Amb la meua gent

Sóc de la generació que es va criar entre cintes de cassette regravades. Encara conserve a la vella habitació un parell de capses de sabates que contenen la banda sonora de la meua adolescència. Sóc de la generació que traficava amb cintes TDK o Maxell i que, quan encara no s’havia inventat el terme, piratejava les cançons de la ràdio amb un play/rec poc precís però igualment eficaç. Els de la meua edat, i no es vanitat d’una època, lluitàvem en condicions adverses –escassa tecnologia, resumiríem- per aconseguir la música del moment com si es tractara del trofeu més preat d’un veterà melòman en una gran fira del disc plena de clàssics.

Sóc d’aquells que s’acombaiava amb el germà gran i els amics perquè el dugueren en cotxe als concerts que eventualment es programaven als pobles del voltant. Recorde que ma mare em diagnosticava, amb una fina ironia, que patia una estranya malaltia que es deia “concertitis”. Els d’aquella època tenim l’insigne honor d’haver estat testimonis actius de l’esclosió d’una escena musical que ara viu un dels moments més dolços. Em referisc a la nostra escena, la que parla en valencià, tal com ho fan els nostres iaios. Una escena que, agrade o no, sempre ha nadat a contracorrent.

Ningú ens ha regalat mai res. Per això, té tant de valor que grups com La Gossa Sorda la peten al Viña Rock, a Villarrobledo, província d’Albacete, o els il·lustríssims Obrint Pas s’acomiaden del seu públic, de la seua gent, a la ciutat que els ha vist créixer, amb un “tot venut” des de les primeres hores que es posaren a la venda les entrades per a la triple actuació al Teatre Principal de València. Un escenari, per cert, vetat a la nostra música. Ells, i tants altres, no han sonat mai als grans mitjans de comunicació del País Valencià, però els grups que s’expressen en la nostra llengua tenen el mèrit de tindre un públic fidel, igual que ho són ells al seu poble. Tenen força pròpia, i això no es paga amb diners.

Mires enrere, una vegada més, i et veus amb una dessuadora ampla provant a fer passos de ball skatalític mentre s’escolta pels amplis Gramoxone Ska Band. Mires enrere i et reconeixes amb la il·lusió de qui vivia el naixement d’un panorama fins aleshores desconegut. I allò ben cert és que sabíem que estàvem assistint a l’origen d’una moguda que mai tindria posat el focus mediàtic. Poc importava si a cada concert que se celebrava, a cada maqueta que fèiem circular, construíem una escena pròpia, que duia impresos els nostres noms i cognoms.

Passat el temps, res és tan diferent. Potser tu, que ja no tens els anys d’anar pegant bacs ací i allà. La música cantada en valencià continua sent subterrània. Encara no sona als mitjans de comunicació ni es programa en grans esdeveniments públics, posem per cas les Falles o la Fira de Juliol de València. Ens hem acostumat, però, a no necessitar ningú. Sabem fer la feina de recerca de bandes amb les eines modernes que ens ofereix internet, o bé el treball de camp que et proporciona participar en festivals de música cantada en la nostra llengua. Continuem bastint i enfortint les estructures de l’escenari. I seguirem. Perquè, com canta Obrint Pas, som un poble en moviment.

En terra hostil

Anar a la platja de Gandia és saber que, d’una manera o una altra, te’ls trobaràs de cara. Com qui entra en un territori neutral on conviuen integrants de diferents tribus, els quals mantenen una postura distant per tal d’evitar el conflicte en què sobtadament poden veure’s immersos si la situació es tensa. Ja va dir l’actual alcalde Arturo Torró, sense cap tipus de complex, que Gandia és la platja de Madrid, després que la inimitable Esperanza Aguirre es banyara els peus en aquestes aigües mediterrànies, tal com ho va fer Fraga a Palomares.

