Una mirada al País Basc

Plantejament

Per a algú que viu amb intensitat l’assolellat i calorós estiu mediterrani, no hi ha cosa més extraordinària i motivadora que fer unes hores de cotxe i plantar-se en el nord peninsular. Un trajecte que ve a ser una ràpida teletransportació pel globus terraqüi. Perquè, d’alguna manera, hem plantejat aquesta escapada per tal de buscar la part oposada d’allò que tenim a casa. Això és frescoreta i verdor, ni més ni menys, en ple mes d’agost. Farem un parell de nits de càmping al País Basc francès per després instal·lar-nos a casa d’un amic valencià, qui fa un parell d’anys viu a Bilbao, la gran capital industrial.

Recorregut

Durant l’última hora de trajecte cap a la destinació final, no ha fet falta l’aire condicionat que ens ha acompanyat al llarg del viatge. A mesura que serpentejàvem a través de les muntanyes de Navarra en direcció a la frontera francesa, hem trobat l’aire fresc que buscàvem. L’arquitectura corpulenta dels caserius, així com el paisatge eminentment verd i frondós en el qual ens endinsem, ens donen la benvinguda a un nou país.

El rierol que bordeja el càmping on ens allotgem marca la frontera que divideix l’estat francès i espanyol. A nosaltres, ens ha tocat estar de la part francesa. Ens fa la impressió que vivim en un tauler d’escacs: blanques o negres. Si les fronteres estatals ja són artificials per elles mateixes –ho vaig veure clar al llac Titikaka, en la invisible línia divisòria entre Bolívia i el Perú-, ací es torna a constatar l’evidència. Esquarterar pobles amb delimitacions sobre el mapa deuria ser un art a extingir.

Arribada

Hem vingut a aquesta comarca bucòlica com si férem una peregrinació. Resulta que la meua parella rep el nom d’un pintoresc poblet anomenat Ainhoa. Era un dels seus somnis d’adolescent fet realitat. Per això no han faltat les fotos sota diferents rètols de carretera. Jo m’he portat la càmera de fotos/vídeo amb l’objectiu de captar imatges que són postals inacabables.

Fem distàncies curtes en cotxe per visitar diferents pobles mentre quedem desbordats de bellesa de les vistes que ens ofereixen les carreteres secundàries que transitem. També, és clar, ens distanciem dels nuclis habitats per recórrer sendes que ens porten a boscos i prats encisadors. Com per quedar-se ací a viure!

Camí de Bilbao

Se’ns fa difícil d’imaginar que la costa atlàntica quede només a una desena de quilòmetres d’on estem. Sembla que ací la gran civilització mai ha arribat. Tot es manté intacte, com una fotografia de Benidorm en els anys 50. Cert és que, quan ens proposem abandonar aquest xicotet paradís muntanyós, per dirigir-nos a la costa, trobem la massificació de cara. Les carreteres estan saturades de vehicles, hi ha embussos per tot, alhora que ens topem amb una dificultat enorme per trobar una plaça on aparcar. Si pensàvem visitar localitats de renom turístic com ara Hendaia o Bidart, ben aviat abandonem la idea, després de veure com de difícil se'ns fa moure’ns per una zona atapeïda de cotxes i turistes.

Escapem de l’eixam per clavar-nos en un altre: el de la ciutat postindustrial de Bilbao. El GPS del telèfon mòbil ens porta, amb una efectivitat sorprenent, al pis de l’amic que ens acull. Descarreguem maletes i aprofitem el que resta de dia per anar a una platja propera de la ciutat. Està fent bon oratge des que hem arribat a terres basques, així que aprofitem el moment per veure pondre’s el sol a través de l’horitzó de la mar, cosa impensable en el costat del Mediterrani en què vivim.

Dies a Biscaia

Les setmanes prèvies al viatge, mirava a internet llocs d’interès turístic arreu del País Basc. Però ara que estic ací, ho veig més clar. Tot i que aquest país és relativament xicotet pel que fa a extensió, ràpidament ens hem adonat que no val la pena allunyar-se massa del nostre epicentre que és Bilbao. Més que res perquè tot d’una hem vist que no cal anar gaire lluny per trobar llocs espectaculars. Per exemple, la platja que anàrem a veure la posta de sol ens va parèixer collonuda. Tant és així, que vam pensar que en els pròxims dies no aniríem a més de tres quarts d’hora de cotxe de Bilbao. En els temps de la moda slow, nosaltres farem el nostre particular slow trip.

Hem visitat la històrica ciutat de Gernika per després buscar la natura a l’estuari d’Urdaibai, reserva de la biosfera. Ens haguera agradat dedicar-li més temps a l’excursió del matí, però hem quedat per dinar a la ciutat amb qui fa d’amfitrió i els minuts passen. Per la vesprada, després d’un copiós àpat, hem fet sessió golfa a la platja d’Azkorri fins que se n’ha anat el dia. Com si estiguérem a Eivissa amb vida de gent sofisticada, veure com s’amaga el sol a través de l’oceà sempre és tot un espectacle. Hui tampoc hem deixat passar l’ocasió.

El matí següent posem el GPS rumb a l’ermita de Gaztelugatxe, coneguda també com “el lloc on es va casar la Igartiburu”. El paratge és especialment captivador, amb l’afegit que es decidiren a construir un temple en un illot connectat per unes escales. És agost i un riu de gent ha tingut la mateixa idea que nosaltres de visitar el lloc. Mentre faig el trajecte, el qual presenta diferents desnivells, m’imagine com deu ser fer l’excursió en solitari un dia d’hivern i mala mar. Una experiència mística, segur!

La nostra condició mediterrània de sol i platja pesa molt. Així que, després de l’esgotadora excursió, fem port a la platja de Bakio. Dinem d’entrepà mentre assistim atònits a l’espectacle que ens ofereix la baixa marea. Em banye de nou en una aigua que imaginava molt més freda i continuem la marxa cap un poble eminentment pesquer com és Armintza. En el camí quedem bocabadats en trobar la central nuclear de Lemoiz, abandonada a meitat dels 80 després d’anys de lluita contra la seua posada en marxa. La nit a Bilbao, la dediquem a fer ruta de pintxos i conèixer un poc la moguda nocturna. Això sí, sense allargar-ho massa, que ja tenim una edat.

La ciutat industrial

Fins ara no havíem dedicat un dia a la ciutat. Ho farem hui amb l'ajuda del metro. Però abans passegem pel “casco viejo” i entrem a mirar les parades de peix del mercat. Quan considerem que estem amarats de la vida del centre històric, ens endinsem en el subterrani. El metro desprèn modernitat per totes bandes. L’amic valencià ens ha recomanat que fem el passeig de Getxo a Portugalete per conèixer la zona marinera dels voltants de la ciutat. L’excursioneta del matí ens aproxima també a la burgesia industrial de l’època. Estem envoltats de mansions d’època en un dels municipis amb més alt nivell de vida de l’estat.

Trobar-se de cara amb el pont penjant de Portugalete té un punt de regressió al passat. Hi pugem il·lusionats de creuar la ria amb un sistema quasi únic. Ací acabem la llarga volta del matí. Dinem a casa i per la vesprada ens llancem a caminar el centre de Bilbao, amb el museu Guggenheim com a referència. Tot el món parla de l’evolució que ha experimentat la ciutat en les últimes dècades. D’una època industrial, filla de l’apocalipsi, a una altra de moderna i culturalment molt activa. En aquesta primera impressió de la ciutat, trobem encant per tots els racons. Després de molt de caminar, tornem a casa amb bon gust de boca.

En despertar al dia següent, plantegem una ruta que ens durà al bosc d’Oma, no molt lluny de Gernika. La intervenció artística realitzada sobre els arbres per part d'Agustín Ibarrola, un dels intel·lectuals impulsors del vaixell enfonsat UPyD, ens sorprèn relativament. Dinem pollastre a l’ast en una “cervesera”, una mena de xiringuito de carretera dedicat als amants del diumenge, dit finament.

Per si no hem tingut suficient costa cantàbrica en tots aquests dies, tornem a contemplar la mar, en aquest cas, des de la platja de Laga. El sol ens ha abandonat, i ni tan sols ens plantegem posar els peus a l’aigua. No obstant això, passem una bona estona en aquest evocador paratge. Mai et canses de contemplar llocs així. El bosc de les muntanyes que envolten la platja arriba a descendir fins pràcticament al nivell de la sorra. De tornada a casa, fem una nova parada a l’estuari d’Urdaibai. Analitzem per on entra la famosa ona surfera de Mundaka i continuem la marxa cap a casa. Soparem i farem una incursió en les festes de Bilbao, l’Aste Nagusia, que han començat hui.

Amb la calma, eixim de casa per dirigir-nos a un concert d’un artista jamaicà que actua en una cèntrica plaça de la ciutat. La pluja, però, ens obliga a abandonar el recinte descobert abans d’allò previst. Anem cap a les txosnes a arrecerar-nos de l’aigua, al mateix temps que ens capfiquem en el punt neuràlgic de la festa. Sota un ambient d’aspecte marcadament abertzale, sonen grans èxits de la música comercial. Patxanga de la bona per desinhibir-se de la tensió política que es viu a Euskal Herria des de fa dècades.

La nit acaba amb correcció, amb una disbauxa controlada. Demà matí partim a casa. Ens espera una jornada laboral de cotxe, és a dir, huit hores de carretera  -amb parades incloses- per retornar a la nostra realitat: sol, calor i llum, molta llum. Els ingredients perfectes que ens fan mediterranis tants dies a l’any. Recordarem, però, que a una distància assequible, es viu de manera diferent, amb tonalitats verdes i aigües poderoses. Recordarem també les ànsies inesgotables de ser per sempre poble.

Preocupantment jove

És diumenge. He quedat a primera hora del matí amb una colla d’excursionistes al pàrquing d’una gran superfície comercial, un lloc desèrtic de fàcil trobada. Conec un parell de persones dels qui m’acompanyen –o acompanye- en el meu dia de muntanya. Al principi de l’excursió em relacione amb els amics amb qui tinc la confiança donada pels anys. A poc a poc, però, vaig obrint-me amb naturalitat a la resta d’integrants del grup. És un procés que a vegades necessita d’un esforç que ningú t’exigeix.

Sovint resulta més fàcil fer la teua i aïllar-te en un núvol de timidesa introspectiva. Ara bé, trencar el gel amb unes paraules soltes et pot conduir a camins més interessants i enriquidors. Perquè la muntanya és caminar i observar, però també et permet establir converses sense interrupció mentre recorres un paisatge que t’obri els sentis més adormits. En el fons, embolcallar-te en el silenci quan has passat a formar part momentàniament d’un grup és signe de mal gust, de desinterès manifest pels qui acompanyes. Així que, això que a priori pareixia un esforç, va evaporant-se conforme t’obris pas entre matolls.

La colla amb qui faré cim abraça un ventall ample d’edat. Diguem que comença amb els vint-i-llargs –ho sabem de sobra: quan abandonem l’obsessió per les nits del cap de setmana- i acaba amb els cinquanta-i-tants. Tot i que els anys que tinga cadascú importen poc en aquest tipus d’activitat, ja que pesen més les cames que l’edat, sempre es pot percebre una lleugera diferència generacional en el tipus de conversa que establim. Posem que parles de com de difícil estan les coses per als qui busquem treball. La persona d’edat més avançada del grup, amb qui t’has arrancat a xerrar, et parlarà de com ho viuen els seus fills que ja han entrat en això que es diu mercat laboral.

Si continuem aprofundint sobre qüestions personals i arriba l’hora que et pregunten els anys que comptes, et sentiràs a mig camí entre l’edat dels seus fills, que sí que estan en plena joventut, i tu, que no ets capaç de dir-te jove: perquè segurament el teu interlocutor, a la teua edat, ja tenia dos fills crescudets i un treball que sortosament encara conserva. I dius amb discreció: tinc trenta-quatre anys, i un present i un futur per construir. I ell et respon animadament: ah, si ets jove encara! I tu contestes: bé, sí, potser sóc jove... però preocupantment jove.

A ell li fa gràcia la manera amb què ho has adjectivat: li pareix ocurrent. A mi, aquesta conversa em deixa regust de no sé què. La conversa s’esvaeix, tal vegada perquè ara ve el tram més feixuc del dia. De forma instintiva busque el cim amb la mirada i no el veig: s’amaga darrere d’una lloma que encara hem de superar. Ja sé com va això de la muntanya: costa arribar al cim, però al final l’acabes conquerint. Tinc energia suficient per anar i tornar.

Amb les mans

Mai vaig ser un xiquet que destacara per ser destre. Quan fèiem manualitats a classe o jugàvem a qualsevol esport, m’agradava quedar en un segon plànol. En música, no tenia un excessiu sentit del ritme. Per això, des de ben menut, pressentia que aquell tipus d’activitats que requerien d’una mostra d’habilitat, no eren per a mi. I així vaig créixer. Em sentia més còmode movent-me entre llibres que no entre pinzells, balons o flautes.

No vaig tindre cap dubte a l’hora de decidir-me per estudiar una carrera universitària, entre d’altres coses, perquè no em veia treballant amb les mans. Vaig superar els estudis sense pena ni glòria fins que vaig fer el salt al món laboral. De la mateixa manera que passaven ràpid els anys, també passaven ràpids els treballs. Perquè estava immers en un món en què les feines tenien una data de caducitat curta. Passava d’empresa en empresa, com qui canvia de bar en una llarga nit de copes.

