Hores de llum

Durant uns dies la llum ha minvat en la meua vida. Ha succeït després d'un viatge trobat al nord d'Europa, el qual m'ha permès veure amb diferent pupil·la com influeix la llum en el dia a dia.

Em costa fer-me a la idea que en l'estació hivernal gaudiré de menys hores de sol, m'agrade o no. Em costa endarrerir el rellotge perquè al dia següent enfosqueixca a les sis en compte de les set. Però, com qualsevol mortal, assumisc el cicle de la vida i m'encomane als designis de l'astre rei.

La cosa pot ser diferent quan puges en la latitud planetària i passa a fer-se de nit mentre et prens el cafè de després de dinar. Fas l'esforç per entendre-ho però pareix que l'intel·lecte es nega a copsar-ho. Tampoc t'aveses als dies previsibles en què el sol -ni tan sols un raig perdut enmig de la nuvolositat- no fa cap acte d'aparició.

Vius en una llum tènue, monòtona, inanimada, que no t'indica l'hora del dia en què et mous. L'hivern pot ser dur, però estic segur que allà dalt ho és més encara. I no pel fred, que tot és abrigar-se, sinó per la manca de lluminositat, per la indiferència cromàtica.

D'una altra banda, no sé si trobar-li cap paral·lelisme al sistema d'enllumenat públic de les ciutats. Al nord, quan es fa fosc, les faroles il·luminen els carrers sense estridències. Les pupil·les no necessiten més llum, entenen que és de nit i que és el que toca. La ciutat amb la foscor justa és harmoniosa, correcta, concordant, agradable.

Res a veure amb l'histerisme lumínic que embriaga el sud quan es pon el sol. Avingudes quilomètriques semidesertes, a un pam per farola. Balafiament energètic, contaminació lumínica, ciutat d'excessos. L'espècie humana desafia el medi cada nit.

Tampoc la sensació de seguretat ciutadana és el resultat d'una equació en què el factor determinant és el nombre de faroles que corresponen per habitant. No, no és això. És la racionalitat d'entendre que quan es fa de nit una part del món enfosqueix i, quan més amunt, menys hores de llum. Pura física que hem de respectar per viure més sans.

Una maleta de records

Encara mantens intacte el record de la nit en què travessares la porta d'una casa aleshores insòlita. Per més que t'esforçares no podies ocultar el posat tímid i seriós que sol envair-te en trobar-te en un espai nou, amb persones per força desconegudes. A poc a poc, hora a hora, jorn rere jorn, vas desprenent-te de la pàtina que tenyeix una mirada clara envers allò que t'envolta.

L'habitació, la cuina, el menjador, el bany, són ara estances de la quotidianitat: saps on està el sucre, què tens a la nevera, quina és la teua tovalla, on seus a taula, com és el coixí sobre el qual dorms. Passes de l'estranyesa a una rutina que no ho és, però que té aparença.

Amb les persones experimentes una sensació similar. Els gestos, la veu, el rostre, els codis amb què comuniqueu. Tot pren una familiaritat veloç que t'apropa fins al punt de sentir-te part de la vida que cada dia es genera a aquella casa.

T'ocorre el mateix amb l'idioma. Al principi paraves l'orella al màxim i t'havies d'esforçar molt per seguir la conversa. Però com que tot és qüestió de temps, voluntat i predisposició -que prenguen nota els castellanomilitants-, la llengua que m'era aliena comença a adoptar una sèrie de formes i matisos que em faciliten l'enteniment.

Fins i tot em llance a una piscina que s'emplena i m'atrevisc a flirtejar amb el nou idioma. Sents que va tot va tan ràpid que t'imagines estrenant vida a aquella casa, amb aquelles persones, amb una llengua d'adopció.

Ja sabem, però, que res és per sempre, i despertes d'un somni que es diu viatge. Toca acomiadar-te dels amics que t'han fet sentir part d'una família. Pareix que te'n vages de cap de setmana, que dilluns tornaràs a jugar amb una rutina que t'ha semblat atractiva.

Però no, la realitat és la que és. No saps si passaran anys o mesos per tornar a veure les persones que tan bé t'han fet sentir. Vols pensar que en breu es produirà la retrobada, tens aquesta certesa. Mamprens el camí de tornada amb aquest auguri.

Vas lleuger d'equipatge. La companyia de baix cost amb què voles no permet sobrepassar-te d'uns determinats quilos. Per això te'n vas com véns. No t'endús res material de record per por al sobrepès. Camines còmode, tranquil, content.

La ment et bull perquè no deixes de repassar els dies anteriors: revius tants moments que carregues una maleta que pesa més de 20 quilos de records. Al control de l'aeroport ningú et dirà res per aquest excés d'equipatge. El dus ben endins, et pertany.

Si vole lluny

Navegues sense rumb per internet, com tantes vegades fas, i sense adonar-te'n aterres al planeta Ryanair. Temptes la curiositat i examines vols des d'on habites cap alguna part. Penses en qui pot acollir-te en la improvisada destinació, i és així com ho veus tot més possible, quan fa només una estona no esperaves res de l'assumpte que ara et corprèn.

Et pega un pujó en comprovar que amb tan sols 30 euros vas i tornes. Contactes desitjós amb l'amic i et respon que, per ell, cap problema, que tens casa i llit a disposar. Ara bé, la pega és que treballa matí i vesprada, però que no passa res, que en acabar es poden fer mil plans.

Et recordes que ja no és estiu, que la gent té feina i no agafa vacances per aquestes dates. Amb tot, t'anima la idea de marcar-te un viatge per la patilla, per tan mòdic preu. T'autoconvences -saps fer-ho bé això- que és el millor que pots fer, que si no es estàs perdent una oportunitat de viure experiències, ara que disposes de temps per a tu i per als altres.

Total, què són 30 euros? Dos sopars fora de casa? Això està fet. A més, és tan fàcil que ni tansevol t'has de moure de la cadira: traus la cartera de la butxaca i tires de targeta. Molt bé, valent! Et dius, i et reforces en allò que ja és una realitat.

