cafè de després de dinar. Fas l'esforç per entendre-ho però pareix que l'intel·lecte es nega a copsar-ho. Tampoc t'aveses als dies previsibles en què el sol -ni tan sols un raig perdut enmig de la nuvolositat- no fa cap acte d'aparició.

Vius en una llum tènue, monòtona, inanimada, que no t'indica l'hora del dia en què et mous. L'hivern pot ser dur, però estic segur que allà dalt ho és més encara. I no pel fred, que tot és abrigar-se, sinó per la manca de lluminositat, per la indiferència cromàtica.

D'una altra banda, no sé si trobar-li cap paral·lelisme al sistema d'enllumenat públic de les ciutats. Al nord, quan es fa fosc, les faroles il·luminen els carrers sense estridències. Les pupil·les no necessiten més llum, entenen que és de nit i que és el que toca. La ciutat amb la foscor justa és harmoniosa, correcta, concordant, agradable.

Res a veure amb l'histerisme lumínic que embriaga el sud quan es pon el sol. Avingudes quilomètriques semidesertes, a un pam per farola. Balafiament energètic, contaminació lumínica, ciutat d'excessos. L'espècie humana desafia el medi cada nit.

Tampoc la sensació de seguretat ciutadana és el resultat d'una equació en què el factor determinant és el nombre de faroles que corresponen per habitant. No, no és això. És la racionalitat d'entendre que quan es fa de nit una part del món enfosqueix i, quan més amunt, menys hores de llum. Pura física que hem de respectar per viure més sans.

Una maleta de records

2011-11-23T08:07:00.000-08:00

Encara mantens intacte el record de la nit en què travessares la porta d'una casa aleshores insòlita. Per més que t'esforçares no podies ocultar el posat tímid i seriós que sol envair-te en trobar-te en un espai nou, amb persones per força desconegudes. A poc a poc, hora a hora, jorn rere jorn, vas desprenent-te de la pàtina que tenyeix una mirada clara envers allò que t'envolta.

L'habitació, la cuina, el menjador, el bany, són ara estances de la quotidianitat: saps on està el sucre, què tens a la nevera, quina és la teua tovalla, on seus a taula, com és el coixí sobre el qual dorms. Passes de l'estranyesa a una rutina que no ho és, però que té aparença.

Amb les persones experimentes una sensació similar. Els gestos, la veu, el rostre, els codis amb què comuniqueu. Tot pren una familiaritat veloç que t'apropa fins al punt de sentir-te part de la vida que cada dia es genera a aquella casa.

T'ocorre el mateix amb l'idioma. Al principi paraves l'orella al màxim i t'havies d'esforçar molt per seguir la conversa. Però com que tot és qüestió de temps, voluntat i predisposició -que prenguen nota els castellanomilitants-, la llengua que m'era aliena comença a adoptar una sèrie de formes i matisos que em faciliten l'enteniment.

Fins i tot em llance a una piscina que s'emplena i m'atrevisc a flirtejar amb el nou idioma. Sents que va tot va tan ràpid que t'imagines estrenant vida a aquella casa, amb aquelles persones, amb una llengua d'adopció.

Ja sabem, però, que res és per sempre, i despertes d'un somni que es diu viatge. Toca acomiadar-te dels amics que t'han fet sentir part d'una família. Pareix que te'n vages de cap de setmana, que dilluns tornaràs a jugar amb una rutina que t'ha semblat atractiva.

Però no, la realitat és la que és. No saps si passaran anys o mesos per tornar a veure les persones que tan bé t'han fet sentir. Vols pensar que en breu es produirà la retrobada, tens aquesta certesa. Mamprens el camí de tornada amb aquest auguri.

Vas lleuger d'equipatge. La companyia de baix cost amb què voles no permet sobrepassar-te d'uns determinats quilos. Per això te'n vas com véns. No t'endús res material de record per por al sobrepès. Camines còmode, tranquil, content.

La ment et bull perquè no deixes de repassar els dies anteriors: revius tants moments que carregues una maleta que pesa més de 20 quilos de records. Al control de l'aeroport ningú et dirà res per aquest excés d'equipatge. El dus ben endins, et pertany.

Si vole lluny

2011-11-22T09:33:00.000-08:00

Navegues sense rumb per internet, com tantes vegades fas, i sense adonar-te'n aterres al planeta Ryanair. Temptes la curiositat i examines vols des d'on habites cap alguna part. Penses en qui pot acollir-te en la improvisada destinació, i és així com ho veus tot més possible, quan fa només una estona no esperaves res de l'assumpte que ara et corprèn.

Et pega un pujó en comprovar que amb tan sols 30 euros vas i tornes. Contactes desitjós amb l'amic i et respon que, per ell, cap problema, que tens casa i llit a disposar. Ara bé, la pega és que treballa matí i vesprada, però que no passa res, que en acabar es poden fer mil plans.

Et recordes que ja no és estiu, que la gent té feina i no agafa vacances per aquestes dates. Amb tot, t'anima la idea de marcar-te un viatge per la patilla, per tan mòdic preu. T'autoconvences -saps fer-ho bé això- que és el millor que pots fer, que si no es estàs perdent una oportunitat de viure experiències, ara que disposes de temps per a tu i per als altres.

Total, què són 30 euros? Dos sopars fora de casa? Això està fet. A més, és tan fàcil que ni tansevol t'has de moure de la cadira: traus la cartera de la butxaca i tires de targeta. Molt bé, valent! Et dius, i et reforces en allò que ja és una realitat.

En només un parell de setmanes voles cap a la ciutat d'acollida. Coincideix que l'amic pot recollir-te a l'aeroport, ja que ha acabat prompte de la jornada laboral. Quant de temps sense vore'ns, quantes coses tenim per contar-nos... però es fa tard, és hora de dormir.

Al matí següent es perfila davant meu una ciutat per descobrir. Compte amb la companyia de la càmera de fotos i un mapa amb el qual orientar-me. No m'importa gaire perdre'm, no tinc pressa ni busque res en concret, però tampoc vull fer voltes en cercle. Així que periòdicament desplegue el mapa per tal de reubicar-me.

Amb la càmera de fotos aguditze la vista: em fixe en els detalls, busque la imatge, m'entretinc en els racons que considere més singulars de la marató fotogràfica que m'he inventat i que em té com a únic participant. I així passe les hores fins que el sol s'amaga rere l'horitzó, cau la temperatura sobtadament i la falta de llum em porta al recer de casa.

He estat moltes hores voltant sense direcció per carrers desconeguts. He escoltat els sorolls de la ciutat, he intentat copsar converses alienes, he caminat de forma mecànica amb la ment en blanc, i també he pensat molt: a voltes el passat llunyà, a voltes en el passat més recent, a voltes en el futur immediat, en allò que vull fer en tornar a la meua vertadera casa.

Certament em costa sentir-me en la soledat, a pesar que em moc en territori estrany. Fa uns anys em trobava a tothora envoltat d'amics i més amics. Sempre hi havia algú disposat a engrescar-se sense motiu aparent. Llavors se'm feia difícil imaginar situacions en solitari.

Amb els anys, en el meu entorn, s'han incrementat les obligacions de tipus laboral o fins i tot prematrimonial. Cada vegada es compliquen més les quedades col·lectives. No em queda més que acostumar-me a caminar acompanyat de pensaments.

Per això viatjar tot sol no em crea sensació de pànic. Bé, tampoc cal exagerar, quan arribe a la meua provisional casa sempre puc contar-li a l'amic com m'ha anat el dia. Aquest fet quotidià i necessari em dóna ales per continuar volant lluny amb la imaginació.

Aniversari programat

2011-11-18T08:26:00.000-08:00

Ja va sent costum això de què el primer en felicitar-me l'aniversari siga una màquina programada pel banc. És la suposada part humana d'un organisme que -no ens enganyem- únicament entén de números, mai de persones. L'ordinador encarregat de recordar-me el canvi d'any no té la més mínima idea que, en realitat, no vaig nàixer el 10 si no el 11. Equivocacions numèriques, ara difícils de resoldre.

Com no podia ser d'una altra manera, -valga el tòpic-, afegesc un 1 a la xifra d'edat, senyal inequívoca que el temps suma molt més que resta. I ací estem, -no importa el lloc-, amb un any més de vida viscuda -i que valga la redundància-.

Enguany m'havia fet el propòsit de ser conseqüent amb el tema de les felicitacions via facebook. Perquè tots els anys em quede amb la contradictòria percepció de ser felicitat per diversa gent, a qui jo no sol felicitar, si no és de viva veu. Em pareix injust que se'm regalen paraules no correspostes en el dia del meu ego.

Per això tenia la intenció premeditada de traure la data d'aniversari del perfil. Finalment, part deixadesa, part curiositat, ha quedat tal com estava. Ara ja és tècnicament tard com per canviar-ho. Entenc que els gestos tenen valor per si mateix. Això sí, sempre i quan siguen teclejats per persones i no per màquines.

***A mode d'epíleg, he de dir que cada felicitació rebuda - alguna en persona, alguna per telèfon, únicament una via sms, una quarantena via facebook, una desena via whatsapp- m'han commogut. I és que sou de puta mare, i ho sabeu!

Aire de setembre

2011-11-02T11:53:00.000-07:00

Setembre ha sigut un mes intens, molt intens. Feia un temps que rumiava un canvi de coordenades, un canvi de residència per això de provar sort en altres latituds. I al capdavall aquesta idea primigènia ha pres cos i s'ha convertit en una determinació d'una dimensió encara incalculable.

Setembre no ha estat només el comiat d'un estiu memorable, sinó també d'una etapa que m'ha permés madurar a ritmes forçats. Ho veig ara més clar amb la perspectiva del temps. He viscut cinc anys determinants de la meua vida, que van dels 25 als 30, amb canvi de desena inclosa.

Durant aquest important lapsus temporal, he conegut tanta gent com llocs de treball. Així que l'adaptació a noves tessitures ha estat una constant, tant pel que fa a la vida privada com laboral. He experimentat els canvis poden ser esgotadors al temps que il·lusionants i espontanis.

Potser per aquest motiu, per la necessitat de viure en un món en moviment incessant, he decidit imprimir-li un nou aire a la vida. Així que setembre ha estat l'anunci d'un canvi. De dir-li a la gent -no a tota, vos tinc a la llista- amb qui he compartit grans moments que ha sigut una sort trobar-nos ara i ací, en un món que no deixa de moure's.

Cap a casa

2011-10-10T10:16:00.000-07:00

S'acosta la data marcada en el calendari, sempre arriba el dia per més que s'oculte entre els pensaments. El bitllet imprès que reposa damunt la tauleta de nit ja no pot ser ignorat per més temps, el necessitaré per marxar. M'hi fixe i l'examine detingudament. Toca't els collons, m'embarcaré en un vaixell batejat amb el nom del cacic i destructor d'Eivissa.

Abel Matutes, pirata neocon de la Mediterrània, de l'estil del gran March, em durà a una ciutat que ret pleitesia a la monarquia encunyant els seus noms a faraònics museus i òperes de cartró-pedra. Quina putada que la fantàstica gent que viu en aquest marge de la mar haja de venerar infames capitosts!

Retorne mentalment a l'habitació, després del sobtat atac d'ira. Observe les parets del meu habitacle poblades de fotos, pòsters i records. En qüestió d'hores quedarà blanca i nua, tal com la vaig trobar en arribar. Es diluirà la petjada que he deixat amb els anys.

Comença l'èxode de maletes, capses i bosses cap al cotxe, que m'espera a la porta de casa com si d'un carruatge senyorial es tractara. Vaig desposseint de vida el meu refugi, no obstant això, estic tranquil, relaxat, confiat. No deixaré que m'ataque la nostàlgia en aquests moments de debilitat. Supose que ja tindré temps per fer-ho.

Tinc la sensació de dur tot el dia amb l'única ocupació de deixar l'espai lliure a qui s'ha d'instal·lar en un futur immediat. Estic esgotat, m'he dedicat en cos i ànima a omplir el cotxe fins els topes.

Cau la llum, és hora de descansar. A casa hem improvisat una queimada com si volguérem conjurar energies per donar-nos força en el camí que ja emprenem. La nit és agradablement rara, per al record.

M'alce, un cafè, últims preparatius, carregue les bicis que tanta companyia m'han donat i arranque, tremolós, el motor del cotxe. Enfile el camí al port on atraca l'odiós vaixell Abel Matutes.

Mentre espere a la borda, rep les telefonades d'algun amic i familiar despistat que pareix que vulguen assegurar-se que he pres el camí acordat. Els informe i els tranquil·litze. En set (!) hores travesse el tros de mar que conec bé des de l'aire.

Es posa en marxa la maquinària de la bèstia marina en què m'he embarcat. Molt lentament vaig distanciant-me de l'illa dels meus somnis. Reconec cada racó de costa i muntanya que veig. I em dic: “Ací he estat jo, i ací també!”

Tinc un lligam potent i fort amb aquesta terra, envoltada de mar, que un dia va ser desconeguda per mi. Sent que no acabe d'abandonar-la perquè -sonarà poètic- es queda allà una part de mi, que sempre hi romandrà. El vincle a l'illa és tan gran que la dentista m'espera d'ací un mes. Això vol dir que amenace en tornar encara que siga de visita de metge.

A la recerca de Cala Encantada

2011-09-21T11:35:00.000-07:00

De Dénia a Eivissa, i d'Eivissa a Palma. Ha enfosquit durant el llarg trajecte. No he tingut temps per avorrir-me. Tantes emocions enfrontades -excitació, incertesa, alegria, nostàlgia, entusiasme, confusió, il·lusió- m'han entretingut el viatge. A la fi, arribe a la destinació on m'espera qui farà de perfecte amfitrió al llarg de les pròximes setmanes. Vaig resseguint-lo amb el cotxe per estranyes avingudes fins arribar a la casa d'acollida. Demà m'espera un nou treball, i també estrene vida!

He estirat un fil i, gràcies a ell, he conegut la meua futura companya de pis. Tots dos buscarem una casa per llogar. Un matí de dissabte ens llancem a la recerca d'una nova llar. Recorrem la ciutat amb la intenció de trobar cartells que anuncien un “es lloga”. En passar davant un mercat de barri, tinc una intuïció que no pot fallar: preguntaré a aquesta parella per veure si sabem d'un pis per entrar-hi a viure. Donem en el clau! Cala Encantada serà el suggerent nom del meu carrer.

Necessitem una tercera persona amb qui completar habitacions. Cap problema, fem ràpid la feina. Comença la convivència. Primeres complicitats, converses que s'allarguen passada la mitjanit, confusions amb una parla que se'm fa un tant estranya, compres setmanals, aprenents de cuiner... El nou projecte de vida pren forma de manera incipient.

Passen els mesos i arriben els primers canvis a Cala Encantada. Noves persones, noves experiències a compartir. La casa té autonomia pròpia i es converteix en un punt de trobada de gent que va deixant la seua marca. Allà sempre es conforma una família que estreta llaços d'amistat.

Mai t'atreveixes a fer el recompte de les persones que han trobat el seu espai, per mesos o anys, en aquelles parets. Fins que un dia fas l'esforç de recitar en veu alta els noms de tots i cadascun dels companys amb qui has compartit casa i vida. Sents que els rets un xicotet homenatge. Penses que sense ells res haguera sigut igual. I te n'adones que Cala Encantda és més que una habitació, una cuina i una terrassa. Durant anys ha estat el centre de mil aventures vitals.

S'acosta el moment de donar-li un adéu tímid. M'imagine com em sentiré quan després d'anys -molts anys- puge aquell carrer sense eixida, que fa pujada, i contemple bocabadat la façana del que va ser ma casa. Viuré una explosió de sentiments similars al dia en què vaig travessar la porta carregat de maletes amb l'objectiu de passar una temporada indeterminada a Cala Encantada. I és que hi ha llocs que marquen per sempre l'existència.

Camí de l'illa gran

2011-09-20T08:24:00.000-07:00

En octubre de 2006, l'inici d'un nou curs em demana un canvi de coordenades. M'he posat en contacte amb diversos col·legues de professió perquè m'ajuden a trobar la pista d'un nou treball. Per aquestes dates, toca a la meua comarca Antònia Font, un grup que conec per nom però no encara per la seua música.

Em faig amb un dels seus treballs discogràfics i l'escolte al cotxe de camí al treball. Em sorprén tant la proposta musical que ofereixen, com el parlar illenc amb què canten. Me n'adone que, malgrat compartir llengua, fins ara no havia escoltat detingudament la fonètica -per a mi, peculiar- amb que s'expressen els nostres veïns mediterranis.

Tan prop i tan lluny, pense. Viatge mentalment a unes illes per ara desconegudes, les quals identifique com a part del territori que estime i defense. Amb la música d'Antònia Font m'aprope a aquests trossos de terra envoltats de mar, al temps que comprove com d'oblidades he tingut les Illes. Sent que ens banya la mateixa mar, tinc una curiositat irrefrenable per descobrir-les.

Dies més tard d'aquest viatge en cotxe físic i mental, rep la telefonada d'un antic company de treball, qui curiosament fa uns mesos s'ha instal·lat a Mallorca. Em diu que envie el currículum a una adreça de correu electrònic. Ho faig sense donar-li més importància, com qui tira a la mar una botella buida amb un manuscrit.

La mateixa vesprada de divendres em telefonen per oferir-me un treball a l'illa dels Antònia Font. Volen que dilluns comence nova feina. S'ha precipitat tot. Només tinc un cap de setmana per fer les maletes i acomiadar-me d'amics i família. Embarque el cotxe i em llance a la mar que uneix els dos territoris. Em sent un emigrant de principi de segle passat que fa les Amèriques, és clar, salvant distàncies de tot tipus. No sé quant de temps durarà l'aventura, només sé que acaba de començar!

