Preocupantment jove

És diumenge. He quedat a primera hora del matí amb una colla d’excursionistes al pàrquing d’una gran superfície comercial, un lloc desèrtic de fàcil trobada. Conec un parell de persones dels qui m’acompanyen –o acompanye- en el meu dia de muntanya. Al principi de l’excursió em relacione amb els amics amb qui tinc la confiança donada pels anys. A poc a poc, però, vaig obrint-me amb naturalitat a la resta d’integrants del grup. És un procés que a vegades necessita d’un esforç que ningú t’exigeix.

Sovint resulta més fàcil fer la teua i aïllar-te en un núvol de timidesa introspectiva. Ara bé, trencar el gel amb unes paraules soltes et pot conduir a camins més interessants i enriquidors. Perquè la muntanya és caminar i observar, però també et permet establir converses sense interrupció mentre recorres un paisatge que t’obri els sentis més adormits. En el fons, embolcallar-te en el silenci quan has passat a formar part momentàniament d’un grup és signe de mal gust, de desinterès manifest pels qui acompanyes. Així que, això que a priori pareixia un esforç, va evaporant-se conforme t’obris pas entre matolls.

La colla amb qui faré cim abraça un ventall ample d’edat. Diguem que comença amb els vint-i-llargs –ho sabem de sobra: quan abandonem l’obsessió per les nits del cap de setmana- i acaba amb els cinquanta-i-tants. Tot i que els anys que tinga cadascú importen poc en aquest tipus d’activitat, ja que pesen més les cames que l’edat, sempre es pot percebre una lleugera diferència generacional en el tipus de conversa que establim. Posem que parles de com de difícil estan les coses per als qui busquem treball. La persona d’edat més avançada del grup, amb qui t’has arrancat a xerrar, et parlarà de com ho viuen els seus fills que ja han entrat en això que es diu mercat laboral.

Si continuem aprofundint sobre qüestions personals i arriba l’hora que et pregunten els anys que comptes, et sentiràs a mig camí entre l’edat dels seus fills, que sí que estan en plena joventut, i tu, que no ets capaç de dir-te jove: perquè segurament el teu interlocutor, a la teua edat, ja tenia dos fills crescudets i un treball que sortosament encara conserva. I dius amb discreció: tinc trenta-quatre anys, i un present i un futur per construir. I ell et respon animadament: ah, si ets jove encara! I tu contestes: bé, sí, potser sóc jove... però preocupantment jove.

A ell li fa gràcia la manera amb què ho has adjectivat: li pareix ocurrent. A mi, aquesta conversa em deixa regust de no sé què. La conversa s’esvaeix, tal vegada perquè ara ve el tram més feixuc del dia. De forma instintiva busque el cim amb la mirada i no el veig: s’amaga darrere d’una lloma que encara hem de superar. Ja sé com va això de la muntanya: costa arribar al cim, però al final l’acabes conquerint. Tinc energia suficient per anar i tornar.

Amb les mans

Mai vaig ser un xiquet que destacara per ser destre. Quan fèiem manualitats a classe o jugàvem a qualsevol esport, m’agradava quedar en un segon plànol. En música, no tenia un excessiu sentit del ritme. Per això, des de ben menut, pressentia que aquell tipus d’activitats que requerien d’una mostra d’habilitat, no eren per a mi. I així vaig créixer. Em sentia més còmode movent-me entre llibres que no entre pinzells, balons o flautes.

No vaig tindre cap dubte a l’hora de decidir-me per estudiar una carrera universitària, entre d’altres coses, perquè no em veia treballant amb les mans. Vaig superar els estudis sense pena ni glòria fins que vaig fer el salt al món laboral. De la mateixa manera que passaven ràpid els anys, també passaven ràpids els treballs. Perquè estava immers en un món en què les feines tenien una data de caducitat curta. Passava d’empresa en empresa, com qui canvia de bar en una llarga nit de copes.

Del frenesí laboral al buit. I sense quasi avisar. Així ho vàrem viure els companys i jo que formàvem part del gremi, amb nocturnitat i traïdoria. El món deixava de moure’s sota els nostres peus. Tot prenia una altra dimensió. Cadascú es recol·locava i buscava un nou espai que ocupar. En aquest periple de pèrdua del treball intel·lectual –perquè, tot i que a vegades la creativitat era limitada, sempre aportàvem part d’intel·lecte-, tornava als orígens. Em despullava de l’ofici que havia exercit fins aleshores i començava a trampejar d’allà on fóra.

