On acabarem

Mentre seiem al voltant del plat de paella -sí, paella, replica ma mare a la meua cosineta, que es queixa del previsible menú de cada diumenge-, s'escolta de fons la remor de la tele. La sintonia del telenotícies ambienta el dinar, el qual devorem àvids cullerada a cullerada; n'hi ha gana a aquelles hores.

Algú de casa fixa vista i oïda en la notícia que obri els informatius i ens fa parar atenció a tots cap allò que diu solemnement la presentadora. Anuncien la mort d'un controvertit polític que va militar en diferents partits al llarg de la seua trajectòria en la vida pública. En els inicis clandestins, va formar part de l'esquerra transformadora. Més endavant, en l'anomenada transició, va moderar el discurs fins derivar en la socialdemocràcia. Finalment, en la darrera etapa política, va passar a les files del centre ideològic, en el qual, és clar, s'amagava la dreta rància.

La sobtada mort d'aquest vell animal polític provoca el debat entre els integrants adults que seiem a taula. Cadascú vol dir la seua. Per una banda, hi ha qui lloa el saber fer d'un home que sempre ha estat a l'altura de les circumstàncies, segons el sector més ben entès del dinar. D'una altra banda, hi ha qui el titlla d'oportunista, en haver perdut ferris principis ideològics en el moment en què va detectar el pastís a repartir. És difícil arribar a un acord entre dues postures que valoren els clars i obscurs, sempre tan poc definits, d'un professional de la política.

Mentre s'afegeixen ingredients al debat, la televisió mostra les primeres imatges del sepeli. Una nombrosa filera d'autoritats es passeja davant el taüt a fi de retre respectes al difunt. La veu en off de la notícia detalla que el cos del polític descansarà al cementeri del poble on estiuejava. És aleshores quan algú, fart del caire immobilista que adopta la conversa, introdueix un tema que es converteix en tot un revulsiu a allò que es debat acaloradament.

Posa damunt la taula -mai més ben dit- la qüestió de la mort. Així, sense cursives. Més concretament, sobre què volem que es faça dels nostres cossos una vegada traspassats. Així com el polític ha decidit jeure al poble de les seues vacances, quin és el nostre destí després d'abandonar aquest món?

El primer en pronunciar-se, tal vegada perquè sent amb major proximitat l'esdeveniment i s'ho rumia d'un temps ençà, és el iaio. Torna a dir que fem el que volguem d'ell, però que l'única cosa que té clara és que no passarà per l'església, que allà no se li ha perdut res. Des que tinc ús de raó, el recorde repetint la cantarella anticlerical que arrossega amb orgull des dels anys de la Guerra.

El meu germà intercedeix ràpidament tot afirmant que ell no deixarà que els cucs s'encarreguen de la descomposició de les restes mortals. Prefereix passar pel crematori i acabar en cendra. No deixa passar l'avinentesa per recitar la temuda frase de “pols ets i en pols et convertiràs”, a mode de sentència post mortem.

El pare prefereix no entrar en la tertúlia, mentre que la mare anuncia que li agradaria que les seues cendres s'escampen des de la muntanya que presideix el poble on va nàixer. Ara bé, remata la idea amb el desig que guardem una petita urna com a record de la seua existència. El meu germà, sorneguer com ell mateix, afegeix que el dia del ritual haurem d'anar a l'aguait de la direcció cap on bufa el vent, no siga cosa que al final acabem menjant cendra.

Jo també em decidesc a entrar en el debat, tot i que inicialment no em feia gaire gràcia participar-hi, al remat li he trobat la ironia. Així que improvise el lloc on vull que desaparega la pols del meu cos. No és cap altre que la mar. Allà on he viscut grans moments de l'estiu, però també al llarg de l'any. I sobretot ara que he tret l'afició marinera de la família d'ençà que m'he aficionat a practicar vela lleugera. No he tingut cap dubte. Vull formar part de la mar que, a més a més, banya la terra que m'estime.

Vist que ningú més vol prendre part de l'afer que ens ocupa, la meua cosina de deu anys intervé. Ix amb la brillant ocurrència de dir que no val la pena que ens conte on vol que descansen les seues restes ja que ningú de nosaltres estarà el dia que això passe. Així que s'estalvia de pensar el lloc de repòs final. Tots ens quedem amb un pam de nas.

De sobte ens veiem celebrant perquè tot seguisca l'ordre natural i que cadascú toque el final de la vida de la manera més digna possible. I més encara, en el temps que donem per bo, el qual acordem superior als 80 anys d'edat. Firmem perquè així siga, amb la incerta sensació que ens hem animat en un tema de conversa que ens atemoreix perquè tenim el vici de mantenir-lo ocult dels pensaments d'un diumenge qualsevol.

Gent que potser coneixes

No té clar com ha arribat fins ella. Suposa que ha intervingut la vella llei que parla de l'atracció física dels pols oposats. No ho troba excessivament forçat, tot i que li ha tocat moure fitxes amb el conseqüent risc de trobar-se amb una negativa rotunda que posara fi, ipso facto, a la partida. Està content perquè s'ha atrevit, i amb això ja en té prou. I és que no acostuma fer aquestes coses.

No fa tant de temps que se li va aparèixer el perfil al facebook sota el suggeridor títol de gent que potser coneixes. Tenien tres amics en comú, els mateixos que els unien quan freqüentaven determinat ambient universitari. Això, fins que acabaren els estudis i cadascú va fer la seua.

Ell va fer camí a una altra ciutat per motius laborals. Encara recorda el seu primer treball, i s'emociona en pensar-ho. Ella es va quedar a la ciutat en la qual compartiren aules. Va tindre sort de trobar una plaça de no-sé-què a la Universitat. Clar que també s'ho havia currat; ella s'ho currava molt.

Es podien comptar amb els dits de la mà les voltes que havien coincidit des que encetaren trajectòria laboral. Això sí, les poques voltes que es veien, es feien un cas exagerat. Pareixia que la resta del món s'esvaïa al seu voltant i s'afanyaven a contar-se detalls quotidians de la vida: com els anava amb el treball -que a més solia ser canviant-, quins havien estat els darrers viatges, on i amb qui compartien pis.

Sempre deixaven de banda la qüestió sentimental. Potser perquè no es donava el moment ni el lloc, potser perquè els incomodava la idea de parlar d'una tema que a tots dos els semblava excessiu d'explicar-se, malgrat la confiança que es professaven.

La veritat és que sentien allò que es diu una tensió sexual no resolta, la qual sempre s'havien esforçat per ocultar-se. I és que en aquells anys d'universitat cadascú havia trobat parella amorosa, a pesar de l'altre. Així que, tot i que es desitjaven, encara que només fóra per una nit, es concebien com un impossible. Tal vegada fóra millor així, s'animava cadascú en silenci.

Per això aquesta reaparició facilitada per les xarxes socials, no deixava de tindre un punt morbós. Havien decidit quedar per prendre alguna cosa sense més intenció que actualitzar-se les vides, tot aprofitant que ell baixava un cap de setmana a la ciutat d'estudis.

En el fons no havien vacil·lat massa a l'hora de fer efectiva la quedada. Perquè cert és que mantenien la seguretat necessària per tal de comunicar-se obertament, sense que tot plegat quedara com un atreviment fora de lloc.

Ell no havia estat d'examinar-se les fotos publicades al perfil d'ella. La millor manera de saber on ha estat i sobretot amb qui ha estat, volia pensar. Pel que va veure en la prospecció, es podia intuir que enrere havia quedat el xicot amb qui eixia en temps universitaris i amb qui, per cert, havia conviscut en pis de lloguer propi, segons informacions ja caduques.

Ella, és clar, tampoc havia perdut mos. Estava encuriosida, des que va rebre la petició d'amistat, per saber què havia estat d'ell en els dos últims anys, dels quals no tenia notícia de la seua existència. Amb un escanejat detingut i a consciència, tenia capacitat d'elucubrar sobre els moviments que havia dut a terme durant tot aquest temps d'incomunicació.

El dia de la retrobada no es va fer massa d'esperar. Cap dels dos podia amagar el nerviosisme implícit de la cita. Amb tot, ell es creia amb informació de primera mà per afrontar la conversa; ella també se sentia segura a l'hora d'actuar. I és que diuen que la informació és poder.

Tanmateix quan va arribar el moment de veure's, tots dos seguiren la mateixa estratègia. Malgrat que ambdós sabien indiscretament més del que voldrien de la vida de l'altre, feren com si tot allò que es contaven fóra una novetat constant, com si tot els vinguera de nou encara que tenien gravades a les retines les imatges que il·lustraven els fets relatats.

I d'aquesta sorpresa constant, a vegades certament simulada, a vegades fortament real, aquelles hores de conversa i cervesa foren tan màgiques que es prometeren que aquesta retrobada un tant fortuïta s'havia de repetir en breu. Havien confirmat moltes coses l'un de l'altre. Pareixia que la represa d'amistat deixava de ser virtual per esdevindre real, sense necessitat de facebooks tafaners.