Per què Caranavi?

-->

Per què hem vingut a Caranavi? Doncs perquè una vesprada coneguérem un jove afro-bolivià a la plaça i ens va parlar d’aquesta ciutat que, segons hem sabut, té poc més de mig segle d’existència, ja que és un centre de comerç i producció agrícola. La porta de l’Amazones, diuen.

Hem vingut ací perquè no apareixia a cap guia turística i per això som els únics gringos que durant un parell de dies formem part de la seua vida. Hem vingut a Caranavi perquè volíem més estiu, i més calorós: calçar-nos les sandàlies, posar-nos pantalons curts i suar de dia i de nit. Perquè, tot siga dit, no sabem ben bé perquè hem acabat ací.

Ens digueren que estava prop, a dues horetes. Potser sí, però no tots els dies. El camí va ser angoixós. Al poc –massa poc- de partir de Coroico per una carretera que l’asfalt donava pas a la terra, trobàvem quasi dues hores d’espera. Estan eixamplant el camí i s’ha de deixar passar les màquines que treballen i els vehicles que van en direcció contrària. Passem de 1.700 a 400 metres d’altitud.

Al taxi col·lectiu viatgem Ramón i jo, una perfecta mare aimara que li du al fill militar un arcó d’equipatge, i dos joves de vint-i-pocs anys que transporten un gall de pelea i s’asseuen incòmodament de copilots en un mateix seient. Tant de temps aturats enmig del no-res dóna per fer amics. Com ara el dirigent cocaler que treballa per al govern i s’encarrega de regular les plantacions de la zona. Víctor Apaza ens convida que anem al dia següent a conversar allà on treballa. I no faltem a la paraula.

Aquell migdia busquem, sota un sol de justícia, una catarata que mai apareix. Reposem a l’ombra, tornem al poble i directes a la dutxa. Després ens connectem una llarga estona a internet. Només eixir del ciber, flipem en veure desfilar un grup de militars. Ens han pillat un colp d’estat!, bromegem mig seriosos. Resulta ser 23 de març, dia en què Bolívia reivindica la seua eixida a la mar.

La plaça està molt animada. Pareix una nit d’agost a un indret turístic. Hi ha molt de moviment de gent. Més que ahir, que passàrem l’estona amb un jove artesà que feia polseres i collars de fils. Ens va parlar de Caranavi com un refugi on venia a descansar de la nocturnitat i la mala vida. Res d’això, se’ns pot acusar a nosaltres, doncs sempre ens retirem a mitjanit com la Ventafocs... Ei, a dormir, bona nit!

Sense Visa, sense avisar

Clamava Sargento García al concert de La Paz un lema que em sembla molt romàntic: “Sense fronteres, sense Visa, sense passaport”. M’agrada la idea d’imaginar-me un món sense cadenes. Aquest viatge té molt d’això; té improvisació i humiltat. Llàstima que a vegades –valga el tòpic- la realitat és més crua del que desitjaríem.

En el nostre últim dia a Coroico, hem hagut de saldar comptes abans de plegar. Hem pagat l’allotjament i ens hem quedat pelats. Sort que tenim una targeta de plàstic dur, amb la qual podem traure diners sempre que en disposem.

I ací ha vingut la nostra sorpresa quan ens hem dirigit al banc a obtindre efectiu. Des de fa una setmana no funciona el sistema telefònic al poble, per tant, l’operació no es pot realitzar. No saben quan serà possible retirar diners: si serà demà o no. Això vol dir que estem tirats.

Què fem? Demanem almoina, improvisem un espectacle de carrer o venem les poques pertinences que ens acompanyen per eixir del forat? Per sort, a Coroico tenim un àngel de la guarda que vam conèixer la nit del concert de Sargento García. És l’encarregada de l’hostal on hem estat allotjats. Només ella ens pot ajudar, segur que és comprensible.

Li plantegem l’envit en què ens trobem. Entén la situació i ens retorna els diners que li hem donat per tal que obrem amb un marge de maniobra. Acordem que li donarem el que li devem en poder. Respirem més alleugerits. Decidim que farem nit a Coroico.

