Estem venuts

Encara no he venut mai l’ànima al dimoni, però sé de sobra què és hipotecar la vida a l’empresa. Això sí, fins que el contracte d’obra i servei s’esgota de forma unilateral, i a vegades per sorpresa. La precarietat amb què ens movem els ‘currantes’ del Sector (així, en majúscula: igual que el Sistema de la màfia) ens obliga a vagarejar d’un costat a un altre sense més rumb que aquell que dicta la lògica del –seu- mercat.

I així, de tant pegar bacs, es conforma la gran família que avui està ací i demà allà. Fins i tot, moltes vegades estem en el més enllà, doncs desapareixem durant mesos de la vida laboral sense motiu aparent. Tant que la meua modesta economia domèstica em demana que s’obre el miracle i el mòbil sone per anunciar la bona nova: que el patró em dóna la benvinguda al vaixell, en el qual remem tots en una mateixa direcció –uns més, altres menys, ja se sap- per tal que el previsible enfonsament ens faça naufragar el més tard possible.

En aquest sofert món de grumets, és difícil perdre el grau d’aprenent etern. Per això es troben pocs mariners que sobrepassen els trenta-i-tants anys d’edat. Som joves i enèrgics que vivim el treball amb una sana horitzontalitat, la qual cosa ens permet oblidar el malaguanyat concepte de la lluita de classes. Prendre’ns en pla col·legues unes copes amb els superiors és un vell art que no perdem els pàries del Sector. Per alguna cosa tenim la capacitat d’identificar-nos amb mil i una empreses. Totes són susceptibles de traure’ns de la misèria en un moment donat.

Formar part de la faràndula requereix un fort compromís, i nosaltres ens caracteritzem per ser treballadors agraïts que, com s’ha de ser, no mosseguem la mà de qui ens dóna de menjar. I és que sobreviure de la carrera d’artista té un preu. Ja m’ho va dir ma mare. Completar el sou amb pagues extres, escollir dies de vacances –si en tens, cosa estranya-, tindre un horari fixe, cobrar les hores de més, desitjar la liquidació coneguda popularment amb l’estimat nom de “finiquito”... És un somni que no ens pertoca, ho tenim assumit.

Diuen que avui dia pitjor que ser explotat és no ser-ho. Així, directament. I m’ho crec: no debades sovint sent una amenaça imperceptible que m’adverteix que hi ha una llarga fila de llicenciats en la llista d’espera. Pacientment anhelen ocupar la cadira, la taula i l’ordinador dels que sóc posseïdor temporal. Els afortunats ho sabem, i amb raó deixem fer. El terror laboral és la millor arma –sí, apunta i dispara- per sotmetre’ns. Així que millor si mirem cap a un altre costat. A que no és mala, la idea?

Estimades muntanyes

Estimades muntanyes,

Mai m'he atrevit a dir-vos de forma escrita l'estima que sent per vosaltres. I no sé per què, amb tants dies viscuts junts, avui he tingut la necessitat de fer-ho. He crescut al vostre caliu. Quan pense amb vosaltres, muntanyes, sempre tinc bons records: un grapat d'historietes per contar. Serà també que ha entrat el fred de ple i em sembleu molt més properes i accessibles que quan només pensava en anar a la platja. Però, eh, que conste que vos tenia presents. Sabia que tornaríem a compartir durant mesos llargues estones de passeig i aventura. I ara em passa que només tinc de desig de retrobar-vos com més sovint millor.

La nit i el llit ja no m'estiren tant. Poques coses em fan tan de goig com menjar-me un bon entrepà al vostre cim. Anar coneixent-vos una per una és una motivació suficient com per matinar els caps de setmana. No vull acostumar-me a vore-vos des de baix d'una forma limitada. Vull recórrer l'escorça de terra que vos recobreix, descobrir els racons que amagueu a la vista dels mortals i observar el meu diminut món amb uns altres ulls. Perquè és cert que em canvieu la mirada. La ciutat em crea preocupacions, i vosaltres feu que m'oblide dels lligams. Em sent una persona alliberada quan m'encimbelle a la vostra falda. Realment provoqueu un canvi en la meua realitat.

A més a més, m'heu ajudat a conèixer amb profunditat qui m'ha acompanyat en la recerca de camins atzarosos. He conversat de temes que no seríem capaços de tractar prop de la civilització. Hem tret l'enginy per exprimir els significats de les paraules. Se'ns ha despertat l'agudesa i ho hem vist tot amb una altra òptica. Desconnectats de la quotidianitat, hem distès cos i ment fins al punt d'oblidar que funcionem per objectius. El camí ens ha dut ben amunt, amb l'exigència necessària per superar la situació tot realitzant un esforç inconscient. A la muntanya, l'home és un element més. Ací no hi ha un domini absolut de l'entorn.

Quan a la fi conqueresc un cim -un per un-, arribe a establir un vincle indissoluble. La complicitat que es crea aleshores amb tu, muntanya, fa que no et puga tornar a veure de la mateixa manera. Ja et conec, ja em coneixes. Si et mire des de baix, des de lluny, sé que no em guardes tants secrets. Som vells amics que hem compartit bones estones i que, per més que passe el temps, ho continuarem sent. Sona místic, i en part ho és. La comunió que es genera quan tinc l'oportunitat de mirar-vos des de dalt de tot és gran. Veig com s'amplia el grup d'amistats. I cada cim és un amic per conèixer que demana constantment el meu interès.

