Les meues coses (I)

Abans d'embarcar-me en aquesta aventura, dedicava més temps a pensar què m'enduria amb mi, que no tant quin itinerari seguiria sobre el mapa. Sabia que la ruta s'improvisa, mentre que l'equipatge que portes de casa és determinant. Perquè, al final, el que tens és el que juga. Omplir la motxilla quan ja estàs en marxa, costa molt més del que es pot pensar. Amb la càrrega que comences, acabes. Això, és clar, si no et desfàs de res pel camí.

Arriba el dia en què mires a través de l'amplitud de l'armari de l'habitació de casa i comences a seleccionar allò que esperes fer servir. Costa destriar, tot i això, saps que és l'única manera d'armar la motxilla, la qual compta amb una capacitat limitada de 50 litres, ampliable a deu més. Costa també carregar jaquetes polars, guants i gorres de llana junt a pantalons curts, banyador i sandàlies.

Pareix que siguen incompatibles, antagonistes, que no puguen conviure en un espai tan reduït. Després, una vegada ets al lloc, entens que la roba es correspon a la disparitat de climes i temperatures per on acabes movent-te. Des del fred glacial de l'alta muntanya fins la calor humida del tròpic. El fons de la motxilla s'alterna segons la necessitat d'abric o no. Hi ha peces que han estat imprescindibles, les quals, amb el canvi de latitud, passen inadvertides, oblidades i arraconades. Ara bé, mai saps quan les pots tornar a requerir. Tot és necessari al seu temps.

En realitat, la motxilla que he preparat amb molta consciència -fins i tot, confesse que vaig elaborar un llistat per escrit- no li falta de res. De tot un poc, i tampoc massa cosa, és l'encert. Tal vegada sobra gran part de la farmaciola que ma mare, en una innata precaució maternal, em va obligar a transportar. Afortunadament, no he necessitat recórrer a l'ampli ventall de fàrmacs.

Un equipatge auster comporta, per força, un vestuari limitat. La roba que abans podia tindre personalitat pròpia, esdevé un uniforme del viatge. És més, tinc la falsa sensació que la marca de muntanya del Decathlon, Quechua -un nom molt oportú-, patrocina l'expedició andina, com si jo mateix fóra un excursionista de fama internacional.

La mànega llarga d'entretemps, que val per a tot, m'acompanya en tot moment. És una amiga inseparable en el fred i el calor que encara no és sufocant. A la nit, refresca, segur. Oblides els dies que vesteixes amb els mateixos pantalons – el canvia de roba interior és sagrat, això no es pot perdre- perquè és una de les coses que més preocupen quan només disposes d'una altra muda. El viatge té les seues prioritats i, precisament, el vestuari no és una d'elles.

Com és lògic, arriba el punt que ets capaç d'enumerar fil per randa tot el que forma part de les pertinences. També es desenvolupa una gran habilitat a l'hora de fer i desfer la motxilla, ja que la maniobra es mecanitza. Ara bé, requereix un temps de destresa i interiorització. Igual ocorre amb la roba bruta. S'engrandeix cada dia transcorregut. Fins que s'encén un llum roig d'alarma en el teu interior que t'avisa de la necessitat de netejar allò que ha quedat momentàniament obsolet conseqüència de l'ús diari.

Tan acostumat com estem a obrir el tambor de la rentadora, dipositar el detergent i accionar la màquina que funciona de manera automàtica, ara i ací, tot es fa complicat i laboriós. Importantíssim que el lloc on et trobes tinga un espai on estendre la roba perquè s'asseque amb la major rapidesa possible. Potser demà o passat siga massa tard.

Llavar la roba a mà és una cosa que s'aprèn per intuïció. Tampoc pots pretendre que quede tal com la vares portar. Així, baixes el nivell d'exigència pel que fa al rentat i el perfumat. No poses la mateixa dedicació que, de ben segur, li donaven les nostres iaies. L'operació és un tràmit de supervivència, de mínima higiene exigida al viatger.

Superat l'episodi, el mecanisme del compte enrere es torna a posar en marxa fins nova ordre. Com tot en la vida, serà qüestió de temps. Això sí, amb la roba neta, ja descanses més tranquil.