Del frenesí laboral al buit. I sense quasi avisar. Així ho vàrem viure els companys i jo que formàvem part del gremi, amb nocturnitat i traïdoria. El món deixava de moure’s sota els nostres peus. Tot prenia una altra dimensió. Cadascú es recol·locava i buscava un nou espai que ocupar. En aquest periple de pèrdua del treball intel·lectual –perquè, tot i que a vegades la creativitat era limitada, sempre aportàvem part d’intel·lecte-, tornava als orígens. Em despullava de l’ofici que havia exercit fins aleshores i començava a trampejar d’allà on fóra.

A casa ja coneixien els intervals en què em quedava sense feina a l’espera que entrara una altra. Quan succeïa això, els meus pares sempre trobaven una habitació o unes reixes que fer-me pintar. Si et pares a pensar, tot es susceptible de ser repintat en quasi qualsevol moment. Una mà de pintura no fa mal a ningú. Per això, sempre m’entretenien amb treballs de menor o major envergadura. I, a poc a poc, agafava una experiència, la d’emblanquinar parets amb destresa.

Desconnecte del món quan treballe amb les mans. He fet ja un parell de temporades la campanya de collita de la fruita insigne del poble, el caqui. I no puc dir que no m’agrade la feina. Ens ho passem bé tota la colla de collidors. Si un no diu una parida, la diu l’altre. I així, amb l’alicata a les mans, passem les hores. Sense més preocupacions que deixar córrer la jornada entre arbres de caquis i rialles.

Amb les mans, també m’he enfrontat a nous reptes, com ara posar a punt una tenda de llanes a la qual ens dediquem amb cos i ànima. M’he vist fent “xapuses” inimaginables i, fins i tot, construint algun que altre artilugi per a la decoració del local. Qui m’ho anava a dir? O qui m’anava a dir que un amic em passaria un estrany treballet com és ensobrar carrets fotogràfics. És a dir, agafar la pel·lícula ja revelada i posar-la dins d’uns sobres plàstics per a la seua posterior conservació. Hores i hores fent un treball mecànic que m’evadia de la pregunta: i què puc fer ara d’aquest temps mort?

I així, a poc a poc, he anat abandonant una mentalitat que m’abocava a sentir-me poc capaç amb el treball que ens ha fet progressar com a espècie, aquell que combina la destresa manual amb la intel·lectual. Arrosseguem segles d’avenços gràcies a la inventiva. De tot açò, a mi, particularment, el fet d’aprendre a fer feines amb les mans, m’ha permès a alliberar-me d’inseguretats, de sentir-me capaç en un terreny que m’era estrany. Ara, per exemple, no tinc por a estar hores de peu collint les fruites d’un arbre o enfrontar-me a la força motora d'un taladre. D’alguna manera, m’he tret un pèl d’aburgesament que et dóna una trajectòria de formació universitària. I sobretot he entès com de poderosos som amb les mans.

Un diumenge de pluja

Al meu país la pluja no sap ploure, com diu el cantantautor xativí Raimon. Feia mesos que esperàvem que en caiguera una bona i, per fi, hui ha arribat el dia. M’alegre pels camps, els boscos i els animals, que ho necessitaven tant o més que els humans d’aquestes contrades. Perquè, en els darrers mesos, si ha plogut, han sigut quatre gotes. I això és com no ploure. Més encara, en una terra erma immersa en la sequera de l’estiu, a la qual aquestes quatre gotes estan lluny de fer-li saó.

Per les immenses ganes de veure ploure, aquesta nit m’he despertat un parell de vegades per assegurar-me que el remor que escoltava era, efectivament, pluja. El primer que he fet en alçar-me del llit, ha sigut guaitar per la finestra i mirar el cel amb alegria. Estava gris i tancat, el pla perfecte per a un diumenge de tardor. De seguida, he replantejat el dia. Hui toca un clàssic dels diumenges: sofà i pel·li. Tot això, sense oblidar que a la casa mai li està de més una neteja, encara que siga ràpida.

He dinat després de llançar-me a l’art de fer net casa, una tasca que mai sembla acabar, i m’he estirat plàcidament al sofà. Quines ganes tenia que arribara aquest moment! La neteja a fons a què m’he vist abocat, se m’ha fet llarga. Fora, a través de la finestra, observe com la pluja no ha deixat d’acompanyar-me en el matí més casolà que m’he trobat des de feia temps. I és que, en dies festius, sempre busque l’excusa per escapar-me lluny de casa. A ser possible, a un lloc perdut de les nostres muntanyes.

Mentre em decidisc quina pel·lícula puc veure –és més fàcil buscar que trobar-, pense en com d’afortunat sóc per tindre què triar. I no em quede només en això: en l’abundància que proporciona internet. Observe detingudament el meu voltant: el còmode sofà, l’estufa en marxa, la tele de plasma, la calidesa de la llar. Fora continua plovent, tal vegada ara amb més insistència. I pense en els veïns que s’han quedat sense casa després de la bombolla immobiliària, en aquelles persones que es troben desemparades en aquest món fred.

I sent com se’m fa d’incòmoda aquesta situació, ara que ja havia trobat el meu moment de placidesa. No caic en la temptació de maleir el benestar en què visc: al capdavall, qui sóc jo? Seria injust carregar les culpes en contra de la classe mitjana de la qual molts diem formar-ne part. Seria justament el que ells volen quan demanen almoina per als pobres. Ho vaig veure ahir, en un perfecte dissabte de compres, a l’Ikea, i també al Consum. S’acosten dates nadalenques i només volen que expiar culpes i fer-nos partícips de la misèria que ells han creat. Dilucide l’objectiu: anem a per vosaltres!

Memòria en fallida

Fallida del sistema. No és una crisi cíclica del capitalisme, és pitjor encara: ha caigut l’entorn del meu ordinador. Una concatenació d’errors ha provocat una caiguda massiva d’arxius quantificats amb un valor incalculable. Se n’han anat en orris milers de fotos, centenars d’arxius de text i vídeo, descàrregues pirates de música i pel·lícules, programes informàtics... és a dir, tot!

Estic assegut davant una pantalla muda, que s’ha quedat amb un estàtic fons negre i lletres grises, les quals amaguen un missatge críptic, indesxifrable als meus ulls. Faig cara de pomes agres mentre repasse amb la ment tot allò que he perdut per sempre més. Em sent dèbil, indefens davant un sistema que fa el que vol de mi en el moment menys pensat.