La diògenes cultural

L'ebook pot ser un dels regals del Nadal d'enguany, o encara més de l'any que ve. Està per desenvolupar-se i el preu resulta un tant prohibitiu com perquè es generalitze d'immediat. Acostumats a estar a l'última en tendència tecnològiques, la gent no deixarà passar per alt aquest curiós gàdget. Els més capritxosos se'l compraran aviat, amb el pensament d'acumular un bon nombre de títols de novel·la. I tot, amb l'únic objectiu de comptar amb una completa biblioteca digital. L'afany de disposar de tot i més ja els va obligar en el seu moment a descarregar música i pel·lícules de forma obsessiva. Que després no hi haguera temps suficient per consumir aquests productes culturals, era una qüestió de capacitat de memòria. Si el saber no ocupa lloc, les pel·lis i els discos només necessiten megues, i això no té difícil solució. Aquest tipus de memòria es compra, i problema acabat.

La música i el cinema havien trobat el seu espai al ciberespai, ara només faltava que un art tan antic com la literatura es poguera reubicar en el futur, que també és present. Benvingut siga l'ebook, doncs, si això realment significa un avanç en els hàbits lectors. Aquest és, per cert, un tema que em preocupa d'una manera especial. Ho he constatat durant el viatge que he fet i del que torne tal dia com hui. He estat compartint una habitació de huit llits en un alberg juvenil. Moments abans que arribara l'hora de dormir, cadascú buscava la seua distracció. Un es posava l'emepetrés i escollia àlbum de música, l'altre es viciava una estona llarga a la vídeo-consola portàtil, i el de més enllà mirava una pel·lícula en una pantalla de format minúscul, la qual requeria d'un gran esforç visual.

Cap ni un es dignava a obrir un llibre, com haguera sigut d'esperar no tants anys enrere. Sembla que el fet de llegir eixigesca un esforç extra i innecessari que no està a l'altura dels temps que vivim, en els quals tot es digereix de forma ràpida i lleugera. Es veu que no sabem trobar-nos amb la soledat d'un llibre. Tal vegada perquè ens el mirem com un objecte antiquat que s'ha tornat vell i avorrit. Per a històries de llarga durada -com si foren les típiques trilogies de novel·la totxes-, ja estan les sèries de televisió nord-americanes, les quals venerem com si haguérem perdut la fe en la religió que ens ha guiat al llarg dels segles. Tot el que he explicat fa que em preocupe pel futur de l'ebook -com si em pagaren per ser un expert en màrqueting i hàbits de consum. M'intriga que l'aparell acabe sent una eina més d'emmagatzematge de l'era digital, vist que cada vegada som més del so i la imatge però en cap cas de la paraula.

Al capdavall un dels èxits del sistema econòmic és l'acumulació de capital per tal que es generen nous fluxos. L'ebook es convertirà en una ferramenta de la indústria de la indústria cultural perquè tinguem una motivació més per consumir els seus productes. Ni que siga com una estranya síndrome de diògenes cultural.

A l'aeroport

Ha passat el temps i han deixat d'excitar-me els aeroports. Recorde que va ser en l'adolescència -quantes experiències!- quan vaig pujar per primera vegada a l'avió. Què emocionats estàvem, els de classe. Quina sensació més brutal de velocitat quan la màquina feia per enlairar-se. I les vistes, què? Acollonant veure la ciutat des de tan amunt. Pegat a la finestra, em passava el vol. Aleshores agafava l'avió molt puntualment i, cada vegada que ho feia, era tota una aventura.

Després va arribar l'hora del canvi de residència i de viatjar sol com una necessitat. Els aeroports em tensaven d'una manera inexplicable. No havia de fer tard al vol per estar atacat dels nervis. El desplaçament es feia angoixant donada la quantitat d'operacions que has de fer fins arribar a estar assegut còmodament a la butaca de l'avió. I quan per fi vaig tenir el procés controlat i ja em sentia com un executiu d'alta volada, que no s'immuta per agafar un avió més en la seua vida, em va entrar la por a volar. No era res preocupant, però tenia el seu què. Quan l'aeroplà girava per fer les maniobres o es disposava a enlairar-se o aterrar, jo vivia un calvari personal. A saber la paranoia que m'envaïa per no perdre l'emoció -per bé o per mal- a l'hora de volar.

Això, fins que miraculosament un bon dia vaig fer cas a les indicacions de les hostesses, que conviden a relaxar-se i gaudir del vol, i per art de màgia vaig perdre el temor a un aterratge forçós (en el millor dels casos, ehem). Ara els aeroports i els avions no em diuen gran cosa. Per sort, no ha deixat d'excitar-me tot allò que m'espera en la nova destinació, a la qual arribe en qüestió de minuts. I això sí que té el seu toc de màgia.

Vint-i-quants?

Vaig sentir sensació de pànic quan em va arribar el primer missatge de felicitació pel meu aniversari al mòbil. Eren les onze en punt del matí. Una perversa màquina programada pel banc on tinc guardats els meus modestos estalvis – en regressió, per cert-, em donava els 'molts anys' en el dia oficial del meu naixement. Qui em coneix, sap que -perquè sempre que toca ho explique- vaig nàixer un dia, però que m'apuntaren al registre un dia abans. Afers burocràtics.