En només un parell de setmanes voles cap a la ciutat d'acollida. Coincideix que l'amic pot recollir-te a l'aeroport, ja que ha acabat prompte de la jornada laboral. Quant de temps sense vore'ns, quantes coses tenim per contar-nos... però es fa tard, és hora de dormir.

Al matí següent es perfila davant meu una ciutat per descobrir. Compte amb la companyia de la càmera de fotos i un mapa amb el qual orientar-me. No m'importa gaire perdre'm, no tinc pressa ni busque res en concret, però tampoc vull fer voltes en cercle. Així que periòdicament desplegue el mapa per tal de reubicar-me.

Amb la càmera de fotos aguditze la vista: em fixe en els detalls, busque la imatge, m'entretinc en els racons que considere més singulars de la marató fotogràfica que m'he inventat i que em té com a únic participant. I així passe les hores fins que el sol s'amaga rere l'horitzó, cau la temperatura sobtadament i la falta de llum em porta al recer de casa.

He estat moltes hores voltant sense direcció per carrers desconeguts. He escoltat els sorolls de la ciutat, he intentat copsar converses alienes, he caminat de forma mecànica amb la ment en blanc, i també he pensat molt: a voltes el passat llunyà, a voltes en el passat més recent, a voltes en el futur immediat, en allò que vull fer en tornar a la meua vertadera casa.

Certament em costa sentir-me en la soledat, a pesar que em moc en territori estrany. Fa uns anys em trobava a tothora envoltat d'amics i més amics. Sempre hi havia algú disposat a engrescar-se sense motiu aparent. Llavors se'm feia difícil imaginar situacions en solitari.

Amb els anys, en el meu entorn, s'han incrementat les obligacions de tipus laboral o fins i tot prematrimonial. Cada vegada es compliquen més les quedades col·lectives. No em queda més que acostumar-me a caminar acompanyat de pensaments.

Per això viatjar tot sol no em crea sensació de pànic. Bé, tampoc cal exagerar, quan arribe a la meua provisional casa sempre puc contar-li a l'amic com m'ha anat el dia. Aquest fet quotidià i necessari em dóna ales per continuar volant lluny amb la imaginació.

Aniversari programat

Ja va sent costum això de què el primer en felicitar-me l'aniversari siga una màquina programada pel banc. És la suposada part humana d'un organisme que -no ens enganyem- únicament entén de números, mai de persones. L'ordinador encarregat de recordar-me el canvi d'any no té la més mínima idea que, en realitat, no vaig nàixer el 10 si no el 11. Equivocacions numèriques, ara difícils de resoldre.

Com no podia ser d'una altra manera, -valga el tòpic-, afegesc un 1 a la xifra d'edat, senyal inequívoca que el temps suma molt més que resta. I ací estem, -no importa el lloc-, amb un any més de vida viscuda -i que valga la redundància-.

Enguany m'havia fet el propòsit de ser conseqüent amb el tema de les felicitacions via facebook. Perquè tots els anys em quede amb la contradictòria percepció de ser felicitat per diversa gent, a qui jo no sol felicitar, si no és de viva veu. Em pareix injust que se'm regalen paraules no correspostes en el dia del meu ego.

Per això tenia la intenció premeditada de traure la data d'aniversari del perfil. Finalment, part deixadesa, part curiositat, ha quedat tal com estava. Ara ja és tècnicament tard com per canviar-ho. Entenc que els gestos tenen valor per si mateix. Això sí, sempre i quan siguen teclejats per persones i no per màquines.

***A mode d'epíleg, he de dir que cada felicitació rebuda - alguna en persona, alguna per telèfon, únicament una via sms, una quarantena via facebook, una desena via whatsapp- m'han commogut. I és que sou de puta mare, i ho sabeu!

Aire de setembre

Setembre ha sigut un mes intens, molt intens. Feia un temps que rumiava un canvi de coordenades, un canvi de residència per això de provar sort en altres latituds. I al capdavall aquesta idea primigènia ha pres cos i s'ha convertit en una determinació d'una dimensió encara incalculable.

Setembre no ha estat només el comiat d'un estiu memorable, sinó també d'una etapa que m'ha permés madurar a ritmes forçats. Ho veig ara més clar amb la perspectiva del temps. He viscut cinc anys determinants de la meua vida, que van dels 25 als 30, amb canvi de desena inclosa.

Durant aquest important lapsus temporal, he conegut tanta gent com llocs de treball. Així que l'adaptació a noves tessitures ha estat una constant, tant pel que fa a la vida privada com laboral. He experimentat els canvis poden ser esgotadors al temps que il·lusionants i espontanis.

Potser per aquest motiu, per la necessitat de viure en un món en moviment incessant, he decidit imprimir-li un nou aire a la vida. Així que setembre ha estat l'anunci d'un canvi. De dir-li a la gent -no a tota, vos tinc a la llista- amb qui he compartit grans moments que ha sigut una sort trobar-nos ara i ací, en un món que no deixa de moure's.

Cap a casa

S'acosta la data marcada en el calendari, sempre arriba el dia per més que s'oculte entre els pensaments. El bitllet imprès que reposa damunt la tauleta de nit ja no pot ser ignorat per més temps, el necessitaré per marxar. M'hi fixe i l'examine detingudament. Toca't els collons, m'embarcaré en un vaixell batejat amb el nom del cacic i destructor d'Eivissa.

Abel Matutes, pirata neocon de la Mediterrània, de l'estil del gran March, em durà a una ciutat que ret pleitesia a la monarquia encunyant els seus noms a faraònics museus i òperes de cartró-pedra. Quina putada que la fantàstica gent que viu en aquest marge de la mar haja de venerar infames capitosts!

Retorne mentalment a l'habitació, després del sobtat atac d'ira. Observe les parets del meu habitacle poblades de fotos, pòsters i records. En qüestió d'hores quedarà blanca i nua, tal com la vaig trobar en arribar. Es diluirà la petjada que he deixat amb els anys.