Futbol, religió i amor

FUTBOL

 El futbol és, sens dubte, l'esport rei en gran part del món. La televisió ha fomentat pertot arreu un augment creixen del nombre de seguidors d'aquesta pràctica esportiva. Via satèl·lit, els canals de futbol internacional transmeten en directe el senyal del partit que està tenint lloc a l'altra banda del planeta. Així, no és difícil establir una conversa d'alta volada sobre resultats, fitxatges i trajectòria d'equips. No importa com estiga d'aïllat geogràficament  l'interlocutor per parlar sobre la jugada més comentada del moment.

El futbol, els acosta a Occident. Les lligues de països europeus són les més seguides donada la qualitat i el nivell del joc, producte de la inversió insultant de diners que s'injecten en aquest esport. Simpatitzants de Messi o Cristiano, projecten il·lusió a milers i milers de quilòmetres del lloc d'on són, que poc té a veure amb l'entorn que habiten. Els joves del poble emulen la imatge dels jugadors preferits, malgrat que els delate el color de  pell a colp d'ull. La indumentària tradicional amb què vist la gent gran ha quedat tòxicament suplantada per una estètica de xic de discoteca perdut en un poble de muntanyes.

Si disposaren dels mateixos coneixements futbolístics en matèria de política internacional, la Revolució estaria més pròxima. La màxima romana de “pa i circ” du segles funcionant amb igual efectivitat ací que allà, ahir com avui. Els problemes s'evadeixen amb una injecció diària de pur entreteniment. El negoci del futbol és morfina col·lectiva.

RELIGIÓ

 500 anys és temps suficient per implantar una religió amb una cúpula instal·lada molt lluny del continent que recórrec. En el lloc més insospitat es pot trobar fàcilment un humil temple religiós des d'on predicar les veritats de Déu. Pocs vestigis queden, si no estan incorporats al culte cristià, de les creences anteriors a l'arribada del colonialisme, que tal com es mostra també és mental.

Hi ha una aritmètica que malauradament explica que quan menor és el nivell cultural de la població, major és la presència social de la religió. Els països occidentals que compten amb superiors quotes de progrés, es desprenen d'aquest llastre moralitzador, ara més que mai, enemic de l'avanç del pensament.

L'educació continua majoritàriament en mans de l'Església, la qual cosa assegura a generacions futures la transmissió de valors acceptats i supervisats per part de la jerarquia eclesiàstica. Multitud de cartells d'estil naïf amb missatges infantils i ridículs poblen comerços, restaurants i vehicles, que pengen els seus propietaris amb afany evangelitzador. En les meues carns, he suportat educadament l'intent de salvar-me de l'ateisme a partir de l'explicació de diferents passatges de la Bíblia, com una manera d'entendre el món que habite des de fa unes dècades.

També he escoltat, més d'una vegada, sermons mentre viatjava per la ciutat en transport públic. L'il·luminat del dia regava les orelles dels passatgers amb un estrany discurs contra la violència, farcit de perles. I tot passat pel filtre compassiu i submís que situa la dona en una posició servil, sempre en un plànol de debilitat. La declaració de bones intencions perd tot sentit en caure en una moral rància i retrògrada, per més que s'oculte sota un missatge benintencionat.

El sacrifici de molts religiosos, que des d'Europa desembarcaren en aquestes terres inspirats per la doctrina de la teologia de l'alliberament, ha quedat en paper mullat en vista del discurs uniforme actual. L'anhelada justícia social, que tant necessita aquest i tots els mons, no arribarà a base de sermons.

...I AMOR

 L'amor com a tema universal, el llenguatge que s'entén sense paraules, que s'expressa amb afecte. Dediquem molt de temps de conversa i pensaments raonant i debatent sobre l'atracció entre persones. Les relacions, existents o no, sòlides o per consolidar, ocupen una part -a vegades massa important, sobredimensionada?- de la nostra agenda mental.

Quan estàs de viatge, disposes d'hores i hores d'activitat cerebral introspectiva. Repasses la vida que va quedar crionitzada el dia que t’enlairares amb l’avió i travessares l’oceà. En la distància, els estímuls que arriben de l’exterior tenen encara més interpretacions.