A la plaça del poble hi ha un grup de gent que celebra alguna cosa. És el sindicat de transportistes que cobreix el servei de La Paz amb el muntanyós poble de Sorata –localitat, per cert, que tinc previst visitar en breu-. Ens conviden a participar de la festa. Són molt amables amb nosaltres, ens donen conversa i ens conviden a beure cervesa, mentre sona de fons la xaranga, de percussió i carioques indígenes.

Qui és el líder sindical –ho sabem, perquè l’hem vist dirigir-se als congregats-, ens desafia amb una sola pregunta de difícil resposta: “¿Cuándo devolverá España la riqueza que ha robado a nuestro país?”. Acotem el cap i ens avergonyim, encara més, de ser part d’un món que té les mans tacades de sang i misèria. Sabem que ací hem nascut culpables.

 És llarg d’explicar que, com Rubianes, nosaltres també ens caguem en la puta d’Espanya. Ens toca simplificar el discurs, amb l’esperança que prompte pagarem, com a mínim, els deutes que hem contret amb l’hostal, si no amb el país.

Estem a La Paz

Microbús al centre, carregat de gent que entra i ix quasi en marxa. Nosaltres estem parapetats de motxilles. Descendim metres i metres fins que arribem a la Plaça San Francisco. És la zona on ens han dit que trobarem allotjament bo i barat.

Abans d’iniciar la recerca, fem parada obligatòria a un modest restaurant. Són les sis de la vesprada, hora local, és a dir, les onze de la nit de l’hora que venim. No sabem si berenem, sopem o ressopem. Però no veges com entra!

Ara sí, ens posem a buscar allotjament. Ens fem la idea dels preus que es barallen i finament ens decidim per una habitació per la qual paguem poc més de tres euros per cap. La vida ací és molt barata per a un occidental.

Prenem posicions en la cambra i ens llancem al carrer, malgrat la cansera. Tenim la sensació real que ens falta l’aire a cada passa que fem. Entre l’altitud sobre el nivell del mar i que no hi ha carrers plans, la passejada es fa totalment esgotadora. Ara bé, paga la pena fer l’esforç d’aclimatar-se al bullici constant de gent que ompli les voreres i als cotxes que no saps per on vénen.

El barri on ens trobem està atapeït de comerços i parades d’aimares –l’ètnia local i predominant- que ofereixs artesania de tot tipus. A poc a poc ens anem acostumant a ser els estranys entre milers i milers d’indígenes que donen vida a la ciutat. Perquè La Paz –o, si més, no la zona on ens movem- és un mercat ambulant faraònic. No hi ha res que no es venga al carrer. De sol a sol.

Experimentem una adaptació rápida al nou hábitat. No tenim por de caminar entre embusso de cotxes. Mengem arròs i pollastre en parades. Preguntem amablement quan ho necessitem. I sobretot no ens deixem estressar per una ciutat que no té hora punta, perquè tot el dia hi ha rius de gent i carrers colapsats de cotxes.

"Gringo, llévame a tu país", em diu un sonat que no sap com estan les coses. "Evo dijo que cambiaría, pero era mentira, la misma porquería", crida un grup de manifestants en defensa de la sanitat pública.

També els productors de canya reclament drets. I davant del Ministeri de Justícia, s'ha establert d'acampada un grup de represaliats per les dictadures militars. Algú d'ells coneixeria personalment el mite viu d´El Che? I és que La Paz també sembla bulliciosa en matèria política. Per això la presència d´antiavalots als voltants del Parlament deixa d´impressionar-nos passats els cinc minuts.

Una nit trobem l'evasió en forma de festa. Sargento García d'estrella convidada a un pub de música en directe. Sent la connexió València-La Paz, doncs tant l'artista com jo compartim aleshores ciutats. Canta la tornada "libre, libre, libre...". Toque el cel amb la punta dels dits, que ací el tinc més prop.

"Una más, y  no jodemos más". La festa s’allarga fins altes hores de la matinada. Fem amics espontanis de la nit. Tornem a casa i ens perdem per carrers foscos. No tenim sensació d’inseguretat, els paceños ens porten demostrant des que hem arribat que són bona gent. Qué onda, papito!

El llarg camí

No deixe que sone l'alarma, em desperte abans. He dormit bé, estava molt cansat. Connecte el mòbil a la xarxa i arriba un whatsapp que em desitja un bon viatge. Prenc consciència immediata del dia que m'espera. Curiosament no estic nerviós. Passe el matí com si fóra un més fins que cap al migdia remate els preparatius, que havia deixat mig enllestits el dia anterior. Ara ja sent que alguna cosa es remou en l'interior.

M'acomiade de les veïnes, que són el consell savi i experimentat del carrer Sant Pere. Va pujant-me l'excitació, però estranyament mantinc la serenitat millor del que imaginava. Mentre dine, comente que visc en un estat de concentració, com si anara a afrontar una important competició. Silenciós, meditabund, atemperat, conscient, alerta.

Em porten a l'estació de tren, des d'on aniré fins l'aeroport. El comiat de la família és ràpid però intens. Ara sí que sóc un sac de nervis. Em pregunte si la meseta castellana pot ser un equivalent, a xicoteta escala, de l'altiplà andí.

Arribe a la ciutat i, després d'agafar un altre tren, em trobe el company de viatge i un amic. Berenem una cervesa i un entrepà de calamars. És evident que ja anem de turistes per la vida. Abans, però, de marxar cap a l'aeroport, aprofite l'avinentesa per quedar amb una amiga que vaig conèixer fa anys. Precisament en una estada de mesos a una ciutat plujosa.

Estic més tranquil ara que vaig acompanyat. Em deixe dur per una imaginària cinta transportadora que m'asseurà durant més de mig dia en la butaca d'un avió transoceànic. Com a conseqüència del desplaçament sobre el globus planetari, visc una nit de moltes hores. Pensava que cauria rendit abans per la son que acumulava després d'un cap de setmana de comiat inoblidable, entre d'altres motius, per les poques hores dormides. Però no, el descans resulta intermitent.

Fem escala a Lima, de quatre hores. Pareix que estiguem empresonats en un no-lloc. Deambulem d'un costat a un altre fins que tornem a pujar a l'avió. Últim vol a la destinació final. S'ha fet de dia i des de la finestra es veu un paisatge indescriptible. Cims nevats, rius que s'obrin camí entre muntanyes, camins impossibles que serpentegen fins l'infinit, xicotets conjunts de cases enmig de la immensitat andina. Vaig sabent què sobrevole després de moltes hores de viatge.

Arriba el moment desitjant en què l'avió comença a perdre altura. No tanta, doncs aterrem a El Alto de la Paz, a més de 4.000 metres d'altitud. La ciutat no té fi, s'extén per l'altiplà i s'aferra a les parets d'una espècie de cràter on es troben els edificins més alts. 24 hores sobrevolant oceans i continents i per fi veiem clar cap on es dirigeixen les nostres vides.

Baixem emocionats de l'avió... Quina sensació més estranya! Es nota que, des d'aquesta altitud, es tracta d'un viatge d'alta volada.

El viatge que arriba (i II)

Encara no fa cosa d'un any vaig eixir, amb qui aleshores era amic i company de pis, a pegar una volta amb la bici pel socorregut carril-bici dels poblats marítims. Com que no teníem intenció de gastar diners i l'objectiu era prendre una cervesa a l'aire lliure, paràrem en qualsevol lloc i traguérem dos pots que dúiem frescos a la motxilla.

Ens asseguérem a un banc i no se sap per quin motiu ens posàrem a parlar de forma monotemàtica de les ganes d'improvisar-se un viatge a Sud-amèrica. La conversa va agafar tal volada que, aquell mateix dia, ens asseguràrem que allò no era cap cabòria, que no estàvem per bromes. La il·lusió i les ganes eren massa grans com per enganyar-nos.

