Recuperant articles (IV)

dilluns, 14 / juliol / 2008

Qüestió de noms

Els valencians coneixem bé com d’espinosa pot ser la qüestió de noms. De fet, vivim en una interrogativa constant sobre la manera en què s’han d’anomenar les coses. Hem d’emprar la paraula justa en el moment exacte, no siga cosa que puguem ferir la sensibilitat, a flor de pell, d’algú del nostre voltant. I si, a la fi, ens decidim per emprar un mot políticament incorrecte, moltes vegades haurem de justificar el perquè de tot plegat. Que hi ha gent que li ofenen les paraules.

Joan Fuster va dedicar unes quantes línies a explicar la problemàtica que vivim els del sud, des de temps immemorials, respecte les autodenominacions. Ho va exposar amb el raonament i la lògica d’una persona altament cultivada. Aquesta és una línia de debat que va posar damunt la taula el gran pensador de Sueca i que, ara i ací, no reobrirem, entre d’altres coses, perquè tampoc cal. Perquè la qüestió de noms que em propose tractar, no fa referències al col·lectiu nacional. Més bé s’ajusta al submón individual, això és, al nom de la persona. Sí, aquell que sentim, sense adonar-nos-en, infinitat de voltes al dia.

Els qui no podem gaudir d’una llengua reconeguda i prestigiada, també ens enfrontem a una lluita quotidiana que, segons el moment i la situació, es transforma en una defensa col·lectiva i/o individual. És la lluita per defensar aferrissadament la immutabilitat de les paraules. El meu pare, que es diu Ricard i no Ricardo, fart com estava que li traduïren el nom, es va avançar als esdeveniments i va prendre cartes en l’assumpte en el moment de decidir els noms dels seus fills. Volia estalviar-nos una molèstia quotidiana, que arriba quan un sabut, conscientment o inconscient, s’atreveix a canviar-te el nom.

L’estratègia dels meus pares ha estat infal·lible: buscaren noms que no es pogueren traduir a la primera de canvi. Ha funcionat fins al punt que molta gent, per curiositat, em demana sovint quina és la traducció del meu nom al castellà. I jo, content, els ho dic, ja que tinc la certesa que no seran capaços de traduir-me, com ho podrien fer en altres casos. El canvi és massa gran i evident com perquè hom siga tan agosarat.

Com que estic fora de la crema, fixe l’atenció amb la reacció que poden tindre altres pàries. Examine escrupolosament de quina manera pronuncien els noms catalans als mitjans de comunicació espanyols. I arribe a conclusions preocupants. Al final, dubte si tinc una ment malaltissa, que s’entesta a veure dimonis imperialistes per totes parts, o realment hi ha una malícia generalitzada quan es tracta de la meua llengua i cultura.

El cas és que, des de fa molts anys, observe atònitament la deixadesa que existeix a l’hora de pronunciar noms catalans. Si no els tradueixen, els canvien la tònica. Artur passa a ser Àrtur, Albert passa a ser Àlbert, i Ernest passa a ser Èrnest, per posar només uns exemples. I això passa en repetides ocasions, la qual cosa em fa pensar que no és un desconeixement de l’idioma veí, sinó una mania per fer veure que ni saben ni volen saber. Quan el làpsus és continuat, tot sona massa pervers.

Pitjor encara és quan Carles passa a ser Carlos i Bernat passa a ser, per gràcia divina, Bernardo. Això sí que es fa de forma conscient. Precisament per això mateix, ho trobe més greu. Perquè s’imposa la mentalitat de creure que un pot canviar noms ací i a la Xina Popular! Un símptoma més de com el colonialisme s’amaga en la vida diària, de forma intencionada o no.