Estem a La Paz

Microbús al centre, carregat de gent que entra i ix quasi en marxa. Nosaltres estem parapetats de motxilles. Descendim metres i metres fins que arribem a la Plaça San Francisco. És la zona on ens han dit que trobarem allotjament bo i barat.

Abans d’iniciar la recerca, fem parada obligatòria a un modest restaurant. Són les sis de la vesprada, hora local, és a dir, les onze de la nit de l’hora que venim. No sabem si berenem, sopem o ressopem. Però no veges com entra!

Ara sí, ens posem a buscar allotjament. Ens fem la idea dels preus que es barallen i finament ens decidim per una habitació per la qual paguem poc més de tres euros per cap. La vida ací és molt barata per a un occidental.

Prenem posicions en la cambra i ens llancem al carrer, malgrat la cansera. Tenim la sensació real que ens falta l’aire a cada passa que fem. Entre l’altitud sobre el nivell del mar i que no hi ha carrers plans, la passejada es fa totalment esgotadora. Ara bé, paga la pena fer l’esforç d’aclimatar-se al bullici constant de gent que ompli les voreres i als cotxes que no saps per on vénen.

El barri on ens trobem està atapeït de comerços i parades d’aimares –l’ètnia local i predominant- que ofereixs artesania de tot tipus. A poc a poc ens anem acostumant a ser els estranys entre milers i milers d’indígenes que donen vida a la ciutat. Perquè La Paz –o, si més, no la zona on ens movem- és un mercat ambulant faraònic. No hi ha res que no es venga al carrer. De sol a sol.

Experimentem una adaptació rápida al nou hábitat. No tenim por de caminar entre embusso de cotxes. Mengem arròs i pollastre en parades. Preguntem amablement quan ho necessitem. I sobretot no ens deixem estressar per una ciutat que no té hora punta, perquè tot el dia hi ha rius de gent i carrers colapsats de cotxes.

"Gringo, llévame a tu país", em diu un sonat que no sap com estan les coses. "Evo dijo que cambiaría, pero era mentira, la misma porquería", crida un grup de manifestants en defensa de la sanitat pública.

També els productors de canya reclament drets. I davant del Ministeri de Justícia, s'ha establert d'acampada un grup de represaliats per les dictadures militars. Algú d'ells coneixeria personalment el mite viu d´El Che? I és que La Paz també sembla bulliciosa en matèria política. Per això la presència d´antiavalots als voltants del Parlament deixa d´impressionar-nos passats els cinc minuts.

Una nit trobem l'evasió en forma de festa. Sargento García d'estrella convidada a un pub de música en directe. Sent la connexió València-La Paz, doncs tant l'artista com jo compartim aleshores ciutats. Canta la tornada "libre, libre, libre...". Toque el cel amb la punta dels dits, que ací el tinc més prop.

"Una más, y  no jodemos más". La festa s’allarga fins altes hores de la matinada. Fem amics espontanis de la nit. Tornem a casa i ens perdem per carrers foscos. No tenim sensació d’inseguretat, els paceños ens porten demostrant des que hem arribat que són bona gent. Qué onda, papito!