No he sigut previsor de guardar periòdicament una còpia de seguretat dels arxius més preats en un disc dur extern, segur com estava que el meu espai digital era inviolable. Sabia, però, que aquestes coses passen i, malgrat tot, pensava que mai em tocaria a mi. He deixat guardats els últims anys de vida als designis d’un món tan inestable com difícil de predir.

El còctel que barreja desinterès i desgana pot ser explosiu quan el deixes a les mans de l’atzar informàtic. Se m’obri una escletxa digital del meu passat; s’obri un parèntesi que adopta forma de forat negre. El buit dels anys que només romandran en la memòria real, viva. La memòria que necessita d’esforç mental per ser recuperada. No hi ha més alternativa que pensar i pensar.

Es quedaran molts moments pel camí. Només prevaldran els més forts, aquells que han deixat empremta en algun racó ocult d’un cervell que tendeix a oblidar perquè mai tindrà un espai d’emmagatzematge il·limitat. És la nostra condició humana: vivim per recordar i oblidar.

Números de telèfon

No sé què li ha passat al mòbil però se m’han trasbalsat tots els números de telèfon que havia acumulat des dels temps que va arribar a les meues mans aquesta eina de comunicació sense la qual no sabem, ni podem, ni volem, viure.

He hagut de revisar l’agenda de contactes per fer una tria dels números que a dia d’avui em poden ser útils. Perquè n’hi ha molts que, agrade o no, mai més em faran paper. No per res personal, ni molt menys, sinó perquè la distància física o temporal ens ha acabat allunyant de forma diametral. Tot i que, estic segur, si la vida ens tornara a situar un davant l’altre ens naixeria una abraçada fraternal.

I parlaríem dels moments compartits, d’una època que va passar per no tornar. Ho faríem amb complaença, amb un mig somriure que tindria tant d’agre com de dolç. I ens diríem: quins temps aquells, com ens ho passàvem de bé. Ens acomiadaríem amb un punt de tristor, amb el dubte si aquella trobada casual potser seria l’última. Va com va. De nou, caminaríem cadascú en la seua pròpia direcció, sense mirar massa enrere, que davant dels ulls on passen les coses.

Torne a la configuració de l’agenda telefònica que em toca reelaborar forçosament. M’és complicat passar de llarg determinats contactes, malgrat tindre la certesa que difícilment els marcaré en el mòbil. Per uns instants tinc una angoixosa sensació que m’obliga a firmar actes de defunció d’amistats que un dia es varen viure intenses.

Aquesta operació de reorganitzar l’agenda s’està convertint en un sentit exorcisme que tracta de foragitar els fantasmes del passat, aquells que m’acompanyaren en un moment donat de la vida. Passar pàgina és un acte necessari per tal d’afrontar noves situacions amb energies renovades. A vegades necessites traure-li pes a la motxilla per fer el camí més lleuger d’equipatge.

No puc defugir les coses com vénen i si ara l’ocasió requereix mirar de cara els temps que vàrem ser, ho faré sense que em tremole la mà. M’envalentone, pose el cap fred i actue com un buròcrata diligent. Al capdavall, poc importa si han quedat reduïts a un mer número de telèfon. Tot el vàrem viure plegats pesarà molt més que una seqüència xifrada de nou dígits.

Moltes nits

Acumule moltes nits de marxa a l'esquena. Porte arribant tard a casa des de l'època en què era estudiant d'institut. He vist nits de tots els colors, amb mil finals possibles. He viscut nits absurdes però també d'intenses. M'he mogut en ambients alternatius i, menys habitual, comercials. He assistit a mil concerts i, quan ha calgut, he anat de discoteca. Més d'una nit he begut més alcohol del que haguera desitjat. M'he alçat a hora de dinar i també he anat a treballar havent dormit un parell d'hores. Moltes vegades he estat dels últims en abandonar el vaixell amb la sensació que alguna cosa estava per ocórrer. He estat, en resum, cronista de la nocturnitat.

M'he gastat molts diners en bars sense entendre si aquesta inversió revertia en la meua persona. Quan han aparegut els primers raigs del dia, m'he espolsat les espardenyes i m'he ocultat a casa. He creat una cambra obscura per tal de recuperar-me de la nit. He conegut gent que ni recorde, personatges que només pots trobar-te quan es fa fosc. A vegades m'he avorrit per no saber què fer ni on anar però, per damunt de tot, m'ho he passat bé. No havia d’existir cap motiu concret perquè la festa fóra una festa.

He viscut situacions kafkianes de final imprevisible. He constatat també que la nit és una jungla. Entrada la foscor, algunes feres ixen a passejar. He conegut la seua part més obscura, quan el patetisme aflora a altes hores de la matinada. I és quan determinada fauna nocturna necessita marcar territori, sense cap respecte per res ni per ningú. Per sort, també m'he trobat gent simpàtica, oberta i agradable, i no només imbècils insuportables. La nit me n’ha donat de tots els gustos: des de porters de discoteca que es comporten com primats amb desig d'imposar-se al grup fins a persones encantadores que, sense motiu aparent, lliuren la seua amistat en un acte inusitat de germanor espontani.

Explorem la nit com si fóra el nostre hàbitat natural. La pilotem tant que hem acostumat el cos i la ment a nous horaris. Per sort, amb el pas dels anys, ens aboquem a un estil de vida més normal -més humà, podríem dir-. Anem abandonant un món que genera molt de desgast físic i psíquic. Tant ens n’allunyem d’aquest món, que ha estat tan nostre, que la nit queda com una anècdota difícil de trobar, però que sovint es té la necessitat de ser buscada. Darrere els dies més insospitats, sempre s'amaga una nit en la qual pots deixar-te caure.

Canvi de companyia

Feia un temps que em fregava les mans esperant el dia que finalitzara la permanència amb la companyia telefònica amb qui he romàs durant anys. Deu ser un equivalent –molt menor, és clar- a l’adveniment de la data en què deixes de pagar el cotxe o la casa amb què t’has hipotecat. Tenia intenció de deixar Orange –ja he dit el nom- perquè amb la connexió d’internet al mòbil i la tarifa plana en trucades, se m’havien incrementat les factures de manera desorbitada. Cal dir que també disposava d’un servei telefònic com mai havia tingut. Però ara, en aquests temps d’escassesa, només vull pagar pel consum realitzat.

He decidit passar-me a una petita operadora que ofereix uns preus molt competitius. Presa la determinació, efectue via internet el canvi de companyia sense dilació. Aquesta simple operació desencadena unes conseqüències impossibles de calcular, un efecte papallona de magnituds desproporcionades. D’immediat, s’activen els ressorts de defensa de la gran companyia de la qual provinc en relació a la meua idea d’abandonar-la per una altra. Un exèrcit armat de teleoperadores es posa en contacte amb mi a la desesperada. Anteriorment havia advertit la intenció de continuar amb ells, però no m’havien ofert res especialment atractiu perquè canviara d’idea.

Ara que el canvi ja és evident, les comercials –perquè totes les que m’atenen són dones- despleguen tot l’armament de què disposen per tal de convèncer-me que m’he de quedar on estava. L’argumentari és implacable amb tant de descompte. Pagaré un 40 per cent menys del preu final de cada factura. A més a més, em regalen 500 megues més de dades. I per si no és suficient, em bonifiquen 45 euros per mantindre la tarifa. Davant aquesta artilleria, és impossible dir que no.

Superat el tràmit, em pare a pensar de tot el que ha succeït les últimes hores en relació amb el meu telèfon mòbil. Feia temps que no tenia aquesta activitat. I, de sobte, tot era sonar requerint la meua atenció, com si fóra algú important que ha de negociar amb els proveïdors per tal de trobar la millor oferta. Allò ben cert és que, per moments, m’he convertit en un autèntic tauró dels negocis de la telecomunicació.

Ara bé, de l’enviament massiu de currículums que he fet darrerament, no he rebut cap resposta. El mòbil s’ha quedat esperant que algú s’interessara pel meu treball o que, com a mínim, li donaren les gràcies per l’interès. I això no ha passat. Així que, per a la pròxima, quan necessite apujar-me l’autoestima laboral, iniciaré la portabilitat a una nova companyia de telèfons. Almenys algú em farà cas i tocaré la glòria per segons.

Quan deixàrem de berenar

Recorde l’època en què acabava l’escola a les cinc en punt de la vesprada i tots els companys de classe, que també eren amics, corríem cap a casa famolencs per berenar. Ens entreteníem el temps just de camí. Tocàvem la porta de casa –aleshores no dúiem mai claus- i la mare ens obria casa de bat a bat. Deixàvem la motxilla pesada de llibres i llibretes en qualsevol racó i anàvem corrents a la cuina desitjosos de saber què ens tocava de berenar.

No sé si ha sigut una hàbit alimentari adquirit o simplement una qüestió de paladar, però jo sempre era de menjar salat, mai m’ha perdut el dolç. Això és, un bon tros de pa comprat al forn més proper de casa acompanyat d’algun embotit. El companatge admetia variacions, però després de córrer els dies de la setmana, sempre acabaves repetint el tipus d’entrepà sense que això fóra cap trauma. Un platet o un tovalló a la falda evitaven “fer motllera” en menjar pa a mos redó.

Per aquells temps la televisió generalista també estava pensada per als xiquets. Vèiem sèries o dibuixos animats mentre berenàvem en aquell horari infantil. Cert és que no existien els canals monotemàtics d’ara, als quals pots tindre enganxat al xiquet les hores del dia en que no va a l’escola i està despert.

Berenar era el gran moment de relax de la jornada, un lapse de temps gràcies al qual reprenies forces per continuar la vesprada amb energia desbordant. Perquès, després d’aquest àpat sagrat, eixíem al carrer a buscar els amics, si és que no havien estat convidats a casa a compartir el moment. Berenar era també el gran menjar reservat per als de la nostra edat. La gent gran, si ho feia, era amb una quantitat i discreció desconcertant. Mai vaig entendre el per què.

Les èpoques passen amb els anys i els jocs de carrer van quedant enrere per a tots de la mateixa manera. Augmenten les obligacions i cada vegada els horaris ens fan més esclaus. D’una altra part, també s’evapora la figura de la mare preocupada perquè el seu fill s’alimente bé i tinga un creixement correcte. Tot i que, cal dir-ho, hem crescut en alçada tot el que havíem de créixer i ara només podem fer-ho de forma diametral, la qual cosa no és ni estètica ni saludable.

El cas és que berenar, amb el temps, acaba convertint-se en una qüestió menor. Ja no és el ritual inexcusable i apetitós de la vesprada. Ara apareix amb intermitència. Potser és una reminiscència dels anys en què no paràvem de créixer. I si em pare a pensar no tinc ni idea de quan vaig deixar de berenar. Probablement això va ocórrer en els temps de canvi, quan van començar-me a eixir-me pèls a la barba, quan superes la virginitat...

Ho veig amb la nostàlgia del primer bes, com una pèrdua irrevocable de la innocència. Pareix que això de berenar cada dia és cosa de xiquets. Assumim que mai més ho serem, per més que de vegades ens esforcem a recuperar una edat màgica.

Faig tard

Cansat de no arribar en punt al lloc acordat, hui m’he despertat abans d’hora perquè no em torne a passar això de fallar amb la puntualitat. M’he vestit ràpidament, he desdejunat sense encantar-me i he preparat la motxilla amb antelació per tal d’eixir de casa sense entrebancs. He estat mirant el rellotge amb més fixació que mai. He controlat el temps per domesticar-lo i que no acabe dominant-me com sempre fa. Moltes vegades em sent víctima d’ell. Quan menys me n’adone, ja me l’ha tornat a jugar.

Deu minuts abans del que solc eixir de casa, sempre amb presses, he travessat la porta per baixar al carrer. He pujat al cotxe, més seré que mai, i quan he posat la clau i li he donat contacte, m’ha aparegut la llumeta que adverteix que el cotxe està en reserva de gasoil. No fotes, no me’n recordava d’això! Hauré de passar-me per la gasolinera a donar-li la dosi d’aliment al vehicle, no siga cosa que em deixe tirat a meitat trajecte. Ups, s’activa el marcador del compte enrere, jo que pensava que tindria un matí tranquil.

Ara que ja tinc el dipòsit mig ple de gasoil, puc dirigir-me -ara sí, amb pressa- al lloc on he quedat. No vaig tan mal, només vaig just de temps. Així i tot, vaig contrarellotge. Però, per fi, arribaré a hora, en punt. És el meu objectiu del dia i no puc fallar. La carretera per la qual transite és una comarcal d’un sol carril. No sóc jo dels qui van avançant perquè sí. I resulta que la circulació va lenta perquè quatre o cinc cotxes davant meu hi ha un camió amb un gran tràiler que porta la marxa que pot. Comença a envair-me el nerviosisme. La carretera té massa corbes i canvis de rasant com per fer maniobres arriscades d’avançament.

Respire fort. Intente que no se m’apodere un malestar que em fa sentir culpable per anar tard un dia més. Em console pensant que hui no ho fet tan malament, que han sigut coses del destí. Però aquest malestar que em castiga, no deixa de tenallar-me. Potser això de la puntualitat és un do innat que només algunes persones adquireixen des de ben menudes. Perquè, en general, hi ha un acord tàcit entre els humans per no arribar mai a l’hora en punt. Hi ha algú que parla, per afegir llenya al foc, de societats puntuals i impuntuals. Al final som producte de les circumstàncies. A la pròxima, intentaré no fer tard. Ara bé, no assegure res.

El tren del poble

La ciutat em crida per fer unes gestions. Però hui m’he quedat sense cotxe amb què anar-hi. No em queda més remei que agafar el trenet que, des de temps immemorials, connecta alguns pobles de la Ribera i l’Horta amb el Cap-i-casal. Com que el tren passa cada tres quarts d’hora, consulte l’horari abans d’eixir de casa no siga cosa que arribe confiat a l’estació i em toque esperar el que no està escrit. Ara que ja he fet els meus càlculs i tinc clar quin tren agafaré, em plante a l’estació a l’hora prevista. Tot ho tinc sota control.

Puge al vagó i em trobe amb un vell desconegut, que tenia quasi oblidat. Parle d’aquest vell tren amb qui he compartit tantes hores de viatge a la ciutat. Quan era xicotet i anava amb ma mare a comprar-me roba o qualsevol cosa o, sobretot, quan era estudiant i connectava el poble amb la Universitat, ens unia un gran vincle que es pareixia més que res al vell binomi d’amor i odi. Recorde amb especial èmfasi els dies d’examen i com apurava la lliçó quan el sol encara no havia eixit. Crec que he aprovat més d’un examen gràcies a les repassades d’ultimíssima hora.

Tot i que la distància a recórrer és curta, el trajecte es fa llarg per la gran quantitat de parades que efectua en cada poble, urbanització o llogaret. Per això, els qui vivim prop del pas d’aquest trenet que es converteix en metro quan s’enfonsa en l’urb, ens ha acompanyat al llarg de les nostres vides. I sí, el trajecte es fa llarg, però estem agraïts que, quan més ho necessitem, ens transporte còmodament al cor de la ciutat. No podem demanar molt més.

Del poble estant, sentim parlar de trens d’alta velocitat que connecten la gran capital del Regne d’Espanya amb les províncies, i ens costa d’imaginar com pot ser un viatge a 300 quilòmetres per hora, que des de la perifèria s’endinsa cap a la meseta fins arribar al centre on es prenen gran part de les decisions que ens afecten com a ciutadans. Si necessàriament les grans infraestructures han de dibuixar una forma radial i els trens ultraveloços o les autovies han de passar per Madrid, la gent de províncies acatem allò que ens diuen des del centre, que per alguna cosa són els qui manen.

Nosaltres, que sempre hem viatjat humilment en un trenet de comarques que no té mai pressa per arribar a la destinació final, ens sentim poca cosa enmig del que anomenen progrés. Mai ens toca res quan reparteixen el pastís, només les molles, perquè vivim massa lluny de les esferes de poder, perquè som insignificants als seus ulls. Mentre recollim passatgers dels pobles veïns, amb la paciència que ens han inculcat des de ben menuts, ens imaginem com es deu sentir algú que viatja en primera classe i que tarda en recórrer 300 quilòmetres el mateix que tu en fas 30. Assegut en aquest trenet de segona regional, te n’adones que hi ha classes i classes.

No t'has equivocat

A vegades escolte una veu que em diu: “Lluc, t’equivocares...”. Faig per ignorar-la, però sovint ressona en el meu interior i no puc exorcitzar-la com voldria. A vegades li done credibilitat, molt al meu pesar. Però moltes vegades m’impose a ella i li dic: “Tu què sabràs de passions i il·lusions juvenils! Eres massa racional com per entendre res! Què fàcil és parlar quan estàs amb la merda fins al coll! Ara no vols recordar quan feia allò que m’agradava i com ho gaudia... Ets una egoista, no vols ajudar-me, només vols enfonsar-me! Vés a fer la mà!”. I m’enfade, és clar que m’enfade, prou em costa sobreposar-me a la situació com perquè vinga a donar-me lliçons que no van enlloc.

En aquesta nòria que es diu vida, en la qual puges i abaixes amb la mateixa rapidesa, has de saber posar-te al teu lloc. Igual que reps bufetades, també reps afalacs. Cada senyal, compta en la lluita de la supervivència. Entendre que has de deixar-te portar per les contradiccions, et permet viure amb l’existència més tranquil·la. No sé si em vaig equivocar per haver escollit el camí més complicat i tortuós. Però sé que, mentre el caminava, em realitzava en una professió que mai ha estat fàcil. Lamentar-se quan és tard, a més d’inútil, és totalment contraproduent. En termes moderns, de loser. Potser hauria d’haver escoltat els consells de familiars i amics en el seu moment, però per què anava a pensar jo en una altra cosa si la vida em somreia!

Mai vaig viure per damunt de les meues possibilitats, ara que està tan de moda la frase. Això no se’m pot recriminar. Vaig fer allò que em dictava el cor. Jugava amb foc i era conscient que podia cremar-me. Els somnis d’adolescent no es poden esvair perquè els temps t’imposen la seua realitat. M’he nodrit d’experiències i aprenentatges que em serviran per tota la vida. He crescut en l’adversitat i m’he fet fort. Quan s’acabava una etapa, lluitava per crear-ne una de nova. És cert que era una època en què era més fàcil moure’s lliurement. Però i què! Li plante cara a la vida i ja està. Per alguna raó, m’inspira tant allò de “tot arriba”. No tinc cap déu: crec en mi i en els meus.

No hi ha dubte que tornaré a escoltar la maleïda veu. I, si cal, li escopiré una i mil vegades. “No m’he equivocat. T’has equivocat tu, per derrotista. Deixa’m en pau, no tens res a fer. Treballe per trobar un lloc al món, com ho fa tanta gent. Així que deixa de sermonejar-me i si vols dir-me alguna cosa que siga en clau positiva. De negativitat, ja m’arriba per moltes bandes. No sigues tu –jo, al capdavall- qui em faça la traveta. I t’ho torne a repetir: no em vaig equivocar, he fet el que sentia. I prou”.

Russafa és el meu barri

Encara no havia complert els 18 anys d’edat quan vaig arribar a Russafa. Era el meu últim any d’institut i sabia que el curs vinent m’esperava una nova vida. Començaria a estudiar una carrera universitària i m’instal·laria en la ciutat durant els pròxims cinc anys. Russafa seria el meu barri.

L’any 1998 Russafa no deixava de ser un bonic barri de l’Eixample, només que amb un inconfusible aire decadent. Feia l’aspecte que els qui decideixen sobre quins barris s’han de degradar i quins han de lluir un bon aspecte, s’hagueren posat d’acord en deixar perdre una part del barri. Aleshores els edificis estaven per pintar i el gris dominava les façanes; els negocis de venda al per major, instal·lats als baixos comercials, inundaven els contenidors de fem amb enormes caixes de cartró; hi havia un anar i vindre constant de furgonetes de càrrega i descàrrega; la immigració s’havia vist atreta pel barri fins al punt que sobretot la comunitat magrebina havia pres determinades cantonades com un espai de convivència.

Russafa era considerat, a ulls de la immensa majoria d’habitants de la ciutat, un barri d’acollida immigrant. Això mai va ser un problema per als qui vivíem allà, per al nostre dia a dia. Que m’oferiren haixix cada vegada que em dirigia a casa, no era un fet que traumatitzara la meua joventut. Perquè més enllà del “trapicheo” de droga blana, no existia cap més conflicte per a una ment benestant. Potser sí que es trobava a faltar la desídia en què es tractava el barri des de la màxima institució local. La falta de zones verdes o d’una escola pública sí que era motiu de queixa per part del veïnat.

Passaren els cinc anys d’estudis universitaris i la vida em va portar a diferents latituds. Ara bé, mai vaig perdre contacte amb el barri. Cada vegada que anava a València, em quedava a dormir a Russafa, amb la qual cosa assistia bocabadat als canvis que experimentaven els quatre carrers de referència en què m’havia criat a la ciutat. A cada nova visita, em sobrevenia la sorpresa.

Hi havia una desaparició progressiva dels baixos comercials dedicats a la venda al per major. Aquests baixos estaven sent substituïts en molts casos per negocis d’hostaleria. Els bars i els restaurants s’havien convertit en el nou ingredient amb el qual agitar la vida –nocturna- del barri. Era també un reclam per a joves dissenyadors i artistes en general, cansats de veure com el turisme s’apoderava del centre històric de la ciutat.

Ara per ara, Russafa està en el punt de mira de tot aquell que respire modernitat, ni que siga en forma de fals “postureo”. El barri ha canviat, i molt, en l’última dècada. És un lloc on tot el món li fa gràcia viure. Està de moda, per dir-ho clar i ras. Però corre el perill que, com li ha passat al Carme, es despersonalitze, que s’ofegue d’èxit.

Un barri ha d’estar dotat d’espais de convivència totes les hores del dia. No només quan cau la nit. La gent gran, amb denominació d’origen de Russafa, no baixa a fer-se canyes a les terrasses. Necessita els seus espais de quotidianitat. Quan desapareix un antic comerç i és substituït per un bar amb horaris més bé nocturns, es perd un part de la vida real del barri.

Més de 15 anys després del meu desembarcament a la ciutat, me n’adone que Russafa sempre ha tingut personalitat pròpia i que, com la vida mateixa, ha anat fluctuant sobre la seua trajectòria. Potser ara és moment, abans que la bola es faça massa gran, de reflexionar quin model de barri volem els veïns. Tant els qui acaben d’arribar com els qui estan de tota la vida, hem de reivindicar que no tot es mou per modes passatgeres. Estimem Russafa perquè és el nostre barri.

Amb la meua gent

Sóc de la generació que es va criar entre cintes de cassette regravades. Encara conserve a la vella habitació un parell de capses de sabates que contenen la banda sonora de la meua adolescència. Sóc de la generació que traficava amb cintes TDK o Maxell i que, quan encara no s’havia inventat el terme, piratejava les cançons de la ràdio amb un play/rec poc precís però igualment eficaç. Els de la meua edat, i no es vanitat d’una època, lluitàvem en condicions adverses –escassa tecnologia, resumiríem- per aconseguir la música del moment com si es tractara del trofeu més preat d’un veterà melòman en una gran fira del disc plena de clàssics.

Sóc d’aquells que s’acombaiava amb el germà gran i els amics perquè el dugueren en cotxe als concerts que eventualment es programaven als pobles del voltant. Recorde que ma mare em diagnosticava, amb una fina ironia, que patia una estranya malaltia que es deia “concertitis”. Els d’aquella època tenim l’insigne honor d’haver estat testimonis actius de l’esclosió d’una escena musical que ara viu un dels moments més dolços. Em referisc a la nostra escena, la que parla en valencià, tal com ho fan els nostres iaios. Una escena que, agrade o no, sempre ha nadat a contracorrent.

Ningú ens ha regalat mai res. Per això, té tant de valor que grups com La Gossa Sorda la peten al Viña Rock, a Villarrobledo, província d’Albacete, o els il·lustríssims Obrint Pas s’acomiaden del seu públic, de la seua gent, a la ciutat que els ha vist créixer, amb un “tot venut” des de les primeres hores que es posaren a la venda les entrades per a la triple actuació al Teatre Principal de València. Un escenari, per cert, vetat a la nostra música. Ells, i tants altres, no han sonat mai als grans mitjans de comunicació del País Valencià, però els grups que s’expressen en la nostra llengua tenen el mèrit de tindre un públic fidel, igual que ho són ells al seu poble. Tenen força pròpia, i això no es paga amb diners.

Mires enrere, una vegada més, i et veus amb una dessuadora ampla provant a fer passos de ball skatalític mentre s’escolta pels amplis Gramoxone Ska Band. Mires enrere i et reconeixes amb la il·lusió de qui vivia el naixement d’un panorama fins aleshores desconegut. I allò ben cert és que sabíem que estàvem assistint a l’origen d’una moguda que mai tindria posat el focus mediàtic. Poc importava si a cada concert que se celebrava, a cada maqueta que fèiem circular, construíem una escena pròpia, que duia impresos els nostres noms i cognoms.

Passat el temps, res és tan diferent. Potser tu, que ja no tens els anys d’anar pegant bacs ací i allà. La música cantada en valencià continua sent subterrània. Encara no sona als mitjans de comunicació ni es programa en grans esdeveniments públics, posem per cas les Falles o la Fira de Juliol de València. Ens hem acostumat, però, a no necessitar ningú. Sabem fer la feina de recerca de bandes amb les eines modernes que ens ofereix internet, o bé el treball de camp que et proporciona participar en festivals de música cantada en la nostra llengua. Continuem bastint i enfortint les estructures de l’escenari. I seguirem. Perquè, com canta Obrint Pas, som un poble en moviment.

En terra hostil

Anar a la platja de Gandia és saber que, d’una manera o una altra, te’ls trobaràs de cara. Com qui entra en un territori neutral on conviuen integrants de diferents tribus, els quals mantenen una postura distant per tal d’evitar el conflicte en què sobtadament poden veure’s immersos si la situació es tensa. Ja va dir l’actual alcalde Arturo Torró, sense cap tipus de complex, que Gandia és la platja de Madrid, després que la inimitable Esperanza Aguirre es banyara els peus en aquestes aigües mediterrànies, tal com ho va fer Fraga a Palomares.

