Morts contra morts (I)

En forma de comptagotes arriben a les nostres orelles i ulls les morts que es produeixen com a conseqüència de la violència de gènere. Els mitjans de comunicació ens recorden massa sovint el nombre de víctimes que augmenten esfereïdorament dia rere dia. Les institucions fan els deures i consciencien la població de la problemàtica amb campanyes i actes solidaris. Una problemàtica que no és nova, que sempre ha estat present producte de la societat patriarcal en què vivim, però que des de fa uns anys ha passat a ocupar portades.

Les notícies, a mode de crònica negra, es limiten a relatar el succés del dia i poques vegades pretenen fer una lectura més enllà dels fets. Està clar que són morts que no solen tenir una condició determinada, no obstant això, es pot establir un perfil imperant. En la majoria dels casos, víctima i agressor són de classe obrera, conviuen amb dificultats econòmiques i posseeixen baixos nivells d’alfabetització. Difícil és generalitzar, però fàcil és constatar a quins barris es desplacen normalment les càmeres de televisió per tal de cercar testimonis en aquest tipus de notícies.

Al sector més desprotegit socialment, en els darrers anys, s’han sumat el col•lectiu immigrant. Malauradament aquest grup també ha estat un dels principals factors a l’hora d’engrossar el nombre de víctimes. En molts casos, són persones que viuen en situacions de misèria i desesperació. No debades, en aquestes tessitures, és més fàcil que la violència es manifeste en qualsevol de les seues formes. És per això que mai s’ha d’oblidar que aquestes morts són una herència més de les desigualtats socials, així com d’un sistema de valors patriarcals.

De qualsevol manera, la sensibilització que se’ns sotmet, tant des dels mitjans de comunicació com des de les institucions públiques, comença a resultar-me excessiva com a ciutadà benestant. En el meu entorn més immediat, semblen no existir situacions d’aquest tipus. He d’anar un poc més enllà. A casa estant, els companys i jo vam sentir forts crits de discussió dels veïns de paret. Algú del pis va pensar d’avisar la policia per tal de posar fi a la disputa dialèctica. La idea de fer de vigilant anònim no em va agradar gens, ja que la presència inesperada dels cossos de seguretat en la casa dels veïns podia desembocar en un drama segurament desproporcionat. A més, no vaig trobar oportú repartir justícia amb els ulls tapats, més encara quan desconeixia la cara dels veïns en qüestió.

Vist el cas, tinc la impressió que estem hipersensibles en certs temes, i no tant en altres. Crec que ens han atorgat un paper de guardià que obliga a reclamar al veïnat, cas per cas, que acabe amb les pràctiques opressores a què tal vegada sotmet la parella. Quan, en realitat, caldria assentar unes bases sòlides per tal que tothom poguera viure amb dignitat, en tots els sentits. Aleshores es produirien casos aïllats i no una llista que sembla no acabar. Així mateix, hem après a relativitzar massa ràpid, segons les circumstàncies. Per això, en un altre moment, reflexionarem per què ningú fa recomptes diaris en el cas de les víctimes laborals. Només una xifra que, de cap manera, pretén ser una comparació odiosa: 80 contra 800. Això, com ja he dit, ho deixem per a un altre moment.

Bicis i virtuts

La bici amb què vaig aprendre a fer les primeres pedalades era de color roig. S’adequava a la grandària que feia aleshores, quan només comptava amb mitja dècada d’existència. El tros de terra, que queda darrere de ca ma ‘uela’, era el circuit on desafiava la gravetat. Aquell era el camp de proves idoni gràcies al qual vaig desenvolupar habilitats increïbles al manillar. Aquesta destresa em seria de gran utilitat durant els posteriors anys de pre i post adolescència.

Amb la bicicleta, aconseguia una autonomia impossible de concebre sense l’ajuda d’aquest vehicle no motoritzat. I és que em permetia ampliar el radi de distància on podia arribar per mi mateix. Com si fóra un explorador en terres perdudes, em vaig convertir en un gran coneixedor del terme municipal del meu poble. Ací posava en pràctica més que mai la perícia que havia adquirit dalt d’una bici, quan m’aventurava pels estrets caminets que separen els camps de tarongers. A ella, li estic molt agraït perquè em va ajudar a créixer.

