Esse eme esses

Estic tan desficiós mentre espere que arribe el meu tren que no se m’acut una altra cosa que trastejar el mòbil. No tinc ni llibre ni revista ni diari ni paper i boli per matar l’estona, així que agafe l’únic objecte que crec que pot entretindre’m. Uf, el meu mòbil és tan bàsic que no té ni el joc de la serpeta!

Em pot el desfici, no puc estar sense fer res, amb la ment en blanc. Em ve al cap una idea: revisitar els missatges que m’han arribat en els últims mesos. Sempre contenen anècdotes que em fan pensar. I els repasse, un per un.

Tinc uns quants que em desconvoquen a última hora. Canvi de plans amb més o menys justificació. Un missatge és una bona forma de donar la cara sense exposar-se a una rèplica... A la safata d’entrada, conserve frases per al record. Com aquell viatge que s’acaba i vol perdurar, encara que siga, a la memòria del mòbil. Els dies tan especials que hem compartit es reforcen de manera senzilla.

M’ha sorprès la invitació a una cervesa d’un vell excompany de treball. Moment que encara no ha arribat, ni sé si ho farà mai. També m’han vingut pensaments de l’amiga que fa anys que no veig però que s’interessa per seguir-me les passes.

No falten les felicitacions d’aniversari que, malgrat el facebook, es resisteixen al canvi. Ni les confirmacions que tot va d’acord amb allò previst. M’emociona, ara que ho veig, recordar com solucionàrem un malentès amb només quatre paraules.

M’he fixat també que darrere d’alguns missatges a vegades s’amaguen un cúmul d’intencions. N'hi ha un que em fa deduir que s'ha escrit detingudament. Es llig, es rellig, es debat interiorment, es rectifica i finalment quan hi ha certesa d’allò que es vol dir, s’envia. D’immediat passa a la posteritat.

Sense adonar-nos-en, anem omplint pàgines d’un diari personal que explica detalls de la vida recent. Això sí, amb abreviatures i paraules críptiques. Quan un bon dia repasses per ordre cronològic els missatges que has rebut i has enviat, pots atrevir-te a enumerar els moments i les persones que t’han deixat empremta.

Coses de l'estiu

Estiu és el desig que sempre arriba.

Estiu és acomiadar-se del treball. Estiu és un cap de setmana permanent. Estiu és una rutina agradable. Estiu és no saber a quina hora et gitaràs. Estiu és no posar-se el despertador. Estiu és improvisar-se una migdiada. Estiu és preguntar-se què faràs el nou curs.

Estiu és arena i pedres i roques. Estiu és posar-se roig i moreno. Estiu és quedar-se a remulla. Estiu és tindre la pell impregnada de sal. Estiu és anar descalç i descamisat. Estiu és dur ulleres de sol.

Estiu és tovalla, banyador i xancles. Estiu és jugar a les pales. Estiu és arena al llit. Estiu és veure peixos. Estiu és agafar petxines. Estiu és una picada de medusa.

Estiu és un gelat. Estiu és una illa. Estiu és un bot a l'aigua. Estiu és una bassa de reg. Estiu és una piscina clandestina. Estiu és una dutxa a l'aire lliure.

Estiu és una posta de sol. Estiu és dormir en tenda de campanya. Estiu és un bany nocturn perquè sí. Estiu és veure estrelles fugaces i demanar desitjos . Estiu és anar de verbena en verbena. Estiu és apuntar-se a un macrofestival. Estiu és una llarga nit de xiringuitos.

Estiu és retrobar-se amb els amics de sempre, i fer-ne de nous. Estiu és que ta mare et pare un plat d'arròs a taula. Estiu és una paella en una caseta de camp. Estiu és un còctel. Estiu és una terrassa de la ciutat.

Estiu és lectura. Estiu és suar al llit. Estiu és buscar l'ombra. Estiu és marcar-se el viatge de l'any. Estiu és un àlbum de fotos. Estiu és anar en bici sense rumb. Estiu és un bes. Estiu és una polsera. Estiu és riure's de la pluja.