Comença l'èxode de maletes, capses i bosses cap al cotxe, que m'espera a la porta de casa com si d'un carruatge senyorial es tractara. Vaig desposseint de vida el meu refugi, no obstant això, estic tranquil, relaxat, confiat. No deixaré que m'ataque la nostàlgia en aquests moments de debilitat. Supose que ja tindré temps per fer-ho.

Tinc la sensació de dur tot el dia amb l'única ocupació de deixar l'espai lliure a qui s'ha d'instal·lar en un futur immediat. Estic esgotat, m'he dedicat en cos i ànima a omplir el cotxe fins els topes.

Cau la llum, és hora de descansar. A casa hem improvisat una queimada com si volguérem conjurar energies per donar-nos força en el camí que ja emprenem. La nit és agradablement rara, per al record.

M'alce, un cafè, últims preparatius, carregue les bicis que tanta companyia m'han donat i arranque, tremolós, el motor del cotxe. Enfile el camí al port on atraca l'odiós vaixell Abel Matutes.

Mentre espere a la borda, rep les telefonades d'algun amic i familiar despistat que pareix que vulguen assegurar-se que he pres el camí acordat. Els informe i els tranquil·litze. En set (!) hores travesse el tros de mar que conec bé des de l'aire.

Es posa en marxa la maquinària de la bèstia marina en què m'he embarcat. Molt lentament vaig distanciant-me de l'illa dels meus somnis. Reconec cada racó de costa i muntanya que veig. I em dic: “Ací he estat jo, i ací també!”

Tinc un lligam potent i fort amb aquesta terra, envoltada de mar, que un dia va ser desconeguda per mi. Sent que no acabe d'abandonar-la perquè -sonarà poètic- es queda allà una part de mi, que sempre hi romandrà. El vincle a l'illa és tan gran que la dentista m'espera d'ací un mes. Això vol dir que amenace en tornar encara que siga de visita de metge.

A la recerca de Cala Encantada

De Dénia a Eivissa, i d'Eivissa a Palma. Ha enfosquit durant el llarg trajecte. No he tingut temps per avorrir-me. Tantes emocions enfrontades -excitació, incertesa, alegria, nostàlgia, entusiasme, confusió, il·lusió- m'han entretingut el viatge. A la fi, arribe a la destinació on m'espera qui farà de perfecte amfitrió al llarg de les pròximes setmanes. Vaig resseguint-lo amb el cotxe per estranyes avingudes fins arribar a la casa d'acollida. Demà m'espera un nou treball, i també estrene vida!

He estirat un fil i, gràcies a ell, he conegut la meua futura companya de pis. Tots dos buscarem una casa per llogar. Un matí de dissabte ens llancem a la recerca d'una nova llar. Recorrem la ciutat amb la intenció de trobar cartells que anuncien un “es lloga”. En passar davant un mercat de barri, tinc una intuïció que no pot fallar: preguntaré a aquesta parella per veure si sabem d'un pis per entrar-hi a viure. Donem en el clau! Cala Encantada serà el suggerent nom del meu carrer.

Necessitem una tercera persona amb qui completar habitacions. Cap problema, fem ràpid la feina. Comença la convivència. Primeres complicitats, converses que s'allarguen passada la mitjanit, confusions amb una parla que se'm fa un tant estranya, compres setmanals, aprenents de cuiner... El nou projecte de vida pren forma de manera incipient.

Passen els mesos i arriben els primers canvis a Cala Encantada. Noves persones, noves experiències a compartir. La casa té autonomia pròpia i es converteix en un punt de trobada de gent que va deixant la seua marca. Allà sempre es conforma una família que estreta llaços d'amistat.

Mai t'atreveixes a fer el recompte de les persones que han trobat el seu espai, per mesos o anys, en aquelles parets. Fins que un dia fas l'esforç de recitar en veu alta els noms de tots i cadascun dels companys amb qui has compartit casa i vida. Sents que els rets un xicotet homenatge. Penses que sense ells res haguera sigut igual. I te n'adones que Cala Encantda és més que una habitació, una cuina i una terrassa. Durant anys ha estat el centre de mil aventures vitals.

S'acosta el moment de donar-li un adéu tímid. M'imagine com em sentiré quan després d'anys -molts anys- puge aquell carrer sense eixida, que fa pujada, i contemple bocabadat la façana del que va ser ma casa. Viuré una explosió de sentiments similars al dia en què vaig travessar la porta carregat de maletes amb l'objectiu de passar una temporada indeterminada a Cala Encantada. I és que hi ha llocs que marquen per sempre l'existència.

Camí de l'illa gran

En octubre de 2006, l'inici d'un nou curs em demana un canvi de coordenades. M'he posat en contacte amb diversos col·legues de professió perquè m'ajuden a trobar la pista d'un nou treball. Per aquestes dates, toca a la meua comarca Antònia Font, un grup que conec per nom però no encara per la seua música.

Em faig amb un dels seus treballs discogràfics i l'escolte al cotxe de camí al treball. Em sorprén tant la proposta musical que ofereixen, com el parlar illenc amb què canten. Me n'adone que, malgrat compartir llengua, fins ara no havia escoltat detingudament la fonètica -per a mi, peculiar- amb que s'expressen els nostres veïns mediterranis.

Tan prop i tan lluny, pense. Viatge mentalment a unes illes per ara desconegudes, les quals identifique com a part del territori que estime i defense. Amb la música d'Antònia Font m'aprope a aquests trossos de terra envoltats de mar, al temps que comprove com d'oblidades he tingut les Illes. Sent que ens banya la mateixa mar, tinc una curiositat irrefrenable per descobrir-les.

Dies més tard d'aquest viatge en cotxe físic i mental, rep la telefonada d'un antic company de treball, qui curiosament fa uns mesos s'ha instal·lat a Mallorca. Em diu que envie el currículum a una adreça de correu electrònic. Ho faig sense donar-li més importància, com qui tira a la mar una botella buida amb un manuscrit.

La mateixa vesprada de divendres em telefonen per oferir-me un treball a l'illa dels Antònia Font. Volen que dilluns comence nova feina. S'ha precipitat tot. Només tinc un cap de setmana per fer les maletes i acomiadar-me d'amics i família. Embarque el cotxe i em llance a la mar que uneix els dos territoris. Em sent un emigrant de principi de segle passat que fa les Amèriques, és clar, salvant distàncies de tot tipus. No sé quant de temps durarà l'aventura, només sé que acaba de començar!

Al Port des Canonge

Repose sobre un matalàs de posidònia

que ha dut la mar.

Camine sobre les pedres rodades

que han modelat les ones.

M'endinse en una aigua transparent

que és refugi de vida.

M'abracen les muntanyes

que s'agermanen amb la mar.

Flote en el pensament de saber-me únic

en la immensitat del paisatge.

Torne a casa amb el secret d'entendre

que no es necessita més que a un mateix.

Esse eme esses

Estic tan desficiós mentre espere que arribe el meu tren que no se m’acut una altra cosa que trastejar el mòbil. No tinc ni llibre ni revista ni diari ni paper i boli per matar l’estona, així que agafe l’únic objecte que crec que pot entretindre’m. Uf, el meu mòbil és tan bàsic que no té ni el joc de la serpeta!

Em pot el desfici, no puc estar sense fer res, amb la ment en blanc. Em ve al cap una idea: revisitar els missatges que m’han arribat en els últims mesos. Sempre contenen anècdotes que em fan pensar. I els repasse, un per un.

Tinc uns quants que em desconvoquen a última hora. Canvi de plans amb més o menys justificació. Un missatge és una bona forma de donar la cara sense exposar-se a una rèplica... A la safata d’entrada, conserve frases per al record. Com aquell viatge que s’acaba i vol perdurar, encara que siga, a la memòria del mòbil. Els dies tan especials que hem compartit es reforcen de manera senzilla.

M’ha sorprès la invitació a una cervesa d’un vell excompany de treball. Moment que encara no ha arribat, ni sé si ho farà mai. També m’han vingut pensaments de l’amiga que fa anys que no veig però que s’interessa per seguir-me les passes.

No falten les felicitacions d’aniversari que, malgrat el facebook, es resisteixen al canvi. Ni les confirmacions que tot va d’acord amb allò previst. M’emociona, ara que ho veig, recordar com solucionàrem un malentès amb només quatre paraules.

M’he fixat també que darrere d’alguns missatges a vegades s’amaguen un cúmul d’intencions. N'hi ha un que em fa deduir que s'ha escrit detingudament. Es llig, es rellig, es debat interiorment, es rectifica i finalment quan hi ha certesa d’allò que es vol dir, s’envia. D’immediat passa a la posteritat.

Sense adonar-nos-en, anem omplint pàgines d’un diari personal que explica detalls de la vida recent. Això sí, amb abreviatures i paraules críptiques. Quan un bon dia repasses per ordre cronològic els missatges que has rebut i has enviat, pots atrevir-te a enumerar els moments i les persones que t’han deixat empremta.

Coses de l'estiu

Estiu és el desig que sempre arriba.

Estiu és acomiadar-se del treball. Estiu és un cap de setmana permanent. Estiu és una rutina agradable. Estiu és no saber a quina hora et gitaràs. Estiu és no posar-se el despertador. Estiu és improvisar-se una migdiada. Estiu és preguntar-se què faràs el nou curs.

Estiu és arena i pedres i roques. Estiu és posar-se roig i moreno. Estiu és quedar-se a remulla. Estiu és tindre la pell impregnada de sal. Estiu és anar descalç i descamisat. Estiu és dur ulleres de sol.

Estiu és tovalla, banyador i xancles. Estiu és jugar a les pales. Estiu és arena al llit. Estiu és veure peixos. Estiu és agafar petxines. Estiu és una picada de medusa.

Estiu és un gelat. Estiu és una illa. Estiu és un bot a l'aigua. Estiu és una bassa de reg. Estiu és una piscina clandestina. Estiu és una dutxa a l'aire lliure.

Estiu és una posta de sol. Estiu és dormir en tenda de campanya. Estiu és un bany nocturn perquè sí. Estiu és veure estrelles fugaces i demanar desitjos . Estiu és anar de verbena en verbena. Estiu és apuntar-se a un macrofestival. Estiu és una llarga nit de xiringuitos.

Estiu és retrobar-se amb els amics de sempre, i fer-ne de nous. Estiu és que ta mare et pare un plat d'arròs a taula. Estiu és una paella en una caseta de camp. Estiu és un còctel. Estiu és una terrassa de la ciutat.

Estiu és lectura. Estiu és suar al llit. Estiu és buscar l'ombra. Estiu és marcar-se el viatge de l'any. Estiu és un àlbum de fotos. Estiu és anar en bici sense rumb. Estiu és un bes. Estiu és una polsera. Estiu és riure's de la pluja.

Estiu és un record.

T'he olorat

No m’ho explique però ara, així, de sobte, se m’ha despertat el record d’una xica –sempre elles- amb qui vaig compartir hores de diversió i atreviment. M’ha paregut com si haguera sigut ahir. Estic revisquent els moments amb tanta intensitat que no em puc estar de dir-li res a la persona que m’ha provocat el record.

Estic colpit per una estranya sensació de regressió en el temps. Se’m descobreix una seqüència d’imatges muntada a un ritme vertiginós. Voldria exterioritzar-ho en veu alta, però em continc d’explicar res a la persona que seu impassiblement al meu costat.

No té sentit, és una estupidesa que costaria d’entendre. Més encara quan hi ha una absència absoluta de confiança. Què es pensarà de mi? Què es pensarà que pretenc? Millor deixem córrer l’impuls i em concentre, ara que puc, en fer viu un passat suficientment llunyà com per rescatar-lo de la línia del temps.