Després va arribar la ciutat, els estudis i la conseqüent separació de la vida al poble. Tot allò em va distanciar, durant anys, de la companyia diària de la bicicleta. D’amiga d’aventures, ara passava a tenir un paper més estricte: esdevenia un mitjà de transport en distàncies curtes. La relació es gelava, però no deixava d’estar latent. Perquè, ben mirat, la tenia present: no deixava de gaudir en notar el vent a la cara mentre pedalejava.

I després de la ciutat va tornar la soledat del poble. Aquesta vegada més allunyat que mai de la civilització, doncs vivia l’hivern en una zona d’estiueig, amb tot el que representa. Ràpidament em va socórrer la bici de l’adolescència, sobretot en les vesprades de fred i curta durada. Recent incorporat en el mercat laboral, ella em servia de teràpia a l’hora d’alliberar-me de la submissió horària a la qual estava sotmès. Associe el record d’un cel i d’una mar grisa, que s’apaguen conforme avance pel passeig, a aquells anys de vida en una solitària i vella coneguda platja de la Safor.

Canvi d’etapa, d’ubicació física i espiritual, i la bici acaba tornant a mi. En una vida recent estrenada a l’illa, només faltava el vehicle per excel·lència. Curiosament arriba en forma de regal dels Reis Mags, després d’una visita nadalenca dels pares. Per si encara no m’havia quedat clar, comprove qui és qui en aquesta fantasia infantil. En fi, comence l’any nou amb un joguet de gran utilitat, especialment en aquella època on tot arrancava de zero. Aleshores havia de suplir la carència d’amistats fiançades amb passejos meditabunds, amb la mar com a teló de fons. Eren tota una vàlvula escapatòria per als pensaments introspectius més profunds, els que té qui comença a construir fonaments.

A mesura que trobava l’equilibri i les coses se situaven al seu lloc, la teràpia ciclista va deixar de ser imprescindible. Les ganes de diversió juvenil varen relegar les activitats diürnes a l’aire lliure i, per tant, la bicicleta va quedar en un terme discret. Fins que una telefonada, relacionada amb un tema de treball, la va col·locar súbitament en primera línia. M’oferien treballar en un projecte televisiu que tenia la bicicleta com a protagonista. “A pedals” era el programa que duia esperant una vida –laboral- sense saber-ho. Durant poc més de mig any, vaig participar en un projecte il·lusionant, que m’obligava a veure bicis per allà on anava.

A més, per aquell temps, vaig experimentar una sensació que em fascinava i que encara no havia trobat el moment de fer realitat. Per fi abandonava el cotxe cada matí, i amb ell, semàfors, retencions i aparcaments impossibles. Ara podia anar en bici a la feina, fresc i motivat. El trajecte em permetia respirar fort acabat de despertar, així com contemplar el perfil de la ciutat, el qual s’il·luminava esvelt amb els primers rajos de sol del dia. La son desapareixia per força.

Tot s’acaba, però. I allò que és bo, sembla que s’acabe més ràpid encara. Com no podia ser d’una altra manera, el cotxe va tornar a la meua vida. I sí, tornava el gris de l’asfalt, del fum i del polígon. La bicicleta deixava de tenir utilitat com a mitjà de transport per passar a ser únicament un vehicle de distracció. Com que el treball em retenia durant moltes hores al dia en una oficina, la bici esdevenia un exercici d’alliberament a la submissió laboral. En realitat, passava a complir la funció que sempre havia tingut des que havia entrat, de ple i sense consciència, en la vida adulta.

Coses també d’adults, arriba el dia en què el despertador deixa de marcar el ritme vital d’entre setmana. Exempt d’obligacions matutines, ella –una altra vegada ella- sobrevé aliada indiscutible per fer front al tedi que pots trobar-te quan disposes de “toooot” el temps del món. Aleshores els diàlegs interiors fan acte d’aparició amb més insistència que mai. Com que és inevitable defugir-los, és preferible establir-los mentre descobreixes paisatges, que no reclòs a casa. No hi ha dubte que així s’assimilen millor.

És per això que en aquests moments la bicicleta es transforma en un puntal a la quotidianitat. Perquè és una companya que sempre tens a la teua disposició, que no es queixa si has de pujar muntanya amunt i que no demana benzina per moure’s. En temps de contenció econòmica és ideal, ja que únicament requereix cames fortes i cor airejat. Amb vitalitat, conqueriràs paratges únics, als quals només pots arribar pel teu propi peu. Fora gimnàs, fora competició, fora enclaustrament... Anar per la vida sobre dues rodes, és la manera més sana de canviar els vicis per la bici.

Treballar per al bloc

Quan vaig estrenar bloc, tenia la sensació que cada dos per tres estaria publicant nous articles. Havia descobert una gran fórmula per volatilitzar-me de la realitat en les eternes hores de treball. Aleshores, tot s’ha de dir, feia feina a una oficina que deixava molt de temps per avorrir-se. Més que res perquè no hi havia tant de treball a fer com per restar vuit hores diàries davant d’un ordinador. Com que no podia defugir d’un horari estricte, em tocava romandre assegut hores i hores com el bon xiquet treballador que puc arribar a ser. I això que dic: vaig fer el descobriment alliberador del bloc.
Arribaren les vacances no pagades del mes d’agost i, amb elles, la desconnexió del món informàtic. Al meu voltant, només veia platja, amics i família. Sabia que, per qüestió de temps, perdria l’hàbit d’escriure tot allò que em passara pel cap. Això, fins que va entrar setembre. Suposadament tornava a la normalitat. És a dir, havia de tornar a omplir fulls en blanc. Però ha passat que no m’he vist en l’obligació de tornar a obrir el Word, ja que ningú em paga per fer-ho, tal com havia ocorregut fins ara. Conseqüència de la crisi o de la casualitat, m’he quedat a l’atur. I se n’han anat les ganes d’estar davant un ordinador, amb tantes coses que es poden fer al carrer.
He pensat que necessite un treball, entre d’altres coses, per continuar la tasca il·lusionadora d’actualitzar constantment el bloc. Perquè, vist com van les coses, no hi ha qui s’atrevisca a asseure’m a reflexionar una estona de forma escrita. Ni jo mateix. Així que, fart de constatar que perdia el costum, avui –fa dies que ho intente- m’he dit que ja hi havia prou, que només havia de posar-me. No podia escapar: un dia de pluja m’ha incitat a fer-ho.

Lliçons menorquines

Quantes lliçons pot donar-nos Menorca! Junt a la germaneta Formentera, és l’illa que es manté més intacta de l’arxipèlag balear. La desbordant bellesa del paisatge deixa bocabadat tot aquell que s’acosta a aquest tros de terra, que s’amaga en la Mediterrània dels mals continentals. A penes has de buscar per trobar racons paradisíacs. Fins i tot, el mateix camí, que et condueix allà on t’has proposat arribar, resulta encisador. L’harmonia t’acompanya pertot arreu, com si t’hagueres endinsat en un estat de levitació permanent.
Et fa feliç veure com els menorquins han sabut preservar el territori, malgrat ser una illa que, en part, viu del turisme. Malauradament aquesta felicitat es contraposa a un sentiment de frustració. Aquell que sentim els qui hem vist com les pales excavadores han desforestat, entrat el nou segle, els camps de tarongers per on buscàvem aventures quan érem menuts. Pot sonar bucòlic, melancoliós o hortera, però vos assegure que és un sentiment real.
Sense pretendre-ho, ens hem fet testimonis involuntaris del procés de destrucció de l’entorn. Amb els nostres ulls, hem vist com s’ha malmès el litoral en qualsevol racó de la nostra geografia. I ens hem acostumat tant a veure créixer urbanitzacions a vora mar, que es fa complicat imaginar-se la costa abans que desembarcaren els pirates de la rajola. Sembla que la profanació del paisatge siga una empremta causada per una civilització llunyana. Una civilització que ens va colonitzar i que, molt al nostre pesar, va alçar esquelets de formigó en els muntanyars de sorra. La història recent, però, no ha esdevingut així: el poble ha estat còmplice d’aquesta destrucció.
Amb tot, sovint faig l’esforç de pensar com serien les zones litorals més atapeïdes de turistes, això sí, únicament visibles en temporada alta. Em ve a la ment Cullera: com es conservaria si la colònia d’estiuejants mai haguera fet acte de presència en aquest autèntic poble de la Ribera. M’imagine la serra de les Raboses poblada d’arbres i no d’edificis, com s’entremescla l’aigua dolça i salada en la desembocadura del Xúquer... El mateix em passa quan pense en Benidorm, paradigma del turisme de masses. Veig un poble pescador i privilegiat de la Marina, que queda protegit de les agressions gràcies a algunes de les muntanyes més emblemàtiques del País Valencià.
També viatge mentalment fins Mallorca i m’imagine Andratx o Calvià, nets d’urbanitzacions. Fantasiege amb la serra de Tramuntana, que cau lliurement a la mar, sense trobar cap obstacle. Això que faig, són exercicis d’imaginació per purificar la ment i anar més enllà del que veuen els meus ulls. D’alguna manera, és una mena de teràpia que es resisteix a creure que les les coses sempre han estat així, que els interessos de l’home –capitalista- sempre han estat presents. Així, em carregue d’energia per lluitar contra les barbaritats urbanístiques.
I quan visite Menorca veig clar que un paisatge ben conservat és, sens dubte, el millor pol d’atracció turística que pot existir avui dia. Quan el món es fa més uniforme i la destrucció plana amb total llibertat, mantindre’s intacte és un dels valors més potents al qual aferrar-se. Aquesta fidelitat a la terra és la millor garantia de futur per créixer com a poble, amb salut i identitat.

Recuperant articles (i VII)

dimarts, 29 / juliol / 2008

La família treballadora

He fet grans amics a la feina. I ho dic amb convenciment. Des que vaig iniciar la trajectòria laboral, he tingut la sort i la desgràcia de passar per uns quants llocs de treball. Gairebé la majoria m’han deixat empremta. En cadascun d’ells, he deixat part de mi i m’he endut part dels altres. No de tot el personal, és clar, doncs el meu cor té una capacitat limitada. Però sí que he agafat una confiança inesborrable amb molta gent.

El motiu de per què els companys de feina arriben a tenir tanta transcendència vital no sé on buscar-lo. Segurament hi ha moltes raons. Jo n’he trobat un grapat: perquè passes més hores a la feina que a casa i has de matar els temps morts; perquè vius moments intensos que creen xarxes de solidaritat; perquè comparteixes afinitats, inquietuds i gustos; o bé perquè, en definitiva, és un conjunt de tots els ingredients.

Amb els companys de feina, m’he enriquit ja que he pogut conèixer el seu poble, el seu passat, les seves afeccions, el seu estil de vida, el seu sistema filosòfic, la seva manera d’ésser, les seves fílies i fòbies, i unes quantes coses més. Amb ells, m’he pegat festes que m’han permès trencar la rutina a la qual t’aboca l’entorn de sempre.

Respecte als qui han estat superiors meus en la jerarquia laboral, poques voltes m’he trobat algú a qui respectar. No sé si és per una qüestió de mala sort o perquè n’abunden pocs. El cas és que he coincidit amb els companys rasos a l’hora de considerar la ineptitud dels nostres caps. I quan m’he trobat amb algú que controla, he sabut valorar-ho. És difícil trobar, en la jungla del treball, gent experimentada que meresca admiració.

