dijous, 27 de setembre del 2012

Les meues coses (I)


Abans d'embarcar-me en aquesta aventura, dedicava més temps a pensar què m'enduria amb mi, que no tant quin itinerari seguiria sobre el mapa. Sabia que la ruta s'improvisa, mentre que l'equipatge que portes de casa és determinant. Perquè, al final, el que tens és el que juga. Omplir la motxilla quan ja estàs en marxa, costa molt més del que es pot pensar. Amb la càrrega que comences, acabes. Això, és clar, si no et desfàs de res pel camí.

Arriba el dia en què mires a través de l'amplitud de l'armari de l'habitació de casa i comences a seleccionar allò que esperes fer servir. Costa destriar, tot i això, saps que és l'única manera d'armar la motxilla, la qual compta amb una capacitat limitada de 50 litres, ampliable a deu més. Costa també carregar jaquetes polars, guants i gorres de llana junt a pantalons curts, banyador i sandàlies.

Pareix que siguen incompatibles, antagonistes, que no puguen conviure en un espai tan reduït. Després, una vegada ets al lloc, entens que la roba es correspon a la disparitat de climes i temperatures per on acabes movent-te. Des del fred glacial de l'alta muntanya fins la calor humida del tròpic. El fons de la motxilla s'alterna segons la necessitat d'abric o no. Hi ha peces que han estat imprescindibles, les quals, amb el canvi de latitud, passen inadvertides, oblidades i arraconades. Ara bé, mai saps quan les pots tornar a requerir. Tot és necessari al seu temps.

En realitat, la motxilla que he preparat amb molta consciència -fins i tot, confesse que vaig elaborar un llistat per escrit- no li falta de res. De tot un poc, i tampoc massa cosa, és l'encert. Tal vegada sobra gran part de la farmaciola que ma mare, en una innata precaució maternal, em va obligar a transportar. Afortunadament, no he necessitat recórrer a l'ampli ventall de fàrmacs.

Un equipatge auster comporta, per força, un vestuari limitat. La roba que abans podia tindre personalitat pròpia, esdevé un uniforme del viatge. És més, tinc la falsa sensació que la marca de muntanya del Decathlon, Quechua -un nom molt oportú-, patrocina l'expedició andina, com si jo mateix fóra un excursionista de fama internacional.

La mànega llarga d'entretemps, que val per a tot, m'acompanya en tot moment. És una amiga inseparable en el fred i el calor que encara no és sufocant. A la nit, refresca, segur. Oblides els dies que vesteixes amb els mateixos pantalons – el canvia de roba interior és sagrat, això no es pot perdre- perquè és una de les coses que més preocupen quan només disposes d'una altra muda. El viatge té les seues prioritats i, precisament, el vestuari no és una d'elles.

Com és lògic, arriba el punt que ets capaç d'enumerar fil per randa tot el que forma part de les pertinences. També es desenvolupa una gran habilitat a l'hora de fer i desfer la motxilla, ja que la maniobra es mecanitza. Ara bé, requereix un temps de destresa i interiorització. Igual ocorre amb la roba bruta. S'engrandeix cada dia transcorregut. Fins que s'encén un llum roig d'alarma en el teu interior que t'avisa de la necessitat de netejar allò que ha quedat momentàniament obsolet conseqüència de l'ús diari.

Tan acostumat com estem a obrir el tambor de la rentadora, dipositar el detergent i accionar la màquina que funciona de manera automàtica, ara i ací, tot es fa complicat i laboriós. Importantíssim que el lloc on et trobes tinga un espai on estendre la roba perquè s'asseque amb la major rapidesa possible. Potser demà o passat siga massa tard.

Llavar la roba a mà és una cosa que s'aprèn per intuïció. Tampoc pots pretendre que quede tal com la vares portar. Així, baixes el nivell d'exigència pel que fa al rentat i el perfumat. No poses la mateixa dedicació que, de ben segur, li donaven les nostres iaies. L'operació és un tràmit de supervivència, de mínima higiene exigida al viatger.

Superat l'episodi, el mecanisme del compte enrere es torna a posar en marxa fins nova ordre. Com tot en la vida, serà qüestió de temps. Això sí, amb la roba neta, ja descanses més tranquil.

Futbol, religió i amor



FUTBOL

 El futbol és, sens dubte, l'esport rei en gran part del món. La televisió ha fomentat pertot arreu un augment creixen del nombre de seguidors d'aquesta pràctica esportiva. Via satèl·lit, els canals de futbol internacional transmeten en directe el senyal del partit que està tenint lloc a l'altra banda del planeta. Així, no és difícil establir una conversa d'alta volada sobre resultats, fitxatges i trajectòria d'equips. No importa com estiga d'aïllat geogràficament  l'interlocutor per parlar sobre la jugada més comentada del moment.

El futbol, els acosta a Occident. Les lligues de països europeus són les més seguides donada la qualitat i el nivell del joc, producte de la inversió insultant de diners que s'injecten en aquest esport. Simpatitzants de Messi o Cristiano, projecten il·lusió a milers i milers de quilòmetres del lloc d'on són, que poc té a veure amb l'entorn que habiten. Els joves del poble emulen la imatge dels jugadors preferits, malgrat que els delate el color de  pell a colp d'ull. La indumentària tradicional amb què vist la gent gran ha quedat tòxicament suplantada per una estètica de xic de discoteca perdut en un poble de muntanyes.

Si disposaren dels mateixos coneixements futbolístics en matèria de política internacional, la Revolució estaria més pròxima. La màxima romana de “pa i circ” du segles funcionant amb igual efectivitat ací que allà, ahir com avui. Els problemes s'evadeixen amb una injecció diària de pur entreteniment. El negoci del futbol és morfina col·lectiva.

RELIGIÓ

 500 anys és temps suficient per implantar una religió amb una cúpula instal·lada molt lluny del continent que recórrec. En el lloc més insospitat es pot trobar fàcilment un humil temple religiós des d'on predicar les veritats de Déu. Pocs vestigis queden, si no estan incorporats al culte cristià, de les creences anteriors a l'arribada del colonialisme, que tal com es mostra també és mental.

Hi ha una aritmètica que malauradament explica que quan menor és el nivell cultural de la població, major és la presència social de la religió. Els països occidentals que compten amb superiors quotes de progrés, es desprenen d'aquest llastre moralitzador, ara més que mai, enemic de l'avanç del pensament.

L'educació continua majoritàriament en mans de l'Església, la qual cosa assegura a generacions futures la transmissió de valors acceptats i supervisats per part de la jerarquia eclesiàstica. Multitud de cartells d'estil naïf amb missatges infantils i ridículs poblen comerços, restaurants i vehicles, que pengen els seus propietaris amb afany evangelitzador. En les meues carns, he suportat educadament l'intent de salvar-me de l'ateisme a partir de l'explicació de diferents passatges de la Bíblia, com una manera d'entendre el món que habite des de fa unes dècades.

També he escoltat, més d'una vegada, sermons mentre viatjava per la ciutat en transport públic. L'il·luminat del dia regava les orelles dels passatgers amb un estrany discurs contra la violència, farcit de perles. I tot passat pel filtre compassiu i submís que situa la dona en una posició servil, sempre en un plànol de debilitat. La declaració de bones intencions perd tot sentit en caure en una moral rància i retrògrada, per més que s'oculte sota un missatge benintencionat.

El sacrifici de molts religiosos, que des d'Europa desembarcaren en aquestes terres inspirats per la doctrina de la teologia de l'alliberament, ha quedat en paper mullat en vista del discurs uniforme actual. L'anhelada justícia social, que tant necessita aquest i tots els mons, no arribarà a base de sermons.


...I AMOR

 L'amor com a tema universal, el llenguatge que s'entén sense paraules, que s'expressa amb afecte. Dediquem molt de temps de conversa i pensaments raonant i debatent sobre l'atracció entre persones. Les relacions, existents o no, sòlides o per consolidar, ocupen una part -a vegades massa important, sobredimensionada?- de la nostra agenda mental.

Quan estàs de viatge, disposes d'hores i hores d'activitat cerebral introspectiva. Repasses la vida que va quedar crionitzada el dia que t’enlairares amb l’avió i travessares l’oceà. En la distància, els estímuls que arriben de l’exterior tenen encara més interpretacions.

La música sona a moltes parts: bars, tendes, festes, vehicles, altaveus portàtils o mòbils d’última generació. És la manifestació cultural popular que endolceix determinats moments del dia a dia. També pot ser una manera de conèixer, a través del contingut de les lletres que acompanyen la música, els temes que interessen a la gent del lloc.

Sé que l’amor és un recurs sobre el qual es construeix part de l’imaginari individual i col·lectiu. Em desagrada, però, que siga el tema únic i central de totes les cançons que escolte ací i allà. Perquè tampoc es pot negar que sobretot la música comercial és radiada al meu país versa sobre el monotema. Si només preocupa una sola cosa, es pot intuir idiotització. La vida és més que relacions d’amor portades a l’extrem del desengany o la felicitat absoluta. Hi ha molts altres tipus de relacions interpersonals que no tenen el protagonisme que es mereixen, com són les d’amistat, familiars, laborals...

Fa un temps vaig veure una samarreta a l’aparador d’una tenda  que em va cridar l’atenció. Aleshores haguera estat capaç de vestir-me amb el lema “Mi ex es gilipollas”, per divertit i cru. Tal vegada vivia forçadament instal·lat en un sentiment de desamor que s’aniria esvaint amb el transcórrer dels mesos. Tenia clar que desapareixeria l’opressió al pit perquè no tenia cap intenció en conviure en un insà martiri.

El problema que he detectat en aquestes latituds és que la música tradicional o moderna sempre parla d’amor des del despit, des d’un punt de vista excessivament melodramàtic que travessa ràpid el llindar que separa l’amor de l’odi. Aquestes lletres alimenten la rancúnia, el màxim menyspreu cap a la persona que ho ha estat tot, com una manera de sentir-se fort i valerós. No es promou la concòrdia i l’enteniment,  al seu just temps, com a valors desitjables després d’una ruptura.

Perillosament es fomenta la llavor de l’odi, l’eterna infelicitat per viure el rebuig en primera persona. La reacció desairada no és més que un símptoma de ................