Evidentment el banc no sap d'aquestes coses que formen part de la vida íntima de la persona. Però no és aquesta qüestió la que em va deixar intrigat. M'inquietava el fet que l'ens, que millor representa els mals del capitalisme, volguera ser còmplice de la previsible alegria que se suposa s'ha de tenir per ser un dia assenyalat. Em feia la impressió de viure en el món feliç d'Aldous Huxley o en la profètica novel·la 1984 de George Orwell. La maquinària del Gran Germà em felicitava l'aniversari, quina por!

Està clar que la imaginació m'havia portat a un present apocalíptic, que no em mereixia, ni jo ni els meus -això segur. Recuperat de l'impacte, vaig intentar veure les coses en positiu. En el meu cas, sabia que encara estaven per arribar les felicitacions de veritat. Sense voler fer un drama excessiu, vaig pensar en la gent que no li fan la pamplina en el seu dia. Els motius poden ser diversos: bé perquè els del seu entorn no li donen més importància a la data en qüestió, o bé perquè un no sempre ha de tenir un nombrós grup de gent que li done calor. No cal ser, ni molt menys, un ésser asocial i inadaptat per quedar-se sense regals. Això sí, toca't els collons (o els ovaris) si l'únic que se'n recorda del teu aniversari és el banc. És per anar a destruir personalment l'ordinador que t'ha enviat el missatge al mòbil.

Beneit feisbuc! Per als qui estem clavats en aquesta secta social, el panorama ha deixat de ser desolador en matèria de celebracions. La màquina ens recorda nom i dia, i després nosaltres decidim què fer. Em sap greu dir-ho, però jo no moc ni un dit per felicitar ningú. I mira que després m'ha fet una il·lusió bastant considerable rebre-les. Sóc així de sec per aquests assumptes. Per cert, es podria fer una estadística per saber -si és que serveix per alguna cosa- com han augmentat les felicitacions d'aniversari des de la irrupció d'aquesta xarxa social. Estic segur que s'han multiplicat per mil. Pot ser en un futur no tant llunyà, igual que d'una manera premonitòria ha fet el banc, programem l'ordinador per felicitar el natalici als amics, als coneguts i als amics dels amics. Així ens acostarem un poc més a l'anhelat món feliç.

...i tornada

DIA 7. Vuit del matí.

Dos autobusos, un avió, un autobús i metro. I encara em queda metro i avió i autobús. És el tràmit que he de passar per fer port a la destinació final. Sense paciència no som ningú. Quan estic de ruta, baixe el bioritme, de manera que intente alterar-me el mínim possible. També faig per disminuir el nivell de desfici. És una mena d'estat zen pensat perquè la situació no em desborde quan no acaben de quadrar els horaris.

A diferència del viatge d'anada, que està ple d'incerteses i excitació pel que ha de vindre, el camí de tornada resulta molt més calmat. Tornar no té tant de misteri perquè un sap que tard o d'hora arribarà al lloc d'on prové. Tot és qüestió de temps. Mentrestant pots posar-te introspectiu i pensar en un sentit o en un altre: en tot allò que has fet aquests dies lluny de casa, així com també en les coses que faràs -o has de fer- quan hi arribes.

Amb tot el grapat d'experiències viscudes, l'exigència a l'hora de recordar fets i situacions és gran. Dies després del viatge el cap pot funcionar al noranta per cent, però no demanes gaire més passat un breu període de temps. Així que, com que un que és previsor i sap de sobra com de curta pot ser la memòria, he acumulat més de 500 moments en forma de píxels. Uns quants megues que també em serviran per explicar, amb menys paraules i major precisió, allò que he viscut durant el viatge.

Tal vegada relacionat amb la rapidesa amb què oblidem, resulta un tant estrany experimentar com de ràpid ens mimetitzem amb el nou entorn quan tenim una bona acollida. M'ha passat que en un parell de dies m'he sentit un més del grup. M'he familiaritzat al llit, a l'habitació, als carrers, a l'idioma, a les persones. I després, quan ha arribat l'hora de marxar, m'he vist obligat a abandonar un lloc on he estat tan còmode com a casa. Clar que el que no oblide és que, en el fons, on millor estic és prop dels meus, dels qui fa temps – anys, fins i tot, mesos- estan amb mi. Tot això encara que no puga negar que el color ocre d'aquella terra m'ha envaït.

Anada...

DIA 1. Cinc de la matinada.

Mai. En la vida m'havia alçat a les dues i mitja de la matinada per començar el dia: ni que me n'anara de rave! He dormit una modesta hora. M'he despertat amb suors fredes producte del nerviosisme. 5 euros de taxi per arribar a l'estació d'autobusos de Barcelona, i 12 més per arribar a l'aeroport de Girona, des d'on ix el meu vol. De camí, mitja hora dormida només. Les xifres parlen de la precarietat del viatge que ja ha començat. No puc demanar massa, i més encara sabent que el bitllet a l'illa m'ha costat 60 euros. Un poc més del que paga, per exemple, un valencià que vol anar en tren a Barcelona. Així resulten els números.

El matí -encara fosc- està tan boirós com jo. No he sabut què fer en trobar el banc on esperar l'hora d'embarcar (o hauria de ser avionar?). Primer m'he allargat tot reposant el cap sobre la maleta per intentar agafar son. M'he posat nerviós massa prompte i no he pogut aguantar ni la postura ni el llum artificial de neó. He pensat en posar-me música i, quan ho anava a fer, he pillat paper i boli i m'he posat a escriure sense més. M'ha agafat la fam i m'he fotut el beneït entrepà de truita de creïlles que va sobrar del sopar d'anit. Ara estic un poc més tranquil perquè vaig matant el temps així com va arribant. Encara són les cinc i mitja, però va quedant menys i menys per aterrar a una altra latitud.

El supermercat del café

Segur que heu vist la imatge en els carrers de la vostra ciutat, però no l’heu reconegut. Es produeix a la porta de les estupendíssimes tendes Nespresso. Gent que fa cua ordenadament, desitjosa de fer-se amb noves dosis de cafè. Han entrat en l’espiral de l’addicció, ja no podem deixar de consumir. La màquina no pot aturar-se. Sembla el supermercat de la droga que fa uns anys va ser notícia en la perifèria de la ciutat de València.

Clar que aquesta imatge tan actual, que trobem en un carrer cèntric i comercial, té tants visos de normalitat que no permet ser maliciós, si hom no ho fa amb una descarada intencionalitat. Ningú s’arrossega amb xandall i bambes blanques estil J’Hayver. Ans el contrari, aquest dispensador de cafè carregat de luxe crea una atmosfera idònia perquè tothom puge un graó en l’escala social. Fins i tot, els treballadors de base que sense permís han entrat en el club selecte se senten, per moments, part de l’elit.

Per a Nespresso, no existeixen classes mentre la finalitat siga la mateixa: entrar en el llistat d’adeptes. Compta la fidelitat que es crea amb la marca. I és que quedes atrapat, una vegada entres en el seu joc. A més, com que aquests cafès són tan ràpids de preparar, d’acord amb els temps frenètics que vivim, l’addicció es torna diària. La filosofia d’usar i tirar, que satura el planeta de residus, és una història que el capitalisme no entén. I aquesta marca és el paradigma de multinacional instal•lada en les nostres vides, com el propi sistema.

Els sabors del món a l’abast de la nostra butxaca. Sí, la globalització té aroma de cafè. El colonialisme queda a la vista en entrar a la tenda. Nosaltres estem al nord, en una relació desigual on el de dalt sempre xafa al de baix. El tracte exquisit que ens dispensen els servicials i elegants venedors de boutique no s’allunya tant del “sí, guana”. Carregat de embolcalls de disseny, ens conviden abans d’anar-nos-en a tastar l’últim material que ha arribat de no sé quin país recòndit. Vinga, va, els camells ens regalen la primera dosi perquè ens enganxem, no direm que no. Tornarem, que ens ha agradat molt.

El valor del mercat

Els mercats no perden vigència, malgrat els temps que corren. A mode d’exemple, Sineu celebra cada dimecres al dematí el seu mercat setmanal, des que va ser instaurat l'any 1306 pel rei Jaume II. És històricament un dels més importants que se celebren a Mallorca. Sineu també celebra cada primer diumenge de maig Sa Fira, tradicional mostra agrícola, ramadera i artesanal que atreu un gran nombre de visitants. Establerta l'any 1318 per privilegi del rei Sanç, és la fira més antiga de Mallorca. A més de les parades habituals del mercat setmanal del dimecres, a la fira s'hi exposen animals de races autòctones, maquinària agrícola i vehicles. Tot plegat és una clara mostra de la importància que tenen els mercats en la vida de les persones des de temps quasi immemorials.

I és que un mercat és el punt de trobada on conflueixen productors, venedors i compradors. Aquí es genera una part important de l’economia local, això sí, a petita escala. Tanmateix, suficient perquè molta gent pugui viure dels negocis que formen part del mercat. En certa manera, sosté l’agricultura i la ramaderia, ja que gran part dels productes de la zona troben el seu canal de distribució al mercat. El mateix productor, bé sigui a través de familiars o bé sigui a través de comerciants propers, s’encarrega de fer arribar els seus productes al client sense intermediaris. El negoci és, doncs, més just i pròxim. De la mateixa manera, l’economia domèstica se’n ressenteix menys si es compra al mercat ja que els preus es poden negociar i l’oferta s’adiu a les necessitats de les famílies. I tot això sense estendre’ns en comentar la qualitat i la frescor dels productes que hi podem trobar.

Al mercat també es guanya en valors socials. El tracte proper i personal només té cabuda, avui dia, en el petit comerç. En un món on es va perdent la proximitat en favor de les grans corporacions i les noves tecnologies, aquesta forma de compra-venda manté intacta una comunicació propera i una relació directa entre les parts que entren en contacte. De fet, el vincle de confiança que estableix el venedor amb els clients és gairebé una venda assegurada. Per la seva part, per al comprador, suposa una garantia a l’hora de reclamar en cas que ho requereixi. Aquest tracte diari o setmanal procura grans dosis d’humanitat.

És també al mercat on els més dèbils estan protegits en una economia de proporcions mundials. El petit comerç té futur aquí, per molt que guanyin terreny els hipermercats. També la vida al poble com a signe d’identitat local. Si es genera treball, s’evita el despoblament i, per tant, el procés de migració del camp a la ciutat. Però sobretot conservar els mercats, tal i com sempre s’han conegut, és preservar un senyal inequívoc d’ésser. Perquè els mercats són espais oberts on no només s’intercanvien productes sinó també maneres viure.

Anys i anys (i VI)

VI. MIQUEL

Per a Miquel, comptar amb 77 anys tenia un significat encisador. Perquè era una xifra que li semblava preciosa, màgica s’atreviria a dir. Per això aprofitava l’ocasió per fer un divertit joc de números. Sempre que li ho demanaven, deia que tenia 14 anys, és a dir, set més set. Era la manera de dir-li al món que se sentia jove, a pesar de l’edat. Vivia una etapa esplendorosa, envoltat de fills i néts.¬ L’última criatura li havia arribat el passat mes d’abril. Es tractava d’una xiqueta d’ulls verds que, igual que l’avi, li encantava somriure al món.

Feia poc més d’un any que Miquel havia sofert el sotrac més gran de la seua vida en faltar la dona. Aleshores va haver d’enfrontar-se al que, sens dubte, foren els mesos més difícils que havia viscut mai. La pèrdua d’un ésser volgut és irreparable, malgrat tot, estava segur que eixiria del forat, com ho havia fet tantes altres vegades. Tanmateix el moment no va ser fàcil: en la darrera etapa de la vida havia de mirar de cara a la mort massa sovint. Al seu voltant, en forma de comptagotes, alguns vells amics del poble començaven a dir-li adéu a aquest món, sense que ningú poguera evitar-ho. “Llei de vida”, es deia a si mateix, cada vegada que acudia a un soterrament. Així s’encoratjava.

Hi havia qui se n’anava però també, per sort, qui arribava. En aquest sentit, els fills i els néts havien estat tot un estímul per a continuar el camí amb força. Des que es va quedar sol a casa, la visita dels seus descendents es va tornar més freqüent que mai. Molts dies anava algun familiar a dinar o a sopar amb Miquel. Ell sempre aprofitava aquestes visites per fer memòria del passat. No volia anar-se’n d’un dia per a l’altre sense haver explicat als seus els moments més crucials de la seua existència. Tenia la necessitat de fer-los veure el món des dels ulls d’una persona que ha viscut la misèria de la postguerra, la duresa del treball a una edat precipitada o la senzillesa d’una vida sense excessos però igualment digna. Pensava que donant a conèixer una manera de viure que poc tenia a veure amb l’actual, en la qual mai falta de res, ajudaria els néts a entendre la gent que pateix i, així, els convertiria en millors persones.

Miquel també volia transmetre els coneixements que havia adquirit, durant gairebé una vida, de treball al camp. “La terra és una font de saviesa que hem d’aprendre a escoltar”, repetia mentre passejava pel terme acompanyat de xiquets. Amb vivacitat, botava d’un marge a un altre i els convidava a beure sense por de l’aigua de l’ullal que, en època de pluges, brollava vigorosa prop d’un dels seus horts de tarongers. Miquel no perdia l’oportunitat de sorprendre’ls a cada passa. Pretenia que els néts no deixaren mai d’estimar l’entorn que tant havia marcat la seua vida. I aprofitava per regar-los les orelles amb dites i expressions que permetien entendre tot allò que ocorria al voltant. La saviesa popular es pronuncia gràcies a les paraules heretades dels nostres avantpassats. És per això que es veia en l’obligació de passar el relleu i no deixar-les perdre.

Així, quan es trobava envoltat de joventut, se sentia més orgullós de tenir 77 anys. Feliç d’acostar-se als vuitanta, de mirar enrere i veure tot el treball fet, de recordar la gent que havia format part de la seua vida, Miquel es carregava de vitalitat per arribar als cent. Si feia el recompte, encara li quedaven anys i anys per complir. No volia perdre’s l’espectacle de veure créixer als homenets i les donetes que li donaven tanta estima.

Anys i anys (V)

V. CARME

Estava trista i no trobava un explicació clara al perquè de tot plegat. No entenia com d’un dia per a l’altre no podia deixar de qüestionar-se el futur. Trobava ridícul que, prop de complir el mig segle d’existència, tinguera els dubtes existencials més aviat propis d’un jove. En el fons, l’aturmentava acostar-se perillosament als cinquanta anys. Era una edat que sempre havia tingut com a referència, però que al mateix temps havia sentit llunyana. Ara, per això mateix, per veure-la propera, estava tan inquieta.

D’alguna manera, experimentava com tots s’havien fet grans al seu voltant. Sense anar més lluny, feia un parell de mesos que el fill menut de la família s’havia emancipat. Se n’havia anat a viure a l’estranger gràcies a una beca, senyal que res tornaria a ser igual. Amb la seua marxa, la casa havia perdut vida. I mira que s’havia anat fent la idea des de feia temps. Per ser exactes, des del moment en què el fill major se’n va anar a viure amb uns amics a la ciutat. Era un procés inevitable que l’avisava que just ara arribava el temps de la tranquil•litat, després de tants anys de maldecaps.