Torró, que és un gran amant del turisme de masses i del negoci que això comporta, no va tindre cap problema en “ofrenar noves glòries a Espanya”, una vegada més, com qui obsequia el trofeu de guerra amb part del botí conquistat.  S’ha de dir també que el pes demogràfic dels madrilenys a la platja de la capital saforenca és innegable i fins i tot, segons es mire, està bé que s’hagen interessat per la nostra costa. Ara bé, una altra cosa és que els donem una benvinguda tan escandalosa com aquella que es retrata en la mítica pel·lícula de postguerra de Berlanga. Millor pot anar la cosa si no es creuen que vivim d’ells, que després adopten un clar paper de colons desvanits.

Molts valencians hem experimentat en les nostres pròpies carns en més d’una ocasió que els veïns de la metròpoli central no sempre desembarquen a casa nostra en so de pau. Alguns baixen del cotxe carregats de maletes plenes d’arrogància i incultura. Per sort, perquè solc ocupar un altre temps-espai, aparentment allunyat de grans nuclis turístics, em mantinc sa i estalvi d’aquesta fauna. És clar que no sempre es pot viure al marge d'allò que succeeix al costat de casa i, tard o d'hora, t'enfrontes amb una de les realitats que t'envolten.

Aquesta vegada m’ha tocat viure-ho en primera persona després de decidir que passaria tres dies de les festes de Pasqua en un festival de pop espanyol que s’ha celebrat per primera vegada a un complex hoteler de la platja de Gandia. Per a mi i els qui m’acompanyaven, ha estat molt d’anar per casa, això sí. I és que dormíem en llit conegut. No obstant això, entre els cèlebres moments de pàrquing i l'efusiva música en directe als concerts, he tingut temps de constatar que allà estàvem tots: valencians i madrilenys, principalment. I que sovint les ganes de tindre la festa en pau amb una sana convivència, no està precisament a l’ordre del dia. Perquè, per a molts d’ells, no deixa de ser un sacrilegi que et dirigeixques lliurement en valencià a qui et trobes davant teu. Pareix que abans de parlar amb algú hages de demanar la procedència de l’interlocutor no siga cas que erres el tir en la diana geogràfica.

Per més bàsic que siga el motiu de l’apel·lació, poden deixar-te anar un àgil i eficaç inhibidor “no te entiendo” sense interessar-se el més mínim en provar si són capaços o no de comunicar-se amb una altra llengua que té poc a veure amb el suahili, per parlar d'un idioma de difícil comprensió oral. Resulta desagradable saber que tens com a companys de festa una gent que tendeix a convertir la platja de Gandia en terra hostil. Prou problemes tinc jo com perquè vinguen a ratllar-me amb paranoies de xiquets malcriats. A més, xe!, estic de festa a ma casa i ningú m’ha de dir com he de parlar.

La memòria de La Punta

M’he despertat amb ganes d’aprofitar el matí abans que siga massa tard. Sense perdre el temps, que és com es fan les coses, desdejune ràpidament i isc al carrer. Avui m’he alçat amb vitalitat, vull perdre’m per la ciutat pedalejant sobre la meua estimada bicicleta, una companya incansable que sempre em porta allà on em propose. Abans d’eixir de casa, cavil·le què vull fer exactament i arribe a la ràpida conclusió que, com que és estiu, pot ser una bona idea anar a la platja. Beneïdes ciutats que viuen a vora mar!

En compte de dirigir-me a la Malvarrosa, que ja me la conec massa, avui tiraré cap a l’altra banda del riu Túria. Aniré a Pinedo, a investigar nous camins que em permeten escapar d’avingudes i cotxes. Com qui deambula de forma erràtica per un laberint, prove d’endevinar les sendes que em porten a la mar. Busque l’eixida d’aquest entramat urbà que m’apressa en els seus braços forts de ciment. Deixe enrere els mastondòntics -i inservibles- edificis que composen la Ciutat de les Arts i les Ciències i, per fi, tope amb el carril bici que intuïsc m’obrirà el camí a la destinació que m’he fixat.

En aquesta escapatòria per tal d’allunyar-me del desenvolupament urbanístic creat en època de vaques grosses, he d’esquivar diferents obstacles. Pedalege fort per pujar el pont a través del qual sortege les vies del tren. Agafe una altura mínima que em permet observar un estrany paisatge de la perifèria de la ciutat. L’horta de València, que tant ha nodrit el folklore local, és una realitat fefaent que resisteix indeleble. M’aferre a la idea romàntica que es necessitaran un parell de generacions perquè s’esborre l’estil de vida mil·lenari que ha marcat a foc tantes famílies valencianes, orgulloses del seu patrimoni.

Davant aquest contrast, que deixa la petjada d’un passat bucòlic i un present esfereïdor –sota l’asfalt està l’horta, no hi ha dubte-, detinc la marxa. Des que tinc un telèfon mòbil en condicions, no em costa res immortalitzar el moment amb una foto. Un ciclista que passa al meu costat, no pot contindre’s quan veu què pretenc fotografiar i m’espeta: “Tio, que açò ja no és bonic!”. I és cert, no és bonic com un dia ho va ser, assumisc. Però ara la meua voluntat és una altra: no pretenc fer un retrat paisatgista amable, ans el contrari, vull mostrar els plans depredadors que fa més de deu anys castigaren aquesta zona del terme de València, la qual vivia d’esquenes a la vida urbana.

Tant si la foto acaba penjada a l’Instagram com si no, perseguisc recordar la lluita que no fa tant de temps va posar d’empeus els veïns de La Punta. Mire enrere i trobe les imatges de l’època en què jo era un innocent estudiant universitari, àvid de contagiar-se dels diferents fronts que aleshores tenien oberts els moviments socials. Màquines excavadores, protegides per un fort cordó policial d’antiavalots, es trobaven de front amb la resistència de persones de totes les edats. Un combat cos a cos, amb una balança descompensada, que acabaria cedint a favor de Goliat. No obstant això, la lluita titànica que varen mantindre els veïns de La Punta va ser el focus d’atenció, durant un temps, per part de l’opinió pública.

Les imatges d’alqueries centenàries enderrocades, així com de desallotjaments forçosos de persones d’avançada edat, autèntics aborígens de la pedania, que arribaven a les pantalles de les nostres cases, eren colpidores. La voracitat d’un pla urbanístic, que ningú entenia i que a dia d’avui no s’ha desenvolupat, ens transportava a un altre món. Pensàvem en Palestina, les deportacions, l’ocupació i la construcció de nous assentaments de colons. Perdre pam a pam el territori, malgrat l’obstinació i la fermesa dels vells pobladors de la Punta.

I ara, entrat el segle XXI, tots aquests records de lluita em condueixen a paral·lelismes del present. Parle de les persones que s’aferren a sa casa, l’únic bé que els queda, davant el degoteig constant de desnonaments. L’energia ni es crea ni es destrueix, es transforma. Malgrat que La Punta resta esquarterada, l’essència d’aquest tros de terme resisteix, encara que siga a pedaços.