La música sona a moltes parts: bars, tendes, festes, vehicles, altaveus portàtils o mòbils d’última generació. És la manifestació cultural popular que endolceix determinats moments del dia a dia. També pot ser una manera de conèixer, a través del contingut de les lletres que acompanyen la música, els temes que interessen a la gent del lloc.

Sé que l’amor és un recurs sobre el qual es construeix part de l’imaginari individual i col·lectiu. Em desagrada, però, que siga el tema únic i central de totes les cançons que escolte ací i allà. Perquè tampoc es pot negar que sobretot la música comercial és radiada al meu país versa sobre el monotema. Si només preocupa una sola cosa, es pot intuir idiotització. La vida és més que relacions d’amor portades a l’extrem del desengany o la felicitat absoluta. Hi ha molts altres tipus de relacions interpersonals que no tenen el protagonisme que es mereixen, com són les d’amistat, familiars, laborals...

Fa un temps vaig veure una samarreta a l’aparador d’una tenda  que em va cridar l’atenció. Aleshores haguera estat capaç de vestir-me amb el lema “Mi ex es gilipollas”, per divertit i cru. Tal vegada vivia forçadament instal·lat en un sentiment de desamor que s’aniria esvaint amb el transcórrer dels mesos. Tenia clar que desapareixeria l’opressió al pit perquè no tenia cap intenció en conviure en un insà martiri.

El problema que he detectat en aquestes latituds és que la música tradicional o moderna sempre parla d’amor des del despit, des d’un punt de vista excessivament melodramàtic que travessa ràpid el llindar que separa l’amor de l’odi. Aquestes lletres alimenten la rancúnia, el màxim menyspreu cap a la persona que ho ha estat tot, com una manera de sentir-se fort i valerós. No es promou la concòrdia i l’enteniment,  al seu just temps, com a valors desitjables després d’una ruptura.

Perillosament es fomenta la llavor de l’odi, l’eterna infelicitat per viure el rebuig en primera persona. La reacció desairada no és més que un símptoma de ................

101 anys de dignitat

M'arriben notícies del traspàs de l'insigne veí Josep Lluís Bausset. Arribat als 101 anys d’edat, pareix que s’havia cansat de viure. El recorde, fa no res, passejant pel carrer amb el gaiato i un diari sota el braç. Sempre incansable, l’home centenari més reconegut del poble de l’Alcúdia.

Forjat amb un esperit d’acer, Bausset mai es va doblegar ni en els moments més grisos de la nostra història recent, la qual va viure i combatre amb intensitat. Aquesta fermesa, no hi ha dubte, és el que li ha permès arribar a tan longeva edat.

Més d’un segle de vida viscuda, dóna per estar satisfet del pas per aquest món. Més encara quan ho has fet amb una dignitat incorruptible, a prova de bombes o xecs en blanc. Mantindre’s fidel a un poble que du segles sense viure amb normalitat, exigeix d’una energia incombustible. Cansar-se de viure, quan estàs permanentment instal·lat en la tempesta, és un dret més que legítim.

Allà on estiga Bausset, continuarà intacte el compromís amb la gent, la cultura i la llengua del nostre malmès país. Perquè ell és –du molts anys sent-ho- un referent, per als qui estem i per als qui vindran, de com reivindicar-se com a valencià. Aquests dies, més que mai, lluny de casa i dels meus, em sent orgullós de compartir el poble que ha parit una persona tan gran i digna com Josep Lluís Bausset.

La notícia de la mort del veí il·lustre també ens ha de deixar clar com no volem ser. No hem de ser com els ingrats que ens governen, els quals són incapaços de mostrar-se respectuosos en un moment tan delicat com són les condolències als familiars. Aquests malaguanyats personatges han tingut la nul·la sensibilitat d’enviar la carta de condol únicament en castellà, un acte de menyspreu a la defensa de la llengua pròpia que va caracteritzar la vida centenària del difunt.

Malgrat el mal govern, amb l’exemple viu de la seua figura, construirem el País Valencià que estimem sense condicions. No ens cansarem de lluitar fins que la nostra terra visca amb la dignitat que es mereix. Homenots com Josep Lluís Bausset, han deixat aquest llegat moral a les generacions actuals i futures. 