Aquesta fauna que he anat trobant-me pel fet d’haver passat per molts llocs de treball, provoca que tinga una xarxa de gent dispersa pertot arreu. I quan per A o per B torne a aquell espai on he estat tan familiaritzat, em fa la impressió que res ha canviat, que vas i véns, que sempre vas sumant i ampliant el rogle. I quan els torne a veure a tots junts, tinc la sensació de ser el viatger dels Fraggle Rock, que arriba amb notícies de nous móns.

Recuperant articles (VI)

dilluns, 28 / juliol / 2008

El valor incalculable de la SIM

Horror!!! He perdut el mòbil. Millor dit, m’han robat el mòbil. Bé, dóna igual, m’he quedat sense mòbil. Però el que em preocupa no és la pèrdua d’aquest objecte material, que es pot reposar fàcilment. Em preocupa el que duia en el seu interior: la targeta SIM. El primer que em va vindre al cap quan vaig veure que m’havia desaparegut el telèfon és tot el que se n’anava amb ell. S’esvaïa una agenda que s’havia gestat amb el pas dels anys.

Hi podia trobar un ventall ample d’amistats. Com per exemple aquelles que foren circumstancials però que es convertiren en entranyables, o bé les de tota la vida que s’havien quedat en estat de suspensió. També tenia amistats d’una certa actualitat però que, de moment o per sempre, havien passat de llarg. I hi havia d’altres recentíssimes que estaven per explorar, les que ja són il·localitzables per haver-se perdut tot nexe d’unió, o les que podien proporcionar-me contactes a l’hora de trobar feina.

En fi, aquella targeta SIM tenia un valor que sospitava però que no era capaç d’imaginar. Segurament, en els pròxims anys, no haguera marcat la meitat de la meitat dels telèfons que contenia. No obstant això, em donava seguretat tindre’ls perquè mai se sap si poden fer falta. Tot plegat m’ha fet pensar com som d’esclaus de la tecnologia, i com la vida ens pot anar en un xip. Ara he d’encetar un treball de recerca per recuperar els contactes. Entre tots, ho farem tot. És la meua esperança.

I per últim, amb tota solemnitat, vull dedicar aquestes línies a totes les històries que s’hagueren pogut produir gràcies a una simple telefonada i que ara ja no podré fer. Així que va per vosaltres, pels números de telèfon que m’hagueren obert a noves aventures. Seguiré buscant-vos.

Recuperant articles (V)

dimarts, 22 / juliol / 2008

Enmig d'un dia gris

Encara recorde quan vaig establir temporalment residència a Dublín, fa un parell d’anys d’això. Tenia l’insà costum de mirar el cel quan em despertava, tot esperant que lluïra un sol radiant que em carregara d’energia per anar a currar. Ho feia com una espècie de teràpia, de la qual sabia que no obtindria grans resultats. Així i tot, m’entestava a repetir aquella acció que em recordava d’on provenia. Els qui estem acostumats a viure amb la companyia d’un sol que encega, trobem a faltar els dies enlluernadors, quasi de manera obsessiva. És la nostra condició mediterrània.

Als fulls turístics –propaganda, ja se sap- venen una recepta màgica que diu que ací gaudim de prop de 300 dies de sol a l’any. Jo, sincerament, no m’ho crec. Però, tant se val, que s’ho empassen els il·lusos viatgers de passada. Tanmateix, no tindran temps de comprovar-ho... En qualsevol cas, si fa no fa, tenim molts dies de sol: això és del tot inqüestionable.

Allò que m’incomoda són els dies en què el sol no fa acte d’aparició. I no ho plantege com una conseqüència derivada arran del canvi climàtic –que s’ha posat tant de moda entre l’opinió pública- , sinó com un fet existencial de caire metafísic. La metereologia és cosa dels estudiosos de la física com a matèria. Jo em quede en les interpretacions emotives, sobre les quals tots podem opinar. I això faig ara.