Els mesos posteriors a la conversa crucial estigueren esguitats d'idees que versaven sobre com seria l'anhelat viatge. Fins que la cosa es va relaxar i ens diguérem que no pagava la pena malbaratar tanta energia si encara no havia arribat la compra dels bitllets d'avió. No podíem desgastar-nos amb paraules aparentment buides.

Sovint ens recordàvem telefònicament, ja que ens havíem allunyat físicament, la intenció de marcar una data definitiva per partir, doncs ja l'havíem ajornat més d'una vegada del calendari. També volíem deixar patent que es mantenia intacte el compromís malgrat el temps i la distància. De cap manera es va rompre el pacte.

Acordàrem data aproximada de partida i efectuació de la compra dels vols. Pensat i fet, va arribar el dia en què per fi fórem posseïdors del passatge amb el qual travessaríem l'oceà. Va ser un moment intens que ens va posar en alerta fins el dia D.

El viatge que arriba (I)

Tren a l'aeroport

En realitat aquest viatge va començar fa anys; el dia en què va gestar-se dins el meu cap i mai va abandonar-me. Sabia que tard o d'hora arribaria el moment, que era un somni al capdavall realitzable, i això comptava per damunt de totes les coses. Que estiguera atrapat en un inestable espiral de treball que va i ve, no anava a impedir que en qualsevol impàs cíclic es poguera donar la barreja imprescindible de factors perquè la il·lusió volàtil esdevinguera factible.

Recorde que fa molt de temps vaig comentar seriosament que s'havia de fer un viatge d'envergadura abans de tocar la quarta dècada. Així, conforme s'acostava la trentena d'edat, vaig mirar de resituar el projecte -encara que difús- amb l'amiga que aleshores estimava plenament. Es va dir i repetir, però finalment no va adquirir la força que requeria la idea. Era una època en què la situació laboral no deixava gaire marge de maniobra. Hi havia feina, així que era impensable rebutjar el sustent econòmic.

Primera nit

Passaren mesos -potser anys- d'aquella primera embranzida i el somni es va aletargar. Havia de reposar després d'haver vessat energia desbordat. Fins que un dia el pensament va despertar. Les condicions eren més favorables: la situació laboral empitjorava a passes de gegant, la qual cosa m'alliberava de l'esclavitud del treball; s'albirava el final d'una etapa a l'illa que durant anys havia estat el meu refugi; i sobretot apareixia l'amic decidit a compartir l'aventura. Tot sol, mai m'havia vist.

Sense hora

Si d'alguna cosa em va alliberar el mòbil, va ser de la dependència de mirar-me, de forma compulsiva, el rellotge cada ics temps. Com tants altres, vaig entendre que si duia l'hora a la butxaca del pantaló, ja no em calia dur cap artefacte al canell. Com que no quedava a simple vista el comptador de temps vital que es diu rellotge de polsera, vaig perdre la imperant necessitat de saber en quina hora i minut vivia.

Ràpidament vaig notar un alleujament. Podia divertir-me provant d'endevinar l'hora exacta abans de traure el mòbil de la inaccessible butxaca esquerra del pantaló. És clar, quan es guanya també es perd, l'aparell telefònic va introduir contrapartides. Hàbits de dubtosa salut mental com ara traure'l a passejar allà on anara. Cal dir, però, que aquesta relació tenia molta més dosi d'amor que d'odi.

El canvi potent va arribar el dia en què una amable tele-operadora de veu llunyana m'oferia, a canvi de fidelitat -preciós!-, donar un pas endavant en la telefonia mòbil. Això vol dir que podia disposar d'una moderna terminal tàctil amb connexió a internet. No tinc clar si va ser un moment de debilitat o la curiositat per saber a què es referien els amics quan parlaven d'aplicacions i consultes a tot arreu.

El cas és que em vaig dir que havia arribat el moment de ser un més d'aquells que no està interessat en atendre les converses de cafè perquè està absurdament comunicat via whatsapp, o bé navega sense brúixola.

De blanc

Abans de dedicar-me a allò que he estudiat i que m'ha permès guanyar-me la vida durant uns anys de manera més o menys digna, vaig aprendre un altre ofici. Tot va començar l'estiu preuniversitari, moment en què ma tia va decidir donar-li una mà de color al pintoresc pis de la ciutat.

Durant setmanes vaig estar completament abstret amb la idea de cobrir de pintura les desfasades parets de gotelé. Per fer-ho com toca, calia encintar rodapeus, portes i motllures. Havia de repassar els marges amb un pinzell gros a fi que el color arribara allà on l'omnipresent rulo no deixava empremta.

Aquells dies vaig practicar l'equilibrisme pujat a l'últim graó de l'escala per tal de pintar sostre i motlures, amb una tonalitat obscura que contrastara sense perdre l'harmonia. Vaig ser d'alguna manera un Daniel San d'anar per casa. Si el protagonista de Karate Kid es convertia en un campió de les arts marcials seguint la màxima de “posar cera, polir cera”, jo adquiria l'ofici de pintor -de brotxa grossa, queda clar- a base d'encintar, pegar-li dur al rulo i perfilar pacientment els marges.

Des d'aquell moment vaig passar a ser el pintor de l'imaginari familiar. Així, cada vegada que m'han demandat, he suportat el pes de l'ofici amb el cap ben alt. Més encara, després de saber que el meu besavi, a més d'encalcinar, s'atrevia a dibuixar sanefes tot prestigiant el vell treball de pintor.

Orgull a banda, costa posar-se a fer una manualitat a gran escala com és pintar. Necessites d'uns mínims preparatius que et desganen, més encara quan una carrera universitària t'ha aburgesat tant que et veus incapaç de complir amb un treball físic. La veritat, però, es que quan per fi et poses, arribes a ser imparable en l'art de pintar.

Fart d'oficines i feines pseudointel·lectuals, armat del poder d'emblanquinar, et sents més fort que mai. Agraeixes l'esforç físic que implica passar el rulo sense contemplacions. Blanc, lluent, net, brillant, nou, llustrós. Et repeteixes tantes vegades aquest missatge, que entres en un estat de meditació zen. No hi ha res al teu voltant que s'interpose entre tu i la paret. Ets un intermediari de la pintura blanca la qual acabarà amb la brutor i allò que envelleix el temps. Ho aconsegueixes amb força però també amb precisió i concentració.

Me n'adone que sempre faig de pintor casolà quan tinc unes llargues vacances -pagades o no- o estic sense feina, és a dir, en èpoques d'impàs vital. Precisament quan tinc el cap més ple de cabòries. Paradoxes, les superfícies que vaig emblanquinant em donen claredat d'idees.

No em queda clar ni on vaig ni cap on vull anar. Tanmateix ara per ara només m'interessa mirar-me de cara la paret i trobar-me un blanc tan immens en el qual puga submergir-me sense la necessitat d'entend­re el perquè de les coses. 

L'horòscop

Espere a la sala d'espera. Em desespera; el llibre que tinc a les mans em crema la vista. No hi ha manera de concentrar-me en la lectura. Tampoc m'agrada mirar al buit, m'esgota més encara. Passege la mirada per tota la sala, repasse dissimuladament els rostres que poblen les quatre parets. Estan avorrits com jo, però mantenen bé la calma.

Vull reprendre la lectura del llibre, que té aspecte de ser interessant; per alguna cosa l'he escollit entre les centenars d'obres que alberga la biblioteca del poble. El problema és que em costa molt començar un llibre nou. Jo mateix m'he autodiagnosticat un lleu dèficit d'atenció. Això sí, una vegada superat l'escull inicial, tot és fruïció damunt les lletres impreses. Però això ara no passa, sembla impossible. Així que em done per vençut i desistisc de l'enèssim intent de llegir les primeres pàgines.

