Memòria en fallida

Fallida del sistema. No és una crisi cíclica del capitalisme, és pitjor encara: ha caigut l’entorn del meu ordinador. Una concatenació d’errors ha provocat una caiguda massiva d’arxius quantificats amb un valor incalculable. Se n’han anat en orris milers de fotos, centenars d’arxius de text i vídeo, descàrregues pirates de música i pel·lícules, programes informàtics... és a dir, tot!

Estic assegut davant una pantalla muda, que s’ha quedat amb un estàtic fons negre i lletres grises, les quals amaguen un missatge críptic, indesxifrable als meus ulls. Faig cara de pomes agres mentre repasse amb la ment tot allò que he perdut per sempre més. Em sent dèbil, indefens davant un sistema que fa el que vol de mi en el moment menys pensat.

No he sigut previsor de guardar periòdicament una còpia de seguretat dels arxius més preats en un disc dur extern, segur com estava que el meu espai digital era inviolable. Sabia, però, que aquestes coses passen i, malgrat tot, pensava que mai em tocaria a mi. He deixat guardats els últims anys de vida als designis d’un món tan inestable com difícil de predir.

El còctel que barreja desinterès i desgana pot ser explosiu quan el deixes a les mans de l’atzar informàtic. Se m’obri una escletxa digital del meu passat; s’obri un parèntesi que adopta forma de forat negre. El buit dels anys que només romandran en la memòria real, viva. La memòria que necessita d’esforç mental per ser recuperada. No hi ha més alternativa que pensar i pensar.

Es quedaran molts moments pel camí. Només prevaldran els més forts, aquells que han deixat empremta en algun racó ocult d’un cervell que tendeix a oblidar perquè mai tindrà un espai d’emmagatzematge il·limitat. És la nostra condició humana: vivim per recordar i oblidar.

Números de telèfon

No sé què li ha passat al mòbil però se m’han trasbalsat tots els números de telèfon que havia acumulat des dels temps que va arribar a les meues mans aquesta eina de comunicació sense la qual no sabem, ni podem, ni volem, viure.

He hagut de revisar l’agenda de contactes per fer una tria dels números que a dia d’avui em poden ser útils. Perquè n’hi ha molts que, agrade o no, mai més em faran paper. No per res personal, ni molt menys, sinó perquè la distància física o temporal ens ha acabat allunyant de forma diametral. Tot i que, estic segur, si la vida ens tornara a situar un davant l’altre ens naixeria una abraçada fraternal.

I parlaríem dels moments compartits, d’una època que va passar per no tornar. Ho faríem amb complaença, amb un mig somriure que tindria tant d’agre com de dolç. I ens diríem: quins temps aquells, com ens ho passàvem de bé. Ens acomiadaríem amb un punt de tristor, amb el dubte si aquella trobada casual potser seria l’última. Va com va. De nou, caminaríem cadascú en la seua pròpia direcció, sense mirar massa enrere, que davant dels ulls on passen les coses.

Torne a la configuració de l’agenda telefònica que em toca reelaborar forçosament. M’és complicat passar de llarg determinats contactes, malgrat tindre la certesa que difícilment els marcaré en el mòbil. Per uns instants tinc una angoixosa sensació que m’obliga a firmar actes de defunció d’amistats que un dia es varen viure intenses.

Aquesta operació de reorganitzar l’agenda s’està convertint en un sentit exorcisme que tracta de foragitar els fantasmes del passat, aquells que m’acompanyaren en un moment donat de la vida. Passar pàgina és un acte necessari per tal d’afrontar noves situacions amb energies renovades. A vegades necessites traure-li pes a la motxilla per fer el camí més lleuger d’equipatge.

No puc defugir les coses com vénen i si ara l’ocasió requereix mirar de cara els temps que vàrem ser, ho faré sense que em tremole la mà. M’envalentone, pose el cap fred i actue com un buròcrata diligent. Al capdavall, poc importa si han quedat reduïts a un mer número de telèfon. Tot el vàrem viure plegats pesarà molt més que una seqüència xifrada de nou dígits.

Moltes nits

Acumule moltes nits de marxa a l'esquena. Porte arribant tard a casa des de l'època en què era estudiant d'institut. He vist nits de tots els colors, amb mil finals possibles. He viscut nits absurdes però també d'intenses. M'he mogut en ambients alternatius i, menys habitual, comercials. He assistit a mil concerts i, quan ha calgut, he anat de discoteca. Més d'una nit he begut més alcohol del que haguera desitjat. M'he alçat a hora de dinar i també he anat a treballar havent dormit un parell d'hores. Moltes vegades he estat dels últims en abandonar el vaixell amb la sensació que alguna cosa estava per ocórrer. He estat, en resum, cronista de la nocturnitat.

M'he gastat molts diners en bars sense entendre si aquesta inversió revertia en la meua persona. Quan han aparegut els primers raigs del dia, m'he espolsat les espardenyes i m'he ocultat a casa. He creat una cambra obscura per tal de recuperar-me de la nit. He conegut gent que ni recorde, personatges que només pots trobar-te quan es fa fosc. A vegades m'he avorrit per no saber què fer ni on anar però, per damunt de tot, m'ho he passat bé. No havia d’existir cap motiu concret perquè la festa fóra una festa.

He viscut situacions kafkianes de final imprevisible. He constatat també que la nit és una jungla. Entrada la foscor, algunes feres ixen a passejar. He conegut la seua part més obscura, quan el patetisme aflora a altes hores de la matinada. I és quan determinada fauna nocturna necessita marcar territori, sense cap respecte per res ni per ningú. Per sort, també m'he trobat gent simpàtica, oberta i agradable, i no només imbècils insuportables. La nit me n’ha donat de tots els gustos: des de porters de discoteca que es comporten com primats amb desig d'imposar-se al grup fins a persones encantadores que, sense motiu aparent, lliuren la seua amistat en un acte inusitat de germanor espontani.

Explorem la nit com si fóra el nostre hàbitat natural. La pilotem tant que hem acostumat el cos i la ment a nous horaris. Per sort, amb el pas dels anys, ens aboquem a un estil de vida més normal -més humà, podríem dir-. Anem abandonant un món que genera molt de desgast físic i psíquic. Tant ens n’allunyem d’aquest món, que ha estat tan nostre, que la nit queda com una anècdota difícil de trobar, però que sovint es té la necessitat de ser buscada. Darrere els dies més insospitats, sempre s'amaga una nit en la qual pots deixar-te caure.

Canvi de companyia

Feia un temps que em fregava les mans esperant el dia que finalitzara la permanència amb la companyia telefònica amb qui he romàs durant anys. Deu ser un equivalent –molt menor, és clar- a l’adveniment de la data en què deixes de pagar el cotxe o la casa amb què t’has hipotecat. Tenia intenció de deixar Orange –ja he dit el nom- perquè amb la connexió d’internet al mòbil i la tarifa plana en trucades, se m’havien incrementat les factures de manera desorbitada. Cal dir que també disposava d’un servei telefònic com mai havia tingut. Però ara, en aquests temps d’escassesa, només vull pagar pel consum realitzat.

He decidit passar-me a una petita operadora que ofereix uns preus molt competitius. Presa la determinació, efectue via internet el canvi de companyia sense dilació. Aquesta simple operació desencadena unes conseqüències impossibles de calcular, un efecte papallona de magnituds desproporcionades. D’immediat, s’activen els ressorts de defensa de la gran companyia de la qual provinc en relació a la meua idea d’abandonar-la per una altra. Un exèrcit armat de teleoperadores es posa en contacte amb mi a la desesperada. Anteriorment havia advertit la intenció de continuar amb ells, però no m’havien ofert res especialment atractiu perquè canviara d’idea.

Ara que el canvi ja és evident, les comercials –perquè totes les que m’atenen són dones- despleguen tot l’armament de què disposen per tal de convèncer-me que m’he de quedar on estava. L’argumentari és implacable amb tant de descompte. Pagaré un 40 per cent menys del preu final de cada factura. A més a més, em regalen 500 megues més de dades. I per si no és suficient, em bonifiquen 45 euros per mantindre la tarifa. Davant aquesta artilleria, és impossible dir que no.

Superat el tràmit, em pare a pensar de tot el que ha succeït les últimes hores en relació amb el meu telèfon mòbil. Feia temps que no tenia aquesta activitat. I, de sobte, tot era sonar requerint la meua atenció, com si fóra algú important que ha de negociar amb els proveïdors per tal de trobar la millor oferta. Allò ben cert és que, per moments, m’he convertit en un autèntic tauró dels negocis de la telecomunicació.

Ara bé, de l’enviament massiu de currículums que he fet darrerament, no he rebut cap resposta. El mòbil s’ha quedat esperant que algú s’interessara pel meu treball o que, com a mínim, li donaren les gràcies per l’interès. I això no ha passat. Així que, per a la pròxima, quan necessite apujar-me l’autoestima laboral, iniciaré la portabilitat a una nova companyia de telèfons. Almenys algú em farà cas i tocaré la glòria per segons.

Quan deixàrem de berenar

Recorde l’època en què acabava l’escola a les cinc en punt de la vesprada i tots els companys de classe, que també eren amics, corríem cap a casa famolencs per berenar. Ens entreteníem el temps just de camí. Tocàvem la porta de casa –aleshores no dúiem mai claus- i la mare ens obria casa de bat a bat. Deixàvem la motxilla pesada de llibres i llibretes en qualsevol racó i anàvem corrents a la cuina desitjosos de saber què ens tocava de berenar.

No sé si ha sigut una hàbit alimentari adquirit o simplement una qüestió de paladar, però jo sempre era de menjar salat, mai m’ha perdut el dolç. Això és, un bon tros de pa comprat al forn més proper de casa acompanyat d’algun embotit. El companatge admetia variacions, però després de córrer els dies de la setmana, sempre acabaves repetint el tipus d’entrepà sense que això fóra cap trauma. Un platet o un tovalló a la falda evitaven “fer motllera” en menjar pa a mos redó.

Per aquells temps la televisió generalista també estava pensada per als xiquets. Vèiem sèries o dibuixos animats mentre berenàvem en aquell horari infantil. Cert és que no existien els canals monotemàtics d’ara, als quals pots tindre enganxat al xiquet les hores del dia en que no va a l’escola i està despert.

Berenar era el gran moment de relax de la jornada, un lapse de temps gràcies al qual reprenies forces per continuar la vesprada amb energia desbordant. Perquès, després d’aquest àpat sagrat, eixíem al carrer a buscar els amics, si és que no havien estat convidats a casa a compartir el moment. Berenar era també el gran menjar reservat per als de la nostra edat. La gent gran, si ho feia, era amb una quantitat i discreció desconcertant. Mai vaig entendre el per què.

Les èpoques passen amb els anys i els jocs de carrer van quedant enrere per a tots de la mateixa manera. Augmenten les obligacions i cada vegada els horaris ens fan més esclaus. D’una altra part, també s’evapora la figura de la mare preocupada perquè el seu fill s’alimente bé i tinga un creixement correcte. Tot i que, cal dir-ho, hem crescut en alçada tot el que havíem de créixer i ara només podem fer-ho de forma diametral, la qual cosa no és ni estètica ni saludable.

El cas és que berenar, amb el temps, acaba convertint-se en una qüestió menor. Ja no és el ritual inexcusable i apetitós de la vesprada. Ara apareix amb intermitència. Potser és una reminiscència dels anys en què no paràvem de créixer. I si em pare a pensar no tinc ni idea de quan vaig deixar de berenar. Probablement això va ocórrer en els temps de canvi, quan van començar-me a eixir-me pèls a la barba, quan superes la virginitat...

Ho veig amb la nostàlgia del primer bes, com una pèrdua irrevocable de la innocència. Pareix que això de berenar cada dia és cosa de xiquets. Assumim que mai més ho serem, per més que de vegades ens esforcem a recuperar una edat màgica.

Faig tard

Cansat de no arribar en punt al lloc acordat, hui m’he despertat abans d’hora perquè no em torne a passar això de fallar amb la puntualitat. M’he vestit ràpidament, he desdejunat sense encantar-me i he preparat la motxilla amb antelació per tal d’eixir de casa sense entrebancs. He estat mirant el rellotge amb més fixació que mai. He controlat el temps per domesticar-lo i que no acabe dominant-me com sempre fa. Moltes vegades em sent víctima d’ell. Quan menys me n’adone, ja me l’ha tornat a jugar.

Deu minuts abans del que solc eixir de casa, sempre amb presses, he travessat la porta per baixar al carrer. He pujat al cotxe, més seré que mai, i quan he posat la clau i li he donat contacte, m’ha aparegut la llumeta que adverteix que el cotxe està en reserva de gasoil. No fotes, no me’n recordava d’això! Hauré de passar-me per la gasolinera a donar-li la dosi d’aliment al vehicle, no siga cosa que em deixe tirat a meitat trajecte. Ups, s’activa el marcador del compte enrere, jo que pensava que tindria un matí tranquil.

Ara que ja tinc el dipòsit mig ple de gasoil, puc dirigir-me -ara sí, amb pressa- al lloc on he quedat. No vaig tan mal, només vaig just de temps. Així i tot, vaig contrarellotge. Però, per fi, arribaré a hora, en punt. És el meu objectiu del dia i no puc fallar. La carretera per la qual transite és una comarcal d’un sol carril. No sóc jo dels qui van avançant perquè sí. I resulta que la circulació va lenta perquè quatre o cinc cotxes davant meu hi ha un camió amb un gran tràiler que porta la marxa que pot. Comença a envair-me el nerviosisme. La carretera té massa corbes i canvis de rasant com per fer maniobres arriscades d’avançament.

Respire fort. Intente que no se m’apodere un malestar que em fa sentir culpable per anar tard un dia més. Em console pensant que hui no ho fet tan malament, que han sigut coses del destí. Però aquest malestar que em castiga, no deixa de tenallar-me. Potser això de la puntualitat és un do innat que només algunes persones adquireixen des de ben menudes. Perquè, en general, hi ha un acord tàcit entre els humans per no arribar mai a l’hora en punt. Hi ha algú que parla, per afegir llenya al foc, de societats puntuals i impuntuals. Al final som producte de les circumstàncies. A la pròxima, intentaré no fer tard. Ara bé, no assegure res.

El tren del poble

La ciutat em crida per fer unes gestions. Però hui m’he quedat sense cotxe amb què anar-hi. No em queda més remei que agafar el trenet que, des de temps immemorials, connecta alguns pobles de la Ribera i l’Horta amb el Cap-i-casal. Com que el tren passa cada tres quarts d’hora, consulte l’horari abans d’eixir de casa no siga cosa que arribe confiat a l’estació i em toque esperar el que no està escrit. Ara que ja he fet els meus càlculs i tinc clar quin tren agafaré, em plante a l’estació a l’hora prevista. Tot ho tinc sota control.

Puge al vagó i em trobe amb un vell desconegut, que tenia quasi oblidat. Parle d’aquest vell tren amb qui he compartit tantes hores de viatge a la ciutat. Quan era xicotet i anava amb ma mare a comprar-me roba o qualsevol cosa o, sobretot, quan era estudiant i connectava el poble amb la Universitat, ens unia un gran vincle que es pareixia més que res al vell binomi d’amor i odi. Recorde amb especial èmfasi els dies d’examen i com apurava la lliçó quan el sol encara no havia eixit. Crec que he aprovat més d’un examen gràcies a les repassades d’ultimíssima hora.

Tot i que la distància a recórrer és curta, el trajecte es fa llarg per la gran quantitat de parades que efectua en cada poble, urbanització o llogaret. Per això, els qui vivim prop del pas d’aquest trenet que es converteix en metro quan s’enfonsa en l’urb, ens ha acompanyat al llarg de les nostres vides. I sí, el trajecte es fa llarg, però estem agraïts que, quan més ho necessitem, ens transporte còmodament al cor de la ciutat. No podem demanar molt més.

Del poble estant, sentim parlar de trens d’alta velocitat que connecten la gran capital del Regne d’Espanya amb les províncies, i ens costa d’imaginar com pot ser un viatge a 300 quilòmetres per hora, que des de la perifèria s’endinsa cap a la meseta fins arribar al centre on es prenen gran part de les decisions que ens afecten com a ciutadans. Si necessàriament les grans infraestructures han de dibuixar una forma radial i els trens ultraveloços o les autovies han de passar per Madrid, la gent de províncies acatem allò que ens diuen des del centre, que per alguna cosa són els qui manen.

Nosaltres, que sempre hem viatjat humilment en un trenet de comarques que no té mai pressa per arribar a la destinació final, ens sentim poca cosa enmig del que anomenen progrés. Mai ens toca res quan reparteixen el pastís, només les molles, perquè vivim massa lluny de les esferes de poder, perquè som insignificants als seus ulls. Mentre recollim passatgers dels pobles veïns, amb la paciència que ens han inculcat des de ben menuts, ens imaginem com es deu sentir algú que viatja en primera classe i que tarda en recórrer 300 quilòmetres el mateix que tu en fas 30. Assegut en aquest trenet de segona regional, te n’adones que hi ha classes i classes.