Em rente les dents com un autòmata nocturn que mai serà capaç de recordar el dia que va adquirir l'hàbit. Deixe la ment en blanc i em concentre en l'acció. Percep com el raspall recorre dents i genives. M'atanse a l'espill que saluda discretament les carasses que faig. Me n'adone del fet i busque els ulls de la persona que tinc davant meu, que sóc jo mateix.
Per un moment pense en la meua presència, que no veig però que sé que no deixa d'estar. A penes reconec la meua gestualitat de quan parle, el perfil de la cara que evite a veure en fotos i la veu que mai diria que és meua. L'espill em deixa endevinar que, vist en primera persona, sóc un tant desconegut per a mi mateix. No aconseguisc entendre com em veuen els qui m'envolten, però sóc capaç d'esforçar-me per reconèixer-me ara que em rente les dents.
Al matí següent em donaré el bon dia de cara l'espill, tot just després de traure'm les lleganyes. No tindré ni temps ni ganes per a introspeccions matineres, només pressa per començar el dia. El principi i el final de la jornada seran pràcticament els únics moments de trobada amb el meu reflex. Aquesta rutina permetrà no oblidar-me quin aspecte tinc. Pareix una cita amb la meua persona. Així: en silenci, en soledat, en contemplació.
He recordat, mentre m'humitejava el cabell, el viatge de l'estiu. Un d'aquells dies d'acampada em va vindre la necessitat de mirar-me a l'espill, encara que només fóra per uns instants. Res d'ego. Feia temps que no li prestava atenció a aquest element de la quotidianitat. I la veritat és que el trobava a faltar. Així que vaig buscar-me al retrovisor del cotxe i em vaig adonar que en els darrers dies a penes havia canviat. Això sí, m'havia crescut la barba.