Al treball, també sonaven les flautes de la prejubilació. L’empresa volia treure’s de damunt els treballadors majors de 45 anys amb l’objectiu de rejovenir una empresa que, sens dubte, necessitava agafar aire fresc. La idea de deixar d’anar a treballar cada dia li provocava un regust agredolç. Per una part, s’alegrava de disposar de tooot el temps lliure del món per a les seues coses. Quan ho pensava, li’n venien un miler per fer. D’una altra banda, però, l’entristia abandonar el tracte diari que, durant anys i anys, havia mantingut amb els companys. Perdre’ls de vista, a ells i a una rutina que l’estabilitzava, li feia por. Però també, en aquella possible operació, hi havia un transfons psicològic que l’afectava profundament: retirar-se del món laboral representava una clara advertència de què es trobava en la recta final de la vida.

Si s’endinsava en els pensaments, Carme s’afligia cada vegada més. No obstant això, tenia clar que es tractava d’una etapa transitòria que acabaria assumint i que, per tant, no pagava la pena donar-li excessiva importància. Tot això ho va determinar un dia d’aquells en què hom es desperta amb una vitalitat inusitada. Arribava el moment de tornar a sentir-se forta i jove, després de patir tants mesos per culpa d’un assumpte que a tothom se li escapa de les mans, que no és cap altre que l’inexorable pas del temps. A partir d’ara, ho tenia decidit, no s’avergonyiria de la seua edat. En cap moment vacil•laria davant la pregunta, tal com li havia ocorregut en anteriors ocasions.

Li sonava tòpic i vergonyós, fins i tot, un mica adolescent, però sabia que necessitava un canvi en la vida. Així que començaria per ella mateixa, pel seu aspecte físic, que havia descuidat tant en l’última dècada. Sembla que la sensació d’estar envellint li venia de lluny. Segurament, per aquest motiu, s’havia deixat anar. I sense més, pensat i fet, Carme es va dirigir a la perruqueria per transformar el look amb només un parell de tisorades. La perruquera de tota la vida es va astorar quan li va demanar amb convicció que volia acabar amb aquella mitja melena, que li posava anys damunt. Necessitava escometre l’atreviment de tallar-se el cabell curt i donar-li un toc de color gràcies a un tint atrevit. El mateix color atrevit necessitava el seu vestuari, va pensar en mirar-se a l’espill.

De la perruqueria a la tenda de roba més moderna del poble. Carme estava decidida a renovar l’armari i, de passada, rejovenir-se per fora i per dins. Això sí, tenint present en no caure en l’infantilisme de qui vol ser el que no és. Perquè Carme era una dona de 47 anys, ni més ni menys. Quan somreia, lluïa arrugues vora els ulls. Unes arrugues que fan interessants als qui tenen quaranta i tants, però que sobretot els fan madurs i savis.

Anys i anys (IV)

IV. ARNAU

Vivia una època de canvis totalment inesperada. Feia setmanes que, de forma més o menys definitiva, havia posat fi a la relació que l’havia lligat amb qui ara havia passat a ser la seua ex. La primera i l’única ex que havia tingut mai. Encara no havia complit els vint quan es posar a eixir amb ella. Havien crescut junts... i ara devien continuar creixent separats. Ho tenia relativament assumit, però no tant com voldria. Li costava imaginar-se la nova vida que tenia per començar, cosa que l’esgotava. No tenia més remei, ho sabia de ben cert.

Sort que al final no es decidiren per hipotecar-se de per vida. Si és que en el fons es veia vindre que la corda s’acabaria trencant. Massa pressió a l’hora de prendre decisions tan serioses i determinants. Tal vegada s’estaven complicant l’existència quan no calia. I tot això, per no parlar de la situació laboral precària que vivien, que en realitat tampoc els permetia encadenar-se al banc. Arnau es repetia allò de “ens fem grans” per provar d’entendre què estava passant. Era un bàlsam realment tranquil·litzador.

De sobte, havia de deixar el pis de lloguer que compartia amb ella. Duia mesos buscant una feina que no arribava. No podia pagar-se la vida fora de casa, així que la solució era tornar a la llar familiar, li agradara o no. Tot això s’havia de produir en qüestió de dies, justament la setmana que complia anys. Això sí, tenia clar que no estava per celebracions: s’acostava als trenta, i això li causava una sensació de vertigen que s’aguditzava més encara amb aquesta situació. Preferia no pensar en els 28 i deixar passar el dia, com un més. Ja que les coses es precipitaven, intentaria viure-ho amb la màxima normalitat.

El dia de mudances va coincidir amb l’aniversari, que conscientment havia silenciat. Quan va fer el primer viatge, carregat de caixes de cartró, a casa dels pares es va trobar amb la sorpresa. Li digueren que no feia falta que descarregara els trastos, que ho podia fer a casa de la iaia. I l’acompanyaren fins allà. En obrir la porta d’aquell pis, que feia anys havia quedat deshabitat, va veure clar què passava. Tot estava en un perfecte ordre. Hi havia un sofà nou, l’antiga tele de casa, un microones i, en definitiva, una sèrie d’objectes que li donaven vida a l’habitatge. Arnau va entendre, sense paraules, que aquest era el lloc on s’havia d’instal·lar per refer vida, que viure a casa dels pares era part del passat. Ben mirat, tampoc tenia la vida tan traçada. Tot, igual que ara, penjava d’un fil. Només que, ara i ací, veia que era un bon moment per començar.