Definitivament deixe enrere l’impacte inicial i ensume amb serenitat el flaire d’un perfum que pensava desconegut i que, no obstant això, tenia imprès en la memòria. Em trasllade amb la ment a una època pretèrita, a un espai tan distant com irrepetible. I busque i trobe una persona que va ser pròxima, però amb qui he perdut tot contacte. I ara, a través d’una misteriosa connexió neuronal amb el sentit de l’olfacte, m’he adonat que, en algun racó inhòspit del cervell, he mantingut intacta una olor.

No sé on vius, no sé què fas, però avui puc confessar que t’he olorat.

Els de San Cayetano

Des de fa unes setmanes he decidit anar al treball en bici. Travesse la ciutat per dirigir-me al polígon industrial, allà on la classe treballadora es dóna la mà. El nou itinerari m’obliga a passar per un col·legi de dubtós nom, que s’encomana a un tal San Cayetano. Cada matí assistisc a una involuntària desfilada de pares –i sobretot mares- que acompanyen els seus fills amb luxosos cotxes.

És innombrable la quantitat de tot-terrenys que descendeixen de les urbanitzacions ubicades a les rodalies de la ciutat. Són cotxes de colors obscurs que sempre xafen asfalt, malgrat que se’ls pressuposa una condició de muntanya. Aquesta és la moda de l’alta societat i, com tantes altres coses, no es qüestiona.

En una època no tan llunyana, la xica més guapa del poble formava família amb el fill del farmacèutic. Tal vegada, per aquest motiu, i perquè inverteixen part del temps en preocupacions estètiques, les mares adinerades que veig arribar a San Cayetano llueixen uns cossos propis d’edats jovenívoles. De fet, algunes d’elles fan acte d’aparició amb una perfecta indumentària sport, com a mostra del compromís diari que mantenen amb el gimnàs.

Xiquets i xiquetes, de cares angelicals, vesteixen uniforme de blaus cels i marins. Sent parlar la llengua imperant de l’elit. Tots fan olor a colònia, estan perfectament pentinats, responen als discrets encants de la burgesia. No saben ni sabran de crisi. Creixeran envoltats dels seus –només els seus-, recoberts d’una pàtina impermeable als dolors materials. Determinisme social.

Aturats

El treball, com altres coses, va i ve. Per això, periòdicament em veig obligat a fer una visita a les oficines d’ocupació. És, com qui no vol, una manera de passar el matí, ara que el temps lliure comença a sobrar per dalt i per baix. Són hores d’espera en les quals ningú fa res: ens observem els uns als altres.

Clar que aquests llocs són també un punt de trobada. Més d’una vegada m’he trobat un antic company de feina i ens hem llançat a una conversa animada. No hi ha res millor a fer. En aquesta ocasió, però, he viscut l’espera en solitari.

M’ha impactat, mentre esperava al carrer, veure com eixia de l’oficina una dona amb els ulls plorosos. He intentat imaginar-me la seua història personal i només se m’ha acudit pensar que no li pertoca la prestació de l’atur i ara sí que les passarà putes. Se li haurà caigut el món als peus.

Més divertida ha estat la conversa de retrobament de dos vells amics del barri. Feia temps que no coincidien perquè un d’ells no ix gaire. Es queda a casa amb la xicona. Supose que ja li ha passat l’edat, i també imagine que deu haver un component important relacionat amb l’economia familiar.

Els tatuatges al coll i els braços parlen d’una persona que ha xafat molt el carrer. Explica que treballar la pedra li ha provocat un pinsament a la vèrtebra i que li boten les llàgrimes dels ulls quan això li passa. Es donen el mòbil i es proposen fer alguna xapussa junts per traure’s pasta. Al final, com a bons fills de la barriada de Son Gotleu, bromegen amb la idea de passar droga com a forma de subsistència. Per què no?

Se’m perd la mirada en la trentanyera que acaba d’arribar. Està impressionant. Fins i tot els guapos es queden sense treball. I també els rics. De veres, no entenc que fa ací assegut un senyor que passa els cinquanta, amb aspecte de vindre d’un edifici cèntric acristallat. Encara més ho corrobora el fet que no deixa d’escriure en la blackberry.

Si és que tampoc hi ha molt a entendre. Estem representants els diferents segments socials. Jo m’incloc en el de jove format i precari. Cada dia els qui esperem ací el nostre torn estem més de moda, independentment de quina siga la nostra procedència.

Monotonies

Monotonia és alçar-se sempre a la mateixa hora.

Monotonia és agafar el cotxe cada matí.

Monotonia és pillar l’embús d’hora punta.

Monotonia és seure durant hores davant un ordinador.

Monotonia és que les parets siguen blanques.

Monotonia és dinar de tàper o menú.

Monotonia és fer la compra setmanal.

Monotonia és anar directe a casa.

Monotonia és sopar carn i verdures.

Monotonia és mirar la tele fins que arriba la son.

Monotonia és llegir unes pàgines abans de dormir.

Monotonia és dormir sol.

Monotonia és dormir acompanyat.

Monotonia és no somiar cada nit.

Periple

El motor no arranca, falla la bateria del cotxe. Corre amb la maleta a agafar el bus. No ve. Pilla un taxi. Són 15 euros per anar a l’aeroport. Entra tranquil i busca on factures. No pot ser. L’avió va amb retard. T’asseguren que només serà mitja hora. No hi haurà problemes per agafar l’enllaç, dóna temps.

Espera pacientment. Res es mou. Pregunta què passa amb l’avió que no s’enlaira. Ara sí, perdràs l’enllaç. Si puges et quedaràs penjat. T’ofereixen un hotel. Només vols arribar a la teua destinació. Et proposen agafar un vol demà. No t’agrada la idea, vols escapar. Insisteixes en què et recol·loquen en un vol per a avui. No et donen resposta.

Prens la determinació de quedar-te. Recuperes alleugerit la maleta que has facturat. Esperes que troben un passatge, no renuncies. És possible que tingues lloc, però no se sabrà fins l’últim moment. Tornes a esperar. Et tranquil·litzes, tens esperança, veus un final.

S’acosta l’hora. Preguntes i encara no et poden respondre. Et resignes. Per fi et donen llum verda, tens el bitllet que necessitaves. Corres cap al control de seguretat. Està tancat. Has d’anar al de dalt que està ple de gent. Et coles sense contemplacions.

Tornes a córrer fins la porta d’embarcament. Passes i per fi puges victoriós les escales de l’avió. Et sents feliç, ho has aconseguit. S’ha acabat l’angoixa, estàs esgotat. Busques seient, et relaxes i gaudeixes del vol a casa. Res importa ja, voles per damunt dels núvols.

Retrobades (i II)

Aquest passat cap de setmana he quedat amb Miquel. I no ha sigut en l’ambient nocturn en què solem trobar-nos. Ha sigut un dissabte a migdia, a plena llum del dia, quan el sol cau més fort. Hem fet un aperitiu a una terrassa del mercat.

He suposat que volia revelar-me alguna cosa important. No s’ha fet esperar. M’ha dit que, amb el que ha estat ell, que li agradava la nit més que l’arròs caldós, ha decidit emprendre un nou camí ara que està a punt de complir els 31. Nega taxativament que és conseqüència del fantasma de la trentena que ronda el nostre voltant.

Ha pres la determinació i la vol complir. S’ha apuntat a un curs de vela al qual ha d’assistir cada cap de setmana. Vol que el seu món siga la mar, el vent i la llum del dia. S’ha cansat de castigar la butxaca i el fetge. Qui ho diria de Miquel. Ell, que no se’n perdia cap i que tampoc deixava que se li n’escapara cap, de dona.

Hem xerrat tant que al final hem repassat obra i miracles d’amics i coneguts. He botat de la cadira quan m’ha dit que Manel estava irreconeixible. Havia portat una vida tan recta que poques voltes se’l veia fora de casa. I menys encara quan queia el sol.

Ara, per contra, està tan desinhibit que fins i tot ha canviat la manera de vestir. I és que, pel que sembla, fa prop d’un any es va separar de la xica que havia estat parella des de la primera adolescència. El matrimoni els va descompondre, conten.

La setmana de retrobades l’ha rematat Àxel. Sí, l’amic d’institut de qui ningú recorda el seu vertader nom des que es va posar de músic en els anys en què els Guns N’ Roses pegaven. No podíem negar-nos la cervesa pausada que tants anys s’havia fet esperar.

M’ha contat que ha deixat la guitarra, com a forma de guanyar-se la vida, per muntar-se un xicotet estudi de gravació. Estava fart d’anar de bolo en bolo per al final acabar pidolant almoina als malpagadors que el contractaven. Ara produeix discos de bandes que fan les primeres passes. No guanya molt, però sí suficient com per sobreviure. Ja no se’l veu tan castigat per la nocturnitat, està reviscolat.

Ha esperat a la tercera ronda per anunciar-me el que segur és la notícia de la seua vida: serà pare! Increïble, segurament és l’amic de la joventut més jove de qui menys ho haguérem esperat. Quasi res, en tres mesos trobem Àxel passejant el carret amb una criatura. Això s’ha de celebrar: una altra ronda per qui està per arribar!

En una vesprada de diumenge en què un està pensatiu i desficiós -per què no dir-ho-, he vingut amb el bloc de notes a relatar les retrobades que s’han succeït les darreres setmanes. Sospite de si tot ha estat perfectament planificat per una força divina...

Amb el temps i la distància, no puc evitar mirar-me els amics amb certa complaença. Faig veure que al capdavall res va amb mi. Quan en el fons sé que cada canvi que experimentem ens fa més grans. No són els temps dels nostres pares quan construir-se un futur amb fonaments pareixia difícil però possible. Ara i ací, fem i desfem com el matalasser.

Retrobades (I)

M’he topat amb Biel mentre passejava els carrers estrets de la ciutat. Feia mesos que, per alguna estranya raó, havíem perdut el contacte. Així que no hem deixat passar l’ocasió d’actualitzar-nos les vides amb una cervesa fresca a la mà.

Quina sorpresa quan m’ha contat que feia només un parell de setmanes ho havia deixat amb Bel. Em confessava que la convivència a casa amb ella era més que bona, però que no entenia per què s’havien esgotat un de l’altre. Igual que es descarreguen unes piles pel seu ús, m’exemplificava.

Em feia la impressió que ja s’havia fet a la idea i que ara esperava, amb tanta expectativa com temor, una nova etapa de la vida. La veritat és que li intuïa un punt amarg d’impostura. Encara que ho tractava d’ocultar a través d’un parlar aparentment seré.

Quadratures del cercle, dies més tard, he coincidit amb Bel al bar del barri. Les seves primeres paraules han servit per anunciar una notícia que ja sabia. Amb tot, no he volgut dir-li que n’estava assabentat del fet. He deixat que s’esplaiara amb el tema.

M’ha explicat atropelladament que la situació els havia superat, que s’havien tancat massa en ells mateixa, en la casa que compartien, en el projecte de vida que començaven a relatar. Per això havien desaparegut del mapa durant un temps. Ara tornaven a aparèixer a escena.

Bel no era capaç d’entendre res del que succeïa. Es deixava portar per la corrent d’un riu d’aigües braves i tèrboles. Ho trobava tot tan confús com quan pronunciava els noms de l’extinta parella, Bel i Biel, de forma repetida.

+ Retrobades (i II)

Des de dins

Pareix l’escenari d’una pel•lícula. Però no, és real, i ho saps. T’identifiques a l’entrada amb el dni. Et donen una targeta que posa “visitant” i que t’has de col•locar a un lloc visible. T’assignen un funcionari que t’acompanya a l’interior del recinte. Les portes s’obrin al nostre pas. Les travesses i es tanquen a l’esquena. Sortegem sense dificultats els obstacles que impedeixen l’eixida. Fins que, desorientats en el laberint, arribem on ens esperen José, Pedro, Antonio i Gonzalo. Tenen entre 20-i-tants i 40-i-tants anys i desprenen jovialitat.

Ens donem la mà amb efusió. Estic intrigat per conèixer-los, per parlar amb ells i obrir-me al món que els envolta. Ni que siga per dues hores. Sé que no són objectes d’estudi, però vull copsar amb el temps que dispose la bondat i l’honradesa d’unes persones a qui ha reclòs la societat. M’ho posen fàcil, és gent de carrer acostumada a entaular conversa amb qualsevol. Tenen ganes de xerrar i passar-ho bé. Establim una ràpida confiança que permet acostar-me tímidament a les seves vides.

Mire com es relacionen entre ells. La conya és el seu codi. Per moments em fa la impressió que estic en el pati d’un institut i m’he ajuntat amb els més vacil•lons de cada classe. Però no, veig el mur de ciment que s’alça més amunt de la mirada, i els filferros, i retrobe l’escenari gris en el qual conviuen cada dia, de dilluns a diumenge.

El més xerrador –de fet, no para de xerrar- em conta vanitós que està al mòdul on dorm amb la flor i nata de la classe política corrupta local, mentre aprofita per carregar contra la justícia. Diu que a ell li han caigut molts més anys de condemna que als grans estafadors de la cosa pública. Tot un clàssic. I es reafirma en la idea de tornar a estafar una, dues i tres vegades més. No hi ha penediment en les seues paraules, només resignació. O això pareix.

El més jove del grup se sent frustrat perquè, avui que hem vingut a mostrar el seu treball, no li estan eixint les coses com deurien. Es pressiona a ell mateix. No vol deixar despagada sa mare després de tot el que li ha contat en el vis a vis. La tensió li ha tret a relluir un bri de mala hòstia. Té cara de bon tio, però també un cos treballat que intimida.

Li he demanat quant de temps li queda per eixir. M’ha dit que duia dos anys i que encara li’n queden dos més. Hores més tard he sabut el motiu pel qual es troba allà dins: homicidi involuntari. Va patir la desgràcia de carregar-se un paio en una baralla de carrer per culpa de l’alcohol. Va ser un accident que arrossegarà com una cadena perpètua. Sabrà eixir del sotrac, em console.

Faig el camí de tornada a l’exterior. Durant el trajecte m’ha caigut al terra un parell de vegades la targeta que indica la meua condició de visitant. El funcionari bromeja fent-me creure que, sense la pertinent identificació, córrec el perill de quedar-me allà dins. Somric nerviós la gràcia.

M’allunye de la monotonia del dia previsible, de penes que inunden els murs, d’esperances que encara no s’endevinen. Quan a la fi estic fora de tot control, em pregunte si tot aquell xiringuito de dimensions faraòniques serveix per alguna cosa. Si, els qui estem fora, vivim més segurs.

Corre, a treballar

Vuit i deu del matí, sona el despertador. L’apague. Vuit i quart, torna a sonar, i el torne a apagar. Cinc minuts després l’alarma s’activa una vegada més. Definitivament he de renunciar al son. Es fa tard. Corre, a treballar.

Passen uns minuts de les nou quan entre a l’oficina. El telèfon i l’ordinador m’esperen desitjosos. Jo no tinc tantes ganes, però em pose. Avui no tinc cap eixida al món exterior. Em reclouré a l’oficina tota la jornada. Se’m farà llarg el dia, segur.

Arriba l’hora de dinar. M’escape a casa d’uns amics que viuen prop d’on treballe. Gràcies pel dinar, gràcies per l’hospitalitat. Me n’he d’anar, encara em queden unes hores de curro.

Per fi s’acosten perillosament les set de la vesprada. Ja no sé ni com seure. Estic fins els collons d’estar ací. Fa més de deu hores que estic fora de casa. L’oficina se’m cau damunt, la suporte als muscles com una llosa.

Me’n vaig. No, espera, tenim reunió d’última hora, mai més ben dit. Ens volen comentar alguna cosa. Me la sua prou, faré com que escolte. Això és tot? Molt bé, fins demà.

En eixir de l’oficina, els companys comentem que som uns apassionats del treball, que estem ací per vocació, que ens entusiasma allò que fem, que hem nascut per treballar d’açò i de cap altra casa, que cada dia ens sentim més realitzats.

Merda, són quasi les nou de la nit, i ara entre a casa. Què puc fer del que em queda de dia? El sopar. Doncs això faré. Em cuidaré, vaig a menjar com un senyor. Hòstia, no tinc gaire cosa per escollir a l’estand de la nevera. Fa un parell de dies que deuria haver-me acostat al Mercadona. Improvisaré amb el que tinc.

Au, sopat. I ara què, a dormir? No pot ser, ja s’ha acabat el dia. No he tingut temps per a les meues inquietuds. Ja arribarà el cap de setmana, em console. De sobte, se’m gira tot i canvie de pensament.

Açò és una merda, em sent un esclau de l’empresa. Sort que se’ns acaba el contracte d’ací dos mesos. Anhele el dia. Em quedaré sense treball, sense sou, sense ocupació concreta. Sí, però seré lliure.

Cintes de casset

He regirat els calaixos de l’oblidada habitació del poble. He trobat objectes inservibles que no m’he atrevit a llençar, papers amb lletra i idees adolescents i un grapat de cintes de casset que han composat la banda sonora d’un temps.

M’he detingut a recordar els grups i les cançons que he cantat i ballat amb sentiment. He vist entrades dels primers concerts als quals vaig assistir quan encara arrancava l’edat amb un 1.

He pensat com la primera música que vaig escoltar em va marcar a l’hora de conformar estil i actitud. He comprovat com les conviccions també m’arribaven acompanyades de notes musicals.

He sentit l’orgull de créixer musicalment en un idioma bandejat. He observat que en la selecció de cintes hi havia compromís.

He tingut la necessitat de buscar el vell ràdio-casset guardat a l’armari. He introduït una cinta a l’atzar i m’he retrobat. He entès que sense aquesta música no seria qui sóc.

Sou col·legues

Sou col•legues.
Em doneu consells que no sempre escolte.

Sou col•legues.
M’acosteu a casa amb el vostre cotxe.