Torró, que és un gran amant del turisme de masses i del negoci que això comporta, no va tindre cap problema en “ofrenar noves glòries a Espanya”, una vegada més, com qui obsequia el trofeu de guerra amb part del botí conquistat.  S’ha de dir també que el pes demogràfic dels madrilenys a la platja de la capital saforenca és innegable i fins i tot, segons es mire, està bé que s’hagen interessat per la nostra costa. Ara bé, una altra cosa és que els donem una benvinguda tan escandalosa com aquella que es retrata en la mítica pel·lícula de postguerra de Berlanga. Millor pot anar la cosa si no es creuen que vivim d’ells, que després adopten un clar paper de colons desvanits.

Molts valencians hem experimentat en les nostres pròpies carns en més d’una ocasió que els veïns de la metròpoli central no sempre desembarquen a casa nostra en so de pau. Alguns baixen del cotxe carregats de maletes plenes d’arrogància i incultura. Per sort, perquè solc ocupar un altre temps-espai, aparentment allunyat de grans nuclis turístics, em mantinc sa i estalvi d’aquesta fauna. És clar que no sempre es pot viure al marge d'allò que succeeix al costat de casa i, tard o d'hora, t'enfrontes amb una de les realitats que t'envolten.

Aquesta vegada m’ha tocat viure-ho en primera persona després de decidir que passaria tres dies de les festes de Pasqua en un festival de pop espanyol que s’ha celebrat per primera vegada a un complex hoteler de la platja de Gandia. Per a mi i els qui m’acompanyaven, ha estat molt d’anar per casa, això sí. I és que dormíem en llit conegut. No obstant això, entre els cèlebres moments de pàrquing i l'efusiva música en directe als concerts, he tingut temps de constatar que allà estàvem tots: valencians i madrilenys, principalment. I que sovint les ganes de tindre la festa en pau amb una sana convivència, no està precisament a l’ordre del dia. Perquè, per a molts d’ells, no deixa de ser un sacrilegi que et dirigeixques lliurement en valencià a qui et trobes davant teu. Pareix que abans de parlar amb algú hages de demanar la procedència de l’interlocutor no siga cas que erres el tir en la diana geogràfica.

Per més bàsic que siga el motiu de l’apel·lació, poden deixar-te anar un àgil i eficaç inhibidor “no te entiendo” sense interessar-se el més mínim en provar si són capaços o no de comunicar-se amb una altra llengua que té poc a veure amb el suahili, per parlar d'un idioma de difícil comprensió oral. Resulta desagradable saber que tens com a companys de festa una gent que tendeix a convertir la platja de Gandia en terra hostil. Prou problemes tinc jo com perquè vinguen a ratllar-me amb paranoies de xiquets malcriats. A més, xe!, estic de festa a ma casa i ningú m’ha de dir com he de parlar.

La memòria de La Punta

M’he despertat amb ganes d’aprofitar el matí abans que siga massa tard. Sense perdre el temps, que és com es fan les coses, desdejune ràpidament i isc al carrer. Avui m’he alçat amb vitalitat, vull perdre’m per la ciutat pedalejant sobre la meua estimada bicicleta, una companya incansable que sempre em porta allà on em propose. Abans d’eixir de casa, cavil·le què vull fer exactament i arribe a la ràpida conclusió que, com que és estiu, pot ser una bona idea anar a la platja. Beneïdes ciutats que viuen a vora mar!

En compte de dirigir-me a la Malvarrosa, que ja me la conec massa, avui tiraré cap a l’altra banda del riu Túria. Aniré a Pinedo, a investigar nous camins que em permeten escapar d’avingudes i cotxes. Com qui deambula de forma erràtica per un laberint, prove d’endevinar les sendes que em porten a la mar. Busque l’eixida d’aquest entramat urbà que m’apressa en els seus braços forts de ciment. Deixe enrere els mastondòntics -i inservibles- edificis que composen la Ciutat de les Arts i les Ciències i, per fi, tope amb el carril bici que intuïsc m’obrirà el camí a la destinació que m’he fixat.

En aquesta escapatòria per tal d’allunyar-me del desenvolupament urbanístic creat en època de vaques grosses, he d’esquivar diferents obstacles. Pedalege fort per pujar el pont a través del qual sortege les vies del tren. Agafe una altura mínima que em permet observar un estrany paisatge de la perifèria de la ciutat. L’horta de València, que tant ha nodrit el folklore local, és una realitat fefaent que resisteix indeleble. M’aferre a la idea romàntica que es necessitaran un parell de generacions perquè s’esborre l’estil de vida mil·lenari que ha marcat a foc tantes famílies valencianes, orgulloses del seu patrimoni.

Davant aquest contrast, que deixa la petjada d’un passat bucòlic i un present esfereïdor –sota l’asfalt està l’horta, no hi ha dubte-, detinc la marxa. Des que tinc un telèfon mòbil en condicions, no em costa res immortalitzar el moment amb una foto. Un ciclista que passa al meu costat, no pot contindre’s quan veu què pretenc fotografiar i m’espeta: “Tio, que açò ja no és bonic!”. I és cert, no és bonic com un dia ho va ser, assumisc. Però ara la meua voluntat és una altra: no pretenc fer un retrat paisatgista amable, ans el contrari, vull mostrar els plans depredadors que fa més de deu anys castigaren aquesta zona del terme de València, la qual vivia d’esquenes a la vida urbana.

Tant si la foto acaba penjada a l’Instagram com si no, perseguisc recordar la lluita que no fa tant de temps va posar d’empeus els veïns de La Punta. Mire enrere i trobe les imatges de l’època en què jo era un innocent estudiant universitari, àvid de contagiar-se dels diferents fronts que aleshores tenien oberts els moviments socials. Màquines excavadores, protegides per un fort cordó policial d’antiavalots, es trobaven de front amb la resistència de persones de totes les edats. Un combat cos a cos, amb una balança descompensada, que acabaria cedint a favor de Goliat. No obstant això, la lluita titànica que varen mantindre els veïns de La Punta va ser el focus d’atenció, durant un temps, per part de l’opinió pública.

Les imatges d’alqueries centenàries enderrocades, així com de desallotjaments forçosos de persones d’avançada edat, autèntics aborígens de la pedania, que arribaven a les pantalles de les nostres cases, eren colpidores. La voracitat d’un pla urbanístic, que ningú entenia i que a dia d’avui no s’ha desenvolupat, ens transportava a un altre món. Pensàvem en Palestina, les deportacions, l’ocupació i la construcció de nous assentaments de colons. Perdre pam a pam el territori, malgrat l’obstinació i la fermesa dels vells pobladors de la Punta.

I ara, entrat el segle XXI, tots aquests records de lluita em condueixen a paral·lelismes del present. Parle de les persones que s’aferren a sa casa, l’únic bé que els queda, davant el degoteig constant de desnonaments. L’energia ni es crea ni es destrueix, es transforma. Malgrat que La Punta resta esquarterada, l’essència d’aquest tros de terme resisteix, encara que siga a pedaços.

Quan el poble va a la ciutat

S’han cremat les falles, s’han acabat les festes per excel·lència del Cap i Casal. I com és tradició, durant els dies previs a la Cremà, milers de valencians dels pobles ens hem armat de paciència, hem agafat el tren que teníem més prop de casa i hem desembarcat en la capital per recórrer els seus carrers sense pressa però sense pausa. En l’intent, ens hem deixat la goma de les sabates en l’asfalt de les avingudes sense reparar en l’esforç de caminar desenes de quilòmetres. Ens hem embriagat de la festa allà on anàvem, amb la il·lusió de qui arriba per primera volta. No ens cansem de mascletaes, de ninots, de castells de focs, de gent.

Hem gaudit de la festa amb la humilitat de qui se sent convidat però que alhora sap que, d’alguna manera, també està a sa casa. Perquè aquesta ciutat que a vegades ens rep de forma hostil, la sentim tan nostra com el carrer del poble on vivim... Oh València, estàs tan prop i tan lluny al mateix temps, que sovint la nostra relació es fa difícil d’entendre. A vegades t’estimem fins l’infinit, i a vegades et detestem fins a límits insospitats. Ens podríem sentir còmodes a l’aixopluc dels teus braços forts, però també notem que ens estrenyen i no ens deixen respirar tal com som. Les directrius polítiques que s’emanen des de la ciutat són incomprensibles als nostres ulls nets.

Si te la poses al paladar, València et deixa un gust agredolç. A grans trets, està manca de sinceritat en les seues paraules. La sensibilitat només s’amaga en racons molt concrets, invisibilitzats pel poder. Quan reivindica la llicència de capital dels valencians no convenç, perquè ho fa amb la credibilitat de qui parla un altre idioma. També en un sentit estricte: només per falles es vesteix de folklore mal entès. Quan t’acostes a l’Estació del Nord o puges a un metro que va als pobles del voltant, sents que el vertader alè d’aquesta terra viu fora de la perifèria urbana. I és que la fractura entre la gent de poble i de ciutat, a València, és més que evident.

Als valencians de soca-rel no ens confonen velles indumentàries, música de banda i banderetes penjades per a l’ocasió. El sentiment de ser part d’un col·lectiu no s’exerceix només un dies assenyalats. Es manifesta amb accions i gestos. Quan els capitosts decideixen tancar mitjans de comunicació o línies d’ensenyament en l'idioma propi, es demostra amb fets. L'orgull de ser valencià, en un món antagonista a la cultura i la llengua pròpia, és gairebé una qüestió de supervivència. Tots els dies de l'any.

Tot és temps

La meua nòvia i jo som part integrant de la nefasta xifra que situa a més de la meitat dels jove en situació d’atur. Tot i que pensant-ho bé, tal vegada no estem inclosos en aquesta estadística, sinó en aquella que es refereix a la població en general major d’edat, la qual tampoc deixa de mostrar dades alarmants. És cert que, malgrat que no en som conscients, fa un temps deixàrem de ser joves per a les estadístiques oficials. I és que la vida precària que sempre hem portat, no ens permet entreveure que hem abandonat l’edat en què l’Estat ens considera joves. Deu ser perquè, des que ens introduírem en el mercat laboral, ens hem vists abocats a fer de busca-vides. Ara, però, amb l’agreujant que el treball és, sinó inexistent, escàs.

Doncs bé, actualment tots dos ens trobem en una tessitura un tant asfixiant. No tenim diners, cert, però disposem de tot el temps del món, que és precisament una qüestió que m’angoixava l’existència quan treballava de sol a sol. Vull dir, quan entrava a les nou del matí a l’oficina –amb dues molestes hores per dinar- i eixia a les set de la vesprada, quasi a hora de pensar en què sopar, com qui diu.

Ara, en canvi, sense obligacions laborals, tot és tan diferent que poc importa si estem a principi o final de setmana. Només els dinars familiars o les quedades amb els amics, ens recorden si s’acosten o no els dies festius. És clar que, amb aquesta llibertat absoluta de moviment però no de consum, arriba imposat el debat de com gestionar el temps de lliure elecció de què disposes, que és gairebé tot. No hem d’enganyar-nos.

Sóc una persona a qui la casa se li cau damunt quan considere que ultrapasse un temps límit encaixat entre quatre parets. La sola de les sabates em crema arribat un moment i necessite escapar allà on el sostre és el cel obert. Qualsevol excusa és bona per eixir al carrer. En canvi, la meua parella té l’habilitat de trobar coses interessants a fer a casa –i no parle de neteja- i, d’aquesta manera, s’inventa mil creacions possibles per dur a terme amb les mans o l’ordinador. Jo, a vegades, intente apassionar-me amb alguna nova inventiva fins que la inconstància o la desídia em supera.

És en aquest punt en què un entén que no pot estar sempre a la intempèrie o clausurat a casa, quan arriba el conflicte personal. Ja sabem que en la justa mesura està l’equilibri. I no és que a ella no li agrade eixir a passejar o practicar esport, és que creu que a casa també es pot aprofitar molt bé el temps. I jo, a poc a poc, vaig fent l’esforç d'organitzar-me els dies i les setmanes amb suficients dosis d'emoció. Així, si afegisc diferents ingredients, puc satisfer la necessitat de no estar-me quiet. Ara que governe més que mai de cada minut de la meua vida, he de ser capaç de valorar el temps com el bé més preat del món.

Un engany impossible d'evitar

He vingut a fer nit a la ciutat. Feia temps que no m'acostava a València. M'havia quedat absorvit per la dinàmica del poble, que no és que siga trepidant, però que, com a totes bandes, si es busca, sempre trobes joc. Qui m'ha d'obrir casa, ha eixit un moment a fer una compra urgent. Duc una motxilla pesada. No és qüestió de fer voltes pel barri i deixar-me l'esquena en l'intent. Sense més remei, decidisc seure una estona en un banc que es troba just davant el portal, un lloc perfecte per esperar l'arribada de les claus i la persona que m'acull.

Com que la zona té moviment propi, no trec el mòbil a mirar el twitter, per exemple. M'entretinc observant el grup de magribins que fa més vida al carrer que a casa. Un instant després de situar-me al lloc, rep una visita inesperada al banc on m'instal·le momentàniament. És un senyor d'avançada edat que busca recer en l'esgotador camí a casa. D'immediat, amb el desvergonyiment que donen els anys, entaula conversa amb mi. Comença parlant-me en castellà, però jo, sabedor que és oriünd, em matinc en la llengua pròpia, tot esperant que es passe a l'idioma de la ciutat. I així ho fa. M'explica que ve de missa i que ha de fer aturades constants perquè les cames no li permeten avançar si no descansa en els bancs que troba al llarg de l'itinerari; els té estudiats. L'home es dirigeix a mi amb la proximitat de qui vol ser escoltat. La gent gran m'inspira respecte. D'alguna manera, són els caps de la tribu moderna, de la qual tots formem part, a qui hem de parar atenció i escoltar amb interès.

"La vellea és un engany". L'home es lamenta amb aquesta frase lapidària, que tot d'una em deixa trasbalsat. Per treure-li ferro a l'assumpte, retruque amb un tranquil·litzador: "Tots hem de passar per ahí, són etapes de la vida". Ell replica amb humor: "I si no arribes, és perquè t'has quedat pel camí, i malament!". Aprofita que hem establert certa confiança per confessar-me que té 90 anys i que ha viscut coses bones, roïns i regulars, sense necessitat de concretar res. S'expressa amb sentències. Pareix que vulga transmetre-li a un desconegut, com sóc jo, una lliçó exprés de la vida. Entenc que pretén passar el relleu a les generacions que encara tenim gran part de vida per davant. S'aferra a aquest món ni que siga a través d'un jove anònim amb qui, per moments, comparteix banc.

 

Dóna la conversa per acabada i s'alça com pot. S'acomiada vehement. El veig marxar amb tranquil·litat. La irrupció d'aquesta persona m'ha fet pensar en el pas dels anys, una vegada més. I això que és un tema que mire d'esvair dels meus pensaments. No és que em preocupe en excés, però la veritat és que no m'agrada adonar-me'n que tothom es fa gran a cada any que passa: jo, i els qui m'envolten. En els meus trenta-i-pocs, un número més o menys no té tanta importància. Supose que el vertigen de l'edat arribarà un dia. Segurament hauré madurat la idea i no tindrà el mateix impacte que si ho medite ara. Al capdavall, si envellim és perquè vivim. I això, encara que sovint ho parega, no és cap engany. Ho sabem des del dia que ens pariren.