Torne a passar revista per la sala. I trobe un element nou que abans no havia observat. És un d'aquells periòdics que reparteixen gratuïtament en el carrers cèntrics o en les boques de metro. De la mateix manera que s'agafa sense prestar atenció, s'abandona sense donar-li importància a l'acte. Desitjós de trobar un mínim d'entreteniment, uns suculents titulars fàcilment digeribles, no dubte en apropiar-me del periòdic.

Fullege amb interès relatiu les planes. Em detinc a llegir els elements més destacats de cada pàgina. Finalment arribe a l'horòscop, una secció que no pot faltar en aquest tipus de publicacions populars. Busque indiferent el signe zodiacal que em correspon. La primera paraula ja em tomba de tos.

D'acord, plantejar un viatge de cara el cap de setmana és previsible, però... no fotes! Dissabte he convocat els amics a un sopar que pot derivar en una festa molt grossa. I tot, perquè me'n vaig lluny de viatge d'ací res. Redéu, Amalia de Villena, no sé si eres una becària inspirada o una bruixa experimentada, però l'has clavat! Tot és premonitori. Estic intrigat per conèixer la “gent interessant” de la qual parles... I els meus amics no compten, que aquests els conec massa i tot! Ara encara més, espere amb il·lusió la nit de dissabte.

Sempre companys

Feia més de dos mesos que no es veien el pèl. Per això havien dit prou: que tot allò no podia ser, que havien de quedar, fixar una data i no deixar-ho córrer. I va ser tan fàcil com acordar dia, lloc i hora. Perquè ganes, n'hi havien. Tant és així que la vesprada va acabar desbocant-se: res d'una cervesa, i a casa. Una, dues, tres, quatre... I sense sopar! Sense res a dur-se a l'estómac, més que unes miserables papes i un pobre grapat de cacaus. Res sòlid amb què mitigar el placatge dels terços de cervesa.

No feia tant de temps que havien conviscut diàriament, de dilluns a divendres -exceptuant algun indecorós dissabte-, en un espai reduït on se succeïen els fets més inversemblants. Des d'hora d'esmorzar fins poc abans de sopar, compartien projecte de treball, en una empresa que despertava poques simpaties. Les condicions eren adverses, en tots els sentits. Per aquest motiu va sorgir un potent sentiment de solidaritat entre els companys. Sentit de classe, horitzontalitat. Tots es donaven suport a tots, amb la qual cosa la situació era més fàcil de dur.

Va ser una vesprada per recordar anècdotes que desprenien riallades espontànies tot d'una. Per maleir els malparits, per brindar per nosaltres, per desitjar-nos un futur ple de joia. I mira com són les coses, que el grup d'amics i companys que tantes bones i males estones havia compartit, ara tornava a fer el seu propi camí, individualment. Fins la pròxima, que ningú sap quan seria.

Hi ha qui no va voler perdre la intensitat del moment viscut. En arribar a casa, va posar-se el pijama com va poder, va estirar-se al llit i va tapar-se amb la manta. A continuació, en un acte reflex, va agafar el bloc que solia reposar a la tauleta de nit i va escriure unes notes. Volia plasmar allò que li despertava la gent amb qui havia compartit treball i vida. Com que no estava per grans literatures, va simplificar les paraules. I va començar a escriure sense saber on anava, en una espècie de deliri avantguardista, regat per l'escriptura espontània.

“Tots els meus (ex)companys de feina són competents, capaços, inquiets, crítics, rebels, contestataris, camarades, incisius, orgullosos, apassionats, entusiastes, inconformistes, honestos, humils, incansables, atents, afables, càlids...”

Mentre buscava el següent adjectiu amb què descriure les múltiples virtuts dels companys que sempre l'havien envoltat en els diversos llocs de treball per on havia passat, va quedar-se totalment dormit, amb la llum encesa i el quadern deixat caure damunt el pit. Segurament a aquelles hores de la nit, no era moment de batallar, era temps per al descans.