Anys i anys (III)

III. AGNÈS

Agnès celebrava l’aniversari acompanyada per les seues millors amigues en un sopar que donava peu a tota classe de converses. Complia anys sempre que arribava el fred més intens. I és que havia nascut a meitat novembre. Enguany celebraven els 17, amb la mirada posada en la majoria d’edat. Precisament aquest va ser el tema que va centrar la xerrada durant el sopar. Primer de tot, parlaren de la putada que era haver nascut a finals d’any i de com de llarga es faria l’espera per a gaudir de certs privilegis, com els que ja albiraven les que els quedaven un parell de mesos per ser adultes oficialment.

Es donava la circumstància que el pròxim mes de maig tindrien lloc les eleccions autonòmiques. El país es jugava el canvi de govern, i Agnès, que a diferència de la majoria d’amigues havia adquirit grans nocions de política en els darrers temps, es quedaria sense votar. Això li pareixia molt injust. També pensava en la llibertat de tenir carnet de conduir. I sobretot per a ella, que no havia tingut moto i que s’havia de moure sempre amb bici, la qual cosa reduïa les distàncies respecte un vehicle a motor. S’imaginava al volant del cotxe del seu avi ideant els caps de setmana. Però això encara ho veia lluny. No ocorria el mateix per a algunes de les amigues, que estaven a punt d’examinar-se del teòric per guanyar temps al temps.

Per a una xica de figura esvelta i sinuosa com la d’Agnès, feia anys que no havia sigut un problema entrar a determinats locals nocturns. I més, quan el criteri que segueixen els porters és tan arbitrari: si són xiques, i a més guapes, poden passar sense problema. Així que mai s’havia trobat amb una porta barrada. Clar que sempre tenia el neguit de si li demanarien el carnet d’identitat i quedaria delatada. Des d’aquell mateix dia, només li quedava un any perquè definitivament desapareixera aquest pensament que sovint la intranquil•litzava. Era un dels avantatges que va comentar quan totes departien sobre l’esdeveniment que suposava el fet de complir 18 anys.

En aquella nit de converses que anaven i venien, va eixir l’habitual referida al sexe oposat. Que si t’agrada aquest, que si et mira, que si és massa major... Ni recorden quan deixaren de fixar-se en els xics de classe, els que tenien la seua mateixa edat. Únicament tenien ulls per als qui ja anaven a la Universitat, o bé tenien un treball i un sou. A Agnès, en canvi, li agradava l’amiga que tenia asseguda al costat, que ni tenia un futur clar ni tenia un cotxe per a passejar-la.

Anys i anys (II)

II. DÍDAC

Feia temps que Dídac havia deixat de contar els anys amb els dits. Quan els majors li preguntaven l’edat, contestava enèrgicament. “Tinc set anys!”, deia amb el to de veu més potent que podia projectar. Per a ell, era tota una mostra de grandesa comptar amb aquella edat. Lluny havia quedat l’escoleta d’infantil. Ja sabia llegir i escriure, la qual cosa el situava en un estat de maduresa insuperable. Ara es mirava els xiquets de quatre o cinc anys d’una forma altiva, quasi es podria dir que tenia un cert aire de supèrbia. Malgrat que ells s’acostaven més a la seua edat i estatura, Dídac preferia relacionar-se amb els més grans de l’escola, sempre i quan li ho permeteren.

Als qui ja tenien dotze primaveres, és a dir, als més grans del col•legi, els examinava des de la distància amb una mescla de sentiments de respecte, admiració i temor. Això, fins que un dia, mentre jugava amb els seus companys, un xic de sisè curs es va dirigir a ell per proposar-li de jugar a futbol. Els faltava un jugador per completar l’equip i, per atzar o per no se sap què, s’havien adreçat a ell. Dídac sabia que havia de fer el millor possible la tasca que li havien encomanat, la de defensa. Per això es va esforçar al màxim i, fins i tot, va fer bones jugades que els seus nous amics van saber reconèixer. Tota una satisfacció que li insuflava de confiança.

D’alguna manera, aquell grup de sisè el va apadrinar, i sempre que els faltava algú per muntar un partit, comptaven amb Dídac. A pesar de la diferència d’edat, ell intentava passar desapercebut i provava de comportar-se com un més, amb els mateixos tics xulescos de preadolescent. Aquesta actitud que havia adquirit des que s’ajuntava amb els grans no acabava d’agradar als amics de tota la vida. Se’l miraven amb recel i no entenien per què preferia jugar a futbol que utilitzar la imaginació com a eina de diversió.

Sens dubte, però, el moment que més els va ofendre va ser quan sentiren que Dídac deia a un dels grandots que estava a punt de complir els deu anys. No se n’adonava que creixia més ràpid del que li tocava, ni que començava a perdre la innocència que caracteritzava els xiquets de la seua edat. S’havia obstinat a oblidar-se que tenia set anys, amb la qual cosa deixava enrere massa coses que mai podria recuperar. Cauria en el compte molts anys després.