A casa ja coneixien els intervals en què em quedava sense feina a l’espera que entrara una altra. Quan succeïa això, els meus pares sempre trobaven una habitació o unes reixes que fer-me pintar. Si et pares a pensar, tot es susceptible de ser repintat en quasi qualsevol moment. Una mà de pintura no fa mal a ningú. Per això, sempre m’entretenien amb treballs de menor o major envergadura. I, a poc a poc, agafava una experiència, la d’emblanquinar parets amb destresa.

Desconnecte del món quan treballe amb les mans. He fet ja un parell de temporades la campanya de collita de la fruita insigne del poble, el caqui. I no puc dir que no m’agrade la feina. Ens ho passem bé tota la colla de collidors. Si un no diu una parida, la diu l’altre. I així, amb l’alicata a les mans, passem les hores. Sense més preocupacions que deixar córrer la jornada entre arbres de caquis i rialles.

Amb les mans, també m’he enfrontat a nous reptes, com ara posar a punt una tenda de llanes a la qual ens dediquem amb cos i ànima. M’he vist fent “xapuses” inimaginables i, fins i tot, construint algun que altre artilugi per a la decoració del local. Qui m’ho anava a dir? O qui m’anava a dir que un amic em passaria un estrany treballet com és ensobrar carrets fotogràfics. És a dir, agafar la pel·lícula ja revelada i posar-la dins d’uns sobres plàstics per a la seua posterior conservació. Hores i hores fent un treball mecànic que m’evadia de la pregunta: i què puc fer ara d’aquest temps mort?

I així, a poc a poc, he anat abandonant una mentalitat que m’abocava a sentir-me poc capaç amb el treball que ens ha fet progressar com a espècie, aquell que combina la destresa manual amb la intel·lectual. Arrosseguem segles d’avenços gràcies a la inventiva. De tot açò, a mi, particularment, el fet d’aprendre a fer feines amb les mans, m’ha permès a alliberar-me d’inseguretats, de sentir-me capaç en un terreny que m’era estrany. Ara, per exemple, no tinc por a estar hores de peu collint les fruites d’un arbre o enfrontar-me a la força motora d'un taladre. D’alguna manera, m’he tret un pèl d’aburgesament que et dóna una trajectòria de formació universitària. I sobretot he entès com de poderosos som amb les mans.

Un diumenge de pluja

Al meu país la pluja no sap ploure, com diu el cantantautor xativí Raimon. Feia mesos que esperàvem que en caiguera una bona i, per fi, hui ha arribat el dia. M’alegre pels camps, els boscos i els animals, que ho necessitaven tant o més que els humans d’aquestes contrades. Perquè, en els darrers mesos, si ha plogut, han sigut quatre gotes. I això és com no ploure. Més encara, en una terra erma immersa en la sequera de l’estiu, a la qual aquestes quatre gotes estan lluny de fer-li saó.

Per les immenses ganes de veure ploure, aquesta nit m’he despertat un parell de vegades per assegurar-me que el remor que escoltava era, efectivament, pluja. El primer que he fet en alçar-me del llit, ha sigut guaitar per la finestra i mirar el cel amb alegria. Estava gris i tancat, el pla perfecte per a un diumenge de tardor. De seguida, he replantejat el dia. Hui toca un clàssic dels diumenges: sofà i pel·li. Tot això, sense oblidar que a la casa mai li està de més una neteja, encara que siga ràpida.

He dinat després de llançar-me a l’art de fer net casa, una tasca que mai sembla acabar, i m’he estirat plàcidament al sofà. Quines ganes tenia que arribara aquest moment! La neteja a fons a què m’he vist abocat, se m’ha fet llarga. Fora, a través de la finestra, observe com la pluja no ha deixat d’acompanyar-me en el matí més casolà que m’he trobat des de feia temps. I és que, en dies festius, sempre busque l’excusa per escapar-me lluny de casa. A ser possible, a un lloc perdut de les nostres muntanyes.

Mentre em decidisc quina pel·lícula puc veure –és més fàcil buscar que trobar-, pense en com d’afortunat sóc per tindre què triar. I no em quede només en això: en l’abundància que proporciona internet. Observe detingudament el meu voltant: el còmode sofà, l’estufa en marxa, la tele de plasma, la calidesa de la llar. Fora continua plovent, tal vegada ara amb més insistència. I pense en els veïns que s’han quedat sense casa després de la bombolla immobiliària, en aquelles persones que es troben desemparades en aquest món fred.

I sent com se’m fa d’incòmoda aquesta situació, ara que ja havia trobat el meu moment de placidesa. No caic en la temptació de maleir el benestar en què visc: al capdavall, qui sóc jo? Seria injust carregar les culpes en contra de la classe mitjana de la qual molts diem formar-ne part. Seria justament el que ells volen quan demanen almoina per als pobres. Ho vaig veure ahir, en un perfecte dissabte de compres, a l’Ikea, i també al Consum. S’acosten dates nadalenques i només volen que expiar culpes i fer-nos partícips de la misèria que ells han creat. Dilucide l’objectiu: anem a per vosaltres!