Al Port des Canonge

2011-09-20T07:49:00.000-07:00

Repose sobre un matalàs de posidònia

que ha dut la mar.

Camine sobre les pedres rodades

que han modelat les ones.

M'endinse en una aigua transparent

que és refugi de vida.

M'abracen les muntanyes

que s'agermanen amb la mar.

Flote en el pensament de saber-me únic

en la immensitat del paisatge.

Torne a casa amb el secret d'entendre

que no es necessita més que a un mateix.

Esse eme esses

2011-09-16T06:14:00.000-07:00

Estic tan desficiós mentre espere que arribe el meu tren que no se m’acut una altra cosa que trastejar el mòbil. No tinc ni llibre ni revista ni diari ni paper i boli per matar l’estona, així que agafe l’únic objecte que crec que pot entretindre’m. Uf, el meu mòbil és tan bàsic que no té ni el joc de la serpeta!

Em pot el desfici, no puc estar sense fer res, amb la ment en blanc. Em ve al cap una idea: revisitar els missatges que m’han arribat en els últims mesos. Sempre contenen anècdotes que em fan pensar. I els repasse, un per un.

Tinc uns quants que em desconvoquen a última hora. Canvi de plans amb més o menys justificació. Un missatge és una bona forma de donar la cara sense exposar-se a una rèplica... A la safata d’entrada, conserve frases per al record. Com aquell viatge que s’acaba i vol perdurar, encara que siga, a la memòria del mòbil. Els dies tan especials que hem compartit es reforcen de manera senzilla.

M’ha sorprès la invitació a una cervesa d’un vell excompany de treball. Moment que encara no ha arribat, ni sé si ho farà mai. També m’han vingut pensaments de l’amiga que fa anys que no veig però que s’interessa per seguir-me les passes.

No falten les felicitacions d’aniversari que, malgrat el facebook, es resisteixen al canvi. Ni les confirmacions que tot va d’acord amb allò previst. M’emociona, ara que ho veig, recordar com solucionàrem un malentès amb només quatre paraules.

M’he fixat també que darrere d’alguns missatges a vegades s’amaguen un cúmul d’intencions. N'hi ha un que em fa deduir que s'ha escrit detingudament. Es llig, es rellig, es debat interiorment, es rectifica i finalment quan hi ha certesa d’allò que es vol dir, s’envia. D’immediat passa a la posteritat.

Sense adonar-nos-en, anem omplint pàgines d’un diari personal que explica detalls de la vida recent. Això sí, amb abreviatures i paraules críptiques. Quan un bon dia repasses per ordre cronològic els missatges que has rebut i has enviat, pots atrevir-te a enumerar els moments i les persones que t’han deixat empremta.

Coses de l'estiu

2011-09-02T09:52:00.000-07:00

Estiu és el desig que sempre arriba.

Estiu és acomiadar-se del treball. Estiu és un cap de setmana permanent. Estiu és una rutina agradable. Estiu és no saber a quina hora et gitaràs. Estiu és no posar-se el despertador. Estiu és improvisar-se una migdiada. Estiu és preguntar-se què faràs el nou curs.

Estiu és arena i pedres i roques. Estiu és posar-se roig i moreno. Estiu és quedar-se a remulla. Estiu és tindre la pell impregnada de sal. Estiu és anar descalç i descamisat. Estiu és dur ulleres de sol.

Estiu és tovalla, banyador i xancles. Estiu és jugar a les pales. Estiu és arena al llit. Estiu és veure peixos. Estiu és agafar petxines. Estiu és una picada de medusa.

Estiu és un gelat. Estiu és una illa. Estiu és un bot a l'aigua. Estiu és una bassa de reg. Estiu és una piscina clandestina. Estiu és una dutxa a l'aire lliure.

Estiu és una posta de sol. Estiu és dormir en tenda de campanya. Estiu és un bany nocturn perquè sí. Estiu és veure estrelles fugaces i demanar desitjos . Estiu és anar de verbena en verbena. Estiu és apuntar-se a un macrofestival. Estiu és una llarga nit de xiringuitos.

Estiu és retrobar-se amb els amics de sempre, i fer-ne de nous. Estiu és que ta mare et pare un plat d'arròs a taula. Estiu és una paella en una caseta de camp. Estiu és un còctel. Estiu és una terrassa de la ciutat.

Estiu és lectura. Estiu és suar al llit. Estiu és buscar l'ombra. Estiu és marcar-se el viatge de l'any. Estiu és un àlbum de fotos. Estiu és anar en bici sense rumb. Estiu és un bes. Estiu és una polsera. Estiu és riure's de la pluja.

Estiu és un record.

T'he olorat

2011-07-05T09:46:00.000-07:00

No m’ho explique però ara, així, de sobte, se m’ha despertat el record d’una xica –sempre elles- amb qui vaig compartir hores de diversió i atreviment. M’ha paregut com si haguera sigut ahir. Estic revisquent els moments amb tanta intensitat que no em puc estar de dir-li res a la persona que m’ha provocat el record.

Estic colpit per una estranya sensació de regressió en el temps. Se’m descobreix una seqüència d’imatges muntada a un ritme vertiginós. Voldria exterioritzar-ho en veu alta, però em continc d’explicar res a la persona que seu impassiblement al meu costat.

No té sentit, és una estupidesa que costaria d’entendre. Més encara quan hi ha una absència absoluta de confiança. Què es pensarà de mi? Què es pensarà que pretenc? Millor deixem córrer l’impuls i em concentre, ara que puc, en fer viu un passat suficientment llunyà com per rescatar-lo de la línia del temps.

Definitivament deixe enrere l’impacte inicial i ensume amb serenitat el flaire d’un perfum que pensava desconegut i que, no obstant això, tenia imprès en la memòria. Em trasllade amb la ment a una època pretèrita, a un espai tan distant com irrepetible. I busque i trobe una persona que va ser pròxima, però amb qui he perdut tot contacte. I ara, a través d’una misteriosa connexió neuronal amb el sentit de l’olfacte, m’he adonat que, en algun racó inhòspit del cervell, he mantingut intacta una olor.

No sé on vius, no sé què fas, però avui puc confessar que t’he olorat.

Aturats

2011-05-09T07:56:00.001-07:00

El treball, com altres coses, va i ve. Per això, periòdicament em veig obligat a fer una visita a les oficines d’ocupació. És, com qui no vol, una manera de passar el matí, ara que el temps lliure comença a sobrar per dalt i per baix. Són hores d’espera en les quals ningú fa res: ens observem els uns als altres.

Clar que aquests llocs són també un punt de trobada. Més d’una vegada m’he trobat un antic company de feina i ens hem llançat a una conversa animada. No hi ha res millor a fer. En aquesta ocasió, però, he viscut l’espera en solitari.

M’ha impactat, mentre esperava al carrer, veure com eixia de l’oficina una dona amb els ulls plorosos. He intentat imaginar-me la seua història personal i només se m’ha acudit pensar que no li pertoca la prestació de l’atur i ara sí que les passarà putes. Se li haurà caigut el món als peus.

Més divertida ha estat la conversa de retrobament de dos vells amics del barri. Feia temps que no coincidien perquè un d’ells no ix gaire. Es queda a casa amb la xicona. Supose que ja li ha passat l’edat, i també imagine que deu haver un component important relacionat amb l’economia familiar.

Els tatuatges al coll i els braços parlen d’una persona que ha xafat molt el carrer. Explica que treballar la pedra li ha provocat un pinsament a la vèrtebra i que li boten les llàgrimes dels ulls quan això li passa. Es donen el mòbil i es proposen fer alguna xapussa junts per traure’s pasta. Al final, com a bons fills de la barriada de Son Gotleu, bromegen amb la idea de passar droga com a forma de subsistència. Per què no?

Se’m perd la mirada en la trentanyera que acaba d’arribar. Està impressionant. Fins i tot els guapos es queden sense treball. I també els rics. De veres, no entenc que fa ací assegut un senyor que passa els cinquanta, amb aspecte de vindre d’un edifici cèntric acristallat. Encara més ho corrobora el fet que no deixa d’escriure en la blackberry.

Si és que tampoc hi ha molt a entendre. Estem representants els diferents segments socials. Jo m’incloc en el de jove format i precari. Cada dia els qui esperem ací el nostre torn estem més de moda, independentment de quina siga la nostra procedència.

Monotonies

2011-05-09T07:26:00.000-07:00

Monotonia és alçar-se sempre a la mateixa hora.

Monotonia és agafar el cotxe cada matí.

Monotonia és pillar l’embús d’hora punta.

Monotonia és seure durant hores davant un ordinador.

Monotonia és que les parets siguen blanques.

Monotonia és dinar de tàper o menú.

Monotonia és fer la compra setmanal.

Monotonia és anar directe a casa.

Monotonia és sopar carn i verdures.

Monotonia és mirar la tele fins que arriba la son.

Monotonia és llegir unes pàgines abans de dormir.

Monotonia és dormir sol.

Monotonia és dormir acompanyat.

Monotonia és no somiar cada nit.

Periple

2011-05-09T07:19:00.000-07:00

El motor no arranca, falla la bateria del cotxe. Corre amb la maleta a agafar el bus. No ve. Pilla un taxi. Són 15 euros per anar a l’aeroport. Entra tranquil i busca on factures. No pot ser. L’avió va amb retard. T’asseguren que només serà mitja hora. No hi haurà problemes per agafar l’enllaç, dóna temps.

Espera pacientment. Res es mou. Pregunta què passa amb l’avió que no s’enlaira. Ara sí, perdràs l’enllaç. Si puges et quedaràs penjat. T’ofereixen un hotel. Només vols arribar a la teua destinació. Et proposen agafar un vol demà. No t’agrada la idea, vols escapar. Insisteixes en què et recol·loquen en un vol per a avui. No et donen resposta.

Prens la determinació de quedar-te. Recuperes alleugerit la maleta que has facturat. Esperes que troben un passatge, no renuncies. És possible que tingues lloc, però no se sabrà fins l’últim moment. Tornes a esperar. Et tranquil·litzes, tens esperança, veus un final.

S’acosta l’hora. Preguntes i encara no et poden respondre. Et resignes. Per fi et donen llum verda, tens el bitllet que necessitaves. Corres cap al control de seguretat. Està tancat. Has d’anar al de dalt que està ple de gent. Et coles sense contemplacions.

Tornes a córrer fins la porta d’embarcament. Passes i per fi puges victoriós les escales de l’avió. Et sents feliç, ho has aconseguit. S’ha acabat l’angoixa, estàs esgotat. Busques seient, et relaxes i gaudeixes del vol a casa. Res importa ja, voles per damunt dels núvols.

Retrobades (i II)

2011-04-19T09:07:00.000-07:00

Aquest passat cap de setmana he quedat amb Miquel. I no ha sigut en l’ambient nocturn en què solem trobar-nos. Ha sigut un dissabte a migdia, a plena llum del dia, quan el sol cau més fort. Hem fet un aperitiu a una terrassa del mercat.

He suposat que volia revelar-me alguna cosa important. No s’ha fet esperar. M’ha dit que, amb el que ha estat ell, que li agradava la nit més que l’arròs caldós, ha decidit emprendre un nou camí ara que està a punt de complir els 31. Nega taxativament que és conseqüència del fantasma de la trentena que ronda el nostre voltant.

Ha pres la determinació i la vol complir. S’ha apuntat a un curs de vela al qual ha d’assistir cada cap de setmana. Vol que el seu món siga la mar, el vent i la llum del dia. S’ha cansat de castigar la butxaca i el fetge. Qui ho diria de Miquel. Ell, que no se’n perdia cap i que tampoc deixava que se li n’escapara cap, de dona.

Hem xerrat tant que al final hem repassat obra i miracles d’amics i coneguts. He botat de la cadira quan m’ha dit que Manel estava irreconeixible. Havia portat una vida tan recta que poques voltes se’l veia fora de casa. I menys encara quan queia el sol.

Ara, per contra, està tan desinhibit que fins i tot ha canviat la manera de vestir. I és que, pel que sembla, fa prop d’un any es va separar de la xica que havia estat parella des de la primera adolescència. El matrimoni els va descompondre, conten.

La setmana de retrobades l’ha rematat Àxel. Sí, l’amic d’institut de qui ningú recorda el seu vertader nom des que es va posar de músic en els anys en què els Guns N’ Roses pegaven. No podíem negar-nos la cervesa pausada que tants anys s’havia fet esperar.

M’ha contat que ha deixat la guitarra, com a forma de guanyar-se la vida, per muntar-se un xicotet estudi de gravació. Estava fart d’anar de bolo en bolo per al final acabar pidolant almoina als malpagadors que el contractaven. Ara produeix discos de bandes que fan les primeres passes. No guanya molt, però sí suficient com per sobreviure. Ja no se’l veu tan castigat per la nocturnitat, està reviscolat.

Ha esperat a la tercera ronda per anunciar-me el que segur és la notícia de la seua vida: serà pare! Increïble, segurament és l’amic de la joventut més jove de qui menys ho haguérem esperat. Quasi res, en tres mesos trobem Àxel passejant el carret amb una criatura. Això s’ha de celebrar: una altra ronda per qui està per arribar!

En una vesprada de diumenge en què un està pensatiu i desficiós -per què no dir-ho-, he vingut amb el bloc de notes a relatar les retrobades que s’han succeït les darreres setmanes. Sospite de si tot ha estat perfectament planificat per una força divina...

Amb el temps i la distància, no puc evitar mirar-me els amics amb certa complaença. Faig veure que al capdavall res va amb mi. Quan en el fons sé que cada canvi que experimentem ens fa més grans. No són els temps dels nostres pares quan construir-se un futur amb fonaments pareixia difícil però possible. Ara i ací, fem i desfem com el matalasser.

Retrobades (I)

2011-04-19T09:05:00.000-07:00

M’he topat amb Biel mentre passejava els carrers estrets de la ciutat. Feia mesos que, per alguna estranya raó, havíem perdut el contacte. Així que no hem deixat passar l’ocasió d’actualitzar-nos les vides amb una cervesa fresca a la mà.

Quina sorpresa quan m’ha contat que feia només un parell de setmanes ho havia deixat amb Bel. Em confessava que la convivència a casa amb ella era més que bona, però que no entenia per què s’havien esgotat un de l’altre. Igual que es descarreguen unes piles pel seu ús, m’exemplificava.

Em feia la impressió que ja s’havia fet a la idea i que ara esperava, amb tanta expectativa com temor, una nova etapa de la vida. La veritat és que li intuïa un punt amarg d’impostura. Encara que ho tractava d’ocultar a través d’un parlar aparentment seré.

Quadratures del cercle, dies més tard, he coincidit amb Bel al bar del barri. Les seves primeres paraules han servit per anunciar una notícia que ja sabia. Amb tot, no he volgut dir-li que n’estava assabentat del fet. He deixat que s’esplaiara amb el tema.

M’ha explicat atropelladament que la situació els havia superat, que s’havien tancat massa en ells mateixa, en la casa que compartien, en el projecte de vida que començaven a relatar. Per això havien desaparegut del mapa durant un temps. Ara tornaven a aparèixer a escena.

Bel no era capaç d’entendre res del que succeïa. Es deixava portar per la corrent d’un riu d’aigües braves i tèrboles. Ho trobava tot tan confús com quan pronunciava els noms de l’extinta parella, Bel i Biel, de forma repetida.

+ Retrobades (i II)

Des de dins

2011-04-15T09:35:00.000-07:00

Pareix l’escenari d’una pel•lícula. Però no, és real, i ho saps. T’identifiques a l’entrada amb el dni. Et donen una targeta que posa “visitant” i que t’has de col•locar a un lloc visible. T’assignen un funcionari que t’acompanya a l’interior del recinte. Les portes s’obrin al nostre pas. Les travesses i es tanquen a l’esquena. Sortegem sense dificultats els obstacles que impedeixen l’eixida. Fins que, desorientats en el laberint, arribem on ens esperen José, Pedro, Antonio i Gonzalo. Tenen entre 20-i-tants i 40-i-tants anys i desprenen jovialitat.

Ens donem la mà amb efusió. Estic intrigat per conèixer-los, per parlar amb ells i obrir-me al món que els envolta. Ni que siga per dues hores. Sé que no són objectes d’estudi, però vull copsar amb el temps que dispose la bondat i l’honradesa d’unes persones a qui ha reclòs la societat. M’ho posen fàcil, és gent de carrer acostumada a entaular conversa amb qualsevol. Tenen ganes de xerrar i passar-ho bé. Establim una ràpida confiança que permet acostar-me tímidament a les seves vides.

Mire com es relacionen entre ells. La conya és el seu codi. Per moments em fa la impressió que estic en el pati d’un institut i m’he ajuntat amb els més vacil•lons de cada classe. Però no, veig el mur de ciment que s’alça més amunt de la mirada, i els filferros, i retrobe l’escenari gris en el qual conviuen cada dia, de dilluns a diumenge.

El més xerrador –de fet, no para de xerrar- em conta vanitós que està al mòdul on dorm amb la flor i nata de la classe política corrupta local, mentre aprofita per carregar contra la justícia. Diu que a ell li han caigut molts més anys de condemna que als grans estafadors de la cosa pública. Tot un clàssic. I es reafirma en la idea de tornar a estafar una, dues i tres vegades més. No hi ha penediment en les seues paraules, només resignació. O això pareix.

El més jove del grup se sent frustrat perquè, avui que hem vingut a mostrar el seu treball, no li estan eixint les coses com deurien. Es pressiona a ell mateix. No vol deixar despagada sa mare després de tot el que li ha contat en el vis a vis. La tensió li ha tret a relluir un bri de mala hòstia. Té cara de bon tio, però també un cos treballat que intimida.

Li he demanat quant de temps li queda per eixir. M’ha dit que duia dos anys i que encara li’n queden dos més. Hores més tard he sabut el motiu pel qual es troba allà dins: homicidi involuntari. Va patir la desgràcia de carregar-se un paio en una baralla de carrer per culpa de l’alcohol. Va ser un accident que arrossegarà com una cadena perpètua. Sabrà eixir del sotrac, em console.

Faig el camí de tornada a l’exterior. Durant el trajecte m’ha caigut al terra un parell de vegades la targeta que indica la meua condició de visitant. El funcionari bromeja fent-me creure que, sense la pertinent identificació, córrec el perill de quedar-me allà dins. Somric nerviós la gràcia.

M’allunye de la monotonia del dia previsible, de penes que inunden els murs, d’esperances que encara no s’endevinen. Quan a la fi estic fora de tot control, em pregunte si tot aquell xiringuito de dimensions faraòniques serveix per alguna cosa. Si, els qui estem fora, vivim més segurs.

Corre, a treballar

2011-04-05T09:18:00.000-07:00

Vuit i deu del matí, sona el despertador. L’apague. Vuit i quart, torna a sonar, i el torne a apagar. Cinc minuts després l’alarma s’activa una vegada més. Definitivament he de renunciar al son. Es fa tard. Corre, a treballar.

Passen uns minuts de les nou quan entre a l’oficina. El telèfon i l’ordinador m’esperen desitjosos. Jo no tinc tantes ganes, però em pose. Avui no tinc cap eixida al món exterior. Em reclouré a l’oficina tota la jornada. Se’m farà llarg el dia, segur.

Arriba l’hora de dinar. M’escape a casa d’uns amics que viuen prop d’on treballe. Gràcies pel dinar, gràcies per l’hospitalitat. Me n’he d’anar, encara em queden unes hores de curro.

Per fi s’acosten perillosament les set de la vesprada. Ja no sé ni com seure. Estic fins els collons d’estar ací. Fa més de deu hores que estic fora de casa. L’oficina se’m cau damunt, la suporte als muscles com una llosa.

Me’n vaig. No, espera, tenim reunió d’última hora, mai més ben dit. Ens volen comentar alguna cosa. Me la sua prou, faré com que escolte. Això és tot? Molt bé, fins demà.

En eixir de l’oficina, els companys comentem que som uns apassionats del treball, que estem ací per vocació, que ens entusiasma allò que fem, que hem nascut per treballar d’açò i de cap altra casa, que cada dia ens sentim més realitzats.

Merda, són quasi les nou de la nit, i ara entre a casa. Què puc fer del que em queda de dia? El sopar. Doncs això faré. Em cuidaré, vaig a menjar com un senyor. Hòstia, no tinc gaire cosa per escollir a l’estand de la nevera. Fa un parell de dies que deuria haver-me acostat al Mercadona. Improvisaré amb el que tinc.

Au, sopat. I ara què, a dormir? No pot ser, ja s’ha acabat el dia. No he tingut temps per a les meues inquietuds. Ja arribarà el cap de setmana, em console. De sobte, se’m gira tot i canvie de pensament.

Açò és una merda, em sent un esclau de l’empresa. Sort que se’ns acaba el contracte d’ací dos mesos. Anhele el dia. Em quedaré sense treball, sense sou, sense ocupació concreta. Sí, però seré lliure.

Sou col·legues

2011-03-25T04:55:00.000-07:00

Sou col•legues.
Em doneu consells que no sempre escolte.

Sou col•legues.
M’acosteu a casa amb el vostre cotxe.

Sou col•legues.
Em seguiu els plans encara que m’equivoque.

Sou col•legues.
Em convideu a menjar que jo no compre.

Sou col•legues.
Escolteu monòlegs per més que xoque.

Sou col•legues.
Em poseu llençols nets abans d’anar al sobre.

Sou col•legues.
Diguem parides i ens les riguem totes.

Sou col•legues.
En sume un, dos i cent i no em descompte.

De festa

2011-03-07T15:25:00.000-08:00

I per fi és divendres. Quin tòpic més confortant. La veritat és que estic cansat de la setmana, deuria acostumar-me a gitar-me prompte i dormir més hores. Però bé, no m'importa. Tinc un impuls que no permetrà que avui em quede a casa, me'l conec de fa anys. He quedat amb els amics de sempre, cap novetat. Sopem a casa d'un d'ells, algú s'encarrega del sopar i la resta posem la beguda. Res concret.

Costa decidir-se a eixir de casa entre tant de cubata. Sempre. Però ho fem. Anem al bar del costat perquè el motor no s'ature. La nit va passant més ràpidament del que voldríem. Hora de buscar un local que aguante fins tard. Anirem al que acostumem anar, ens dóna garantia. I allà estem, de festa. Uns va més intoxicats que altres. La música incrementa les percepcions. I comencen els moviments.

El grup s'esvaeix en el tot. Els més atrevits no es conformen amb el creuament de mirades. El ritual permet l'acostament, ni que siga per segons. I això fan. Jo em centre en moure el cos -ballar?-, passe de jocs. A mesura que avança la nit, la conversa es fa més difícil. En el fons, estic cansat, molt cansat. I què? Estic de festa. No ens anirem a casa fins que no apaguen la música i el personal insistisca en què hem de marxar. Hem firmat tantes vegades aquest final, que no sabem fer-ho d'una altra manera.

Fins que ocorre. De sobte s'intensifica la il·luminació de la sala. Llums blancs que dibuixen cares. No hi ha res a discutir, tot té un final. Em retrobe amb amics que havia vist desaparèixer només entrar al local. Ja fora, comentem els moviments nocturns mentre el matí s'obri pas. Va aclarint a un ritme vertiginós. Anem eixint de la bombolla que ens recobreix i que es diu festa.

M'explica Miquel que cada dia està més cansat de tirar fitxes i aconseguir poc o res. M'ho diu amb un fil, fàcil de percebre, que entremescla resignació i frustració. M'aboque als meus pensaments. Comencen a tancar-se'm els ulls. Ara sí, ja està bé, me'n vaig a casa. Taxi!

De camí pense en si ho hem passat bé, superbé o normal. Siga com siga, hem complit amb la litúrgia de rebentar la nit ara que és cap de setmana. No em qüestione més. Quines ganes tinc d'agafar el llit! Demà, o siga avui, d'ací unes hores, hem quedat al bar de sempre. Uf, ara mateix eixir de festa em pareix una obligació quasi comparable a treballar.

El miracle de la vida

2011-02-14T14:31:00.000-08:00

I un dia vas de visita a casa -ell fa anys que té residència fixa- d'un dels amics d'aventures de postadolescència i et trobes en un ambient agradablement enrarit en el qual ni tu ni ell teniu protagonisme i només importa la persona que acaba d'arribar i té un món per descobrir tan gran que haurà d'invertir tota una vida.

I l'amic i la parella s'atreveixen a oferir-te que prengues en braços la vida que han concebut i l'agafes amb delicadesa i impressió i tacte i experimentes una sensació que pensaves impossible, tu que sempre t'havies mogut entre la indiferència i la deixadesa.

I et corprens per un ésser a qui li conten les hores, els dies i els mesos i no entens per què ara sí i abans no. I penses que potser són els anys o la proximitat o la perspectiva de saber que aquestes coses passen i van passant en un entorn que madura i que rep la missió de perpetuar i viure experiències.

I et conten que hi ha més vides en camí i t'esforces en imaginar-te quan anaves en bolquers i depenies tant de la mare i el pare que et seria impossible sobreviure sense atencions. I vas sabent que arribarà el teu dia o no i hauràs de ser valent i pensar que en el teu microcosmos no només estàs tu.

I et vénen tantes preguntes al cap que no pots ni vols respondre i et comences a marejar i escoltes una veu que martelleja i demana quan, on, qui, per què.

Quan em reflexe

2011-01-30T12:59:00.000-08:00

Em rente les dents com un autòmata nocturn que mai serà capaç de recordar el dia que va adquirir l'hàbit. Deixe la ment en blanc i em concentre en l'acció. Percep com el raspall recorre dents i genives. M'atanse a l'espill que saluda discretament les carasses que faig. Me n'adone del fet i busque els ulls de la persona que tinc davant meu, que sóc jo mateix.

Per un moment pense en la meua presència, que no veig però que sé que no deixa d'estar. A penes reconec la meua gestualitat de quan parle, el perfil de la cara que evite a veure en fotos i la veu que mai diria que és meua. L'espill em deixa endevinar que, vist en primera persona, sóc un tant desconegut per a mi mateix. No aconseguisc entendre com em veuen els qui m'envolten, però sóc capaç d'esforçar-me per reconèixer-me ara que em rente les dents.

Al matí següent em donaré el bon dia de cara l'espill, tot just després de traure'm les lleganyes. No tindré ni temps ni ganes per a introspeccions matineres, només pressa per començar el dia. El principi i el final de la jornada seran pràcticament els únics moments de trobada amb el meu reflex. Aquesta rutina permetrà no oblidar-me quin aspecte tinc. Pareix una cita amb la meua persona. Així: en silenci, en soledat, en contemplació.

He recordat, mentre m'humitejava el cabell, el viatge de l'estiu. Un d'aquells dies d'acampada em va vindre la necessitat de mirar-me a l'espill, encara que només fóra per uns instants. Res d'ego. Feia temps que no li prestava atenció a aquest element de la quotidianitat. I la veritat és que el trobava a faltar. Així que vaig buscar-me al retrovisor del cotxe i em vaig adonar que en els darrers dies a penes havia canviat. Això sí, m'havia crescut la barba.

Consens de classe

2010-12-02T03:28:00.000-08:00

Pocs temes troben tant de consens com la pràctica de tir a l’exclòs social. Fes l’experiment: planteja un tema de discussió, reuneix un grup de progres i fatxes –o no tant-, i tots coincidiran perillosament a l’hora de descarregar artilleria pesada contra la gent que viu al barri més marginal de la ciutat.

Se sentiran insultats per les condicions -lamentables alhora que farcides de luxe- en què conten que viuen. Se sentiran agredits perquè ells són els únics capaços d’arriscar en el perniciós negoci de la droga. Se sentiran prepotents en afirmar que l’autoexclusió és l’única opció de futur que tenen. Enfrontaran dos móns, sense cap equidistància, que no s’assemblen ni amb l’edulcorant més potent. Fugiran de buscar solucions que ens aproximen perquè –diuen- no hi ha res a fer. Ni ganes.

I mentre comenten que el rival a abatre és el més miserable de l’escala social -a qui, per cert, tenen localitzat en un decadent barri o poblat-, s’oblidaran que l’enemic no viu gaire lluny de les seues acomodades cases. S’encendran tant en la conversa que passaran per alt que, qui els puteja cada dia, està on sempre ha estat: en el barri alt o cèntric de la ciutat. Des d’on ens observen i es complauen de no ser ells els qui, en aquestes converses acalorades, estan en el punt de mira.

Abraçades debades

2010-11-23T09:35:00.000-08:00

He quedat amb un grup heterogeni d’amics. Sí, un grup d’allò més divers que arreplega gent d’ací i d’allà. Hem quedat per a dinar, ara que no freqüentem tant la nit i, amb l’edat, hem descobert les múltiples possibilitats que aporta el dia. I sí, és un d’aquells dinars en què no falta el bon vi i hi ha menjar per a donar i vendre.

Ens pegarem una fartada antològica i, per descomptat, no descuidarem els licors espirituoses per fer la digestió com Déu mana. Que agafar mig pet a plena llum del dia també té el seu atractiu. Després jugarem a cartes per passar la vesprada fins que entre la nit. I l’esgotament de la jornada ens portarà al llit a bona hora sense pensar en sopar. I és que haurem dinat com uns marquesos.

En aquest grup divers, trobarem gent nova, coneguts de vista i amics en major o menor grau. Per a la bona cohesió social des d’un primer moment, ja que hi ha moltes hores a compartir en un espai un tant limitat, és necessària una salutació –o presentació, si som nouvinguts- personalitzada i atenta. Les xiques ja saben com ho han de fer: una besada a cada galta, independentment del sexe del saludat. Serà d’agrair si les besades s’acompanyen amb un gest que crea proximitat, com és allargar el braç i acaronar lleugerament el muscle.

En el cas dels homes, el procediment té variables. Xic saluda xica amb dues besades, com sempre s’ha fet. Si són acabats de conèixer, es pronuncia el nom propi abans de la salutació. Fins ací, res d’estrany ni de nou. La complexitat augmenta quan es tracta de saluts entre iguals. M’hi he fixat.

Per als coneguts, basta amb donar-se la mà i fer un comentari ràpid, d’aquells que uneixen sens complicacions. El joc comença en saludar els amics, en el sentit més ample de la paraula. Amb qui tenim certa confiança, l’aferrada de mans és potent. Pot ser més calorosa si un braç amic envolta, amb un moviment ràpid, la cintura. La germanor s’eleva amb un simple gest.

I ara sí, l’explosió d’entusiasme esclata quan et retrobes amb un amic que fa temps que no veus. Ací desapareixen els espais vitals que tan gelosament recelem al llarg de la setmana. L’espontaneïtat pot amb la correcció. Ja no existeixen els saluts freds que imperaven fa només uns anys. Els amics d’avui dia ens fem abraçades efusives.

Ens hem posat d’acord, sense saber-ho, per acabar amb les distàncies. Diuen que les abraçades són terapèutiques i la gent moderna de ciutat les regala al carrer. Nosaltres simplement som col·legues i celebrem l’amistat amb una abraçada.

...26, 27, 28, 29... i trenta!

2010-11-11T04:42:00.000-08:00

La carrera als 30 comença una vegada sobrepasses l’equador de la vintena. Això és, just en el moment en què bufes els ciris per donar la benvinguda als 26. Travesses aquesta fina i imperceptible línia i els comentaris sobre el fet existencial de complir els 30 t’atabalen sense dret a rèplica. Tothom té una teoria al respecte. Ningú escapa del pas dels anys. Així, tot el món pot donar la seua opinió. La conversa està servida.

Estrenes dècada i tot canviarà perquè res canvie. Saps que t’esperen uns anys d’assentar allò que no has tingut ni temps ni ganes de fer fins ara. Imagines que als 30-i-tants tindràs fills, casa, família, residència i treball fix, i un llarg etcètera aparentment inamovible. Però, mentre això arriba, l’ordre de les coses es manté inalterable: continues amb una vida sentimental i laboral que fa tombs, no contemples la possibilitat de caure en l’abisme de la hipoteca, i menys encara et veus com un sacrificat pare de família.

Acabe com acabe la història, el número redó, que tant has temut, et diu un bon dia –el de cada any, el del natalici- que ja està ací, i que aquesta vegada ha vingut per a quedar-se. Els amics t’animen, mentre et peguen una palmadeta a l’esquena, i et recorden que allò important és sumar i seguir. A mi, més bé, em sona a la famosa dita que destaca que allò que importa és participar. En el joc de la vida, afegiria jo. I bufes les espelmes, el 3 i el 0, i sents que, tot i que conserves intacte –a vegades, amb escreixos- l’esperit dels vint, t’allunyes d’una època, d’un estil de vida immadur?

Ningú nega el simbolisme dels números. Estic convençut que el trenta marca un impàs vital. Recorde quan d’adolescent em plantejava on estaria l’any 2000 amb els 20 anys per complir. Aleshores em veia tan major que m’imaginava amb una vida feta. Ara, en canvi, em plantege si sóc capaç d’endevinar què serà de mi amb 40, 50, 60... Tampoc puc evitar preguntar-me si triplicaré l’edat que tinc i arribaré feliçment als noranta: on s’ha de firmar?

De moment, em quede amb els llampegants trenta, com si foren un joguet nou. Encara que no sé si m’he d’alegrar o d’acollonar. En qualsevol cas, no provaré de canviar el número perquè, si ho intente, tinc la certesa que no podré. Així que assumiré el pas inexorable del temps com un fet normal. Entendré que, per més que em facen creure que em toca tindre la vida resolta, sóc el mateix -o paregut- amb 29 que amb 31.

Tots Sants disfressats

2010-11-08T03:15:00.000-08:00

Ja de xicotet em pareixia una fantasmada això del halloween. Em produïen vergonya aliena els xiquets que, disfressats de bruixa o vampir, anaven tocant de porta en porta i repetien la repel·lent cantarella de ‘truc o tracte’. Uf, quina angúnia de gent. Era la primera referència que m’arribava d’aquesta festa forastera via pel·lícula ianqui.

Mentre a l’altra part de l’oceà tot és un comboi, jo he vist com al meu poble, per uns dies, el cementeri s’ompli de vida, flors i intimitat. I és que ací, en la festa de tots sants, no hi ha espectacle possible. Només record als avantpassats i amics difunts.

L’espiritualitat, la presència de la mort o la memòria es donen la mà en una celebració que és un homenatge al passat i al que, indefugiblement, vindrà. Una assumpció del destí, malgrat que a la nostra cultura li coste visualitzar que -en un joc de paraules i conceptes- hi ha mort més enllà de la vida.

