dimarts, 29 de juny del 2010

El carrer és nostre


Quan torne al meu lloc d'origen, qualsevol imatge o situació pot traslladar-me repentinament al passat. Aleshores puc retrobar-me de l'alienació que significa el fet de viure de manera itinerant, quasi nòmada. Aquesta vegada l'impacte m'ha arribat després de veure el ziga-zaga que dibuixa la regadora sobre el carrer quan les veïnes el netegen ufanoses, com si fóra una extensió de la seua pròpia casa. Primer l'agranen i després li peguen un arruixó perquè no s'alce la pols. I és que el carrer Sant Pere té solera. No és un d'aquells carrers de recent obertura que manca de personalitat. Les seues cases han estat habitades generacions rere generacions. I això mereix un respecte.

Són aquestes mateixes veïnes -que ja són part de la família- qui recorden millor que tu els teus avantpassats i que també recorden millor que tu com t'han canviat els anys. T'han vist créixer i madurar, i sempre han tingut paraules delicades per dir-te com de gran i templat t'has fet amb el temps. Aquestes situacions són les que et fan veure que la teua identitat comença precisament a aquell carrer que funciona com una col·lectivitat. Cada 29 de juny celebra un sopar en honor al sant que li dóna nom. També, quan arriba la calor, els veïns ixen cada nit al carrer a prendre la fresca i xarrar distesament, mentre uns trauen un dolç i els altres un gelat amb què acompanyar-lo.

Ser de poble ja és un orgull per si mateix, però omplir-se la boca dient que hom és d'un carrer que els veïns netegen i comparteixen, sense fer distincions de propietats públiques i privades, et crea un sentiment de pertinença inigualable. En qüestió d'identitats, no vull anar-me'n lluny de casa, em sent còmode quan més a prop hi estic. Què voleu que vos diga? Ni europeu ni espanyol: sóc del carrer Sant Pere.