La gent de Cajamarca

De viatge, el temps pren una dimensió diferent i moltes vegades incomprensible. La retrobada amb Ramón després de dues setmanes, es produeix a les vuit del matí. Concretament a l’habitació on s’allotja des de fa un parell de nits. Informat de les coordenades de l’hostal, només havia de presentar-m’hi, encara que fóra a una hora intempestiva. Així, Ramón es desperta a la meua arribada i la de la parella d’amics argentins que s’han convertit en eventuals i estimats companys de viatge.

Huanchaco ha estat definitivament el punt de trobada. Aprofitem que tenim el matí per davant per fer una llarga passejada a vora mar, mentre ens contem amb detall què ha estat de les nostres vides darrerament. És un dia nuvolós que no convida gens a remullar-se. L’onatge atrau els surfistes però no els banyistes, això està clar. El Mediterrani, de moment, em sedueix més.

Huanchaco és la platja més coneguda de Trujillo, una ciutat que rep el nom del poble extremeny en el qual va nàixer el colonitzador Francisco Pizarro. Trobem poc atractiva tant la platja com la ciutat, per això només quedem dos dies a l’espera de concretar un nou rumb.

Sense pretendre-ho, seguim les passes que guiaren els castellans en la comesa d’aniquilar les restes de l’Imperi Inca. A Cajamarca –sona a entitat bancària en plena fusió, veritat?-, va ser executat per ordre de Pizarro qui està considerat el darrer rei inca, Atahualpa, fa prop de 500 anys.

Diu un refrany castellà que la “cabra tira pal monte”, i això és el que ens passa, que els Andes ens reclamen de nou, ara que per fi havíem banyat els peus a la mar. I sí, a Cajamarca ens trobem fàcil, la ciutat ens captiva al primer instant. Ens recorda la monumentalitat de Cusco, això sí, a xicoteta escala. A més a més, tenim la sort d’hospedar-nos –a bon preu, no cal dir-ho- en lloc privilegiat com és la mateixa Plaça d’Armes.

Que en les nostres excursions diàries acabem xopats de dalt a baix dues vesprades seguides, no desmereix el lloc per a res. Ens agrada la ciutat, el paisatge de verds, però encara més ens agrada la seua gent. Lluny del moviment del turisme, tot pareix més autèntic.

La nit que ens proposem eixir de festa –som joventut, i ens toca participar d’aquesta activitat-, acabem compartint barra amb tres joves que, amb amplis coneixements polítics, ens parel d’un Estat peruà beligerant que no fa més que alimentar l’espiral de violència amb els irreductibles de Sendero Luminoso.

Quan tornem de visitar el conjunt arqueològic de Cumbe Mayo, un grup de veïns del barri Delta ens sorprèn amb la invitació de compartir cervesa, que no podem rebutjar. Baixem de la muntanya a la ciutat. Cajamarca es troba al fons de la vall i aquest barri s’aferra a una pendent. Hi viu gent humil, oberta i acollidora.

No és un poblat xavolista de l’estil de les faveles brasileres, però el fet que haja tingut un creixement urbanístic desordenat en carrers amb desnivell, accentua la sensació d’estar a la perifèria. Allò ben cert és que el grup de veïns que festegen la vesprada de diumenge ens fa sentir còmodes des del primer moment. Entre tots, estan reformant la casa d’un jove que actualment viu al centre de la ciutat però que vol tindre el seu espai al barri.

En acabar el treball del dia, compren un caixó de cerveses i el comparteixen amigablement. Avui, també amb nosaltres, que hem tingut la fortuna de trobar-nos en el camí. Celebrem la germanor espontània que s’ha produït de forma inesperada. Si nosaltres estem contents de comptar amb la seua companyia, ells pareix que ho estiguen més, la qual cosa ens afalaga en excés. Una altra vegada, la humilitat torna a ser clau.

Proposen de fer-nos una foto de grup per al record, i no dubte a traure la cámera, el moment és impagable. El viatge es construeix sobre aquests fets. Les persones són les qui li donen sentit, no sols els llocs que visitem. A mesura que roda la cervesa, la conversa es torna més delirant i simpàtica. El futbol, com no, ocupa el tema central. Parle com si en sabera; al capdavall, el Barca, Messi i Guardiola ho inunden tot.

