Consens de classe

Pocs temes troben tant de consens com la pràctica de tir a l’exclòs social. Fes l’experiment: planteja un tema de discussió, reuneix un grup de progres i fatxes –o no tant-, i tots coincidiran perillosament a l’hora de descarregar artilleria pesada contra la gent que viu al barri més marginal de la ciutat.

Se sentiran insultats per les condicions -lamentables alhora que farcides de luxe- en què conten que viuen. Se sentiran agredits perquè ells són els únics capaços d’arriscar en el perniciós negoci de la droga. Se sentiran prepotents en afirmar que l’autoexclusió és l’única opció de futur que tenen. Enfrontaran dos móns, sense cap equidistància, que no s’assemblen ni amb l’edulcorant més potent. Fugiran de buscar solucions que ens aproximen perquè –diuen- no hi ha res a fer. Ni ganes.

I mentre comenten que el rival a abatre és el més miserable de l’escala social -a qui, per cert, tenen localitzat en un decadent barri o poblat-, s’oblidaran que l’enemic no viu gaire lluny de les seues acomodades cases. S’encendran tant en la conversa que passaran per alt que, qui els puteja cada dia, està on sempre ha estat: en el barri alt o cèntric de la ciutat. Des d’on ens observen i es complauen de no ser ells els qui, en aquestes converses acalorades, estan en el punt de mira.

Abraçades debades

He quedat amb un grup heterogeni d’amics. Sí, un grup d’allò més divers que arreplega gent d’ací i d’allà. Hem quedat per a dinar, ara que no freqüentem tant la nit i, amb l’edat, hem descobert les múltiples possibilitats que aporta el dia. I sí, és un d’aquells dinars en què no falta el bon vi i hi ha menjar per a donar i vendre.

Ens pegarem una fartada antològica i, per descomptat, no descuidarem els licors espirituoses per fer la digestió com Déu mana. Que agafar mig pet a plena llum del dia també té el seu atractiu. Després jugarem a cartes per passar la vesprada fins que entre la nit. I l’esgotament de la jornada ens portarà al llit a bona hora sense pensar en sopar. I és que haurem dinat com uns marquesos.

En aquest grup divers, trobarem gent nova, coneguts de vista i amics en major o menor grau. Per a la bona cohesió social des d’un primer moment, ja que hi ha moltes hores a compartir en un espai un tant limitat, és necessària una salutació –o presentació, si som nouvinguts- personalitzada i atenta. Les xiques ja saben com ho han de fer: una besada a cada galta, independentment del sexe del saludat. Serà d’agrair si les besades s’acompanyen amb un gest que crea proximitat, com és allargar el braç i acaronar lleugerament el muscle.

En el cas dels homes, el procediment té variables. Xic saluda xica amb dues besades, com sempre s’ha fet. Si són acabats de conèixer, es pronuncia el nom propi abans de la salutació. Fins ací, res d’estrany ni de nou. La complexitat augmenta quan es tracta de saluts entre iguals. M’hi he fixat.

Per als coneguts, basta amb donar-se la mà i fer un comentari ràpid, d’aquells que uneixen sens complicacions. El joc comença en saludar els amics, en el sentit més ample de la paraula. Amb qui tenim certa confiança, l’aferrada de mans és potent. Pot ser més calorosa si un braç amic envolta, amb un moviment ràpid, la cintura. La germanor s’eleva amb un simple gest.

I ara sí, l’explosió d’entusiasme esclata quan et retrobes amb un amic que fa temps que no veus. Ací desapareixen els espais vitals que tan gelosament recelem al llarg de la setmana. L’espontaneïtat pot amb la correcció. Ja no existeixen els saluts freds que imperaven fa només uns anys. Els amics d’avui dia ens fem abraçades efusives.

Ens hem posat d’acord, sense saber-ho, per acabar amb les distàncies. Diuen que les abraçades són terapèutiques i la gent moderna de ciutat les regala al carrer. Nosaltres simplement som col·legues i celebrem l’amistat amb una abraçada.

...26, 27, 28, 29... i trenta!

La carrera als 30 comença una vegada sobrepasses l’equador de la vintena. Això és, just en el moment en què bufes els ciris per donar la benvinguda als 26. Travesses aquesta fina i imperceptible línia i els comentaris sobre el fet existencial de complir els 30 t’atabalen sense dret a rèplica. Tothom té una teoria al respecte. Ningú escapa del pas dels anys. Així, tot el món pot donar la seua opinió. La conversa està servida.

Estrenes dècada i tot canviarà perquè res canvie. Saps que t’esperen uns anys d’assentar allò que no has tingut ni temps ni ganes de fer fins ara. Imagines que als 30-i-tants tindràs fills, casa, família, residència i treball fix, i un llarg etcètera aparentment inamovible. Però, mentre això arriba, l’ordre de les coses es manté inalterable: continues amb una vida sentimental i laboral que fa tombs, no contemples la possibilitat de caure en l’abisme de la hipoteca, i menys encara et veus com un sacrificat pare de família.

Acabe com acabe la història, el número redó, que tant has temut, et diu un bon dia –el de cada any, el del natalici- que ja està ací, i que aquesta vegada ha vingut per a quedar-se. Els amics t’animen, mentre et peguen una palmadeta a l’esquena, i et recorden que allò important és sumar i seguir. A mi, més bé, em sona a la famosa dita que destaca que allò que importa és participar. En el joc de la vida, afegiria jo. I bufes les espelmes, el 3 i el 0, i sents que, tot i que conserves intacte –a vegades, amb escreixos- l’esperit dels vint, t’allunyes d’una època, d’un estil de vida immadur?

Ningú nega el simbolisme dels números. Estic convençut que el trenta marca un impàs vital. Recorde quan d’adolescent em plantejava on estaria l’any 2000 amb els 20 anys per complir. Aleshores em veia tan major que m’imaginava amb una vida feta. Ara, en canvi, em plantege si sóc capaç d’endevinar què serà de mi amb 40, 50, 60... Tampoc puc evitar preguntar-me si triplicaré l’edat que tinc i arribaré feliçment als noranta: on s’ha de firmar?

De moment, em quede amb els llampegants trenta, com si foren un joguet nou. Encara que no sé si m’he d’alegrar o d’acollonar. En qualsevol cas, no provaré de canviar el número perquè, si ho intente, tinc la certesa que no podré. Així que assumiré el pas inexorable del temps com un fet normal. Entendré que, per més que em facen creure que em toca tindre la vida resolta, sóc el mateix -o paregut- amb 29 que amb 31.

Tots Sants disfressats

Ja de xicotet em pareixia una fantasmada això del halloween. Em produïen vergonya aliena els xiquets que, disfressats de bruixa o vampir, anaven tocant de porta en porta i repetien la repel·lent cantarella de ‘truc o tracte’. Uf, quina angúnia de gent. Era la primera referència que m’arribava d’aquesta festa forastera via pel·lícula ianqui.

Mentre a l’altra part de l’oceà tot és un comboi, jo he vist com al meu poble, per uns dies, el cementeri s’ompli de vida, flors i intimitat. I és que ací, en la festa de tots sants, no hi ha espectacle possible. Només record als avantpassats i amics difunts.

L’espiritualitat, la presència de la mort o la memòria es donen la mà en una celebració que és un homenatge al passat i al que, indefugiblement, vindrà. Una assumpció del destí, malgrat que a la nostra cultura li coste visualitzar que -en un joc de paraules i conceptes- hi ha mort més enllà de la vida.

En un món exposat al canvi amb qüestió d’anys, els rituals socials perden el sentit a mesura que banalitzem la vida i les seues diverses manifestacions. La irrupció del halloween a l’imaginari és una advertència de com el món terrenal triomfa sobre qualsevol intent d’exploració col·lectiva de la consciència.

Cap establiment comercial o d’oci perd l’oportunitat de promocionar una festa de consum. L’atrezzo de falsa pel·lícula de terror inunda, cada dia més, els espais de trobada. La gent s’apunta a la moda de vestir-se de bruixa o vampir i així se sumen a una festa tan fantàstica com buida de contingut.

I el consum torna a guanyar perquè necessitem decorar la vida amb disfresses, alcohol i divertiment. Perquè poc ens importen els nostres ancestres si ens ho podem muntar de puta mare, ací i ara.

Usar i tirar

Em sorprèn la facilitat amb què som capaços de desfer-nos de tot. Res a veure amb els nostres iaios, que són una salvaguarda a l’hora d’esgotar els mil possibles usos de les coses. Conten que la mentalitat de postguerra, d’haver passat penúries o de subsistir amb allò imprescindible, imprimeix aquest caràcter.

Probablement van encertats els nostres grans quan diuen que no necessitem més del que tenim. Però com de complicat és canviar –i més encara els hàbits de consum- quan som víctimes de l’opulència. No estrenaré roba de nova temporada. No compraré el darrer gàdget tecnològic. No tiraré el menjar que em sobra. Podrien ser alguns dels manaments actualitzats.

Ens hem acostumat al cèlebre usar i tirar, el qual necessita d’una gran compra, genera grans vendes i crea garberades inacabables de residus. M’he posat les mans al cap en veure la quantitat de gots de plàstic que cada dia fan servir els amics italians. No escuren gots de vidre. Beuen un poc d’aigua i es desfan del recipient. Així, sense mala consciència. On queden els elegants mocadors de tela, on estan els tovallons –també de tela- que han llavat les nostres mares diligentment?

Ens quedem amb allò fàcil i ràpid. I no m’estranya que, al capdavall, les persones ens convertim en objectes amb un ús limitat. Requereixen dels nostres serveis professionals durant uns mesos. Després les empreses obliden que existim i que continuem tenint les mateixes necessitats materials, amb o sense treball.

També les relacions sentimentals caduquen com els iogurts. Igual que arriba l’afecte, se’n va. En el millor dels casos. Perquè pots ser víctima despietada d’un sol ús. O a la inversa: ser tu qui el dóna. I així mercantilitzem les persones i juguem a cansar-nos de tot. Que no hi ha res que no puguen comprar els diners.

Tot arriba

Aterre a la ciutat. Entre escapat al metro. Les portes es tanquen a la meua esquena. Busque seient. M’acomode i observe el voltant. Veig en terra una xapa de color negre que ignore, però que al mateix temps em desperta interès. Creue unes paraules ràpides amb els amics que m’acompanyen. Gire la mirada i em fixe de nou en la xapa. No resistisc a la curiositat. Decidit, m’alce i l’agafe. I llig el que anuncia.

Em diu que tot arriba. Em fa gràcia. Busque la complicitat del company que seu davant meu. Li mostre allò que hi ha escrit. Ens sonríem. Adverteix que és una senyal. La interioritze. M’enganxe la xapa a la maleta. Continue el camí tot sol. Pense en els canvis. Medite sobre la justícia poètica. I m’il·lusione en això: tot arriba.

Sóc o no sóc

Deambule lleganyós per l’aeroport de València rumb al control de seguretat, quan, de sobte, m’atura una xicona d’agradable mirada. La situació em descol•loca d’immediat i, de manera forçosa, em bota de la meua realitat somnolenca. “Em deu voler vendre alguna cosa, cal estar a l’aguait”, m’advertisc. I així és.

Primer m’interroga sobre la meua suposada nacionalitat. “Eres español?”, m’etziba. Responc amb un sí tímid, sense cap intenció d’entrar en matisacions que, en moments com el d’ara, no condueixen a cap lloc. Acte seguit, procedeix a l’atac amb una pregunta que no sé on em vol portar: “Cuántas veces al año viaja en avión?”. Mentre m’apure per fer un càlcul mental ràpid, vacil•le estranyat amb la resposta. Ho faig, per què no, amb l’idioma que parle a casa i al carrer.

La interlocutora no espera el resultat aproximat de vols que agafe anualment. Carregada d’intriga, em planteja un interrogant sobre la meua vertadera identitat i pregunta sense maldat: “No me habías dicho que eras español?”. Ara no dubte. Contraataque amb una resposta concisa i directa: “Sóc valencià”. Jo no he captat la confusió, però ella sí.

La jove es justifica ràpidament davant el malentès, que li deu haver causat una absurda sensació de ridícul. M’explica que fa una setmana ha arribat a València i s’afanya a no quedar com una intolerant lingüística. Al•lega que li agrada molt l’idioma aborigen i que està en procés de fer un esforç per entendre’l quan abans. La felicite i l’anime, tranquil de no haver-me topat amb cap integrista a aquelles hores del matí.

Al final, em vol vendre una targeta de crèdit, gràcies a la qual puc obtindre suposats beneficis per viatjar amb assiduïtat amb avió. No m’interessa l’oferta, no m’agraden els bancs. Així que la despatxe sense miraments adduint que tinc pressa, que m’esperen a la porta d’embarcament.

Puge a l’avió i deixe que la son em transporte al món del somnis, mentre em desplace a uns quants quilòmetres d’altura per damunt del Mediterrani. Faig un, dos, tres intents... però no ho aconseguisc. Em ressona una veu femenina que repeteix sempre la mateixa frase: “No eres español, no eres español...” No puc dormir de cap de les maneres. Se’m desperten massa interrogants que no sé resoldre.

M’inquieta la situació que acabe de viure. Em pregunte per què la jove -probablement mesetària- no havia barallat la possibilitat que algú poguera parlar-li en valencià a València. Però sobretot em deixa queferós el fet que presuposara que no compartíem nacionalitat, quan més de mig Estat s’entesta en intentar fer-me creure que ens uneix un mateix projecte. D’un fet quotidià, extrac conclusions que em permeten dilucidar dubtes que, a vegades, em turmenten l’existència. Millor em relaxe, i disfrute del vol.

Bona nit, cocodril

Ara que dorm sol al llit,

tinc un amic

que m’acompanya en la nit.

És un cocodril

que sempre ha estat ahí.

Em dóna la bona nit

perquè dorma tranquil.

Sempre ensenya les dents,

i així jo estic més content.

Sé que em defén,

encara que no estiga atent

al cent per cent.

Té cos de peluix,

però també un cor

que va latent

i que només sent

quan estic dormint.

Cau la nit

i el meu cocodril

es preocupa per mi.

Com puc estar d’agraït

a algú, que sense res per oferir,

ho dóna tot per mi.

I així vos dic

que dormiu tranquils:

algú sempre es desviu

encara que no ho sentiu.

Quinze anys

Va ser un gest adolescent que m'ha acompanyat mitja vida. Ni més ni menys. Era l'estiu de 1995. Tenia 14 anys, prop de complir els 15. Estava de viatge als Pirineus amb pares, germans i amics. Recorde que vàrem entrar a una tenda d'articles de muntanya amb la intenció de llogar crampons per a la neu. Em va sorprendre, tant abans com ara, que, a pesar de la calor de l'estiu, la neu restara perpètua a les ombries de l'alta muntanya.

En fi, m'imagine que, d'alguna manera, jo també vaig voler perpetuar aquell moment en la memòria. Vull pensar que no només m'impulsava una motivació estètica, pròpia de l'edat. El cas és que, quan estava a la tenda, em vaig comprar un tros de corda fina d'escalada que transformaria en una modesta polsera d'estiu. Li vaig fer un nus i el meu germà va segellar la relació de la corda amb el canell amb la simbòlica flama d'una mistera. Així el llaç es feia més consistent.

Passaren els anys, i també altres pulseres d'estiu, i aquell tros de corda es mantenia fidel a mi. Com qui no vol la cosa, vaig començar a donar-li importància a la qüestió. No em podia creure com resistia -24 hores diàries, 365 dies a l'any- les inclemències a les quals era sotmés de forma inconscient. Tot plegat, va prendre força en la meua ment. La polsera, que m'acompanyava en el camí de descobrir el món i qui sóc, adquiria una entitat pròpia que gairebé tocava la figura del talismà.

Em costa de creure els grans esdeveniments de la vida als quals ha assistit aquest tros de corda. M'il·lusiona pensar tots els quilòmetres que ha corregut, les persones que ha conegut, les converses que ha escoltat, les situacions que ha presenciat... Ha sigut còmplice de la intensitat amb què he viscut la meua darrera mitja part de vida.

Ha arribat l'estiu de 2010. Després de 15 anys, la polsera presentava un aspecte envellit. S'entén, són molt anys. Per això ja celebrava, en veu alta, el fet que haguera arribat a tan assenyalada data. Mitja vida amb mi.

Tinc 29 anys, prop de complir l'edat màgica que són els 30. Ho presentia, aquest podia ser l'últim estiu amb la seua companyia. I així ha sigut. Ha ocorregut camí d'un viatge, passades les sis de la matinada, hores abans de desembarcar a una illa inimaginable de la Mediterrània. No sé, tinc el presentiment que em volia advertir que ja havia passat el seu temps. Que m'allunye de l'adolescència i que m'acoste indefugiblement a l'edat adulta. O no... pot ser aquest no ha estat el missatge: m'ha volgut dir que he de conservar, almenys durant mitja vida més, l'esperit engrescador de quan només tenia 15 anys.

El carrer és nostre

Quan torne al meu lloc d'origen, qualsevol imatge o situació pot traslladar-me repentinament al passat. Aleshores puc retrobar-me de l'alienació que significa el fet de viure de manera itinerant, quasi nòmada. Aquesta vegada l'impacte m'ha arribat després de veure el ziga-zaga que dibuixa la regadora sobre el carrer quan les veïnes el netegen ufanoses, com si fóra una extensió de la seua pròpia casa. Primer l'agranen i després li peguen un arruixó perquè no s'alce la pols. I és que el carrer Sant Pere té solera. No és un d'aquells carrers de recent obertura que manca de personalitat. Les seues cases han estat habitades generacions rere generacions. I això mereix un respecte.

Són aquestes mateixes veïnes -que ja són part de la família- qui recorden millor que tu els teus avantpassats i que també recorden millor que tu com t'han canviat els anys. T'han vist créixer i madurar, i sempre han tingut paraules delicades per dir-te com de gran i templat t'has fet amb el temps. Aquestes situacions són les que et fan veure que la teua identitat comença precisament a aquell carrer que funciona com una col·lectivitat. Cada 29 de juny celebra un sopar en honor al sant que li dóna nom. També, quan arriba la calor, els veïns ixen cada nit al carrer a prendre la fresca i xarrar distesament, mentre uns trauen un dolç i els altres un gelat amb què acompanyar-lo.

Ser de poble ja és un orgull per si mateix, però omplir-se la boca dient que hom és d'un carrer que els veïns netegen i comparteixen, sense fer distincions de propietats públiques i privades, et crea un sentiment de pertinença inigualable. En qüestió d'identitats, no vull anar-me'n lluny de casa, em sent còmode quan més a prop hi estic. Què voleu que vos diga? Ni europeu ni espanyol: sóc del carrer Sant Pere.

Dolors

Passen pocs minuts de les cinc de la matinada. Per alguns acaba la nit, per a mi dissortadament comença el dia. També li deu ocórrer el mateix a un grupet de dones que entra al metro i comença a explicar-se, com un vell record del passat, les vacances. Una d’elles, que té accent cubà –o si més no, d’aquelles terres o illes tropicals-, es queixa del dolor de peu que ha hagut de suportar aquests dies de festa. Això sí, asegura que no ha fet res de feina: únicament s’ha dedicat a descansar, que no és poc. L’altra, que té accent andalús o extremeny –per citar dues regions que fa anys patiren el fenomen migratori- se solidaritza amb certa ironia i sentencia: “Nos tendrían que llamar María Dolores”.

La conversa, que ha despertat el meu interès, continua distesa entre aquesta parella de dones d’avançada edat laboral. Fins que escolte una veu metàl·lica que m’avisa del nom de l’estació en què he de baixar i deixe que cadascú se’n vaja amb els seus dolors a la feina. Tanmateix ha de transcórrer el guió que s’escriu de les nostres vides i que ens aboca a les obligacions, així com a l’aparició progresiva de dolències. Com més va, més n’acumulem. M’ho va fent saber la gent del meu entorn que va acusant-se del desgast físic, propi de l’edat i el pas dels anys. Em fa mal l’esquena, tinc desgast en una articulació, m’ha reaparegut una lesió que no acaba de curar-se, cada vegada em fa mal el cap més sovint… Són frases que adverteixen que ens fem grans.

Hi ha també altres dolències que vulneren la part més íntima de la persona i que, com és lògic, no s’expliquen obertament. Aquests mals no coneixen d’edats, però he detectat que afecten sobretot les persones que es troben en època d’inestable existencialisme. Es poden manifestar de moltes formes: a través d’una relació de parella complicada, després de viure una situació d’injustícia flagrant al treball, per la desaparició sobtada o no d’algú, quan experimentes una baixada d’autoestima i una pujada d’inseguretat pels dubtes que genera no saber què serà de la teua vida en aspectes de treball, residència, ingressos econòmics... El cúmul de circumstàncies –o una tota sola- pot desembocar en diferents símptomes que creen un estat de malestar general. Quan la gola s’ennuega de tristesa, sents una opressió al pit que et dificulta la respiració, el cor s’entumeix i no palpita al seu ritme, arriben una sèrie de dolències que solen disminuir amb el temps, que ho cura quasi tot.

El dolor posa a prova la resistència del cos i la ment. La vida consisteix també en aprendre a conviure amb el dolor. Assimilar la seva existència per enfortir-se de cada situació. Per això, em mereixen màxim respecte aquestes dones del metro que, malgrat les dificultats, s’alcen del llit amb la foscor i combaten tot allò que depara la vida. És l’actitud.