Memòria en fallida

Fallida del sistema. No és una crisi cíclica del capitalisme, és pitjor encara: ha caigut l’entorn del meu ordinador. Una concatenació d’errors ha provocat una caiguda massiva d’arxius quantificats amb un valor incalculable. Se n’han anat en orris milers de fotos, centenars d’arxius de text i vídeo, descàrregues pirates de música i pel·lícules, programes informàtics... és a dir, tot!

Estic assegut davant una pantalla muda, que s’ha quedat amb un estàtic fons negre i lletres grises, les quals amaguen un missatge críptic, indesxifrable als meus ulls. Faig cara de pomes agres mentre repasse amb la ment tot allò que he perdut per sempre més. Em sent dèbil, indefens davant un sistema que fa el que vol de mi en el moment menys pensat.

No he sigut previsor de guardar periòdicament una còpia de seguretat dels arxius més preats en un disc dur extern, segur com estava que el meu espai digital era inviolable. Sabia, però, que aquestes coses passen i, malgrat tot, pensava que mai em tocaria a mi. He deixat guardats els últims anys de vida als designis d’un món tan inestable com difícil de predir.

El còctel que barreja desinterès i desgana pot ser explosiu quan el deixes a les mans de l’atzar informàtic. Se m’obri una escletxa digital del meu passat; s’obri un parèntesi que adopta forma de forat negre. El buit dels anys que només romandran en la memòria real, viva. La memòria que necessita d’esforç mental per ser recuperada. No hi ha més alternativa que pensar i pensar.

Es quedaran molts moments pel camí. Només prevaldran els més forts, aquells que han deixat empremta en algun racó ocult d’un cervell que tendeix a oblidar perquè mai tindrà un espai d’emmagatzematge il·limitat. És la nostra condició humana: vivim per recordar i oblidar.

Números de telèfon

No sé què li ha passat al mòbil però se m’han trasbalsat tots els números de telèfon que havia acumulat des dels temps que va arribar a les meues mans aquesta eina de comunicació sense la qual no sabem, ni podem, ni volem, viure.

He hagut de revisar l’agenda de contactes per fer una tria dels números que a dia d’avui em poden ser útils. Perquè n’hi ha molts que, agrade o no, mai més em faran paper. No per res personal, ni molt menys, sinó perquè la distància física o temporal ens ha acabat allunyant de forma diametral. Tot i que, estic segur, si la vida ens tornara a situar un davant l’altre ens naixeria una abraçada fraternal.

I parlaríem dels moments compartits, d’una època que va passar per no tornar. Ho faríem amb complaença, amb un mig somriure que tindria tant d’agre com de dolç. I ens diríem: quins temps aquells, com ens ho passàvem de bé. Ens acomiadaríem amb un punt de tristor, amb el dubte si aquella trobada casual potser seria l’última. Va com va. De nou, caminaríem cadascú en la seua pròpia direcció, sense mirar massa enrere, que davant dels ulls on passen les coses.

Torne a la configuració de l’agenda telefònica que em toca reelaborar forçosament. M’és complicat passar de llarg determinats contactes, malgrat tindre la certesa que difícilment els marcaré en el mòbil. Per uns instants tinc una angoixosa sensació que m’obliga a firmar actes de defunció d’amistats que un dia es varen viure intenses.

Aquesta operació de reorganitzar l’agenda s’està convertint en un sentit exorcisme que tracta de foragitar els fantasmes del passat, aquells que m’acompanyaren en un moment donat de la vida. Passar pàgina és un acte necessari per tal d’afrontar noves situacions amb energies renovades. A vegades necessites traure-li pes a la motxilla per fer el camí més lleuger d’equipatge.

No puc defugir les coses com vénen i si ara l’ocasió requereix mirar de cara els temps que vàrem ser, ho faré sense que em tremole la mà. M’envalentone, pose el cap fred i actue com un buròcrata diligent. Al capdavall, poc importa si han quedat reduïts a un mer número de telèfon. Tot el vàrem viure plegats pesarà molt més que una seqüència xifrada de nou dígits.

Moltes nits

Acumule moltes nits de marxa a l'esquena. Porte arribant tard a casa des de l'època en què era estudiant d'institut. He vist nits de tots els colors, amb mil finals possibles. He viscut nits absurdes però també d'intenses. M'he mogut en ambients alternatius i, menys habitual, comercials. He assistit a mil concerts i, quan ha calgut, he anat de discoteca. Més d'una nit he begut més alcohol del que haguera desitjat. M'he alçat a hora de dinar i també he anat a treballar havent dormit un parell d'hores. Moltes vegades he estat dels últims en abandonar el vaixell amb la sensació que alguna cosa estava per ocórrer. He estat, en resum, cronista de la nocturnitat.

