Encara no he venut mai l’ànima al dimoni, però sé de sobra què és hipotecar la vida a l’empresa. Això sí, fins que el contracte d’obra i servei s’esgota de forma unilateral, i a vegades per sorpresa. La precarietat amb què ens movem els ‘currantes’ del Sector (així, en majúscula: igual que el Sistema de la màfia) ens obliga a vagarejar d’un costat a un altre sense més rumb que aquell que dicta la lògica del –seu- mercat.
I així, de tant pegar bacs, es conforma la gran família que avui està ací i demà allà. Fins i tot, moltes vegades estem en el més enllà, doncs desapareixem durant mesos de la vida laboral sense motiu aparent. Tant que la meua modesta economia domèstica em demana que s’obre el miracle i el mòbil sone per anunciar la bona nova: que el patró em dóna la benvinguda al vaixell, en el qual remem tots en una mateixa direcció –uns més, altres menys, ja se sap- per tal que el previsible enfonsament ens faça naufragar el més tard possible.
En aquest sofert món de grumets, és difícil perdre el grau d’aprenent etern. Per això es troben pocs mariners que sobrepassen els trenta-i-tants anys d’edat. Som joves i enèrgics que vivim el treball amb una sana horitzontalitat, la qual cosa ens permet oblidar el malaguanyat concepte de la lluita de classes. Prendre’ns en pla col·legues unes copes amb els superiors és un vell art que no perdem els pàries del Sector. Per alguna cosa tenim la capacitat d’identificar-nos amb mil i una empreses. Totes són susceptibles de traure’ns de la misèria en un moment donat.
Formar part de la faràndula requereix un fort compromís, i nosaltres ens caracteritzem per ser treballadors agraïts que, com s’ha de ser, no mosseguem la mà de qui ens dóna de menjar. I és que sobreviure de la carrera d’artista té un preu. Ja m’ho va dir ma mare. Completar el sou amb pagues extres, escollir dies de vacances –si en tens, cosa estranya-, tindre un horari fixe, cobrar les hores de més, desitjar la liquidació coneguda popularment amb l’estimat nom de “finiquito”... És un somni que no ens pertoca, ho tenim assumit.
Diuen que avui dia pitjor que ser explotat és no ser-ho. Així, directament. I m’ho crec: no debades sovint sent una amenaça imperceptible que m’adverteix que hi ha una llarga fila de llicenciats en la llista d’espera. Pacientment anhelen ocupar la cadira, la taula i l’ordinador dels que sóc posseïdor temporal. Els afortunats ho sabem, i amb raó deixem fer. El terror laboral és la millor arma –sí, apunta i dispara- per sotmetre’ns. Així que millor si mirem cap a un altre costat. A que no és mala, la idea?
I així, de tant pegar bacs, es conforma la gran família que avui està ací i demà allà. Fins i tot, moltes vegades estem en el més enllà, doncs desapareixem durant mesos de la vida laboral sense motiu aparent. Tant que la meua modesta economia domèstica em demana que s’obre el miracle i el mòbil sone per anunciar la bona nova: que el patró em dóna la benvinguda al vaixell, en el qual remem tots en una mateixa direcció –uns més, altres menys, ja se sap- per tal que el previsible enfonsament ens faça naufragar el més tard possible.
En aquest sofert món de grumets, és difícil perdre el grau d’aprenent etern. Per això es troben pocs mariners que sobrepassen els trenta-i-tants anys d’edat. Som joves i enèrgics que vivim el treball amb una sana horitzontalitat, la qual cosa ens permet oblidar el malaguanyat concepte de la lluita de classes. Prendre’ns en pla col·legues unes copes amb els superiors és un vell art que no perdem els pàries del Sector. Per alguna cosa tenim la capacitat d’identificar-nos amb mil i una empreses. Totes són susceptibles de traure’ns de la misèria en un moment donat.
Formar part de la faràndula requereix un fort compromís, i nosaltres ens caracteritzem per ser treballadors agraïts que, com s’ha de ser, no mosseguem la mà de qui ens dóna de menjar. I és que sobreviure de la carrera d’artista té un preu. Ja m’ho va dir ma mare. Completar el sou amb pagues extres, escollir dies de vacances –si en tens, cosa estranya-, tindre un horari fixe, cobrar les hores de més, desitjar la liquidació coneguda popularment amb l’estimat nom de “finiquito”... És un somni que no ens pertoca, ho tenim assumit.
Diuen que avui dia pitjor que ser explotat és no ser-ho. Així, directament. I m’ho crec: no debades sovint sent una amenaça imperceptible que m’adverteix que hi ha una llarga fila de llicenciats en la llista d’espera. Pacientment anhelen ocupar la cadira, la taula i l’ordinador dels que sóc posseïdor temporal. Els afortunats ho sabem, i amb raó deixem fer. El terror laboral és la millor arma –sí, apunta i dispara- per sotmetre’ns. Així que millor si mirem cap a un altre costat. A que no és mala, la idea?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada