Anys i anys (II)

II. DÍDAC

Feia temps que Dídac havia deixat de contar els anys amb els dits. Quan els majors li preguntaven l’edat, contestava enèrgicament. “Tinc set anys!”, deia amb el to de veu més potent que podia projectar. Per a ell, era tota una mostra de grandesa comptar amb aquella edat. Lluny havia quedat l’escoleta d’infantil. Ja sabia llegir i escriure, la qual cosa el situava en un estat de maduresa insuperable. Ara es mirava els xiquets de quatre o cinc anys d’una forma altiva, quasi es podria dir que tenia un cert aire de supèrbia. Malgrat que ells s’acostaven més a la seua edat i estatura, Dídac preferia relacionar-se amb els més grans de l’escola, sempre i quan li ho permeteren.

Als qui ja tenien dotze primaveres, és a dir, als més grans del col•legi, els examinava des de la distància amb una mescla de sentiments de respecte, admiració i temor. Això, fins que un dia, mentre jugava amb els seus companys, un xic de sisè curs es va dirigir a ell per proposar-li de jugar a futbol. Els faltava un jugador per completar l’equip i, per atzar o per no se sap què, s’havien adreçat a ell. Dídac sabia que havia de fer el millor possible la tasca que li havien encomanat, la de defensa. Per això es va esforçar al màxim i, fins i tot, va fer bones jugades que els seus nous amics van saber reconèixer. Tota una satisfacció que li insuflava de confiança.

D’alguna manera, aquell grup de sisè el va apadrinar, i sempre que els faltava algú per muntar un partit, comptaven amb Dídac. A pesar de la diferència d’edat, ell intentava passar desapercebut i provava de comportar-se com un més, amb els mateixos tics xulescos de preadolescent. Aquesta actitud que havia adquirit des que s’ajuntava amb els grans no acabava d’agradar als amics de tota la vida. Se’l miraven amb recel i no entenien per què preferia jugar a futbol que utilitzar la imaginació com a eina de diversió.

Sens dubte, però, el moment que més els va ofendre va ser quan sentiren que Dídac deia a un dels grandots que estava a punt de complir els deu anys. No se n’adonava que creixia més ràpid del que li tocava, ni que començava a perdre la innocència que caracteritzava els xiquets de la seua edat. S’havia obstinat a oblidar-se que tenia set anys, amb la qual cosa deixava enrere massa coses que mai podria recuperar. Cauria en el compte molts anys després.

Anys i anys (I)

I. ABRIL

Abril seria el mes de l’any que l’acabaria marcant de per vida. Els seus pares no decidiren fins l’últim moment quin nom regalarien al nadó que estava per vindre. Sentien una gran responsabilitat que els impedia prendre una decisió ferma. I més encara, tractant-se de la primera personeta que veien arribar al món. Barallaven tantes possibilitats que, a la fi, no s’acabaven de convèncer per cap opció concreta. Així que, a última hora, producte de la casualitat, trobaren el nom definitiu. Va ser com una inspiració divina que va colpejar el pare mentre anava camí de l’hospital. Sabia que havia arribat el moment de resoldre la incògnita que tantes hores de conversa els havia ocupat. Ara s’ho rumiava disposat a trobar el desenllaç final a la qüestió.

Amb les mans al volant, quasi tan concentrat en la carretera com en l’afer que el dominava, va pensar en el significat del dia en què probablement naixeria la seua filla. Estàvem a onze d’abril, en plena primavera. Onze d’abril, onze d’abril... I ja ho tenia: Abril era el nom que volia! És clar, faltava consultar-ho a la futura mare, no fóra cosa que no hi haguera coincidència. Encara que ell ho tenia tan clar, que estava convençut que no hi hauria problemes a l’hora de concretar el nom. Tenia la impressió d’haver encertat de ple, que havia escoltat una veu del cel que l’havia il•luminat. Estava exultant ja que havia resolt un dels dilemes que més l’havien inquietat en els últims mesos.

Sense intrigues però amb molta expectativa, Abril naixia aquell dia assenyalat al calendari. A partir d’ara, son pare i sa mare començarien a contar per ella els dies d’existència des de la seua arribada al món. Primer ho farien en setmanes, després en mesos, i quan ja havia complit els dos anys, abandonarien inconscientment el complex sistema de contar l’edat d’Abril d’una manera tan fraccionada. Tot i que s’ha de dir que ells ho feien ben orgullosos, amb la il•lusió de veure-la créixer dia rere dia. Per cert, l’edat de la xiqueta era una pregunta freqüent que feien amics i coneguts. Una pregunta a la qual responien, com no podia ser d’una altra manera, desvanits. I és que observar com transcorre el temps amb plaer, és un gust que només poden tenir els pares.

Llits i amics

Des de ben menut m’he a acostumat a dormir en més d’un llit per setmana. És el que té tindre dos pobles per herència, el de ton pare i el de ta mare. Entre setmana, és a dir, els dies de feina, tocava el llit seriós de casa de l’Alcúdia. Mentre que els caps de setmana, quan ningú venia a despertar-me de bon matí, era el dia del de casa la uela de Piles, o el de la platja: tots dos valien. Com es pot comprovar, he tingut una vida més o menys nòmada des de la infantesa, cosa que m’ha permès sentir-me còmode en qualsevol matalàs, per més moll o dur que estiguera.

El ritme de canvi de llits per setmana es va incrementar quan es va donar el punt d’inflexió de passar a tindre, d’un dia per a l’altre i d’una manera coincident, residència a la ciutat i una núvia amb qui estrenar la vida amorosa. Aleshores tot es va fer trepidant. La motxilla, que em servia per a carregar els llibres i els apunts de classe, adquiria la doble funció d’equipatge de mà. Era com la closca de tortuga amb la qual podia aixoplugar-me allà on calia. Durant anys, vaig ser un habitual de quatre llits per setmana: dos a València, als barris de Russafa i Benimaclet, el de l’Alcúdia de tota la vida, que marcava el principi i el final del cap de setmana, i el de Piles, que com sempre m’esperava dissabte rere dissabte.

Aquest periple quotidià tenia el seu punt divertit: si et desvetllaves a meitat nit, era tota una incògnita endevinar en quin costat et quedava la paret, quin sostre observaves en la foscor i, el pitjor de tot, on collons estava la claueta del llum! Una altra cosa que tenia aquella gimcana setmanal, que t’obligava a canviar de catre gairebé cada dia, era el temps invertit en desplaçaments. Tenia carnet de conduir però no vehicle propi, així que el transport públic –dis-li metro, dis-li tren- era l’aliat indispensable del meu córrer. Quant que he llegit gràcies als canvis d’espai que havia de fer!

L’estabilitat –de moviment de llits, parle- arriba quan comence a treballar, amb salari inclòs. He de fixar residència per imperatiu legal. Amb tot, no evite les escapades puntuals a la ciutat. Però, sens dubte, la vida més sedentària fa acte d’aparició el dia que passe a viure a l’illa, separat per la mar dels llits que m’han acollit al llarg de la vida. Ara més que mai entenc que és tindre un llit propi i invariable. I gaudisc de no pensar com les enginyaré per passar la nit, com si fóra un indigent sense llar. Això, fins que torne de vacances a la terreta.

Aquest Nadal, que m’he allargat l’estada quasi un mes, he comptabilitzat que he fet nit en un total de nou llits. No he volgut fer càlculs de quants dies m’ixen per matalàs. Sí he constatat que encara em va la vida nòmada, i sobretot, que tinc tants llits com amics i familiars. Ah, i per si algú s’ho pregunta, en tots ells, he dormit sol i, per tant, he suportat el fred hivernal també en solitari. De totes formes, gràcies per les mantes i pel calor que em doneu quan estic de visita permanent.