divendres, 25 de març del 2011

Sou col·legues


Sou col•legues.
Em doneu consells que no sempre escolte.

Sou col•legues.
M’acosteu a casa amb el vostre cotxe.

Sou col•legues.
Em seguiu els plans encara que m’equivoque.

Sou col•legues.
Em convideu a menjar que jo no compre.

Sou col•legues.
Escolteu monòlegs per més que xoque.

Sou col•legues.
Em poseu llençols nets abans d’anar al sobre.

Sou col•legues.
Diguem parides i ens les riguem totes.

Sou col•legues.
En sume un, dos i cent i no em descompte
.

dilluns, 7 de març del 2011

De festa


I per fi és divendres. Quin tòpic més confortant. La veritat és que estic cansat de la setmana, deuria acostumar-me a gitar-me prompte i dormir més hores. Però bé, no m'importa. Tinc un impuls que no permetrà que avui em quede a casa, me'l conec de fa anys. He quedat amb els amics de sempre, cap novetat. Sopem a casa d'un d'ells, algú s'encarrega del sopar i la resta posem la beguda. Res concret.

Costa decidir-se a eixir de casa entre tant de cubata. Sempre. Però ho fem. Anem al bar del costat perquè el motor no s'ature. La nit va passant més ràpidament del que voldríem. Hora de buscar un local que aguante fins tard. Anirem al que acostumem anar, ens dóna garantia. I allà estem, de festa. Uns va més intoxicats que altres. La música incrementa les percepcions. I comencen els moviments.

El grup s'esvaeix en el tot. Els més atrevits no es conformen amb el creuament de mirades. El ritual permet l'acostament, ni que siga per segons. I això fan. Jo em centre en moure el cos -ballar?-, passe de jocs. A mesura que avança la nit, la conversa es fa més difícil. En el fons, estic cansat, molt cansat. I què? Estic de festa. No ens anirem a casa fins que no apaguen la música i el personal insistisca en què hem de marxar. Hem firmat tantes vegades aquest final, que no sabem fer-ho d'una altra manera.

Fins que ocorre. De sobte s'intensifica la il·luminació de la sala. Llums blancs que dibuixen cares. No hi ha res a discutir, tot té un final. Em retrobe amb amics que havia vist desaparèixer només entrar al local. Ja fora, comentem els moviments nocturns mentre el matí s'obri pas. Va aclarint a un ritme vertiginós. Anem eixint de la bombolla que ens recobreix i que es diu festa.

M'explica Miquel que cada dia està més cansat de tirar fitxes i aconseguir poc o res. M'ho diu amb un fil, fàcil de percebre, que entremescla resignació i frustració. M'aboque als meus pensaments. Comencen a tancar-se'm els ulls. Ara sí, ja està bé, me'n vaig a casa. Taxi!

De camí pense en si ho hem passat bé, superbé o normal. Siga com siga, hem complit amb la litúrgia de rebentar la nit ara que és cap de setmana. No em qüestione més. Quines ganes tinc d'agafar el llit! Demà, o siga avui, d'ací unes hores, hem quedat al bar de sempre. Uf, ara mateix eixir de festa em pareix una obligació quasi comparable a treballar.