Els dies grisos són durs d’afrontar. Per molt que hages dormit, t’alces amb son. Fas les primeres passes amb la sensació que no t’esperen bones notícies. Entres en una espiral de mal rotllo difícil d’eixir perquè la gent que vas trobant-te viu la mateixa tessitura. Amb tot, els dies grisos estan pensats per recordar que ets d’una terra de llum, en la qual pot eixir el sol en qualsevol moment. Per això, en el fons, també m’agraden.

Recuperant articles (IV)

dilluns, 14 / juliol / 2008

Qüestió de noms

Els valencians coneixem bé com d’espinosa pot ser la qüestió de noms. De fet, vivim en una interrogativa constant sobre la manera en què s’han d’anomenar les coses. Hem d’emprar la paraula justa en el moment exacte, no siga cosa que puguem ferir la sensibilitat, a flor de pell, d’algú del nostre voltant. I si, a la fi, ens decidim per emprar un mot políticament incorrecte, moltes vegades haurem de justificar el perquè de tot plegat. Que hi ha gent que li ofenen les paraules.

Joan Fuster va dedicar unes quantes línies a explicar la problemàtica que vivim els del sud, des de temps immemorials, respecte les autodenominacions. Ho va exposar amb el raonament i la lògica d’una persona altament cultivada. Aquesta és una línia de debat que va posar damunt la taula el gran pensador de Sueca i que, ara i ací, no reobrirem, entre d’altres coses, perquè tampoc cal. Perquè la qüestió de noms que em propose tractar, no fa referències al col·lectiu nacional. Més bé s’ajusta al submón individual, això és, al nom de la persona. Sí, aquell que sentim, sense adonar-nos-en, infinitat de voltes al dia.

Els qui no podem gaudir d’una llengua reconeguda i prestigiada, també ens enfrontem a una lluita quotidiana que, segons el moment i la situació, es transforma en una defensa col·lectiva i/o individual. És la lluita per defensar aferrissadament la immutabilitat de les paraules. El meu pare, que es diu Ricard i no Ricardo, fart com estava que li traduïren el nom, es va avançar als esdeveniments i va prendre cartes en l’assumpte en el moment de decidir els noms dels seus fills. Volia estalviar-nos una molèstia quotidiana, que arriba quan un sabut, conscientment o inconscient, s’atreveix a canviar-te el nom.

L’estratègia dels meus pares ha estat infal·lible: buscaren noms que no es pogueren traduir a la primera de canvi. Ha funcionat fins al punt que molta gent, per curiositat, em demana sovint quina és la traducció del meu nom al castellà. I jo, content, els ho dic, ja que tinc la certesa que no seran capaços de traduir-me, com ho podrien fer en altres casos. El canvi és massa gran i evident com perquè hom siga tan agosarat.

Com que estic fora de la crema, fixe l’atenció amb la reacció que poden tindre altres pàries. Examine escrupolosament de quina manera pronuncien els noms catalans als mitjans de comunicació espanyols. I arribe a conclusions preocupants. Al final, dubte si tinc una ment malaltissa, que s’entesta a veure dimonis imperialistes per totes parts, o realment hi ha una malícia generalitzada quan es tracta de la meua llengua i cultura.

El cas és que, des de fa molts anys, observe atònitament la deixadesa que existeix a l’hora de pronunciar noms catalans. Si no els tradueixen, els canvien la tònica. Artur passa a ser Àrtur, Albert passa a ser Àlbert, i Ernest passa a ser Èrnest, per posar només uns exemples. I això passa en repetides ocasions, la qual cosa em fa pensar que no és un desconeixement de l’idioma veí, sinó una mania per fer veure que ni saben ni volen saber. Quan el làpsus és continuat, tot sona massa pervers.

Pitjor encara és quan Carles passa a ser Carlos i Bernat passa a ser, per gràcia divina, Bernardo. Això sí que es fa de forma conscient. Precisament per això mateix, ho trobe més greu. Perquè s’imposa la mentalitat de creure que un pot canviar noms ací i a la Xina Popular! Un símptoma més de com el colonialisme s’amaga en la vida diària, de forma intencionada o no.

Recuperant articles (III)

dimecres, 2 / juliol / 2008

Jocs a la platja

La platja és el lloc idoni per escoltar converses alienes. Només has d’estovar-te a la tovalla, posar-te un poc de crema solar i obrir les orelles de bat a bat. En qüestió de segons, connectaràs amb el diàleg que més t’interesse del teu voltant. És semblant a sintonitzar una freqüència de ràdio. Amb els radars en marxa, pots arribar a fer un treball de camp, digne d’un doctorat de Sociologia. I és que la platja no coneix de condicions socials. És un espai interclassista on tenen cabuda rics i pobres, urbanites i rurals, forasters i autòctons. Allà tothom és igual, tothom du banyador i tovalla, i per això mateix és difícil determinar la procedències. L’única manera de saber-ho és prestant atenció a les paraules que desprenen els espontanis companys de platja.

I això és el que vaig fer un dia més en trobar-me davant una situació que prometia diversions. Davant meu, tenia dues parelles de germans, que devien tenir quatre i set anys, i sis i deu anys, per situar aproximadament les edats. Tot i que s’acabaven de conèixer, tots quatre compartien jocs de platja sense gaire problemes. I el que en principi era un mer entreteniment, es va convertir en un treball de recerca interessant. Especialment quan vaig detectar que uns germans parlaven català i els altres, castellà. La cosa s’animava perquè tenia curiositat en saber el nivell d’expressió en castellà de la més petita, i més encara després de la contaminació que patim els catalanoparlants en qüestions idiomàtiques. El cas és que la matèria que anava a estudiar m’apassionava: es tractava d’una improvisada situació de sociolingüística.

El comportament dels xiquets és molt divertit de seguir, segurament per l’absència d’aquests homenets i donetes en la meua vida quotidiana. Mirant-te’ls et pots reconèixer anys enrere i divertir-te amb les ocurrències que improvisen. Però també pots endevinar l’educació que han rebut. Això, si encara vols aprofundir més en les interpretacions. Perquè els xiquets són sobretot un clar reflex dels grans, ja que la innocència dilucida formes de pensar i entendre el món. Precisament aquesta finestra es va obrir quan la més petita va fer ús del seu bilingüisme precoç. La reacció de l’altra xiqueta monolingüe –castellanoparlant, s’entèn- tenia un to un tant agressiu en veure que li parlava una llengua estranya i malsonant. Li replicava insistentment que parlara en espanyol, sense que l’al·ludida donara més importància a una situació que s’havia violentat per falta d’enteniment. El fet no era tant que li demanara el canvi de llengua, sinó la intensitat amb què ho feia. Aliena a tota agressivitat, la xiqueta de quatre anys va optar per obviar els comentaris i continuar el joc a una altra part. Es va allunyar d’un ambient hostil sense dir ni mut.

Tot allò em va fer pensar que, a vegades, una retirada a temps és una victòria. Davant la intransigència –ni que siga a xicoteta escala- i el sentiment de superioritat que ostenten alguns germans de la península, l’estratègia és no entrar en combat. Al llarg de la vida, ens topem amb massa murs com per botar-los cada vegada. És un esforç esgotador, que ens trau energies per quan realment ens fan falta. L’alternativa és mirar de travessar el mur sense fer l’esforç d’escalar-lo. Podem seguir el nostre camí deixant-lo de banda. Ja s’ho faran.

Recuperant articles (II)

dilluns, 30 / juny / 2008

Lliure sota mil estrelles

Aquest dissabte he dormit en una luxosa casa rural de mil estrelles. No he hagut de pagar res per gaudir d’una nit inoblidable. Bé, sí, he fet una xicoteta inversió de poc més de 30 euros. M’he comprat una caseta itinerant que em permetrà improvisar els caps de setmana de qualsevol estació de l’any, excepte l’hivern, que és massa fred com per establir-me enmig de la natura. També he fet una adquisició indispensable, gràcies a la qual puc complementar el confort que em dóna viure sense domicili fix. M’he agenciat una d’aquelles neveretes que poses una bossa de gel i el fred t’aguanta durant hores... Cervesa, aigua o fruita fresqueta en qualsevol moment del dia.

Així que, entre la tenda i la gelera portàtil, he redescobert una cosa que ja sabia: l’alliberament que suposa no pagar peatges en el temps lliure. Perquè, com indica aquesta simbiòtica associació de paraules, el temps lliure és per a viure’l lluny de l’esclavatge del treball i els diners, que ens encadenen a un estil de vida basat en el sobreesforç. No debades l’emoció, que em recorre el cos en passar una nit a l’aire lliure, em fa sentir lliure, valga la redundància. Ara més que mai, tinc la sensació que hipoteque les hores del dia a canvi de poc o res. Per això, aquestes ganes de fugir de les parets que m’engabien cinc dies a la setmana.

Per cert, en aquestes darreres línies, m’he adonat que la repetició del concepte “lliure” sembla un previsible joc de paraules. La veritat, siga dita, és que la semàntica del llenguatge oculta discursos interpretables. Les persones som realment lliures en el temps lliure, a l’aire lliure i, en aquest cas, en acampada lliure. Eh, i que torne a valdre la redundància.

Recuperant articles (I)

He trobat una fàcil solució per rescatar els articles que s'havien quedat perduts en l'anterior bloc: el talla i pega. Faré una xicoteta selecció -tampoc hi ha tants- dels escrits que estan més currats. Així, comence el bloc amb força.

dilluns, 23 / juny / 2008

Per Sant Joan tot es fa gran

Arriba una altra nit màgica de Sant Joan. És més que començar l'any. Perquè amb l'arribada de l'estiu sembla que comencem una vida nova. Gairebé es nota la diferència entre el 31 de desembre i l'1 de gener. Tot continua igual: acaba la festa de cap d'any i, ressacosos i esgotats, tornem al nostre lloc de treball, a esperar que passe el cru hivern.
En canvi, Sant Joan és ben diferent. Recordem les platges on l'hem celebrat i les companyies que hem trobat. També rememorem que quan encara anaven a l'escola o a l'institut iniciàvem oficialment les vacances; que quan anàvem a la universitat estàvem a la recta final dels darrers exàmens del curs (sense pensar en setembre); i sobretot que la mar estava més prop que mai i, amb ella, l'estiu. Per sort, aquesta idea sempre estava present en qualsevol dels casos en què ens trobàrem. La proximitat de la mar en una nit calorosa tenia un significat especial, molt premonitori.
Però Sant Joan també és la reivindicació d'una festa d'arrels ancestrals, que ens acosta al sentit amb què ho celebràvem els nostres avantpassats. És la festa pagana per excel·lència. Als qui mai hem cregut en cap divinitat, ens fa ésser místics. És la nit de cecar l'harmonia amb els elements de la natura, de creure en l'intercanvi d'energies, de constatar la quadratura d'estrelles i planetes, de sentir el magnetisme de la lluna, de percebre la força de la mar i d'estar en ple contacte amb la terra, a través del suau tacte que ofereix la fina sorra de la platja.
I Sant Joan és també un sentiment de pertinença. La festa que celebrem la gent que viu la mar i la muntanya, la festa dels qui compartim llengua, cultura i història. És la nit en què la terra i la bona gent es purifica de les misèries que, al llarg de l'any, han hagut de suportar per part dels qui comanden des del seu quarter emmurallat. La terra renaix de les cendres que han deixat les fogueres que ens han il·luminat.
Amb Sant Joan, el poble i la persona es fa més gran d'esperit. També d'edat, però això ja és una història que podem passar de llarg. Res a dir sobre l'implacable pas del temps.

Queda inaugurat!

Xe quin despago, quan passat l'estiu, prove d'entrar al bloc i em trobe que no puc accedir. Estava il·lusionat en reprendre allò que havia iniciat setmanes abans de les vacances forçades. Així que res més fàcil que obrir-ne un de nou, que és debades. Doncs ja està. Queda oficialment inaugurat!