En un món exposat al canvi amb qüestió d’anys, els rituals socials perden el sentit a mesura que banalitzem la vida i les seues diverses manifestacions. La irrupció del halloween a l’imaginari és una advertència de com el món terrenal triomfa sobre qualsevol intent d’exploració col·lectiva de la consciència.

Cap establiment comercial o d’oci perd l’oportunitat de promocionar una festa de consum. L’atrezzo de falsa pel·lícula de terror inunda, cada dia més, els espais de trobada. La gent s’apunta a la moda de vestir-se de bruixa o vampir i així se sumen a una festa tan fantàstica com buida de contingut.

I el consum torna a guanyar perquè necessitem decorar la vida amb disfresses, alcohol i divertiment. Perquè poc ens importen els nostres ancestres si ens ho podem muntar de puta mare, ací i ara.

Usar i tirar

2010-10-28T02:57:00.000-07:00

Em sorprèn la facilitat amb què som capaços de desfer-nos de tot. Res a veure amb els nostres iaios, que són una salvaguarda a l’hora d’esgotar els mil possibles usos de les coses. Conten que la mentalitat de postguerra, d’haver passat penúries o de subsistir amb allò imprescindible, imprimeix aquest caràcter.

Probablement van encertats els nostres grans quan diuen que no necessitem més del que tenim. Però com de complicat és canviar –i més encara els hàbits de consum- quan som víctimes de l’opulència. No estrenaré roba de nova temporada. No compraré el darrer gàdget tecnològic. No tiraré el menjar que em sobra. Podrien ser alguns dels manaments actualitzats.

Ens hem acostumat al cèlebre usar i tirar, el qual necessita d’una gran compra, genera grans vendes i crea garberades inacabables de residus. M’he posat les mans al cap en veure la quantitat de gots de plàstic que cada dia fan servir els amics italians. No escuren gots de vidre. Beuen un poc d’aigua i es desfan del recipient. Així, sense mala consciència. On queden els elegants mocadors de tela, on estan els tovallons –també de tela- que han llavat les nostres mares diligentment?

Ens quedem amb allò fàcil i ràpid. I no m’estranya que, al capdavall, les persones ens convertim en objectes amb un ús limitat. Requereixen dels nostres serveis professionals durant uns mesos. Després les empreses obliden que existim i que continuem tenint les mateixes necessitats materials, amb o sense treball.

També les relacions sentimentals caduquen com els iogurts. Igual que arriba l’afecte, se’n va. En el millor dels casos. Perquè pots ser víctima despietada d’un sol ús. O a la inversa: ser tu qui el dóna. I així mercantilitzem les persones i juguem a cansar-nos de tot. Que no hi ha res que no puguen comprar els diners.

Tot arriba

2010-10-18T14:53:00.000-07:00

Aterre a la ciutat. Entre escapat al metro. Les portes es tanquen a la meua esquena. Busque seient. M’acomode i observe el voltant. Veig en terra una xapa de color negre que ignore, però que al mateix temps em desperta interès. Creue unes paraules ràpides amb els amics que m’acompanyen. Gire la mirada i em fixe de nou en la xapa. No resistisc a la curiositat. Decidit, m’alce i l’agafe. I llig el que anuncia.

Em diu que tot arriba. Em fa gràcia. Busque la complicitat del company que seu davant meu. Li mostre allò que hi ha escrit. Ens sonríem. Adverteix que és una senyal. La interioritze. M’enganxe la xapa a la maleta. Continue el camí tot sol. Pense en els canvis. Medite sobre la justícia poètica. I m’il·lusione en això: tot arriba.

Sóc o no sóc

2010-10-06T14:21:00.001-07:00

Deambule lleganyós per l’aeroport de València rumb al control de seguretat, quan, de sobte, m’atura una xicona d’agradable mirada. La situació em descol•loca d’immediat i, de manera forçosa, em bota de la meua realitat somnolenca. “Em deu voler vendre alguna cosa, cal estar a l’aguait”, m’advertisc. I així és.

Primer m’interroga sobre la meua suposada nacionalitat. “Eres español?”, m’etziba. Responc amb un sí tímid, sense cap intenció d’entrar en matisacions que, en moments com el d’ara, no condueixen a cap lloc. Acte seguit, procedeix a l’atac amb una pregunta que no sé on em vol portar: “Cuántas veces al año viaja en avión?”. Mentre m’apure per fer un càlcul mental ràpid, vacil•le estranyat amb la resposta. Ho faig, per què no, amb l’idioma que parle a casa i al carrer.

La interlocutora no espera el resultat aproximat de vols que agafe anualment. Carregada d’intriga, em planteja un interrogant sobre la meua vertadera identitat i pregunta sense maldat: “No me habías dicho que eras español?”. Ara no dubte. Contraataque amb una resposta concisa i directa: “Sóc valencià”. Jo no he captat la confusió, però ella sí.

La jove es justifica ràpidament davant el malentès, que li deu haver causat una absurda sensació de ridícul. M’explica que fa una setmana ha arribat a València i s’afanya a no quedar com una intolerant lingüística. Al•lega que li agrada molt l’idioma aborigen i que està en procés de fer un esforç per entendre’l quan abans. La felicite i l’anime, tranquil de no haver-me topat amb cap integrista a aquelles hores del matí.

Al final, em vol vendre una targeta de crèdit, gràcies a la qual puc obtindre suposats beneficis per viatjar amb assiduïtat amb avió. No m’interessa l’oferta, no m’agraden els bancs. Així que la despatxe sense miraments adduint que tinc pressa, que m’esperen a la porta d’embarcament.

Puge a l’avió i deixe que la son em transporte al món del somnis, mentre em desplace a uns quants quilòmetres d’altura per damunt del Mediterrani. Faig un, dos, tres intents... però no ho aconseguisc. Em ressona una veu femenina que repeteix sempre la mateixa frase: “No eres español, no eres español...” No puc dormir de cap de les maneres. Se’m desperten massa interrogants que no sé resoldre.

M’inquieta la situació que acabe de viure. Em pregunte per què la jove -probablement mesetària- no havia barallat la possibilitat que algú poguera parlar-li en valencià a València. Però sobretot em deixa queferós el fet que presuposara que no compartíem nacionalitat, quan més de mig Estat s’entesta en intentar fer-me creure que ens uneix un mateix projecte. D’un fet quotidià, extrac conclusions que em permeten dilucidar dubtes que, a vegades, em turmenten l’existència. Millor em relaxe, i disfrute del vol.

Bona nit, cocodril

2010-09-26T11:43:00.000-07:00

Ara que dorm sol al llit,

tinc un amic

que m’acompanya en la nit.

És un cocodril

que sempre ha estat ahí.

Em dóna la bona nit

perquè dorma tranquil.

Sempre ensenya les dents,

i així jo estic més content.

Sé que em defén,

encara que no estiga atent

al cent per cent.

Té cos de peluix,

però també un cor

que va latent

i que només sent

quan estic dormint.

Cau la nit

i el meu cocodril

es preocupa per mi.

Com puc estar d’agraït

a algú, que sense res per oferir,

ho dóna tot per mi.

I així vos dic

que dormiu tranquils:

algú sempre es desviu

encara que no ho sentiu.

Quinze anys

2010-08-19T01:44:00.000-07:00

Va ser un gest adolescent que m'ha acompanyat mitja vida. Ni més ni menys. Era l'estiu de 1995. Tenia 14 anys, prop de complir els 15. Estava de viatge als Pirineus amb pares, germans i amics. Recorde que vàrem entrar a una tenda d'articles de muntanya amb la intenció de llogar crampons per a la neu. Em va sorprendre, tant abans com ara, que, a pesar de la calor de l'estiu, la neu restara perpètua a les ombries de l'alta muntanya.

En fi, m'imagine que, d'alguna manera, jo també vaig voler perpetuar aquell moment en la memòria. Vull pensar que no només m'impulsava una motivació estètica, pròpia de l'edat. El cas és que, quan estava a la tenda, em vaig comprar un tros de corda fina d'escalada que transformaria en una modesta polsera d'estiu. Li vaig fer un nus i el meu germà va segellar la relació de la corda amb el canell amb la simbòlica flama d'una mistera. Així el llaç es feia més consistent.

Passaren els anys, i també altres pulseres d'estiu, i aquell tros de corda es mantenia fidel a mi. Com qui no vol la cosa, vaig començar a donar-li importància a la qüestió. No em podia creure com resistia -24 hores diàries, 365 dies a l'any- les inclemències a les quals era sotmés de forma inconscient. Tot plegat, va prendre força en la meua ment. La polsera, que m'acompanyava en el camí de descobrir el món i qui sóc, adquiria una entitat pròpia que gairebé tocava la figura del talismà.

Em costa de creure els grans esdeveniments de la vida als quals ha assistit aquest tros de corda. M'il·lusiona pensar tots els quilòmetres que ha corregut, les persones que ha conegut, les converses que ha escoltat, les situacions que ha presenciat... Ha sigut còmplice de la intensitat amb què he viscut la meua darrera mitja part de vida.

Ha arribat l'estiu de 2010. Després de 15 anys, la polsera presentava un aspecte envellit. S'entén, són molt anys. Per això ja celebrava, en veu alta, el fet que haguera arribat a tan assenyalada data. Mitja vida amb mi.

Tinc 29 anys, prop de complir l'edat màgica que són els 30. Ho presentia, aquest podia ser l'últim estiu amb la seua companyia. I així ha sigut. Ha ocorregut camí d'un viatge, passades les sis de la matinada, hores abans de desembarcar a una illa inimaginable de la Mediterrània. No sé, tinc el presentiment que em volia advertir que ja havia passat el seu temps. Que m'allunye de l'adolescència i que m'acoste indefugiblement a l'edat adulta. O no... pot ser aquest no ha estat el missatge: m'ha volgut dir que he de conservar, almenys durant mitja vida més, l'esperit engrescador de quan només tenia 15 anys.

El carrer és nostre

2010-06-29T09:18:00.000-07:00

Quan torne al meu lloc d'origen, qualsevol imatge o situació pot traslladar-me repentinament al passat. Aleshores puc retrobar-me de l'alienació que significa el fet de viure de manera itinerant, quasi nòmada. Aquesta vegada l'impacte m'ha arribat després de veure el ziga-zaga que dibuixa la regadora sobre el carrer quan les veïnes el netegen ufanoses, com si fóra una extensió de la seua pròpia casa. Primer l'agranen i després li peguen un arruixó perquè no s'alce la pols. I és que el carrer Sant Pere té solera. No és un d'aquells carrers de recent obertura que manca de personalitat. Les seues cases han estat habitades generacions rere generacions. I això mereix un respecte.

Són aquestes mateixes veïnes -que ja són part de la família- qui recorden millor que tu els teus avantpassats i que també recorden millor que tu com t'han canviat els anys. T'han vist créixer i madurar, i sempre han tingut paraules delicades per dir-te com de gran i templat t'has fet amb el temps. Aquestes situacions són les que et fan veure que la teua identitat comença precisament a aquell carrer que funciona com una col·lectivitat. Cada 29 de juny celebra un sopar en honor al sant que li dóna nom. També, quan arriba la calor, els veïns ixen cada nit al carrer a prendre la fresca i xarrar distesament, mentre uns trauen un dolç i els altres un gelat amb què acompanyar-lo.

Ser de poble ja és un orgull per si mateix, però omplir-se la boca dient que hom és d'un carrer que els veïns netegen i comparteixen, sense fer distincions de propietats públiques i privades, et crea un sentiment de pertinença inigualable. En qüestió d'identitats, no vull anar-me'n lluny de casa, em sent còmode quan més a prop hi estic. Què voleu que vos diga? Ni europeu ni espanyol: sóc del carrer Sant Pere.

Dolors

2010-05-14T10:26:00.000-07:00

Passen pocs minuts de les cinc de la matinada. Per alguns acaba la nit, per a mi dissortadament comença el dia. També li deu ocórrer el mateix a un grupet de dones que entra al metro i comença a explicar-se, com un vell record del passat, les vacances. Una d’elles, que té accent cubà –o si més no, d’aquelles terres o illes tropicals-, es queixa del dolor de peu que ha hagut de suportar aquests dies de festa. Això sí, asegura que no ha fet res de feina: únicament s’ha dedicat a descansar, que no és poc. L’altra, que té accent andalús o extremeny –per citar dues regions que fa anys patiren el fenomen migratori- se solidaritza amb certa ironia i sentencia: “Nos tendrían que llamar María Dolores”.

La conversa, que ha despertat el meu interès, continua distesa entre aquesta parella de dones d’avançada edat laboral. Fins que escolte una veu metàl·lica que m’avisa del nom de l’estació en què he de baixar i deixe que cadascú se’n vaja amb els seus dolors a la feina. Tanmateix ha de transcórrer el guió que s’escriu de les nostres vides i que ens aboca a les obligacions, així com a l’aparició progresiva de dolències. Com més va, més n’acumulem. M’ho va fent saber la gent del meu entorn que va acusant-se del desgast físic, propi de l’edat i el pas dels anys. Em fa mal l’esquena, tinc desgast en una articulació, m’ha reaparegut una lesió que no acaba de curar-se, cada vegada em fa mal el cap més sovint… Són frases que adverteixen que ens fem grans.

Hi ha també altres dolències que vulneren la part més íntima de la persona i que, com és lògic, no s’expliquen obertament. Aquests mals no coneixen d’edats, però he detectat que afecten sobretot les persones que es troben en època d’inestable existencialisme. Es poden manifestar de moltes formes: a través d’una relació de parella complicada, després de viure una situació d’injustícia flagrant al treball, per la desaparició sobtada o no d’algú, quan experimentes una baixada d’autoestima i una pujada d’inseguretat pels dubtes que genera no saber què serà de la teua vida en aspectes de treball, residència, ingressos econòmics... El cúmul de circumstàncies –o una tota sola- pot desembocar en diferents símptomes que creen un estat de malestar general. Quan la gola s’ennuega de tristesa, sents una opressió al pit que et dificulta la respiració, el cor s’entumeix i no palpita al seu ritme, arriben una sèrie de dolències que solen disminuir amb el temps, que ho cura quasi tot.

El dolor posa a prova la resistència del cos i la ment. La vida consisteix també en aprendre a conviure amb el dolor. Assimilar la seva existència per enfortir-se de cada situació. Per això, em mereixen màxim respecte aquestes dones del metro que, malgrat les dificultats, s’alcen del llit amb la foscor i combaten tot allò que depara la vida. És l’actitud.

Estem venuts

2009-12-28T14:03:00.000-08:00

Encara no he venut mai l’ànima al dimoni, però sé de sobra què és hipotecar la vida a l’empresa. Això sí, fins que el contracte d’obra i servei s’esgota de forma unilateral, i a vegades per sorpresa. La precarietat amb què ens movem els ‘currantes’ del Sector (així, en majúscula: igual que el Sistema de la màfia) ens obliga a vagarejar d’un costat a un altre sense més rumb que aquell que dicta la lògica del –seu- mercat.

I així, de tant pegar bacs, es conforma la gran família que avui està ací i demà allà. Fins i tot, moltes vegades estem en el més enllà, doncs desapareixem durant mesos de la vida laboral sense motiu aparent. Tant que la meua modesta economia domèstica em demana que s’obre el miracle i el mòbil sone per anunciar la bona nova: que el patró em dóna la benvinguda al vaixell, en el qual remem tots en una mateixa direcció –uns més, altres menys, ja se sap- per tal que el previsible enfonsament ens faça naufragar el més tard possible.

En aquest sofert món de grumets, és difícil perdre el grau d’aprenent etern. Per això es troben pocs mariners que sobrepassen els trenta-i-tants anys d’edat. Som joves i enèrgics que vivim el treball amb una sana horitzontalitat, la qual cosa ens permet oblidar el malaguanyat concepte de la lluita de classes. Prendre’ns en pla col·legues unes copes amb els superiors és un vell art que no perdem els pàries del Sector. Per alguna cosa tenim la capacitat d’identificar-nos amb mil i una empreses. Totes són susceptibles de traure’ns de la misèria en un moment donat.

Formar part de la faràndula requereix un fort compromís, i nosaltres ens caracteritzem per ser treballadors agraïts que, com s’ha de ser, no mosseguem la mà de qui ens dóna de menjar. I és que sobreviure de la carrera d’artista té un preu. Ja m’ho va dir ma mare. Completar el sou amb pagues extres, escollir dies de vacances –si en tens, cosa estranya-, tindre un horari fixe, cobrar les hores de més, desitjar la liquidació coneguda popularment amb l’estimat nom de “finiquito”... És un somni que no ens pertoca, ho tenim assumit.

Diuen que avui dia pitjor que ser explotat és no ser-ho. Així, directament. I m’ho crec: no debades sovint sent una amenaça imperceptible que m’adverteix que hi ha una llarga fila de llicenciats en la llista d’espera. Pacientment anhelen ocupar la cadira, la taula i l’ordinador dels que sóc posseïdor temporal. Els afortunats ho sabem, i amb raó deixem fer. El terror laboral és la millor arma –sí, apunta i dispara- per sotmetre’ns. Així que millor si mirem cap a un altre costat. A que no és mala, la idea?

Estimades muntanyes

2009-12-22T15:24:00.000-08:00

Estimades muntanyes,

Mai m'he atrevit a dir-vos de forma escrita l'estima que sent per vosaltres. I no sé per què, amb tants dies viscuts junts, avui he tingut la necessitat de fer-ho. He crescut al vostre caliu. Quan pense amb vosaltres, muntanyes, sempre tinc bons records: un grapat d'historietes per contar. Serà també que ha entrat el fred de ple i em sembleu molt més properes i accessibles que quan només pensava en anar a la platja. Però, eh, que conste que vos tenia presents. Sabia que tornaríem a compartir durant mesos llargues estones de passeig i aventura. I ara em passa que només tinc de desig de retrobar-vos com més sovint millor.

