I. ABRIL
Abril seria el mes de l’any que l’acabaria marcant de per vida. Els seus pares no decidiren fins l’últim moment quin nom regalarien al nadó que estava per vindre. Sentien una gran responsabilitat que els impedia prendre una decisió ferma. I més encara, tractant-se de la primera personeta que veien arribar al món. Barallaven tantes possibilitats que, a la fi, no s’acabaven de convèncer per cap opció concreta. Així que, a última hora, producte de la casualitat, trobaren el nom definitiu. Va ser com una inspiració divina que va colpejar el pare mentre anava camí de l’hospital. Sabia que havia arribat el moment de resoldre la incògnita que tantes hores de conversa els havia ocupat. Ara s’ho rumiava disposat a trobar el desenllaç final a la qüestió.
Amb les mans al volant, quasi tan concentrat en la carretera com en l’afer que el dominava, va pensar en el significat del dia en què probablement naixeria la seua filla. Estàvem a onze d’abril, en plena primavera. Onze d’abril, onze d’abril... I ja ho tenia: Abril era el nom que volia! És clar, faltava consultar-ho a la futura mare, no fóra cosa que no hi haguera coincidència. Encara que ell ho tenia tan clar, que estava convençut que no hi hauria problemes a l’hora de concretar el nom. Tenia la impressió d’haver encertat de ple, que havia escoltat una veu del cel que l’havia il•luminat. Estava exultant ja que havia resolt un dels dilemes que més l’havien inquietat en els últims mesos.
Sense intrigues però amb molta expectativa, Abril naixia aquell dia assenyalat al calendari. A partir d’ara, son pare i sa mare començarien a contar per ella els dies d’existència des de la seua arribada al món. Primer ho farien en setmanes, després en mesos, i quan ja havia complit els dos anys, abandonarien inconscientment el complex sistema de contar l’edat d’Abril d’una manera tan fraccionada. Tot i que s’ha de dir que ells ho feien ben orgullosos, amb la il•lusió de veure-la créixer dia rere dia. Per cert, l’edat de la xiqueta era una pregunta freqüent que feien amics i coneguts. Una pregunta a la qual responien, com no podia ser d’una altra manera, desvanits. I és que observar com transcorre el temps amb plaer, és un gust que només poden tenir els pares.
Abril seria el mes de l’any que l’acabaria marcant de per vida. Els seus pares no decidiren fins l’últim moment quin nom regalarien al nadó que estava per vindre. Sentien una gran responsabilitat que els impedia prendre una decisió ferma. I més encara, tractant-se de la primera personeta que veien arribar al món. Barallaven tantes possibilitats que, a la fi, no s’acabaven de convèncer per cap opció concreta. Així que, a última hora, producte de la casualitat, trobaren el nom definitiu. Va ser com una inspiració divina que va colpejar el pare mentre anava camí de l’hospital. Sabia que havia arribat el moment de resoldre la incògnita que tantes hores de conversa els havia ocupat. Ara s’ho rumiava disposat a trobar el desenllaç final a la qüestió.
Amb les mans al volant, quasi tan concentrat en la carretera com en l’afer que el dominava, va pensar en el significat del dia en què probablement naixeria la seua filla. Estàvem a onze d’abril, en plena primavera. Onze d’abril, onze d’abril... I ja ho tenia: Abril era el nom que volia! És clar, faltava consultar-ho a la futura mare, no fóra cosa que no hi haguera coincidència. Encara que ell ho tenia tan clar, que estava convençut que no hi hauria problemes a l’hora de concretar el nom. Tenia la impressió d’haver encertat de ple, que havia escoltat una veu del cel que l’havia il•luminat. Estava exultant ja que havia resolt un dels dilemes que més l’havien inquietat en els últims mesos.
Sense intrigues però amb molta expectativa, Abril naixia aquell dia assenyalat al calendari. A partir d’ara, son pare i sa mare començarien a contar per ella els dies d’existència des de la seua arribada al món. Primer ho farien en setmanes, després en mesos, i quan ja havia complit els dos anys, abandonarien inconscientment el complex sistema de contar l’edat d’Abril d’una manera tan fraccionada. Tot i que s’ha de dir que ells ho feien ben orgullosos, amb la il•lusió de veure-la créixer dia rere dia. Per cert, l’edat de la xiqueta era una pregunta freqüent que feien amics i coneguts. Una pregunta a la qual responien, com no podia ser d’una altra manera, desvanits. I és que observar com transcorre el temps amb plaer, és un gust que només poden tenir els pares.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada