En forma de comptagotes arriben a les nostres orelles i ulls les morts que es produeixen com a conseqüència de la violència de gènere. Els mitjans de comunicació ens recorden massa sovint el nombre de víctimes que augmenten esfereïdorament dia rere dia. Les institucions fan els deures i consciencien la població de la problemàtica amb campanyes i actes solidaris. Una problemàtica que no és nova, que sempre ha estat present producte de la societat patriarcal en què vivim, però que des de fa uns anys ha passat a ocupar portades.
Les notícies, a mode de crònica negra, es limiten a relatar el succés del dia i poques vegades pretenen fer una lectura més enllà dels fets. Està clar que són morts que no solen tenir una condició determinada, no obstant això, es pot establir un perfil imperant. En la majoria dels casos, víctima i agressor són de classe obrera, conviuen amb dificultats econòmiques i posseeixen baixos nivells d’alfabetització. Difícil és generalitzar, però fàcil és constatar a quins barris es desplacen normalment les càmeres de televisió per tal de cercar testimonis en aquest tipus de notícies.
Al sector més desprotegit socialment, en els darrers anys, s’han sumat el col•lectiu immigrant. Malauradament aquest grup també ha estat un dels principals factors a l’hora d’engrossar el nombre de víctimes. En molts casos, són persones que viuen en situacions de misèria i desesperació. No debades, en aquestes tessitures, és més fàcil que la violència es manifeste en qualsevol de les seues formes. És per això que mai s’ha d’oblidar que aquestes morts són una herència més de les desigualtats socials, així com d’un sistema de valors patriarcals.
De qualsevol manera, la sensibilització que se’ns sotmet, tant des dels mitjans de comunicació com des de les institucions públiques, comença a resultar-me excessiva com a ciutadà benestant. En el meu entorn més immediat, semblen no existir situacions d’aquest tipus. He d’anar un poc més enllà. A casa estant, els companys i jo vam sentir forts crits de discussió dels veïns de paret. Algú del pis va pensar d’avisar la policia per tal de posar fi a la disputa dialèctica. La idea de fer de vigilant anònim no em va agradar gens, ja que la presència inesperada dels cossos de seguretat en la casa dels veïns podia desembocar en un drama segurament desproporcionat. A més, no vaig trobar oportú repartir justícia amb els ulls tapats, més encara quan desconeixia la cara dels veïns en qüestió.
Vist el cas, tinc la impressió que estem hipersensibles en certs temes, i no tant en altres. Crec que ens han atorgat un paper de guardià que obliga a reclamar al veïnat, cas per cas, que acabe amb les pràctiques opressores a què tal vegada sotmet la parella. Quan, en realitat, caldria assentar unes bases sòlides per tal que tothom poguera viure amb dignitat, en tots els sentits. Aleshores es produirien casos aïllats i no una llista que sembla no acabar. Així mateix, hem après a relativitzar massa ràpid, segons les circumstàncies. Per això, en un altre moment, reflexionarem per què ningú fa recomptes diaris en el cas de les víctimes laborals. Només una xifra que, de cap manera, pretén ser una comparació odiosa: 80 contra 800. Això, com ja he dit, ho deixem per a un altre moment.
Les notícies, a mode de crònica negra, es limiten a relatar el succés del dia i poques vegades pretenen fer una lectura més enllà dels fets. Està clar que són morts que no solen tenir una condició determinada, no obstant això, es pot establir un perfil imperant. En la majoria dels casos, víctima i agressor són de classe obrera, conviuen amb dificultats econòmiques i posseeixen baixos nivells d’alfabetització. Difícil és generalitzar, però fàcil és constatar a quins barris es desplacen normalment les càmeres de televisió per tal de cercar testimonis en aquest tipus de notícies.
Al sector més desprotegit socialment, en els darrers anys, s’han sumat el col•lectiu immigrant. Malauradament aquest grup també ha estat un dels principals factors a l’hora d’engrossar el nombre de víctimes. En molts casos, són persones que viuen en situacions de misèria i desesperació. No debades, en aquestes tessitures, és més fàcil que la violència es manifeste en qualsevol de les seues formes. És per això que mai s’ha d’oblidar que aquestes morts són una herència més de les desigualtats socials, així com d’un sistema de valors patriarcals.
De qualsevol manera, la sensibilització que se’ns sotmet, tant des dels mitjans de comunicació com des de les institucions públiques, comença a resultar-me excessiva com a ciutadà benestant. En el meu entorn més immediat, semblen no existir situacions d’aquest tipus. He d’anar un poc més enllà. A casa estant, els companys i jo vam sentir forts crits de discussió dels veïns de paret. Algú del pis va pensar d’avisar la policia per tal de posar fi a la disputa dialèctica. La idea de fer de vigilant anònim no em va agradar gens, ja que la presència inesperada dels cossos de seguretat en la casa dels veïns podia desembocar en un drama segurament desproporcionat. A més, no vaig trobar oportú repartir justícia amb els ulls tapats, més encara quan desconeixia la cara dels veïns en qüestió.
Vist el cas, tinc la impressió que estem hipersensibles en certs temes, i no tant en altres. Crec que ens han atorgat un paper de guardià que obliga a reclamar al veïnat, cas per cas, que acabe amb les pràctiques opressores a què tal vegada sotmet la parella. Quan, en realitat, caldria assentar unes bases sòlides per tal que tothom poguera viure amb dignitat, en tots els sentits. Aleshores es produirien casos aïllats i no una llista que sembla no acabar. Així mateix, hem après a relativitzar massa ràpid, segons les circumstàncies. Per això, en un altre moment, reflexionarem per què ningú fa recomptes diaris en el cas de les víctimes laborals. Només una xifra que, de cap manera, pretén ser una comparació odiosa: 80 contra 800. Això, com ja he dit, ho deixem per a un altre moment.
