Retrobades (i II)

Aquest passat cap de setmana he quedat amb Miquel. I no ha sigut en l’ambient nocturn en què solem trobar-nos. Ha sigut un dissabte a migdia, a plena llum del dia, quan el sol cau més fort. Hem fet un aperitiu a una terrassa del mercat.

He suposat que volia revelar-me alguna cosa important. No s’ha fet esperar. M’ha dit que, amb el que ha estat ell, que li agradava la nit més que l’arròs caldós, ha decidit emprendre un nou camí ara que està a punt de complir els 31. Nega taxativament que és conseqüència del fantasma de la trentena que ronda el nostre voltant.

Ha pres la determinació i la vol complir. S’ha apuntat a un curs de vela al qual ha d’assistir cada cap de setmana. Vol que el seu món siga la mar, el vent i la llum del dia. S’ha cansat de castigar la butxaca i el fetge. Qui ho diria de Miquel. Ell, que no se’n perdia cap i que tampoc deixava que se li n’escapara cap, de dona.

Hem xerrat tant que al final hem repassat obra i miracles d’amics i coneguts. He botat de la cadira quan m’ha dit que Manel estava irreconeixible. Havia portat una vida tan recta que poques voltes se’l veia fora de casa. I menys encara quan queia el sol.

Ara, per contra, està tan desinhibit que fins i tot ha canviat la manera de vestir. I és que, pel que sembla, fa prop d’un any es va separar de la xica que havia estat parella des de la primera adolescència. El matrimoni els va descompondre, conten.

La setmana de retrobades l’ha rematat Àxel. Sí, l’amic d’institut de qui ningú recorda el seu vertader nom des que es va posar de músic en els anys en què els Guns N’ Roses pegaven. No podíem negar-nos la cervesa pausada que tants anys s’havia fet esperar.

M’ha contat que ha deixat la guitarra, com a forma de guanyar-se la vida, per muntar-se un xicotet estudi de gravació. Estava fart d’anar de bolo en bolo per al final acabar pidolant almoina als malpagadors que el contractaven. Ara produeix discos de bandes que fan les primeres passes. No guanya molt, però sí suficient com per sobreviure. Ja no se’l veu tan castigat per la nocturnitat, està reviscolat.

Ha esperat a la tercera ronda per anunciar-me el que segur és la notícia de la seua vida: serà pare! Increïble, segurament és l’amic de la joventut més jove de qui menys ho haguérem esperat. Quasi res, en tres mesos trobem Àxel passejant el carret amb una criatura. Això s’ha de celebrar: una altra ronda per qui està per arribar!

En una vesprada de diumenge en què un està pensatiu i desficiós -per què no dir-ho-, he vingut amb el bloc de notes a relatar les retrobades que s’han succeït les darreres setmanes. Sospite de si tot ha estat perfectament planificat per una força divina...

Amb el temps i la distància, no puc evitar mirar-me els amics amb certa complaença. Faig veure que al capdavall res va amb mi. Quan en el fons sé que cada canvi que experimentem ens fa més grans. No són els temps dels nostres pares quan construir-se un futur amb fonaments pareixia difícil però possible. Ara i ací, fem i desfem com el matalasser.

Retrobades (I)

M’he topat amb Biel mentre passejava els carrers estrets de la ciutat. Feia mesos que, per alguna estranya raó, havíem perdut el contacte. Així que no hem deixat passar l’ocasió d’actualitzar-nos les vides amb una cervesa fresca a la mà.

Quina sorpresa quan m’ha contat que feia només un parell de setmanes ho havia deixat amb Bel. Em confessava que la convivència a casa amb ella era més que bona, però que no entenia per què s’havien esgotat un de l’altre. Igual que es descarreguen unes piles pel seu ús, m’exemplificava.

Em feia la impressió que ja s’havia fet a la idea i que ara esperava, amb tanta expectativa com temor, una nova etapa de la vida. La veritat és que li intuïa un punt amarg d’impostura. Encara que ho tractava d’ocultar a través d’un parlar aparentment seré.

Quadratures del cercle, dies més tard, he coincidit amb Bel al bar del barri. Les seves primeres paraules han servit per anunciar una notícia que ja sabia. Amb tot, no he volgut dir-li que n’estava assabentat del fet. He deixat que s’esplaiara amb el tema.

M’ha explicat atropelladament que la situació els havia superat, que s’havien tancat massa en ells mateixa, en la casa que compartien, en el projecte de vida que començaven a relatar. Per això havien desaparegut del mapa durant un temps. Ara tornaven a aparèixer a escena.

Bel no era capaç d’entendre res del que succeïa. Es deixava portar per la corrent d’un riu d’aigües braves i tèrboles. Ho trobava tot tan confús com quan pronunciava els noms de l’extinta parella, Bel i Biel, de forma repetida.

+ Retrobades (i II)

Des de dins

Pareix l’escenari d’una pel•lícula. Però no, és real, i ho saps. T’identifiques a l’entrada amb el dni. Et donen una targeta que posa “visitant” i que t’has de col•locar a un lloc visible. T’assignen un funcionari que t’acompanya a l’interior del recinte. Les portes s’obrin al nostre pas. Les travesses i es tanquen a l’esquena. Sortegem sense dificultats els obstacles que impedeixen l’eixida. Fins que, desorientats en el laberint, arribem on ens esperen José, Pedro, Antonio i Gonzalo. Tenen entre 20-i-tants i 40-i-tants anys i desprenen jovialitat.

Ens donem la mà amb efusió. Estic intrigat per conèixer-los, per parlar amb ells i obrir-me al món que els envolta. Ni que siga per dues hores. Sé que no són objectes d’estudi, però vull copsar amb el temps que dispose la bondat i l’honradesa d’unes persones a qui ha reclòs la societat. M’ho posen fàcil, és gent de carrer acostumada a entaular conversa amb qualsevol. Tenen ganes de xerrar i passar-ho bé. Establim una ràpida confiança que permet acostar-me tímidament a les seves vides.

Mire com es relacionen entre ells. La conya és el seu codi. Per moments em fa la impressió que estic en el pati d’un institut i m’he ajuntat amb els més vacil•lons de cada classe. Però no, veig el mur de ciment que s’alça més amunt de la mirada, i els filferros, i retrobe l’escenari gris en el qual conviuen cada dia, de dilluns a diumenge.

El més xerrador –de fet, no para de xerrar- em conta vanitós que està al mòdul on dorm amb la flor i nata de la classe política corrupta local, mentre aprofita per carregar contra la justícia. Diu que a ell li han caigut molts més anys de condemna que als grans estafadors de la cosa pública. Tot un clàssic. I es reafirma en la idea de tornar a estafar una, dues i tres vegades més. No hi ha penediment en les seues paraules, només resignació. O això pareix.

El més jove del grup se sent frustrat perquè, avui que hem vingut a mostrar el seu treball, no li estan eixint les coses com deurien. Es pressiona a ell mateix. No vol deixar despagada sa mare després de tot el que li ha contat en el vis a vis. La tensió li ha tret a relluir un bri de mala hòstia. Té cara de bon tio, però també un cos treballat que intimida.

Li he demanat quant de temps li queda per eixir. M’ha dit que duia dos anys i que encara li’n queden dos més. Hores més tard he sabut el motiu pel qual es troba allà dins: homicidi involuntari. Va patir la desgràcia de carregar-se un paio en una baralla de carrer per culpa de l’alcohol. Va ser un accident que arrossegarà com una cadena perpètua. Sabrà eixir del sotrac, em console.

Faig el camí de tornada a l’exterior. Durant el trajecte m’ha caigut al terra un parell de vegades la targeta que indica la meua condició de visitant. El funcionari bromeja fent-me creure que, sense la pertinent identificació, córrec el perill de quedar-me allà dins. Somric nerviós la gràcia.

M’allunye de la monotonia del dia previsible, de penes que inunden els murs, d’esperances que encara no s’endevinen. Quan a la fi estic fora de tot control, em pregunte si tot aquell xiringuito de dimensions faraòniques serveix per alguna cosa. Si, els qui estem fora, vivim més segurs.

Corre, a treballar

Vuit i deu del matí, sona el despertador. L’apague. Vuit i quart, torna a sonar, i el torne a apagar. Cinc minuts després l’alarma s’activa una vegada més. Definitivament he de renunciar al son. Es fa tard. Corre, a treballar.

Passen uns minuts de les nou quan entre a l’oficina. El telèfon i l’ordinador m’esperen desitjosos. Jo no tinc tantes ganes, però em pose. Avui no tinc cap eixida al món exterior. Em reclouré a l’oficina tota la jornada. Se’m farà llarg el dia, segur.

Arriba l’hora de dinar. M’escape a casa d’uns amics que viuen prop d’on treballe. Gràcies pel dinar, gràcies per l’hospitalitat. Me n’he d’anar, encara em queden unes hores de curro.

Per fi s’acosten perillosament les set de la vesprada. Ja no sé ni com seure. Estic fins els collons d’estar ací. Fa més de deu hores que estic fora de casa. L’oficina se’m cau damunt, la suporte als muscles com una llosa.

Me’n vaig. No, espera, tenim reunió d’última hora, mai més ben dit. Ens volen comentar alguna cosa. Me la sua prou, faré com que escolte. Això és tot? Molt bé, fins demà.

En eixir de l’oficina, els companys comentem que som uns apassionats del treball, que estem ací per vocació, que ens entusiasma allò que fem, que hem nascut per treballar d’açò i de cap altra casa, que cada dia ens sentim més realitzats.

Merda, són quasi les nou de la nit, i ara entre a casa. Què puc fer del que em queda de dia? El sopar. Doncs això faré. Em cuidaré, vaig a menjar com un senyor. Hòstia, no tinc gaire cosa per escollir a l’estand de la nevera. Fa un parell de dies que deuria haver-me acostat al Mercadona. Improvisaré amb el que tinc.

Au, sopat. I ara què, a dormir? No pot ser, ja s’ha acabat el dia. No he tingut temps per a les meues inquietuds. Ja arribarà el cap de setmana, em console. De sobte, se’m gira tot i canvie de pensament.

Açò és una merda, em sent un esclau de l’empresa. Sort que se’ns acaba el contracte d’ací dos mesos. Anhele el dia. Em quedaré sense treball, sense sou, sense ocupació concreta. Sí, però seré lliure.

Cintes de casset

He regirat els calaixos de l’oblidada habitació del poble. He trobat objectes inservibles que no m’he atrevit a llençar, papers amb lletra i idees adolescents i un grapat de cintes de casset que han composat la banda sonora d’un temps.

M’he detingut a recordar els grups i les cançons que he cantat i ballat amb sentiment. He vist entrades dels primers concerts als quals vaig assistir quan encara arrancava l’edat amb un 1.

He pensat com la primera música que vaig escoltar em va marcar a l’hora de conformar estil i actitud. He comprovat com les conviccions també m’arribaven acompanyades de notes musicals.

He sentit l’orgull de créixer musicalment en un idioma bandejat. He observat que en la selecció de cintes hi havia compromís.

He tingut la necessitat de buscar el vell ràdio-casset guardat a l’armari. He introduït una cinta a l’atzar i m’he retrobat. He entès que sense aquesta música no seria qui sóc.