La nit i el llit ja no m'estiren tant. Poques coses em fan tan de goig com menjar-me un bon entrepà al vostre cim. Anar coneixent-vos una per una és una motivació suficient com per matinar els caps de setmana. No vull acostumar-me a vore-vos des de baix d'una forma limitada. Vull recórrer l'escorça de terra que vos recobreix, descobrir els racons que amagueu a la vista dels mortals i observar el meu diminut món amb uns altres ulls. Perquè és cert que em canvieu la mirada. La ciutat em crea preocupacions, i vosaltres feu que m'oblide dels lligams. Em sent una persona alliberada quan m'encimbelle a la vostra falda. Realment provoqueu un canvi en la meua realitat.

A més a més, m'heu ajudat a conèixer amb profunditat qui m'ha acompanyat en la recerca de camins atzarosos. He conversat de temes que no seríem capaços de tractar prop de la civilització. Hem tret l'enginy per exprimir els significats de les paraules. Se'ns ha despertat l'agudesa i ho hem vist tot amb una altra òptica. Desconnectats de la quotidianitat, hem distès cos i ment fins al punt d'oblidar que funcionem per objectius. El camí ens ha dut ben amunt, amb l'exigència necessària per superar la situació tot realitzant un esforç inconscient. A la muntanya, l'home és un element més. Ací no hi ha un domini absolut de l'entorn.

Quan a la fi conqueresc un cim -un per un-, arribe a establir un vincle indissoluble. La complicitat que es crea aleshores amb tu, muntanya, fa que no et puga tornar a veure de la mateixa manera. Ja et conec, ja em coneixes. Si et mire des de baix, des de lluny, sé que no em guardes tants secrets. Som vells amics que hem compartit bones estones i que, per més que passe el temps, ho continuarem sent. Sona místic, i en part ho és. La comunió que es genera quan tinc l'oportunitat de mirar-vos des de dalt de tot és gran. Veig com s'amplia el grup d'amistats. I cada cim és un amic per conèixer que demana constantment el meu interès.

La diògenes cultural

2009-12-12T09:05:00.000-08:00

L'ebook pot ser un dels regals del Nadal d'enguany, o encara més de l'any que ve. Està per desenvolupar-se i el preu resulta un tant prohibitiu com perquè es generalitze d'immediat. Acostumats a estar a l'última en tendència tecnològiques, la gent no deixarà passar per alt aquest curiós gàdget. Els més capritxosos se'l compraran aviat, amb el pensament d'acumular un bon nombre de títols de novel·la. I tot, amb l'únic objectiu de comptar amb una completa biblioteca digital. L'afany de disposar de tot i més ja els va obligar en el seu moment a descarregar música i pel·lícules de forma obsessiva. Que després no hi haguera temps suficient per consumir aquests productes culturals, era una qüestió de capacitat de memòria. Si el saber no ocupa lloc, les pel·lis i els discos només necessiten megues, i això no té difícil solució. Aquest tipus de memòria es compra, i problema acabat.

La música i el cinema havien trobat el seu espai al ciberespai, ara només faltava que un art tan antic com la literatura es poguera reubicar en el futur, que també és present. Benvingut siga l'ebook, doncs, si això realment significa un avanç en els hàbits lectors. Aquest és, per cert, un tema que em preocupa d'una manera especial. Ho he constatat durant el viatge que he fet i del que torne tal dia com hui. He estat compartint una habitació de huit llits en un alberg juvenil. Moments abans que arribara l'hora de dormir, cadascú buscava la seua distracció. Un es posava l'emepetrés i escollia àlbum de música, l'altre es viciava una estona llarga a la vídeo-consola portàtil, i el de més enllà mirava una pel·lícula en una pantalla de format minúscul, la qual requeria d'un gran esforç visual.

Cap ni un es dignava a obrir un llibre, com haguera sigut d'esperar no tants anys enrere. Sembla que el fet de llegir eixigesca un esforç extra i innecessari que no està a l'altura dels temps que vivim, en els quals tot es digereix de forma ràpida i lleugera. Es veu que no sabem trobar-nos amb la soledat d'un llibre. Tal vegada perquè ens el mirem com un objecte antiquat que s'ha tornat vell i avorrit. Per a històries de llarga durada -com si foren les típiques trilogies de novel·la totxes-, ja estan les sèries de televisió nord-americanes, les quals venerem com si haguérem perdut la fe en la religió que ens ha guiat al llarg dels segles. Tot el que he explicat fa que em preocupe pel futur de l'ebook -com si em pagaren per ser un expert en màrqueting i hàbits de consum. M'intriga que l'aparell acabe sent una eina més d'emmagatzematge de l'era digital, vist que cada vegada som més del so i la imatge però en cap cas de la paraula.

Al capdavall un dels èxits del sistema econòmic és l'acumulació de capital per tal que es generen nous fluxos. L'ebook es convertirà en una ferramenta de la indústria de la indústria cultural perquè tinguem una motivació més per consumir els seus productes. Ni que siga com una estranya síndrome de diògenes cultural.

A l'aeroport

2009-11-27T01:48:00.000-08:00

Ha passat el temps i han deixat d'excitar-me els aeroports. Recorde que va ser en l'adolescència -quantes experiències!- quan vaig pujar per primera vegada a l'avió. Què emocionats estàvem, els de classe. Quina sensació més brutal de velocitat quan la màquina feia per enlairar-se. I les vistes, què? Acollonant veure la ciutat des de tan amunt. Pegat a la finestra, em passava el vol. Aleshores agafava l'avió molt puntualment i, cada vegada que ho feia, era tota una aventura.

Després va arribar l'hora del canvi de residència i de viatjar sol com una necessitat. Els aeroports em tensaven d'una manera inexplicable. No havia de fer tard al vol per estar atacat dels nervis. El desplaçament es feia angoixant donada la quantitat d'operacions que has de fer fins arribar a estar assegut còmodament a la butaca de l'avió. I quan per fi vaig tenir el procés controlat i ja em sentia com un executiu d'alta volada, que no s'immuta per agafar un avió més en la seua vida, em va entrar la por a volar. No era res preocupant, però tenia el seu què. Quan l'aeroplà girava per fer les maniobres o es disposava a enlairar-se o aterrar, jo vivia un calvari personal. A saber la paranoia que m'envaïa per no perdre l'emoció -per bé o per mal- a l'hora de volar.

Això, fins que miraculosament un bon dia vaig fer cas a les indicacions de les hostesses, que conviden a relaxar-se i gaudir del vol, i per art de màgia vaig perdre el temor a un aterratge forçós (en el millor dels casos, ehem). Ara els aeroports i els avions no em diuen gran cosa. Per sort, no ha deixat d'excitar-me tot allò que m'espera en la nova destinació, a la qual arribe en qüestió de minuts. I això sí que té el seu toc de màgia.

Vint-i-quants?

2009-11-16T11:58:00.000-08:00

Vaig sentir sensació de pànic quan em va arribar el primer missatge de felicitació pel meu aniversari al mòbil. Eren les onze en punt del matí. Una perversa màquina programada pel banc on tinc guardats els meus modestos estalvis – en regressió, per cert-, em donava els 'molts anys' en el dia oficial del meu naixement. Qui em coneix, sap que -perquè sempre que toca ho explique- vaig nàixer un dia, però que m'apuntaren al registre un dia abans. Afers burocràtics.

Evidentment el banc no sap d'aquestes coses que formen part de la vida íntima de la persona. Però no és aquesta qüestió la que em va deixar intrigat. M'inquietava el fet que l'ens, que millor representa els mals del capitalisme, volguera ser còmplice de la previsible alegria que se suposa s'ha de tenir per ser un dia assenyalat. Em feia la impressió de viure en el món feliç d'Aldous Huxley o en la profètica novel·la 1984 de George Orwell. La maquinària del Gran Germà em felicitava l'aniversari, quina por!

Està clar que la imaginació m'havia portat a un present apocalíptic, que no em mereixia, ni jo ni els meus -això segur. Recuperat de l'impacte, vaig intentar veure les coses en positiu. En el meu cas, sabia que encara estaven per arribar les felicitacions de veritat. Sense voler fer un drama excessiu, vaig pensar en la gent que no li fan la pamplina en el seu dia. Els motius poden ser diversos: bé perquè els del seu entorn no li donen més importància a la data en qüestió, o bé perquè un no sempre ha de tenir un nombrós grup de gent que li done calor. No cal ser, ni molt menys, un ésser asocial i inadaptat per quedar-se sense regals. Això sí, toca't els collons (o els ovaris) si l'únic que se'n recorda del teu aniversari és el banc. És per anar a destruir personalment l'ordinador que t'ha enviat el missatge al mòbil.

Beneit feisbuc! Per als qui estem clavats en aquesta secta social, el panorama ha deixat de ser desolador en matèria de celebracions. La màquina ens recorda nom i dia, i després nosaltres decidim què fer. Em sap greu dir-ho, però jo no moc ni un dit per felicitar ningú. I mira que després m'ha fet una il·lusió bastant considerable rebre-les. Sóc així de sec per aquests assumptes. Per cert, es podria fer una estadística per saber -si és que serveix per alguna cosa- com han augmentat les felicitacions d'aniversari des de la irrupció d'aquesta xarxa social. Estic segur que s'han multiplicat per mil. Pot ser en un futur no tant llunyà, igual que d'una manera premonitòria ha fet el banc, programem l'ordinador per felicitar el natalici als amics, als coneguts i als amics dels amics. Així ens acostarem un poc més a l'anhelat món feliç.

...i tornada

2009-11-08T11:53:00.000-08:00

DIA 7. Vuit del matí.

Dos autobusos, un avió, un autobús i metro. I encara em queda metro i avió i autobús. És el tràmit que he de passar per fer port a la destinació final. Sense paciència no som ningú. Quan estic de ruta, baixe el bioritme, de manera que intente alterar-me el mínim possible. També faig per disminuir el nivell de desfici. És una mena d'estat zen pensat perquè la situació no em desborde quan no acaben de quadrar els horaris.

A diferència del viatge d'anada, que està ple d'incerteses i excitació pel que ha de vindre, el camí de tornada resulta molt més calmat. Tornar no té tant de misteri perquè un sap que tard o d'hora arribarà al lloc d'on prové. Tot és qüestió de temps. Mentrestant pots posar-te introspectiu i pensar en un sentit o en un altre: en tot allò que has fet aquests dies lluny de casa, així com també en les coses que faràs -o has de fer- quan hi arribes.

Amb tot el grapat d'experiències viscudes, l'exigència a l'hora de recordar fets i situacions és gran. Dies després del viatge el cap pot funcionar al noranta per cent, però no demanes gaire més passat un breu període de temps. Així que, com que un que és previsor i sap de sobra com de curta pot ser la memòria, he acumulat més de 500 moments en forma de píxels. Uns quants megues que també em serviran per explicar, amb menys paraules i major precisió, allò que he viscut durant el viatge.

Tal vegada relacionat amb la rapidesa amb què oblidem, resulta un tant estrany experimentar com de ràpid ens mimetitzem amb el nou entorn quan tenim una bona acollida. M'ha passat que en un parell de dies m'he sentit un més del grup. M'he familiaritzat al llit, a l'habitació, als carrers, a l'idioma, a les persones. I després, quan ha arribat l'hora de marxar, m'he vist obligat a abandonar un lloc on he estat tan còmode com a casa. Clar que el que no oblide és que, en el fons, on millor estic és prop dels meus, dels qui fa temps – anys, fins i tot, mesos- estan amb mi. Tot això encara que no puga negar que el color ocre d'aquella terra m'ha envaït.

Anada...

2009-11-05T07:56:00.000-08:00

DIA 1. Cinc de la matinada.

Mai. En la vida m'havia alçat a les dues i mitja de la matinada per començar el dia: ni que me n'anara de rave! He dormit una modesta hora. M'he despertat amb suors fredes producte del nerviosisme. 5 euros de taxi per arribar a l'estació d'autobusos de Barcelona, i 12 més per arribar a l'aeroport de Girona, des d'on ix el meu vol. De camí, mitja hora dormida només. Les xifres parlen de la precarietat del viatge que ja ha començat. No puc demanar massa, i més encara sabent que el bitllet a l'illa m'ha costat 60 euros. Un poc més del que paga, per exemple, un valencià que vol anar en tren a Barcelona. Així resulten els números.

El matí -encara fosc- està tan boirós com jo. No he sabut què fer en trobar el banc on esperar l'hora d'embarcar (o hauria de ser avionar?). Primer m'he allargat tot reposant el cap sobre la maleta per intentar agafar son. M'he posat nerviós massa prompte i no he pogut aguantar ni la postura ni el llum artificial de neó. He pensat en posar-me música i, quan ho anava a fer, he pillat paper i boli i m'he posat a escriure sense més. M'ha agafat la fam i m'he fotut el beneït entrepà de truita de creïlles que va sobrar del sopar d'anit. Ara estic un poc més tranquil perquè vaig matant el temps així com va arribant. Encara són les cinc i mitja, però va quedant menys i menys per aterrar a una altra latitud.

El supermercat del café

2009-10-02T05:05:00.000-07:00

Segur que heu vist la imatge en els carrers de la vostra ciutat, però no l’heu reconegut. Es produeix a la porta de les estupendíssimes tendes Nespresso. Gent que fa cua ordenadament, desitjosa de fer-se amb noves dosis de cafè. Han entrat en l’espiral de l’addicció, ja no podem deixar de consumir. La màquina no pot aturar-se. Sembla el supermercat de la droga que fa uns anys va ser notícia en la perifèria de la ciutat de València.

Clar que aquesta imatge tan actual, que trobem en un carrer cèntric i comercial, té tants visos de normalitat que no permet ser maliciós, si hom no ho fa amb una descarada intencionalitat. Ningú s’arrossega amb xandall i bambes blanques estil J’Hayver. Ans el contrari, aquest dispensador de cafè carregat de luxe crea una atmosfera idònia perquè tothom puge un graó en l’escala social. Fins i tot, els treballadors de base que sense permís han entrat en el club selecte se senten, per moments, part de l’elit.

Per a Nespresso, no existeixen classes mentre la finalitat siga la mateixa: entrar en el llistat d’adeptes. Compta la fidelitat que es crea amb la marca. I és que quedes atrapat, una vegada entres en el seu joc. A més, com que aquests cafès són tan ràpids de preparar, d’acord amb els temps frenètics que vivim, l’addicció es torna diària. La filosofia d’usar i tirar, que satura el planeta de residus, és una història que el capitalisme no entén. I aquesta marca és el paradigma de multinacional instal•lada en les nostres vides, com el propi sistema.

Els sabors del món a l’abast de la nostra butxaca. Sí, la globalització té aroma de cafè. El colonialisme queda a la vista en entrar a la tenda. Nosaltres estem al nord, en una relació desigual on el de dalt sempre xafa al de baix. El tracte exquisit que ens dispensen els servicials i elegants venedors de boutique no s’allunya tant del “sí, guana”. Carregat de embolcalls de disseny, ens conviden abans d’anar-nos-en a tastar l’últim material que ha arribat de no sé quin país recòndit. Vinga, va, els camells ens regalen la primera dosi perquè ens enganxem, no direm que no. Tornarem, que ens ha agradat molt.

El valor del mercat

2009-02-18T03:50:00.000-08:00

Els mercats no perden vigència, malgrat els temps que corren. A mode d’exemple, Sineu celebra cada dimecres al dematí el seu mercat setmanal, des que va ser instaurat l'any 1306 pel rei Jaume II. És històricament un dels més importants que se celebren a Mallorca. Sineu també celebra cada primer diumenge de maig Sa Fira, tradicional mostra agrícola, ramadera i artesanal que atreu un gran nombre de visitants. Establerta l'any 1318 per privilegi del rei Sanç, és la fira més antiga de Mallorca. A més de les parades habituals del mercat setmanal del dimecres, a la fira s'hi exposen animals de races autòctones, maquinària agrícola i vehicles. Tot plegat és una clara mostra de la importància que tenen els mercats en la vida de les persones des de temps quasi immemorials.

I és que un mercat és el punt de trobada on conflueixen productors, venedors i compradors. Aquí es genera una part important de l’economia local, això sí, a petita escala. Tanmateix, suficient perquè molta gent pugui viure dels negocis que formen part del mercat. En certa manera, sosté l’agricultura i la ramaderia, ja que gran part dels productes de la zona troben el seu canal de distribució al mercat. El mateix productor, bé sigui a través de familiars o bé sigui a través de comerciants propers, s’encarrega de fer arribar els seus productes al client sense intermediaris. El negoci és, doncs, més just i pròxim. De la mateixa manera, l’economia domèstica se’n ressenteix menys si es compra al mercat ja que els preus es poden negociar i l’oferta s’adiu a les necessitats de les famílies. I tot això sense estendre’ns en comentar la qualitat i la frescor dels productes que hi podem trobar.

Al mercat també es guanya en valors socials. El tracte proper i personal només té cabuda, avui dia, en el petit comerç. En un món on es va perdent la proximitat en favor de les grans corporacions i les noves tecnologies, aquesta forma de compra-venda manté intacta una comunicació propera i una relació directa entre les parts que entren en contacte. De fet, el vincle de confiança que estableix el venedor amb els clients és gairebé una venda assegurada. Per la seva part, per al comprador, suposa una garantia a l’hora de reclamar en cas que ho requereixi. Aquest tracte diari o setmanal procura grans dosis d’humanitat.