Anys i anys (I)

I. ABRIL

Abril seria el mes de l’any que l’acabaria marcant de per vida. Els seus pares no decidiren fins l’últim moment quin nom regalarien al nadó que estava per vindre. Sentien una gran responsabilitat que els impedia prendre una decisió ferma. I més encara, tractant-se de la primera personeta que veien arribar al món. Barallaven tantes possibilitats que, a la fi, no s’acabaven de convèncer per cap opció concreta. Així que, a última hora, producte de la casualitat, trobaren el nom definitiu. Va ser com una inspiració divina que va colpejar el pare mentre anava camí de l’hospital. Sabia que havia arribat el moment de resoldre la incògnita que tantes hores de conversa els havia ocupat. Ara s’ho rumiava disposat a trobar el desenllaç final a la qüestió.

Amb les mans al volant, quasi tan concentrat en la carretera com en l’afer que el dominava, va pensar en el significat del dia en què probablement naixeria la seua filla. Estàvem a onze d’abril, en plena primavera. Onze d’abril, onze d’abril... I ja ho tenia: Abril era el nom que volia! És clar, faltava consultar-ho a la futura mare, no fóra cosa que no hi haguera coincidència. Encara que ell ho tenia tan clar, que estava convençut que no hi hauria problemes a l’hora de concretar el nom. Tenia la impressió d’haver encertat de ple, que havia escoltat una veu del cel que l’havia il•luminat. Estava exultant ja que havia resolt un dels dilemes que més l’havien inquietat en els últims mesos.

Sense intrigues però amb molta expectativa, Abril naixia aquell dia assenyalat al calendari. A partir d’ara, son pare i sa mare començarien a contar per ella els dies d’existència des de la seua arribada al món. Primer ho farien en setmanes, després en mesos, i quan ja havia complit els dos anys, abandonarien inconscientment el complex sistema de contar l’edat d’Abril d’una manera tan fraccionada. Tot i que s’ha de dir que ells ho feien ben orgullosos, amb la il•lusió de veure-la créixer dia rere dia. Per cert, l’edat de la xiqueta era una pregunta freqüent que feien amics i coneguts. Una pregunta a la qual responien, com no podia ser d’una altra manera, desvanits. I és que observar com transcorre el temps amb plaer, és un gust que només poden tenir els pares.

Llits i amics

Des de ben menut m’he a acostumat a dormir en més d’un llit per setmana. És el que té tindre dos pobles per herència, el de ton pare i el de ta mare. Entre setmana, és a dir, els dies de feina, tocava el llit seriós de casa de l’Alcúdia. Mentre que els caps de setmana, quan ningú venia a despertar-me de bon matí, era el dia del de casa la uela de Piles, o el de la platja: tots dos valien. Com es pot comprovar, he tingut una vida més o menys nòmada des de la infantesa, cosa que m’ha permès sentir-me còmode en qualsevol matalàs, per més moll o dur que estiguera.

El ritme de canvi de llits per setmana es va incrementar quan es va donar el punt d’inflexió de passar a tindre, d’un dia per a l’altre i d’una manera coincident, residència a la ciutat i una núvia amb qui estrenar la vida amorosa. Aleshores tot es va fer trepidant. La motxilla, que em servia per a carregar els llibres i els apunts de classe, adquiria la doble funció d’equipatge de mà. Era com la closca de tortuga amb la qual podia aixoplugar-me allà on calia. Durant anys, vaig ser un habitual de quatre llits per setmana: dos a València, als barris de Russafa i Benimaclet, el de l’Alcúdia de tota la vida, que marcava el principi i el final del cap de setmana, i el de Piles, que com sempre m’esperava dissabte rere dissabte.

Aquest periple quotidià tenia el seu punt divertit: si et desvetllaves a meitat nit, era tota una incògnita endevinar en quin costat et quedava la paret, quin sostre observaves en la foscor i, el pitjor de tot, on collons estava la claueta del llum! Una altra cosa que tenia aquella gimcana setmanal, que t’obligava a canviar de catre gairebé cada dia, era el temps invertit en desplaçaments. Tenia carnet de conduir però no vehicle propi, així que el transport públic –dis-li metro, dis-li tren- era l’aliat indispensable del meu córrer. Quant que he llegit gràcies als canvis d’espai que havia de fer!

L’estabilitat –de moviment de llits, parle- arriba quan comence a treballar, amb salari inclòs. He de fixar residència per imperatiu legal. Amb tot, no evite les escapades puntuals a la ciutat. Però, sens dubte, la vida més sedentària fa acte d’aparició el dia que passe a viure a l’illa, separat per la mar dels llits que m’han acollit al llarg de la vida. Ara més que mai entenc que és tindre un llit propi i invariable. I gaudisc de no pensar com les enginyaré per passar la nit, com si fóra un indigent sense llar. Això, fins que torne de vacances a la terreta.

Aquest Nadal, que m’he allargat l’estada quasi un mes, he comptabilitzat que he fet nit en un total de nou llits. No he volgut fer càlculs de quants dies m’ixen per matalàs. Sí he constatat que encara em va la vida nòmada, i sobretot, que tinc tants llits com amics i familiars. Ah, i per si algú s’ho pregunta, en tots ells, he dormit sol i, per tant, he suportat el fred hivernal també en solitari. De totes formes, gràcies per les mantes i pel calor que em doneu quan estic de visita permanent.