M'he gastat molts diners en bars sense entendre si aquesta inversió revertia en la meua persona. Quan han aparegut els primers raigs del dia, m'he espolsat les espardenyes i m'he ocultat a casa. He creat una cambra obscura per tal de recuperar-me de la nit. He conegut gent que ni recorde, personatges que només pots trobar-te quan es fa fosc. A vegades m'he avorrit per no saber què fer ni on anar però, per damunt de tot, m'ho he passat bé. No havia d’existir cap motiu concret perquè la festa fóra una festa.

He viscut situacions kafkianes de final imprevisible. He constatat també que la nit és una jungla. Entrada la foscor, algunes feres ixen a passejar. He conegut la seua part més obscura, quan el patetisme aflora a altes hores de la matinada. I és quan determinada fauna nocturna necessita marcar territori, sense cap respecte per res ni per ningú. Per sort, també m'he trobat gent simpàtica, oberta i agradable, i no només imbècils insuportables. La nit me n’ha donat de tots els gustos: des de porters de discoteca que es comporten com primats amb desig d'imposar-se al grup fins a persones encantadores que, sense motiu aparent, lliuren la seua amistat en un acte inusitat de germanor espontani.

Explorem la nit com si fóra el nostre hàbitat natural. La pilotem tant que hem acostumat el cos i la ment a nous horaris. Per sort, amb el pas dels anys, ens aboquem a un estil de vida més normal -més humà, podríem dir-. Anem abandonant un món que genera molt de desgast físic i psíquic. Tant ens n’allunyem d’aquest món, que ha estat tan nostre, que la nit queda com una anècdota difícil de trobar, però que sovint es té la necessitat de ser buscada. Darrere els dies més insospitats, sempre s'amaga una nit en la qual pots deixar-te caure.

Canvi de companyia

Feia un temps que em fregava les mans esperant el dia que finalitzara la permanència amb la companyia telefònica amb qui he romàs durant anys. Deu ser un equivalent –molt menor, és clar- a l’adveniment de la data en què deixes de pagar el cotxe o la casa amb què t’has hipotecat. Tenia intenció de deixar Orange –ja he dit el nom- perquè amb la connexió d’internet al mòbil i la tarifa plana en trucades, se m’havien incrementat les factures de manera desorbitada. Cal dir que també disposava d’un servei telefònic com mai havia tingut. Però ara, en aquests temps d’escassesa, només vull pagar pel consum realitzat.

He decidit passar-me a una petita operadora que ofereix uns preus molt competitius. Presa la determinació, efectue via internet el canvi de companyia sense dilació. Aquesta simple operació desencadena unes conseqüències impossibles de calcular, un efecte papallona de magnituds desproporcionades. D’immediat, s’activen els ressorts de defensa de la gran companyia de la qual provinc en relació a la meua idea d’abandonar-la per una altra. Un exèrcit armat de teleoperadores es posa en contacte amb mi a la desesperada. Anteriorment havia advertit la intenció de continuar amb ells, però no m’havien ofert res especialment atractiu perquè canviara d’idea.

Ara que el canvi ja és evident, les comercials –perquè totes les que m’atenen són dones- despleguen tot l’armament de què disposen per tal de convèncer-me que m’he de quedar on estava. L’argumentari és implacable amb tant de descompte. Pagaré un 40 per cent menys del preu final de cada factura. A més a més, em regalen 500 megues més de dades. I per si no és suficient, em bonifiquen 45 euros per mantindre la tarifa. Davant aquesta artilleria, és impossible dir que no.

Superat el tràmit, em pare a pensar de tot el que ha succeït les últimes hores en relació amb el meu telèfon mòbil. Feia temps que no tenia aquesta activitat. I, de sobte, tot era sonar requerint la meua atenció, com si fóra algú important que ha de negociar amb els proveïdors per tal de trobar la millor oferta. Allò ben cert és que, per moments, m’he convertit en un autèntic tauró dels negocis de la telecomunicació.

Ara bé, de l’enviament massiu de currículums que he fet darrerament, no he rebut cap resposta. El mòbil s’ha quedat esperant que algú s’interessara pel meu treball o que, com a mínim, li donaren les gràcies per l’interès. I això no ha passat. Així que, per a la pròxima, quan necessite apujar-me l’autoestima laboral, iniciaré la portabilitat a una nova companyia de telèfons. Almenys algú em farà cas i tocaré la glòria per segons.