divendres, 10 de febrer del 2012

El bateig



Fa una estona que l'avió inicia el descens. Ja divisa des del cel un bosc de llums que li deixen entendre que arriba a la destinació. Aterra a l'aeroport de València després d'una tediosa escala a una impersonal porta d'embarcament alemanya.

L'amic, que va conèixer fa tres anys durant una estada estival a una xicoteta ciutat irlandesa, l'espera impacient, de braços oberts. En veure'l, deixa caure la motxilla a terra i es donen una forta abraçada. No hi ha temps per a més, l'amic li diu en un anglès rescatat del temps que hi ha pressa per arribar al poble, que els esperen per a sopar al bar de la plaça. Així que, sense res a objectar, se'n van cap al cotxe.

Deixen enrere les artèries circumdants de la ciutat amb l'objectiu d'endinsar-se en terra de tarongers, de la qual tant li havien parlat en múltiples nits de batalles irlandeses. Al llarg del camí, que s'estira més d'una hora, rememoren com de joves i inconscients eren quan es creuaren les seues vides. Anècdota amunt, anècdota avall, el trajecte acaba sent curt i amè.

Entren al bar on els espera una colla de joves impacients. Les ganes de gresca es respiren en l'aire del local. L'expectativa per la seua arribada és tan gran que pocs adverteixen la necessitat de presentacions formals cap al nouvingut. Es dirigeixen al taulell i inicien el ritual. Mentre uns es fan càrrec de la distribució dels colpets de beguda, els qui queden desocupats saluden efusivament el convidat.

Li expliquen, com saben i com poden, en anglès macarrònic, el bateig etílic al qual serà sotmès. Això que van a prendre és cassalla, una potent beguda espirituosa que sempre ha consumit la gent del camp, és a dir, la immensa majoria dels habitants locals. Pareix ser que, ara més que mai, és tot orgull de la gent del poble. Un signe d'identitat que, davant el ridícul classisme de còctels sofisticats de ciutat, reivindica una manera de ser autèntica, forta i ruda com un terròs.

No és amb aquestes paraules que li ho fan saber, però sí amb aquest sentit de persones que no reneguen d'orígens humils, ans el contrari. I continuen dient-li que la cassalla se sol prendre abans de menjar. Per fer gana, addueixen amb un somriure còmplice. La “sopaora”, com és el cas, o la “dinaora” si és hora de dinar, rematen l'explicació.

Es fa el silenci i l'amfitrió dedica unes paraules de benvinguda, que vénen a dir que després del brindis l'amic polonès serà un poc més valencià. Aixequen els gots a l'aire i... tota d'un glop! El grup observa meravellat la cara de l'estranger que a penes s'ha immutat després d'empassar-se la beguda. Sense pensar-ho, corren a per aigua o cervesa, segons els gustos, a fi d'alleugerir-se la fortor de gola.

Vista la bona acollida que ha tingut el glop, demanen una segona ronda. Suposen que en terres fredes estan habituats a licors de graduació. Els més valents no renuncien a una altra rodada. Una vegada pressa, s'asseuen a taula i celebren la resistència del foraster. Estan especialment contents d'internacionalitzar una beguda que senten pròpia. És una qüestió cultural que duen ben endins. És també part del funcionament tribal del grup.

Es nota que els qui han fet la tercera, els costa més de menjar. Una part de la taula discuteix, com si els anara la vida, sobre quina marca de cassalla és més bona. El volum de la conversa va pujant a mesura que l'alcohol fa els seus efectes. El polonès s'ha animat a parlar amb el poc castellà que domina; es defensa bé.

L'amo del bar, com que els veu tan engrescats i també vol festejar l'arribada de l'estranger, deixa la botella de cassalla damunt la taula perquè se serveixca qui vulga. El nouvingut no gosa negar-se a noves ingestes. Els efectes lisèrgics de l'alcohol s'incrementen d'un moment a l'altre. Ningú està quiet a taula, s'alcen de la cadira i es passegen pertot. La cassalla anima qualsevol àpat. El comboi és tan gran que la botella roda sense mirament.

La nit transcorre. Avancen amb la vetlada, ara amb burret, café-licor amb cola o fanta de llima, que pareix que ho suavitza tot un poc. L'amic polonès se sent un més de la colla en la seua primera nit. I sí, serà això, que ha estat batejat amb aigua beneïda.

dijous, 2 de febrer del 2012

Passa-te'l



- Vas a fer-te un canut?
- No ho veus?
- Fumar porros ja no està de moda.
- A què ve això?!
- La meitat de “trentanyeros” fa temps que ho han deixat.
- Doncs jo sóc de l'altra meitat...
- Serà això.
- A més, mira qui parla! El que sempre ha dit que el porro d'abans de dormir no te'l traurien ni quan complires els vuitanta.
- Es diuen moltes coses, inconscient!
- Però si tu fins fa res anaves tot el dia fumat... i ara vas donant lliçons de pureta!
- Mira, lo millor que he fet en els últims temps ha sigut deixar-m'ho.
- No fa ni mig any que no fumes...
- Suficient temps com per veure-ho tot de diferent manera.
- Vaja, perquè quan l'enganxaves bona, eres incapaç de comunicar-te amb la resta dels mortals.
- I no veia més de dos pams! Per això estic orgullós. Perquè ara no se m'escapa una. I tu deuries seguir l'exemple.
- Mira'l! En quin rotllo predicador t'has posat!
- Vés a fer la mà! I vés callant i dóna'm una caladeta.
- Sí, home! Menys encara després del sermó que m'has arreat.
- Va, tio, rula-te'l.
- Que no.
- Va, hòstia.
- Que no.
- Passa-te'l i fumem la pipa de la pau.
- Pren, tararot!