Dijous universitari

He matinat per agafar l’Euromed a primera hora del matí. Una altra vegada torne a circular pel corredor mediterrani malgrat que el centralisme s’enteste a fer-me creure que he de mirar cap al Quilòmetre Zero de la Porta del Sol. Per algun motiu senzill d’endevinar, la meua mirada sempre es posa mar endins o bé em demana recórrer la Mediterrània cap al nord. La brúixola que marca el meu bategar assenyala unes coordenades que trobe tan naturals com el parlar.

Camine a pas accelerat mentre mire el rellotge de reüll. A vegades pense que gaudisc de l’excitació d’anar amb el temps just per la vida. Per fi, l’estació de tren Joaquim Sorolla es deixa veure des d’aquest carrer poc transitat. Concentrat com estic de ser àgil en imprimir els bitllets, passar el control de seguretat i trobar ràpid el seient, els sorolls de la ciutat passen desapercebuts. A aquestes hores, només els més matiners preparen el cafè desvetllador a la cuina del pis que ocupen.

El sol encara no ha aparegut per l’horitzó, però se’l pressent per la claror que va desprenent el cel. El matí demana pas a una nit que va obrint-se a cada minut que passa. Mantinc un caminar decidit; res pot aturar-me quan vaig a contrarellotge. De l’altra part de la vorera del carrer pel qual em desplace a bon ritme, m’arriba la veu elevada de tres joves que pareix que, a diferència de mi, no tinguen son. No entenc què fan jugant a aquestes hores del matí amb un carretó que s’hauran trobat en alguna obra. El divertiment que porten em descol·loca en un moment del dia en què tot són cares llargues. La ment em demana una explicació davant aquest desficaci matiner.

Sense deixar de caminar a pas valent, lligue caps més ràpid del que imaginava. Resulta que hui és divendres, per tant, anit va ser dijous. Oh sí, dijous universitari! Probablement la nit més salvatge de la setmana. Sobretot per als qui som de poble i trobem un món nou a la ciutat, amb total llibertat. I aquestes tres xiques, que juguen a transportar-se amb el carretó, són més de poble que dir-ho. Ho percep per la simple –i trista- raó que parlen en valencià a València. A la “capi”, que és com moltes voltes anomenem la gent de les comarques, amb afecte i aversió, la nostra ciutat de referència, és estrany escoltar la joventut expressar-se en llengua pròpia. I és ara quan pense com he perdut la noció d’allò que significava una nit de dijous en la meua vida universitària.

En aquest dia del mig de la setmana començaven les nits boges per a una joventut –la meua d'aleshores- que vivia quasi tant en la foscor com en la claror. Perquè eren els temps –per cert, que han durat anys i anys- en què alçar-se a hora de dinar era un hàbit consumat del cap de setmana. Que reunir un nombre elevat d’amics per engrescar-se no requeria ni tan sols de mòbil. I és que funcionàvem com una manada de cadells que aprenien amb el joc. Anàvem amunt i avall, de concert en concert, a la discoteca quan calia, de sopar ací i allà, amb aquells i amb els altres. Ens desvivíem per tindre una nit plena sense que el rellotge condicionara l’hora de tocar el llit. Érem joves i inconscients i sabíem sense saber-ho que havíem d’exprimir la nit com una forma d’aprenentatge. Perquè era a les hores que la gent normal dorm, quan passen les coses. Bé, les nostres coses.

I així corria el calendari, una setmana rere l’altra, que no caducaven les ganes per explorar les hores fosques del dia. Fins que arriba una època que s’activa no sé quin mecanisme del rellotge biològic que comença a donar-te una altra perspectiva del temps. A poc a poc, de forma gradual, com qui es desintoxica d’una substància addictiva, vas canviant prioritats. I arriba el dia que no recordes quan va ser l’última vegada que celebrares el teu particular dijous universitari.