Probablement van encertats els nostres grans quan diuen que no necessitem més del que tenim. Però com de complicat és canviar –i més encara els hàbits de consum- quan som víctimes de l’opulència. No estrenaré roba de nova temporada. No compraré el darrer gàdget tecnològic. No tiraré el menjar que em sobra. Podrien ser alguns dels manaments actualitzats.
Ens hem acostumat al cèlebre usar i tirar, el qual necessita d’una gran compra, genera grans vendes i crea garberades inacabables de residus. M’he posat les mans al cap en veure la quantitat de gots de plàstic que cada dia fan servir els amics italians. No escuren gots de vidre. Beuen un poc d’aigua i es desfan del recipient. Així, sense mala consciència. On queden els elegants mocadors de tela, on estan els tovallons –també de tela- que han llavat les nostres mares diligentment?
Ens quedem amb allò fàcil i ràpid. I no m’estranya que, al capdavall, les persones ens convertim en objectes amb un ús limitat. Requereixen dels nostres serveis professionals durant uns mesos. Després les empreses obliden que existim i que continuem tenint les mateixes necessitats materials, amb o sense treball.
També les relacions sentimentals caduquen com els iogurts. Igual que arriba l’afecte, se’n va. En el millor dels casos. Perquè pots ser víctima despietada d’un sol ús. O a la inversa: ser tu qui el dóna. I així mercantilitzem les persones i juguem a cansar-nos de tot. Que no hi ha res que no puguen comprar els diners.
2 comentaris:
Guau!
La reflexió que fas a la segona part del text, em sembla un dels grans temes que condicionen la societat actual. M'ha interessat molt.
Respecte a la primera part, però, (que ja entenc que és una excusa per a tractar el tema final), la veritat és que ara mateix, i crec que no en sóc l'única, em debat entre llençar o guardar molts dels "meus" objectes.
D'una banda he heretat (no sé si és una qüestió genètica o d'aprenentatge, la veritat!) el costum de guardar moltes coses "per si de cas", i perquè em fa sentir malament llençar allò que pot ser útil i que està en bones condicions.
Però d'altra banda, em trobe envoltada d'objectes que no faig servir, d'apunts universitaris que no tornaré a revisar, de peces de roba que encara esperen a que m'aprime una mica per poder tornar-me-les a posar, i una llarga llista més... Davant tota eixa quantitat d'acumulacions, tan sols trobe dos vies. Canviar o donar. I si no pot ser, haurem de començar a llençar... però sobretot, repensar abnas d'endur-nos a casa quelcom que se'ns aparega (estic pensant, per exemple, en els "detallets" de les bodes: no n'agafaré ni un més!).
No sé... me n'he anat del tema. Però aprofite per dir-te que m'alegre de no ser dels que usen i tiren les persones, i que encara que tinc algunes amistats guardades al calaix, llegir els teus textos em fa obrir el teu calaixet i mirar-me'l amb estima. I això m'agrada molt!
Quan em desfaig de coses inservibles, experimente una higiene mental. Però sé que hi ha moltes altres coses que m'he de guardar, encara que no li trobe una utilitat concreta en el moment.
Publica un comentari a l'entrada