És també al mercat on els més dèbils estan protegits en una economia de proporcions mundials. El petit comerç té futur aquí, per molt que guanyin terreny els hipermercats. També la vida al poble com a signe d’identitat local. Si es genera treball, s’evita el despoblament i, per tant, el procés de migració del camp a la ciutat. Però sobretot conservar els mercats, tal i com sempre s’han conegut, és preservar un senyal inequívoc d’ésser. Perquè els mercats són espais oberts on no només s’intercanvien productes sinó també maneres viure.

Anys i anys (i VI)

2009-02-17T14:32:00.000-08:00

VI. MIQUEL

Per a Miquel, comptar amb 77 anys tenia un significat encisador. Perquè era una xifra que li semblava preciosa, màgica s’atreviria a dir. Per això aprofitava l’ocasió per fer un divertit joc de números. Sempre que li ho demanaven, deia que tenia 14 anys, és a dir, set més set. Era la manera de dir-li al món que se sentia jove, a pesar de l’edat. Vivia una etapa esplendorosa, envoltat de fills i néts.¬ L’última criatura li havia arribat el passat mes d’abril. Es tractava d’una xiqueta d’ulls verds que, igual que l’avi, li encantava somriure al món.

Feia poc més d’un any que Miquel havia sofert el sotrac més gran de la seua vida en faltar la dona. Aleshores va haver d’enfrontar-se al que, sens dubte, foren els mesos més difícils que havia viscut mai. La pèrdua d’un ésser volgut és irreparable, malgrat tot, estava segur que eixiria del forat, com ho havia fet tantes altres vegades. Tanmateix el moment no va ser fàcil: en la darrera etapa de la vida havia de mirar de cara a la mort massa sovint. Al seu voltant, en forma de comptagotes, alguns vells amics del poble començaven a dir-li adéu a aquest món, sense que ningú poguera evitar-ho. “Llei de vida”, es deia a si mateix, cada vegada que acudia a un soterrament. Així s’encoratjava.

Hi havia qui se n’anava però també, per sort, qui arribava. En aquest sentit, els fills i els néts havien estat tot un estímul per a continuar el camí amb força. Des que es va quedar sol a casa, la visita dels seus descendents es va tornar més freqüent que mai. Molts dies anava algun familiar a dinar o a sopar amb Miquel. Ell sempre aprofitava aquestes visites per fer memòria del passat. No volia anar-se’n d’un dia per a l’altre sense haver explicat als seus els moments més crucials de la seua existència. Tenia la necessitat de fer-los veure el món des dels ulls d’una persona que ha viscut la misèria de la postguerra, la duresa del treball a una edat precipitada o la senzillesa d’una vida sense excessos però igualment digna. Pensava que donant a conèixer una manera de viure que poc tenia a veure amb l’actual, en la qual mai falta de res, ajudaria els néts a entendre la gent que pateix i, així, els convertiria en millors persones.

Miquel també volia transmetre els coneixements que havia adquirit, durant gairebé una vida, de treball al camp. “La terra és una font de saviesa que hem d’aprendre a escoltar”, repetia mentre passejava pel terme acompanyat de xiquets. Amb vivacitat, botava d’un marge a un altre i els convidava a beure sense por de l’aigua de l’ullal que, en època de pluges, brollava vigorosa prop d’un dels seus horts de tarongers. Miquel no perdia l’oportunitat de sorprendre’ls a cada passa. Pretenia que els néts no deixaren mai d’estimar l’entorn que tant havia marcat la seua vida. I aprofitava per regar-los les orelles amb dites i expressions que permetien entendre tot allò que ocorria al voltant. La saviesa popular es pronuncia gràcies a les paraules heretades dels nostres avantpassats. És per això que es veia en l’obligació de passar el relleu i no deixar-les perdre.

Així, quan es trobava envoltat de joventut, se sentia més orgullós de tenir 77 anys. Feliç d’acostar-se als vuitanta, de mirar enrere i veure tot el treball fet, de recordar la gent que havia format part de la seua vida, Miquel es carregava de vitalitat per arribar als cent. Si feia el recompte, encara li quedaven anys i anys per complir. No volia perdre’s l’espectacle de veure créixer als homenets i les donetes que li donaven tanta estima.

Anys i anys (V)

2009-02-17T09:08:00.000-08:00

V. CARME

Estava trista i no trobava un explicació clara al perquè de tot plegat. No entenia com d’un dia per a l’altre no podia deixar de qüestionar-se el futur. Trobava ridícul que, prop de complir el mig segle d’existència, tinguera els dubtes existencials més aviat propis d’un jove. En el fons, l’aturmentava acostar-se perillosament als cinquanta anys. Era una edat que sempre havia tingut com a referència, però que al mateix temps havia sentit llunyana. Ara, per això mateix, per veure-la propera, estava tan inquieta.

D’alguna manera, experimentava com tots s’havien fet grans al seu voltant. Sense anar més lluny, feia un parell de mesos que el fill menut de la família s’havia emancipat. Se n’havia anat a viure a l’estranger gràcies a una beca, senyal que res tornaria a ser igual. Amb la seua marxa, la casa havia perdut vida. I mira que s’havia anat fent la idea des de feia temps. Per ser exactes, des del moment en què el fill major se’n va anar a viure amb uns amics a la ciutat. Era un procés inevitable que l’avisava que just ara arribava el temps de la tranquil•litat, després de tants anys de maldecaps.

Al treball, també sonaven les flautes de la prejubilació. L’empresa volia treure’s de damunt els treballadors majors de 45 anys amb l’objectiu de rejovenir una empresa que, sens dubte, necessitava agafar aire fresc. La idea de deixar d’anar a treballar cada dia li provocava un regust agredolç. Per una part, s’alegrava de disposar de tooot el temps lliure del món per a les seues coses. Quan ho pensava, li’n venien un miler per fer. D’una altra banda, però, l’entristia abandonar el tracte diari que, durant anys i anys, havia mantingut amb els companys. Perdre’ls de vista, a ells i a una rutina que l’estabilitzava, li feia por. Però també, en aquella possible operació, hi havia un transfons psicològic que l’afectava profundament: retirar-se del món laboral representava una clara advertència de què es trobava en la recta final de la vida.

Si s’endinsava en els pensaments, Carme s’afligia cada vegada més. No obstant això, tenia clar que es tractava d’una etapa transitòria que acabaria assumint i que, per tant, no pagava la pena donar-li excessiva importància. Tot això ho va determinar un dia d’aquells en què hom es desperta amb una vitalitat inusitada. Arribava el moment de tornar a sentir-se forta i jove, després de patir tants mesos per culpa d’un assumpte que a tothom se li escapa de les mans, que no és cap altre que l’inexorable pas del temps. A partir d’ara, ho tenia decidit, no s’avergonyiria de la seua edat. En cap moment vacil•laria davant la pregunta, tal com li havia ocorregut en anteriors ocasions.

Li sonava tòpic i vergonyós, fins i tot, un mica adolescent, però sabia que necessitava un canvi en la vida. Així que començaria per ella mateixa, pel seu aspecte físic, que havia descuidat tant en l’última dècada. Sembla que la sensació d’estar envellint li venia de lluny. Segurament, per aquest motiu, s’havia deixat anar. I sense més, pensat i fet, Carme es va dirigir a la perruqueria per transformar el look amb només un parell de tisorades. La perruquera de tota la vida es va astorar quan li va demanar amb convicció que volia acabar amb aquella mitja melena, que li posava anys damunt. Necessitava escometre l’atreviment de tallar-se el cabell curt i donar-li un toc de color gràcies a un tint atrevit. El mateix color atrevit necessitava el seu vestuari, va pensar en mirar-se a l’espill.

De la perruqueria a la tenda de roba més moderna del poble. Carme estava decidida a renovar l’armari i, de passada, rejovenir-se per fora i per dins. Això sí, tenint present en no caure en l’infantilisme de qui vol ser el que no és. Perquè Carme era una dona de 47 anys, ni més ni menys. Quan somreia, lluïa arrugues vora els ulls. Unes arrugues que fan interessants als qui tenen quaranta i tants, però que sobretot els fan madurs i savis.

Anys i anys (IV)

2009-02-08T11:35:00.000-08:00

IV. ARNAU

Vivia una època de canvis totalment inesperada. Feia setmanes que, de forma més o menys definitiva, havia posat fi a la relació que l’havia lligat amb qui ara havia passat a ser la seua ex. La primera i l’única ex que havia tingut mai. Encara no havia complit els vint quan es posar a eixir amb ella. Havien crescut junts... i ara devien continuar creixent separats. Ho tenia relativament assumit, però no tant com voldria. Li costava imaginar-se la nova vida que tenia per començar, cosa que l’esgotava. No tenia més remei, ho sabia de ben cert.

Sort que al final no es decidiren per hipotecar-se de per vida. Si és que en el fons es veia vindre que la corda s’acabaria trencant. Massa pressió a l’hora de prendre decisions tan serioses i determinants. Tal vegada s’estaven complicant l’existència quan no calia. I tot això, per no parlar de la situació laboral precària que vivien, que en realitat tampoc els permetia encadenar-se al banc. Arnau es repetia allò de “ens fem grans” per provar d’entendre què estava passant. Era un bàlsam realment tranquil·litzador.

De sobte, havia de deixar el pis de lloguer que compartia amb ella. Duia mesos buscant una feina que no arribava. No podia pagar-se la vida fora de casa, així que la solució era tornar a la llar familiar, li agradara o no. Tot això s’havia de produir en qüestió de dies, justament la setmana que complia anys. Això sí, tenia clar que no estava per celebracions: s’acostava als trenta, i això li causava una sensació de vertigen que s’aguditzava més encara amb aquesta situació. Preferia no pensar en els 28 i deixar passar el dia, com un més. Ja que les coses es precipitaven, intentaria viure-ho amb la màxima normalitat.

El dia de mudances va coincidir amb l’aniversari, que conscientment havia silenciat. Quan va fer el primer viatge, carregat de caixes de cartró, a casa dels pares es va trobar amb la sorpresa. Li digueren que no feia falta que descarregara els trastos, que ho podia fer a casa de la iaia. I l’acompanyaren fins allà. En obrir la porta d’aquell pis, que feia anys havia quedat deshabitat, va veure clar què passava. Tot estava en un perfecte ordre. Hi havia un sofà nou, l’antiga tele de casa, un microones i, en definitiva, una sèrie d’objectes que li donaven vida a l’habitatge. Arnau va entendre, sense paraules, que aquest era el lloc on s’havia d’instal·lar per refer vida, que viure a casa dels pares era part del passat. Ben mirat, tampoc tenia la vida tan traçada. Tot, igual que ara, penjava d’un fil. Només que, ara i ací, veia que era un bon moment per començar.

Anys i anys (III)

2009-02-03T14:23:00.000-08:00

III. AGNÈS

Agnès celebrava l’aniversari acompanyada per les seues millors amigues en un sopar que donava peu a tota classe de converses. Complia anys sempre que arribava el fred més intens. I és que havia nascut a meitat novembre. Enguany celebraven els 17, amb la mirada posada en la majoria d’edat. Precisament aquest va ser el tema que va centrar la xerrada durant el sopar. Primer de tot, parlaren de la putada que era haver nascut a finals d’any i de com de llarga es faria l’espera per a gaudir de certs privilegis, com els que ja albiraven les que els quedaven un parell de mesos per ser adultes oficialment.

Es donava la circumstància que el pròxim mes de maig tindrien lloc les eleccions autonòmiques. El país es jugava el canvi de govern, i Agnès, que a diferència de la majoria d’amigues havia adquirit grans nocions de política en els darrers temps, es quedaria sense votar. Això li pareixia molt injust. També pensava en la llibertat de tenir carnet de conduir. I sobretot per a ella, que no havia tingut moto i que s’havia de moure sempre amb bici, la qual cosa reduïa les distàncies respecte un vehicle a motor. S’imaginava al volant del cotxe del seu avi ideant els caps de setmana. Però això encara ho veia lluny. No ocorria el mateix per a algunes de les amigues, que estaven a punt d’examinar-se del teòric per guanyar temps al temps.

Per a una xica de figura esvelta i sinuosa com la d’Agnès, feia anys que no havia sigut un problema entrar a determinats locals nocturns. I més, quan el criteri que segueixen els porters és tan arbitrari: si són xiques, i a més guapes, poden passar sense problema. Així que mai s’havia trobat amb una porta barrada. Clar que sempre tenia el neguit de si li demanarien el carnet d’identitat i quedaria delatada. Des d’aquell mateix dia, només li quedava un any perquè definitivament desapareixera aquest pensament que sovint la intranquil•litzava. Era un dels avantatges que va comentar quan totes departien sobre l’esdeveniment que suposava el fet de complir 18 anys.

En aquella nit de converses que anaven i venien, va eixir l’habitual referida al sexe oposat. Que si t’agrada aquest, que si et mira, que si és massa major... Ni recorden quan deixaren de fixar-se en els xics de classe, els que tenien la seua mateixa edat. Únicament tenien ulls per als qui ja anaven a la Universitat, o bé tenien un treball i un sou. A Agnès, en canvi, li agradava l’amiga que tenia asseguda al costat, que ni tenia un futur clar ni tenia un cotxe per a passejar-la.

Anys i anys (II)

2009-01-23T06:11:00.000-08:00

II. DÍDAC

Feia temps que Dídac havia deixat de contar els anys amb els dits. Quan els majors li preguntaven l’edat, contestava enèrgicament. “Tinc set anys!”, deia amb el to de veu més potent que podia projectar. Per a ell, era tota una mostra de grandesa comptar amb aquella edat. Lluny havia quedat l’escoleta d’infantil. Ja sabia llegir i escriure, la qual cosa el situava en un estat de maduresa insuperable. Ara es mirava els xiquets de quatre o cinc anys d’una forma altiva, quasi es podria dir que tenia un cert aire de supèrbia. Malgrat que ells s’acostaven més a la seua edat i estatura, Dídac preferia relacionar-se amb els més grans de l’escola, sempre i quan li ho permeteren.

Als qui ja tenien dotze primaveres, és a dir, als més grans del col•legi, els examinava des de la distància amb una mescla de sentiments de respecte, admiració i temor. Això, fins que un dia, mentre jugava amb els seus companys, un xic de sisè curs es va dirigir a ell per proposar-li de jugar a futbol. Els faltava un jugador per completar l’equip i, per atzar o per no se sap què, s’havien adreçat a ell. Dídac sabia que havia de fer el millor possible la tasca que li havien encomanat, la de defensa. Per això es va esforçar al màxim i, fins i tot, va fer bones jugades que els seus nous amics van saber reconèixer. Tota una satisfacció que li insuflava de confiança.

D’alguna manera, aquell grup de sisè el va apadrinar, i sempre que els faltava algú per muntar un partit, comptaven amb Dídac. A pesar de la diferència d’edat, ell intentava passar desapercebut i provava de comportar-se com un més, amb els mateixos tics xulescos de preadolescent. Aquesta actitud que havia adquirit des que s’ajuntava amb els grans no acabava d’agradar als amics de tota la vida. Se’l miraven amb recel i no entenien per què preferia jugar a futbol que utilitzar la imaginació com a eina de diversió.

Sens dubte, però, el moment que més els va ofendre va ser quan sentiren que Dídac deia a un dels grandots que estava a punt de complir els deu anys. No se n’adonava que creixia més ràpid del que li tocava, ni que començava a perdre la innocència que caracteritzava els xiquets de la seua edat. S’havia obstinat a oblidar-se que tenia set anys, amb la qual cosa deixava enrere massa coses que mai podria recuperar. Cauria en el compte molts anys després.

Anys i anys (I)

2009-01-21T14:15:00.000-08:00

I. ABRIL

Abril seria el mes de l’any que l’acabaria marcant de per vida. Els seus pares no decidiren fins l’últim moment quin nom regalarien al nadó que estava per vindre. Sentien una gran responsabilitat que els impedia prendre una decisió ferma. I més encara, tractant-se de la primera personeta que veien arribar al món. Barallaven tantes possibilitats que, a la fi, no s’acabaven de convèncer per cap opció concreta. Així que, a última hora, producte de la casualitat, trobaren el nom definitiu. Va ser com una inspiració divina que va colpejar el pare mentre anava camí de l’hospital. Sabia que havia arribat el moment de resoldre la incògnita que tantes hores de conversa els havia ocupat. Ara s’ho rumiava disposat a trobar el desenllaç final a la qüestió.

Amb les mans al volant, quasi tan concentrat en la carretera com en l’afer que el dominava, va pensar en el significat del dia en què probablement naixeria la seua filla. Estàvem a onze d’abril, en plena primavera. Onze d’abril, onze d’abril... I ja ho tenia: Abril era el nom que volia! És clar, faltava consultar-ho a la futura mare, no fóra cosa que no hi haguera coincidència. Encara que ell ho tenia tan clar, que estava convençut que no hi hauria problemes a l’hora de concretar el nom. Tenia la impressió d’haver encertat de ple, que havia escoltat una veu del cel que l’havia il•luminat. Estava exultant ja que havia resolt un dels dilemes que més l’havien inquietat en els últims mesos.

Sense intrigues però amb molta expectativa, Abril naixia aquell dia assenyalat al calendari. A partir d’ara, son pare i sa mare començarien a contar per ella els dies d’existència des de la seua arribada al món. Primer ho farien en setmanes, després en mesos, i quan ja havia complit els dos anys, abandonarien inconscientment el complex sistema de contar l’edat d’Abril d’una manera tan fraccionada. Tot i que s’ha de dir que ells ho feien ben orgullosos, amb la il•lusió de veure-la créixer dia rere dia. Per cert, l’edat de la xiqueta era una pregunta freqüent que feien amics i coneguts. Una pregunta a la qual responien, com no podia ser d’una altra manera, desvanits. I és que observar com transcorre el temps amb plaer, és un gust que només poden tenir els pares.

Llits i amics

2009-01-16T07:54:00.000-08:00

Des de ben menut m’he a acostumat a dormir en més d’un llit per setmana. És el que té tindre dos pobles per herència, el de ton pare i el de ta mare. Entre setmana, és a dir, els dies de feina, tocava el llit seriós de casa de l’Alcúdia. Mentre que els caps de setmana, quan ningú venia a despertar-me de bon matí, era el dia del de casa la uela de Piles, o el de la platja: tots dos valien. Com es pot comprovar, he tingut una vida més o menys nòmada des de la infantesa, cosa que m’ha permès sentir-me còmode en qualsevol matalàs, per més moll o dur que estiguera.

El ritme de canvi de llits per setmana es va incrementar quan es va donar el punt d’inflexió de passar a tindre, d’un dia per a l’altre i d’una manera coincident, residència a la ciutat i una núvia amb qui estrenar la vida amorosa. Aleshores tot es va fer trepidant. La motxilla, que em servia per a carregar els llibres i els apunts de classe, adquiria la doble funció d’equipatge de mà. Era com la closca de tortuga amb la qual podia aixoplugar-me allà on calia. Durant anys, vaig ser un habitual de quatre llits per setmana: dos a València, als barris de Russafa i Benimaclet, el de l’Alcúdia de tota la vida, que marcava el principi i el final del cap de setmana, i el de Piles, que com sempre m’esperava dissabte rere dissabte.

Aquest periple quotidià tenia el seu punt divertit: si et desvetllaves a meitat nit, era tota una incògnita endevinar en quin costat et quedava la paret, quin sostre observaves en la foscor i, el pitjor de tot, on collons estava la claueta del llum! Una altra cosa que tenia aquella gimcana setmanal, que t’obligava a canviar de catre gairebé cada dia, era el temps invertit en desplaçaments. Tenia carnet de conduir però no vehicle propi, així que el transport públic –dis-li metro, dis-li tren- era l’aliat indispensable del meu córrer. Quant que he llegit gràcies als canvis d’espai que havia de fer!

L’estabilitat –de moviment de llits, parle- arriba quan comence a treballar, amb salari inclòs. He de fixar residència per imperatiu legal. Amb tot, no evite les escapades puntuals a la ciutat. Però, sens dubte, la vida més sedentària fa acte d’aparició el dia que passe a viure a l’illa, separat per la mar dels llits que m’han acollit al llarg de la vida. Ara més que mai entenc que és tindre un llit propi i invariable. I gaudisc de no pensar com les enginyaré per passar la nit, com si fóra un indigent sense llar. Això, fins que torne de vacances a la terreta.

Aquest Nadal, que m’he allargat l’estada quasi un mes, he comptabilitzat que he fet nit en un total de nou llits. No he volgut fer càlculs de quants dies m’ixen per matalàs. Sí he constatat que encara em va la vida nòmada, i sobretot, que tinc tants llits com amics i familiars. Ah, i per si algú s’ho pregunta, en tots ells, he dormit sol i, per tant, he suportat el fred hivernal també en solitari. De totes formes, gràcies per les mantes i pel calor que em doneu quan estic de visita permanent.

Morts contra morts (I)

2008-12-04T08:32:00.000-08:00

En forma de comptagotes arriben a les nostres orelles i ulls les morts que es produeixen com a conseqüència de la violència de gènere. Els mitjans de comunicació ens recorden massa sovint el nombre de víctimes que augmenten esfereïdorament dia rere dia. Les institucions fan els deures i consciencien la població de la problemàtica amb campanyes i actes solidaris. Una problemàtica que no és nova, que sempre ha estat present producte de la societat patriarcal en què vivim, però que des de fa uns anys ha passat a ocupar portades.

Les notícies, a mode de crònica negra, es limiten a relatar el succés del dia i poques vegades pretenen fer una lectura més enllà dels fets. Està clar que són morts que no solen tenir una condició determinada, no obstant això, es pot establir un perfil imperant. En la majoria dels casos, víctima i agressor són de classe obrera, conviuen amb dificultats econòmiques i posseeixen baixos nivells d’alfabetització. Difícil és generalitzar, però fàcil és constatar a quins barris es desplacen normalment les càmeres de televisió per tal de cercar testimonis en aquest tipus de notícies.

Al sector més desprotegit socialment, en els darrers anys, s’han sumat el col•lectiu immigrant. Malauradament aquest grup també ha estat un dels principals factors a l’hora d’engrossar el nombre de víctimes. En molts casos, són persones que viuen en situacions de misèria i desesperació. No debades, en aquestes tessitures, és més fàcil que la violència es manifeste en qualsevol de les seues formes. És per això que mai s’ha d’oblidar que aquestes morts són una herència més de les desigualtats socials, així com d’un sistema de valors patriarcals.

De qualsevol manera, la sensibilització que se’ns sotmet, tant des dels mitjans de comunicació com des de les institucions públiques, comença a resultar-me excessiva com a ciutadà benestant. En el meu entorn més immediat, semblen no existir situacions d’aquest tipus. He d’anar un poc més enllà. A casa estant, els companys i jo vam sentir forts crits de discussió dels veïns de paret. Algú del pis va pensar d’avisar la policia per tal de posar fi a la disputa dialèctica. La idea de fer de vigilant anònim no em va agradar gens, ja que la presència inesperada dels cossos de seguretat en la casa dels veïns podia desembocar en un drama segurament desproporcionat. A més, no vaig trobar oportú repartir justícia amb els ulls tapats, més encara quan desconeixia la cara dels veïns en qüestió.

Vist el cas, tinc la impressió que estem hipersensibles en certs temes, i no tant en altres. Crec que ens han atorgat un paper de guardià que obliga a reclamar al veïnat, cas per cas, que acabe amb les pràctiques opressores a què tal vegada sotmet la parella. Quan, en realitat, caldria assentar unes bases sòlides per tal que tothom poguera viure amb dignitat, en tots els sentits. Aleshores es produirien casos aïllats i no una llista que sembla no acabar. Així mateix, hem après a relativitzar massa ràpid, segons les circumstàncies. Per això, en un altre moment, reflexionarem per què ningú fa recomptes diaris en el cas de les víctimes laborals. Només una xifra que, de cap manera, pretén ser una comparació odiosa: 80 contra 800. Això, com ja he dit, ho deixem per a un altre moment.

Bicis i virtuts

2008-11-25T07:54:00.000-08:00

La bici amb què vaig aprendre a fer les primeres pedalades era de color roig. S’adequava a la grandària que feia aleshores, quan només comptava amb mitja dècada d’existència. El tros de terra, que queda darrere de ca ma ‘uela’, era el circuit on desafiava la gravetat. Aquell era el camp de proves idoni gràcies al qual vaig desenvolupar habilitats increïbles al manillar. Aquesta destresa em seria de gran utilitat durant els posteriors anys de pre i post adolescència.

Amb la bicicleta, aconseguia una autonomia impossible de concebre sense l’ajuda d’aquest vehicle no motoritzat. I és que em permetia ampliar el radi de distància on podia arribar per mi mateix. Com si fóra un explorador en terres perdudes, em vaig convertir en un gran coneixedor del terme municipal del meu poble. Ací posava en pràctica més que mai la perícia que havia adquirit dalt d’una bici, quan m’aventurava pels estrets caminets que separen els camps de tarongers. A ella, li estic molt agraït perquè em va ajudar a créixer.

Després va arribar la ciutat, els estudis i la conseqüent separació de la vida al poble. Tot allò em va distanciar, durant anys, de la companyia diària de la bicicleta. D’amiga d’aventures, ara passava a tenir un paper més estricte: esdevenia un mitjà de transport en distàncies curtes. La relació es gelava, però no deixava d’estar latent. Perquè, ben mirat, la tenia present: no deixava de gaudir en notar el vent a la cara mentre pedalejava.

I després de la ciutat va tornar la soledat del poble. Aquesta vegada més allunyat que mai de la civilització, doncs vivia l’hivern en una zona d’estiueig, amb tot el que representa. Ràpidament em va socórrer la bici de l’adolescència, sobretot en les vesprades de fred i curta durada. Recent incorporat en el mercat laboral, ella em servia de teràpia a l’hora d’alliberar-me de la submissió horària a la qual estava sotmès. Associe el record d’un cel i d’una mar grisa, que s’apaguen conforme avance pel passeig, a aquells anys de vida en una solitària i vella coneguda platja de la Safor.

Canvi d’etapa, d’ubicació física i espiritual, i la bici acaba tornant a mi. En una vida recent estrenada a l’illa, només faltava el vehicle per excel·lència. Curiosament arriba en forma de regal dels Reis Mags, després d’una visita nadalenca dels pares. Per si encara no m’havia quedat clar, comprove qui és qui en aquesta fantasia infantil. En fi, comence l’any nou amb un joguet de gran utilitat, especialment en aquella època on tot arrancava de zero. Aleshores havia de suplir la carència d’amistats fiançades amb passejos meditabunds, amb la mar com a teló de fons. Eren tota una vàlvula escapatòria per als pensaments introspectius més profunds, els que té qui comença a construir fonaments.

A mesura que trobava l’equilibri i les coses se situaven al seu lloc, la teràpia ciclista va deixar de ser imprescindible. Les ganes de diversió juvenil varen relegar les activitats diürnes a l’aire lliure i, per tant, la bicicleta va quedar en un terme discret. Fins que una telefonada, relacionada amb un tema de treball, la va col·locar súbitament en primera línia. M’oferien treballar en un projecte televisiu que tenia la bicicleta com a protagonista. “A pedals” era el programa que duia esperant una vida –laboral- sense saber-ho. Durant poc més de mig any, vaig participar en un projecte il·lusionant, que m’obligava a veure bicis per allà on anava.

A més, per aquell temps, vaig experimentar una sensació que em fascinava i que encara no havia trobat el moment de fer realitat. Per fi abandonava el cotxe cada matí, i amb ell, semàfors, retencions i aparcaments impossibles. Ara podia anar en bici a la feina, fresc i motivat. El trajecte em permetia respirar fort acabat de despertar, així com contemplar el perfil de la ciutat, el qual s’il·luminava esvelt amb els primers rajos de sol del dia. La son desapareixia per força.

Tot s’acaba, però. I allò que és bo, sembla que s’acabe més ràpid encara. Com no podia ser d’una altra manera, el cotxe va tornar a la meua vida. I sí, tornava el gris de l’asfalt, del fum i del polígon. La bicicleta deixava de tenir utilitat com a mitjà de transport per passar a ser únicament un vehicle de distracció. Com que el treball em retenia durant moltes hores al dia en una oficina, la bici esdevenia un exercici d’alliberament a la submissió laboral. En realitat, passava a complir la funció que sempre havia tingut des que havia entrat, de ple i sense consciència, en la vida adulta.

Coses també d’adults, arriba el dia en què el despertador deixa de marcar el ritme vital d’entre setmana. Exempt d’obligacions matutines, ella –una altra vegada ella- sobrevé aliada indiscutible per fer front al tedi que pots trobar-te quan disposes de “toooot” el temps del món. Aleshores els diàlegs interiors fan acte d’aparició amb més insistència que mai. Com que és inevitable defugir-los, és preferible establir-los mentre descobreixes paisatges, que no reclòs a casa. No hi ha dubte que així s’assimilen millor.

És per això que en aquests moments la bicicleta es transforma en un puntal a la quotidianitat. Perquè és una companya que sempre tens a la teua disposició, que no es queixa si has de pujar muntanya amunt i que no demana benzina per moure’s. En temps de contenció econòmica és ideal, ja que únicament requereix cames fortes i cor airejat. Amb vitalitat, conqueriràs paratges únics, als quals només pots arribar pel teu propi peu. Fora gimnàs, fora competició, fora enclaustrament... Anar per la vida sobre dues rodes, és la manera més sana de canviar els vicis per la bici.

Treballar per al bloc

2008-11-14T06:22:00.000-08:00

Quan vaig estrenar bloc, tenia la sensació que cada dos per tres estaria publicant nous articles. Havia descobert una gran fórmula per volatilitzar-me de la realitat en les eternes hores de treball. Aleshores, tot s’ha de dir, feia feina a una oficina que deixava molt de temps per avorrir-se. Més que res perquè no hi havia tant de treball a fer com per restar vuit hores diàries davant d’un ordinador. Com que no podia defugir d’un horari estricte, em tocava romandre assegut hores i hores com el bon xiquet treballador que puc arribar a ser. I això que dic: vaig fer el descobriment alliberador del bloc.
Arribaren les vacances no pagades del mes d’agost i, amb elles, la desconnexió del món informàtic. Al meu voltant, només veia platja, amics i família. Sabia que, per qüestió de temps, perdria l’hàbit d’escriure tot allò que em passara pel cap. Això, fins que va entrar setembre. Suposadament tornava a la normalitat. És a dir, havia de tornar a omplir fulls en blanc. Però ha passat que no m’he vist en l’obligació de tornar a obrir el Word, ja que ningú em paga per fer-ho, tal com havia ocorregut fins ara. Conseqüència de la crisi o de la casualitat, m’he quedat a l’atur. I se n’han anat les ganes d’estar davant un ordinador, amb tantes coses que es poden fer al carrer.
He pensat que necessite un treball, entre d’altres coses, per continuar la tasca il·lusionadora d’actualitzar constantment el bloc. Perquè, vist com van les coses, no hi ha qui s’atrevisca a asseure’m a reflexionar una estona de forma escrita. Ni jo mateix. Així que, fart de constatar que perdia el costum, avui –fa dies que ho intente- m’he dit que ja hi havia prou, que només havia de posar-me. No podia escapar: un dia de pluja m’ha incitat a fer-ho.

Lliçons menorquines

2008-11-13T12:26:00.000-08:00

Quantes lliçons pot donar-nos Menorca! Junt a la germaneta Formentera, és l’illa que es manté més intacta de l’arxipèlag balear. La desbordant bellesa del paisatge deixa bocabadat tot aquell que s’acosta a aquest tros de terra, que s’amaga en la Mediterrània dels mals continentals. A penes has de buscar per trobar racons paradisíacs. Fins i tot, el mateix camí, que et condueix allà on t’has proposat arribar, resulta encisador. L’harmonia t’acompanya pertot arreu, com si t’hagueres endinsat en un estat de levitació permanent.
Et fa feliç veure com els menorquins han sabut preservar el territori, malgrat ser una illa que, en part, viu del turisme. Malauradament aquesta felicitat es contraposa a un sentiment de frustració. Aquell que sentim els qui hem vist com les pales excavadores han desforestat, entrat el nou segle, els camps de tarongers per on buscàvem aventures quan érem menuts. Pot sonar bucòlic, melancoliós o hortera, però vos assegure que és un sentiment real.
Sense pretendre-ho, ens hem fet testimonis involuntaris del procés de destrucció de l’entorn. Amb els nostres ulls, hem vist com s’ha malmès el litoral en qualsevol racó de la nostra geografia. I ens hem acostumat tant a veure créixer urbanitzacions a vora mar, que es fa complicat imaginar-se la costa abans que desembarcaren els pirates de la rajola. Sembla que la profanació del paisatge siga una empremta causada per una civilització llunyana. Una civilització que ens va colonitzar i que, molt al nostre pesar, va alçar esquelets de formigó en els muntanyars de sorra. La història recent, però, no ha esdevingut així: el poble ha estat còmplice d’aquesta destrucció.
Amb tot, sovint faig l’esforç de pensar com serien les zones litorals més atapeïdes de turistes, això sí, únicament visibles en temporada alta. Em ve a la ment Cullera: com es conservaria si la colònia d’estiuejants mai haguera fet acte de presència en aquest autèntic poble de la Ribera. M’imagine la serra de les Raboses poblada d’arbres i no d’edificis, com s’entremescla l’aigua dolça i salada en la desembocadura del Xúquer... El mateix em passa quan pense en Benidorm, paradigma del turisme de masses. Veig un poble pescador i privilegiat de la Marina, que queda protegit de les agressions gràcies a algunes de les muntanyes més emblemàtiques del País Valencià.
També viatge mentalment fins Mallorca i m’imagine Andratx o Calvià, nets d’urbanitzacions. Fantasiege amb la serra de Tramuntana, que cau lliurement a la mar, sense trobar cap obstacle. Això que faig, són exercicis d’imaginació per purificar la ment i anar més enllà del que veuen els meus ulls. D’alguna manera, és una mena de teràpia que es resisteix a creure que les les coses sempre han estat així, que els interessos de l’home –capitalista- sempre han estat presents. Així, em carregue d’energia per lluitar contra les barbaritats urbanístiques.
I quan visite Menorca veig clar que un paisatge ben conservat és, sens dubte, el millor pol d’atracció turística que pot existir avui dia. Quan el món es fa més uniforme i la destrucció plana amb total llibertat, mantindre’s intacte és un dels valors més potents al qual aferrar-se. Aquesta fidelitat a la terra és la millor garantia de futur per créixer com a poble, amb salut i identitat.

Recuperant articles (i VII)

2008-11-04T03:49:00.000-08:00

dimarts, 29 / juliol / 2008

La família treballadora

He fet grans amics a la feina. I ho dic amb convenciment. Des que vaig iniciar la trajectòria laboral, he tingut la sort i la desgràcia de passar per uns quants llocs de treball. Gairebé la majoria m’han deixat empremta. En cadascun d’ells, he deixat part de mi i m’he endut part dels altres. No de tot el personal, és clar, doncs el meu cor té una capacitat limitada. Però sí que he agafat una confiança inesborrable amb molta gent.

El motiu de per què els companys de feina arriben a tenir tanta transcendència vital no sé on buscar-lo. Segurament hi ha moltes raons. Jo n’he trobat un grapat: perquè passes més hores a la feina que a casa i has de matar els temps morts; perquè vius moments intensos que creen xarxes de solidaritat; perquè comparteixes afinitats, inquietuds i gustos; o bé perquè, en definitiva, és un conjunt de tots els ingredients.

Amb els companys de feina, m’he enriquit ja que he pogut conèixer el seu poble, el seu passat, les seves afeccions, el seu estil de vida, el seu sistema filosòfic, la seva manera d’ésser, les seves fílies i fòbies, i unes quantes coses més. Amb ells, m’he pegat festes que m’han permès trencar la rutina a la qual t’aboca l’entorn de sempre.

Respecte als qui han estat superiors meus en la jerarquia laboral, poques voltes m’he trobat algú a qui respectar. No sé si és per una qüestió de mala sort o perquè n’abunden pocs. El cas és que he coincidit amb els companys rasos a l’hora de considerar la ineptitud dels nostres caps. I quan m’he trobat amb algú que controla, he sabut valorar-ho. És difícil trobar, en la jungla del treball, gent experimentada que meresca admiració.

Aquesta fauna que he anat trobant-me pel fet d’haver passat per molts llocs de treball, provoca que tinga una xarxa de gent dispersa pertot arreu. I quan per A o per B torne a aquell espai on he estat tan familiaritzat, em fa la impressió que res ha canviat, que vas i véns, que sempre vas sumant i ampliant el rogle. I quan els torne a veure a tots junts, tinc la sensació de ser el viatger dels Fraggle Rock, que arriba amb notícies de nous móns.

Recuperant articles (VI)

2008-11-04T03:48:00.000-08:00

dilluns, 28 / juliol / 2008

El valor incalculable de la SIM

Horror!!! He perdut el mòbil. Millor dit, m’han robat el mòbil. Bé, dóna igual, m’he quedat sense mòbil. Però el que em preocupa no és la pèrdua d’aquest objecte material, que es pot reposar fàcilment. Em preocupa el que duia en el seu interior: la targeta SIM. El primer que em va vindre al cap quan vaig veure que m’havia desaparegut el telèfon és tot el que se n’anava amb ell. S’esvaïa una agenda que s’havia gestat amb el pas dels anys.

Hi podia trobar un ventall ample d’amistats. Com per exemple aquelles que foren circumstancials però que es convertiren en entranyables, o bé les de tota la vida que s’havien quedat en estat de suspensió. També tenia amistats d’una certa actualitat però que, de moment o per sempre, havien passat de llarg. I hi havia d’altres recentíssimes que estaven per explorar, les que ja són il·localitzables per haver-se perdut tot nexe d’unió, o les que podien proporcionar-me contactes a l’hora de trobar feina.

En fi, aquella targeta SIM tenia un valor que sospitava però que no era capaç d’imaginar. Segurament, en els pròxims anys, no haguera marcat la meitat de la meitat dels telèfons que contenia. No obstant això, em donava seguretat tindre’ls perquè mai se sap si poden fer falta. Tot plegat m’ha fet pensar com som d’esclaus de la tecnologia, i com la vida ens pot anar en un xip. Ara he d’encetar un treball de recerca per recuperar els contactes. Entre tots, ho farem tot. És la meua esperança.

I per últim, amb tota solemnitat, vull dedicar aquestes línies a totes les històries que s’hagueren pogut produir gràcies a una simple telefonada i que ara ja no podré fer. Així que va per vosaltres, pels números de telèfon que m’hagueren obert a noves aventures. Seguiré buscant-vos.

Recuperant articles (V)

2008-11-04T03:47:00.000-08:00

dimarts, 22 / juliol / 2008

Enmig d'un dia gris

Encara recorde quan vaig establir temporalment residència a Dublín, fa un parell d’anys d’això. Tenia l’insà costum de mirar el cel quan em despertava, tot esperant que lluïra un sol radiant que em carregara d’energia per anar a currar. Ho feia com una espècie de teràpia, de la qual sabia que no obtindria grans resultats. Així i tot, m’entestava a repetir aquella acció que em recordava d’on provenia. Els qui estem acostumats a viure amb la companyia d’un sol que encega, trobem a faltar els dies enlluernadors, quasi de manera obsessiva. És la nostra condició mediterrània.

Als fulls turístics –propaganda, ja se sap- venen una recepta màgica que diu que ací gaudim de prop de 300 dies de sol a l’any. Jo, sincerament, no m’ho crec. Però, tant se val, que s’ho empassen els il·lusos viatgers de passada. Tanmateix, no tindran temps de comprovar-ho... En qualsevol cas, si fa no fa, tenim molts dies de sol: això és del tot inqüestionable.

Allò que m’incomoda són els dies en què el sol no fa acte d’aparició. I no ho plantege com una conseqüència derivada arran del canvi climàtic –que s’ha posat tant de moda entre l’opinió pública- , sinó com un fet existencial de caire metafísic. La metereologia és cosa dels estudiosos de la física com a matèria. Jo em quede en les interpretacions emotives, sobre les quals tots podem opinar. I això faig ara.

Els dies grisos són durs d’afrontar. Per molt que hages dormit, t’alces amb son. Fas les primeres passes amb la sensació que no t’esperen bones notícies. Entres en una espiral de mal rotllo difícil d’eixir perquè la gent que vas trobant-te viu la mateixa tessitura. Amb tot, els dies grisos estan pensats per recordar que ets d’una terra de llum, en la qual pot eixir el sol en qualsevol moment. Per això, en el fons, també m’agraden.

Recuperant articles (IV)

2008-11-04T03:46:00.000-08:00

dilluns, 14 / juliol / 2008

Qüestió de noms

Els valencians coneixem bé com d’espinosa pot ser la qüestió de noms. De fet, vivim en una interrogativa constant sobre la manera en què s’han d’anomenar les coses. Hem d’emprar la paraula justa en el moment exacte, no siga cosa que puguem ferir la sensibilitat, a flor de pell, d’algú del nostre voltant. I si, a la fi, ens decidim per emprar un mot políticament incorrecte, moltes vegades haurem de justificar el perquè de tot plegat. Que hi ha gent que li ofenen les paraules.

Joan Fuster va dedicar unes quantes línies a explicar la problemàtica que vivim els del sud, des de temps immemorials, respecte les autodenominacions. Ho va exposar amb el raonament i la lògica d’una persona altament cultivada. Aquesta és una línia de debat que va posar damunt la taula el gran pensador de Sueca i que, ara i ací, no reobrirem, entre d’altres coses, perquè tampoc cal. Perquè la qüestió de noms que em propose tractar, no fa referències al col·lectiu nacional. Més bé s’ajusta al submón individual, això és, al nom de la persona. Sí, aquell que sentim, sense adonar-nos-en, infinitat de voltes al dia.

Els qui no podem gaudir d’una llengua reconeguda i prestigiada, també ens enfrontem a una lluita quotidiana que, segons el moment i la situació, es transforma en una defensa col·lectiva i/o individual. És la lluita per defensar aferrissadament la immutabilitat de les paraules. El meu pare, que es diu Ricard i no Ricardo, fart com estava que li traduïren el nom, es va avançar als esdeveniments i va prendre cartes en l’assumpte en el moment de decidir els noms dels seus fills. Volia estalviar-nos una molèstia quotidiana, que arriba quan un sabut, conscientment o inconscient, s’atreveix a canviar-te el nom.

L’estratègia dels meus pares ha estat infal·lible: buscaren noms que no es pogueren traduir a la primera de canvi. Ha funcionat fins al punt que molta gent, per curiositat, em demana sovint quina és la traducció del meu nom al castellà. I jo, content, els ho dic, ja que tinc la certesa que no seran capaços de traduir-me, com ho podrien fer en altres casos. El canvi és massa gran i evident com perquè hom siga tan agosarat.

Com que estic fora de la crema, fixe l’atenció amb la reacció que poden tindre altres pàries. Examine escrupolosament de quina manera pronuncien els noms catalans als mitjans de comunicació espanyols. I arribe a conclusions preocupants. Al final, dubte si tinc una ment malaltissa, que s’entesta a veure dimonis imperialistes per totes parts, o realment hi ha una malícia generalitzada quan es tracta de la meua llengua i cultura.

El cas és que, des de fa molts anys, observe atònitament la deixadesa que existeix a l’hora de pronunciar noms catalans. Si no els tradueixen, els canvien la tònica. Artur passa a ser Àrtur, Albert passa a ser Àlbert, i Ernest passa a ser Èrnest, per posar només uns exemples. I això passa en repetides ocasions, la qual cosa em fa pensar que no és un desconeixement de l’idioma veí, sinó una mania per fer veure que ni saben ni volen saber. Quan el làpsus és continuat, tot sona massa pervers.

Pitjor encara és quan Carles passa a ser Carlos i Bernat passa a ser, per gràcia divina, Bernardo. Això sí que es fa de forma conscient. Precisament per això mateix, ho trobe més greu. Perquè s’imposa la mentalitat de creure que un pot canviar noms ací i a la Xina Popular! Un símptoma més de com el colonialisme s’amaga en la vida diària, de forma intencionada o no.

Recuperant articles (III)

2008-11-04T03:45:00.000-08:00

dimecres, 2 / juliol / 2008

Jocs a la platja

La platja és el lloc idoni per escoltar converses alienes. Només has d’estovar-te a la tovalla, posar-te un poc de crema solar i obrir les orelles de bat a bat. En qüestió de segons, connectaràs amb el diàleg que més t’interesse del teu voltant. És semblant a sintonitzar una freqüència de ràdio. Amb els radars en marxa, pots arribar a fer un treball de camp, digne d’un doctorat de Sociologia. I és que la platja no coneix de condicions socials. És un espai interclassista on tenen cabuda rics i pobres, urbanites i rurals, forasters i autòctons. Allà tothom és igual, tothom du banyador i tovalla, i per això mateix és difícil determinar la procedències. L’única manera de saber-ho és prestant atenció a les paraules que desprenen els espontanis companys de platja.

I això és el que vaig fer un dia més en trobar-me davant una situació que prometia diversions. Davant meu, tenia dues parelles de germans, que devien tenir quatre i set anys, i sis i deu anys, per situar aproximadament les edats. Tot i que s’acabaven de conèixer, tots quatre compartien jocs de platja sense gaire problemes. I el que en principi era un mer entreteniment, es va convertir en un treball de recerca interessant. Especialment quan vaig detectar que uns germans parlaven català i els altres, castellà. La cosa s’animava perquè tenia curiositat en saber el nivell d’expressió en castellà de la més petita, i més encara després de la contaminació que patim els catalanoparlants en qüestions idiomàtiques. El cas és que la matèria que anava a estudiar m’apassionava: es tractava d’una improvisada situació de sociolingüística.

El comportament dels xiquets és molt divertit de seguir, segurament per l’absència d’aquests homenets i donetes en la meua vida quotidiana. Mirant-te’ls et pots reconèixer anys enrere i divertir-te amb les ocurrències que improvisen. Però també pots endevinar l’educació que han rebut. Això, si encara vols aprofundir més en les interpretacions. Perquè els xiquets són sobretot un clar reflex dels grans, ja que la innocència dilucida formes de pensar i entendre el món. Precisament aquesta finestra es va obrir quan la més petita va fer ús del seu bilingüisme precoç. La reacció de l’altra xiqueta monolingüe –castellanoparlant, s’entèn- tenia un to un tant agressiu en veure que li parlava una llengua estranya i malsonant. Li replicava insistentment que parlara en espanyol, sense que l’al·ludida donara més importància a una situació que s’havia violentat per falta d’enteniment. El fet no era tant que li demanara el canvi de llengua, sinó la intensitat amb què ho feia. Aliena a tota agressivitat, la xiqueta de quatre anys va optar per obviar els comentaris i continuar el joc a una altra part. Es va allunyar d’un ambient hostil sense dir ni mut.

Tot allò em va fer pensar que, a vegades, una retirada a temps és una victòria. Davant la intransigència –ni que siga a xicoteta escala- i el sentiment de superioritat que ostenten alguns germans de la península, l’estratègia és no entrar en combat. Al llarg de la vida, ens topem amb massa murs com per botar-los cada vegada. És un esforç esgotador, que ens trau energies per quan realment ens fan falta. L’alternativa és mirar de travessar el mur sense fer l’esforç d’escalar-lo. Podem seguir el nostre camí deixant-lo de banda. Ja s’ho faran.

Recuperant articles (II)

2008-11-04T03:27:00.000-08:00

dilluns, 30 / juny / 2008

Lliure sota mil estrelles

Aquest dissabte he dormit en una luxosa casa rural de mil estrelles. No he hagut de pagar res per gaudir d’una nit inoblidable. Bé, sí, he fet una xicoteta inversió de poc més de 30 euros. M’he comprat una caseta itinerant que em permetrà improvisar els caps de setmana de qualsevol estació de l’any, excepte l’hivern, que és massa fred com per establir-me enmig de la natura. També he fet una adquisició indispensable, gràcies a la qual puc complementar el confort que em dóna viure sense domicili fix. M’he agenciat una d’aquelles neveretes que poses una bossa de gel i el fred t’aguanta durant hores... Cervesa, aigua o fruita fresqueta en qualsevol moment del dia.

Així que, entre la tenda i la gelera portàtil, he redescobert una cosa que ja sabia: l’alliberament que suposa no pagar peatges en el temps lliure. Perquè, com indica aquesta simbiòtica associació de paraules, el temps lliure és per a viure’l lluny de l’esclavatge del treball i els diners, que ens encadenen a un estil de vida basat en el sobreesforç. No debades l’emoció, que em recorre el cos en passar una nit a l’aire lliure, em fa sentir lliure, valga la redundància. Ara més que mai, tinc la sensació que hipoteque les hores del dia a canvi de poc o res. Per això, aquestes ganes de fugir de les parets que m’engabien cinc dies a la setmana.

Per cert, en aquestes darreres línies, m’he adonat que la repetició del concepte “lliure” sembla un previsible joc de paraules. La veritat, siga dita, és que la semàntica del llenguatge oculta discursos interpretables. Les persones som realment lliures en el temps lliure, a l’aire lliure i, en aquest cas, en acampada lliure. Eh, i que torne a valdre la redundància.

Recuperant articles (I)

2008-11-03T16:34:00.001-08:00

He trobat una fàcil solució per rescatar els articles que s'havien quedat perduts en l'anterior bloc: el talla i pega. Faré una xicoteta selecció -tampoc hi ha tants- dels escrits que estan més currats. Així, comence el bloc amb força.

dilluns, 23 / juny / 2008

Per Sant Joan tot es fa gran

Arriba una altra nit màgica de Sant Joan. És més que començar l'any. Perquè amb l'arribada de l'estiu sembla que comencem una vida nova. Gairebé es nota la diferència entre el 31 de desembre i l'1 de gener. Tot continua igual: acaba la festa de cap d'any i, ressacosos i esgotats, tornem al nostre lloc de treball, a esperar que passe el cru hivern.
En canvi, Sant Joan és ben diferent. Recordem les platges on l'hem celebrat i les companyies que hem trobat. També rememorem que quan encara anaven a l'escola o a l'institut iniciàvem oficialment les vacances; que quan anàvem a la universitat estàvem a la recta final dels darrers exàmens del curs (sense pensar en setembre); i sobretot que la mar estava més prop que mai i, amb ella, l'estiu. Per sort, aquesta idea sempre estava present en qualsevol dels casos en què ens trobàrem. La proximitat de la mar en una nit calorosa tenia un significat especial, molt premonitori.
Però Sant Joan també és la reivindicació d'una festa d'arrels ancestrals, que ens acosta al sentit amb què ho celebràvem els nostres avantpassats. És la festa pagana per excel·lència. Als qui mai hem cregut en cap divinitat, ens fa ésser místics. És la nit de cecar l'harmonia amb els elements de la natura, de creure en l'intercanvi d'energies, de constatar la quadratura d'estrelles i planetes, de sentir el magnetisme de la lluna, de percebre la força de la mar i d'estar en ple contacte amb la terra, a través del suau tacte que ofereix la fina sorra de la platja.
I Sant Joan és també un sentiment de pertinença. La festa que celebrem la gent que viu la mar i la muntanya, la festa dels qui compartim llengua, cultura i història. És la nit en què la terra i la bona gent es purifica de les misèries que, al llarg de l'any, han hagut de suportar per part dels qui comanden des del seu quarter emmurallat. La terra renaix de les cendres que han deixat les fogueres que ens han il·luminat.
Amb Sant Joan, el poble i la persona es fa més gran d'esperit. També d'edat, però això ja és una història que podem passar de llarg. Res a dir sobre l'implacable pas del temps.

Queda inaugurat!

2008-11-03T16:14:00.001-08:00

Xe quin despago, quan passat l'estiu, prove d'entrar al bloc i em trobe que no puc accedir. Estava il·lusionat en reprendre allò que havia iniciat setmanes abans de les vacances forçades. Així que res més fàcil que obrir-ne un de nou, que és debades. Doncs ja està. Queda oficialment inaugurat!