Sou col•legues.
Em seguiu els plans encara que m’equivoque.

Sou col•legues.
Em convideu a menjar que jo no compre.

Sou col•legues.
Escolteu monòlegs per més que xoque.

Sou col•legues.
Em poseu llençols nets abans d’anar al sobre.

Sou col•legues.
Diguem parides i ens les riguem totes.

Sou col•legues.
En sume un, dos i cent i no em descompte.

De festa

I per fi és divendres. Quin tòpic més confortant. La veritat és que estic cansat de la setmana, deuria acostumar-me a gitar-me prompte i dormir més hores. Però bé, no m'importa. Tinc un impuls que no permetrà que avui em quede a casa, me'l conec de fa anys. He quedat amb els amics de sempre, cap novetat. Sopem a casa d'un d'ells, algú s'encarrega del sopar i la resta posem la beguda. Res concret.

Costa decidir-se a eixir de casa entre tant de cubata. Sempre. Però ho fem. Anem al bar del costat perquè el motor no s'ature. La nit va passant més ràpidament del que voldríem. Hora de buscar un local que aguante fins tard. Anirem al que acostumem anar, ens dóna garantia. I allà estem, de festa. Uns va més intoxicats que altres. La música incrementa les percepcions. I comencen els moviments.

El grup s'esvaeix en el tot. Els més atrevits no es conformen amb el creuament de mirades. El ritual permet l'acostament, ni que siga per segons. I això fan. Jo em centre en moure el cos -ballar?-, passe de jocs. A mesura que avança la nit, la conversa es fa més difícil. En el fons, estic cansat, molt cansat. I què? Estic de festa. No ens anirem a casa fins que no apaguen la música i el personal insistisca en què hem de marxar. Hem firmat tantes vegades aquest final, que no sabem fer-ho d'una altra manera.

Fins que ocorre. De sobte s'intensifica la il·luminació de la sala. Llums blancs que dibuixen cares. No hi ha res a discutir, tot té un final. Em retrobe amb amics que havia vist desaparèixer només entrar al local. Ja fora, comentem els moviments nocturns mentre el matí s'obri pas. Va aclarint a un ritme vertiginós. Anem eixint de la bombolla que ens recobreix i que es diu festa.

M'explica Miquel que cada dia està més cansat de tirar fitxes i aconseguir poc o res. M'ho diu amb un fil, fàcil de percebre, que entremescla resignació i frustració. M'aboque als meus pensaments. Comencen a tancar-se'm els ulls. Ara sí, ja està bé, me'n vaig a casa. Taxi!

De camí pense en si ho hem passat bé, superbé o normal. Siga com siga, hem complit amb la litúrgia de rebentar la nit ara que és cap de setmana. No em qüestione més. Quines ganes tinc d'agafar el llit! Demà, o siga avui, d'ací unes hores, hem quedat al bar de sempre. Uf, ara mateix eixir de festa em pareix una obligació quasi comparable a treballar.

El miracle de la vida

I un dia vas de visita a casa -ell fa anys que té residència fixa- d'un dels amics d'aventures de postadolescència i et trobes en un ambient agradablement enrarit en el qual ni tu ni ell teniu protagonisme i només importa la persona que acaba d'arribar i té un món per descobrir tan gran que haurà d'invertir tota una vida.

I l'amic i la parella s'atreveixen a oferir-te que prengues en braços la vida que han concebut i l'agafes amb delicadesa i impressió i tacte i experimentes una sensació que pensaves impossible, tu que sempre t'havies mogut entre la indiferència i la deixadesa.

I et corprens per un ésser a qui li conten les hores, els dies i els mesos i no entens per què ara sí i abans no. I penses que potser són els anys o la proximitat o la perspectiva de saber que aquestes coses passen i van passant en un entorn que madura i que rep la missió de perpetuar i viure experiències.

I et conten que hi ha més vides en camí i t'esforces en imaginar-te quan anaves en bolquers i depenies tant de la mare i el pare que et seria impossible sobreviure sense atencions. I vas sabent que arribarà el teu dia o no i hauràs de ser valent i pensar que en el teu microcosmos no només estàs tu.

I et vénen tantes preguntes al cap que no pots ni vols respondre i et comences a marejar i escoltes una veu que martelleja i demana quan, on, qui, per què.

Quan em reflexe

Em rente les dents com un autòmata nocturn que mai serà capaç de recordar el dia que va adquirir l'hàbit. Deixe la ment en blanc i em concentre en l'acció. Percep com el raspall recorre dents i genives. M'atanse a l'espill que saluda discretament les carasses que faig. Me n'adone del fet i busque els ulls de la persona que tinc davant meu, que sóc jo mateix.

Per un moment pense en la meua presència, que no veig però que sé que no deixa d'estar. A penes reconec la meua gestualitat de quan parle, el perfil de la cara que evite a veure en fotos i la veu que mai diria que és meua. L'espill em deixa endevinar que, vist en primera persona, sóc un tant desconegut per a mi mateix. No aconseguisc entendre com em veuen els qui m'envolten, però sóc capaç d'esforçar-me per reconèixer-me ara que em rente les dents.

Al matí següent em donaré el bon dia de cara l'espill, tot just després de traure'm les lleganyes. No tindré ni temps ni ganes per a introspeccions matineres, només pressa per començar el dia. El principi i el final de la jornada seran pràcticament els únics moments de trobada amb el meu reflex. Aquesta rutina permetrà no oblidar-me quin aspecte tinc. Pareix una cita amb la meua persona. Així: en silenci, en soledat, en contemplació.

He recordat, mentre m'humitejava el cabell, el viatge de l'estiu. Un d'aquells dies d'acampada em va vindre la necessitat de mirar-me a l'espill, encara que només fóra per uns instants. Res d'ego. Feia temps que no li prestava atenció a aquest element de la quotidianitat. I la veritat és que el trobava a faltar. Així que vaig buscar-me al retrovisor del cotxe i em vaig adonar que en els darrers dies a penes havia canviat. Això sí, m'havia crescut la barba.