Estiu és un record.

T'he olorat

No m’ho explique però ara, així, de sobte, se m’ha despertat el record d’una xica –sempre elles- amb qui vaig compartir hores de diversió i atreviment. M’ha paregut com si haguera sigut ahir. Estic revisquent els moments amb tanta intensitat que no em puc estar de dir-li res a la persona que m’ha provocat el record.

Estic colpit per una estranya sensació de regressió en el temps. Se’m descobreix una seqüència d’imatges muntada a un ritme vertiginós. Voldria exterioritzar-ho en veu alta, però em continc d’explicar res a la persona que seu impassiblement al meu costat.

No té sentit, és una estupidesa que costaria d’entendre. Més encara quan hi ha una absència absoluta de confiança. Què es pensarà de mi? Què es pensarà que pretenc? Millor deixem córrer l’impuls i em concentre, ara que puc, en fer viu un passat suficientment llunyà com per rescatar-lo de la línia del temps.

Definitivament deixe enrere l’impacte inicial i ensume amb serenitat el flaire d’un perfum que pensava desconegut i que, no obstant això, tenia imprès en la memòria. Em trasllade amb la ment a una època pretèrita, a un espai tan distant com irrepetible. I busque i trobe una persona que va ser pròxima, però amb qui he perdut tot contacte. I ara, a través d’una misteriosa connexió neuronal amb el sentit de l’olfacte, m’he adonat que, en algun racó inhòspit del cervell, he mantingut intacta una olor.

No sé on vius, no sé què fas, però avui puc confessar que t’he olorat.

Els de San Cayetano

Des de fa unes setmanes he decidit anar al treball en bici. Travesse la ciutat per dirigir-me al polígon industrial, allà on la classe treballadora es dóna la mà. El nou itinerari m’obliga a passar per un col·legi de dubtós nom, que s’encomana a un tal San Cayetano. Cada matí assistisc a una involuntària desfilada de pares –i sobretot mares- que acompanyen els seus fills amb luxosos cotxes.

És innombrable la quantitat de tot-terrenys que descendeixen de les urbanitzacions ubicades a les rodalies de la ciutat. Són cotxes de colors obscurs que sempre xafen asfalt, malgrat que se’ls pressuposa una condició de muntanya. Aquesta és la moda de l’alta societat i, com tantes altres coses, no es qüestiona.

En una època no tan llunyana, la xica més guapa del poble formava família amb el fill del farmacèutic. Tal vegada, per aquest motiu, i perquè inverteixen part del temps en preocupacions estètiques, les mares adinerades que veig arribar a San Cayetano llueixen uns cossos propis d’edats jovenívoles. De fet, algunes d’elles fan acte d’aparició amb una perfecta indumentària sport, com a mostra del compromís diari que mantenen amb el gimnàs.

Xiquets i xiquetes, de cares angelicals, vesteixen uniforme de blaus cels i marins. Sent parlar la llengua imperant de l’elit. Tots fan olor a colònia, estan perfectament pentinats, responen als discrets encants de la burgesia. No saben ni sabran de crisi. Creixeran envoltats dels seus –només els seus-, recoberts d’una pàtina impermeable als dolors materials. Determinisme social.

Aturats

El treball, com altres coses, va i ve. Per això, periòdicament em veig obligat a fer una visita a les oficines d’ocupació. És, com qui no vol, una manera de passar el matí, ara que el temps lliure comença a sobrar per dalt i per baix. Són hores d’espera en les quals ningú fa res: ens observem els uns als altres.

Clar que aquests llocs són també un punt de trobada. Més d’una vegada m’he trobat un antic company de feina i ens hem llançat a una conversa animada. No hi ha res millor a fer. En aquesta ocasió, però, he viscut l’espera en solitari.

M’ha impactat, mentre esperava al carrer, veure com eixia de l’oficina una dona amb els ulls plorosos. He intentat imaginar-me la seua història personal i només se m’ha acudit pensar que no li pertoca la prestació de l’atur i ara sí que les passarà putes. Se li haurà caigut el món als peus.

Més divertida ha estat la conversa de retrobament de dos vells amics del barri. Feia temps que no coincidien perquè un d’ells no ix gaire. Es queda a casa amb la xicona. Supose que ja li ha passat l’edat, i també imagine que deu haver un component important relacionat amb l’economia familiar.

Els tatuatges al coll i els braços parlen d’una persona que ha xafat molt el carrer. Explica que treballar la pedra li ha provocat un pinsament a la vèrtebra i que li boten les llàgrimes dels ulls quan això li passa. Es donen el mòbil i es proposen fer alguna xapussa junts per traure’s pasta. Al final, com a bons fills de la barriada de Son Gotleu, bromegen amb la idea de passar droga com a forma de subsistència. Per què no?

Se’m perd la mirada en la trentanyera que acaba d’arribar. Està impressionant. Fins i tot els guapos es queden sense treball. I també els rics. De veres, no entenc que fa ací assegut un senyor que passa els cinquanta, amb aspecte de vindre d’un edifici cèntric acristallat. Encara més ho corrobora el fet que no deixa d’escriure en la blackberry.

Si és que tampoc hi ha molt a entendre. Estem representants els diferents segments socials. Jo m’incloc en el de jove format i precari. Cada dia els qui esperem ací el nostre torn estem més de moda, independentment de quina siga la nostra procedència.

Monotonies

Monotonia és alçar-se sempre a la mateixa hora.

Monotonia és agafar el cotxe cada matí.

Monotonia és pillar l’embús d’hora punta.

Monotonia és seure durant hores davant un ordinador.

Monotonia és que les parets siguen blanques.

Monotonia és dinar de tàper o menú.

Monotonia és fer la compra setmanal.

Monotonia és anar directe a casa.

Monotonia és sopar carn i verdures.

Monotonia és mirar la tele fins que arriba la son.

Monotonia és llegir unes pàgines abans de dormir.

Monotonia és dormir sol.

Monotonia és dormir acompanyat.

Monotonia és no somiar cada nit.

Periple

El motor no arranca, falla la bateria del cotxe. Corre amb la maleta a agafar el bus. No ve. Pilla un taxi. Són 15 euros per anar a l’aeroport. Entra tranquil i busca on factures. No pot ser. L’avió va amb retard. T’asseguren que només serà mitja hora. No hi haurà problemes per agafar l’enllaç, dóna temps.

Espera pacientment. Res es mou. Pregunta què passa amb l’avió que no s’enlaira. Ara sí, perdràs l’enllaç. Si puges et quedaràs penjat. T’ofereixen un hotel. Només vols arribar a la teua destinació. Et proposen agafar un vol demà. No t’agrada la idea, vols escapar. Insisteixes en què et recol·loquen en un vol per a avui. No et donen resposta.

Prens la determinació de quedar-te. Recuperes alleugerit la maleta que has facturat. Esperes que troben un passatge, no renuncies. És possible que tingues lloc, però no se sabrà fins l’últim moment. Tornes a esperar. Et tranquil·litzes, tens esperança, veus un final.

S’acosta l’hora. Preguntes i encara no et poden respondre. Et resignes. Per fi et donen llum verda, tens el bitllet que necessitaves. Corres cap al control de seguretat. Està tancat. Has d’anar al de dalt que està ple de gent. Et coles sense contemplacions.

Tornes a córrer fins la porta d’embarcament. Passes i per fi puges victoriós les escales de l’avió. Et sents feliç, ho has aconseguit. S’ha acabat l’angoixa, estàs esgotat. Busques seient, et relaxes i gaudeixes del vol a casa. Res importa ja, voles per damunt dels núvols.