Però també parlen d'una lluita que s'està duent a terme a Cajamarca. Dues empreses pretenen crear l'explotació minera més gran del món amb totes les conseqüències que se'n deriven. Hi ha prevista una aturada general indefinida per tal de protestar contra l'execució del projecte. Quan el poble diu que no és que no, proclamen.

D'alguna manera, la qüestió em transporta a la lluita contra l'ampliació de l'abocador de residus de la comarca d'on sóc. Ací i allà, topem amb interessos insostenibles que, a la llarga, perjudiquen una majoria i, a la curta, beneficien una elit. I si "Conga no va", tampoc el macroabocador de la Ribera! 

Els sabors de Lima

La ciutat comença a descobrir-se a partir de grans artèries de circulació que la circumden. Ja no és la quilomètrica carretera Panamericana de dos modestos carrils. Ara les vies de comunicació s'entrellacen tot teixint nusos laberíntics.

Per a la nostra sorpresa, el bus ens deixa a una vora de la mateixa circumvalació. Travessem a peu un pont i toquem, a la fi, la ciutat. No hi ha dubte, des d'aquesta avinguda prendrem un taxi perquè ens aprope al centre de Miraflores. Pujar a un mini-bus amb les motxilles és missió impossible.

El taxista ens deixa a un punt neuràlgic del barri, a la plaça Kennedy. La següent preocupació és buscar un lloc on dormir, com ja és tot un clàssic. Deambulem primer en un sentit, i després en un altre. Moure's amb la closca de caragol a l'esquena entre una marabunta de gent, no és una tasca fàcil.

Tampoc ajuda als estímuls el bombardeig visual en forma de cartells de comerços, restaurants, fast-foods, hotels, quioscos... Estem atabalats, i el pitjor de tot és que no sabem on pegar. Hi ha criteris dispars, entre els qui preguntem, a l'hora d'aconsellar-nos una zona on trobar allotjaments de filosofia econòmica motxillera.

En un moment de desesperació, tot i que no ha passat massa temps des que hem iniciat la recerca, decidim asserenar-nos. L'equipatge pareix que guanye pes a cada passa que fem en direcció incerta. Mirem de reubicar-nos del tràngol. Descarreguem la llosa que arrosseguem, és a dir, les pertinences, en un banc.
Mentre em desfaig de la motxilla, em creue amb la mirada amable d'una jove. Em somriu de manera compassiva. En un acte reflex, socórrec a ella. Té cara de ser-nos d'ajut. I no m'equivoque, em respon encertadament a les preguntes que li formule.

Una vegada resolts els dubtes existencials del moment, és la xica qui em demana, amb segones, d'on sóc, doncs vesteixc amb una samarreta que du per lema "València, terra de foc". És la manera amb què proclame al món l'estima que professe al tros de terra d'on vinc.

La pregunta curiosa sobre la meua procedència, en realitat, dóna joc premeditat. La jove sense nom m'explica il·lusionada que sa mare va nàixer a Burjassot i que ella hi va anar quan era xicoteta. 

Aquesta anècdota casual, m'alegra l'episodi que començava a fer-se irresoluble i, fins i tot, desagradable. També, per un instant, em fa sentir prop de casa. Tan fàcil com compartir un espai mental per un moment.

Una vegada tenim l'allotjament aclarit, eixim a pegar una volta pel barri. La metròpoli de Lima compta amb més de 7 milions d'habitants, no abaste a entendre les dimensions de la ciutat. Si hem acabat a Miraflores, )s perquè no sempre és fàcil escapar de la condició de turista.

Tinc la impressió que ací es concentren més estrangers que al mateix centre. Es tracta d'un barri residencial i de serveis, habitat per gent d'estatus social de cert nivell. La zona ha viscut una gran transformació en els darrers temps. Molts edificis són de nova planta, moderns, acristallats, llampants. Es confonen amb hotels de luxe.

Té una primera línia de mar amb jardins ben mantinguts. S'assenta sobre un penya-segat sobre el qual es veu l'oceà en tota la seua magnitud. Nombrosos joves, d'imatge urbana cuidada, realitzen filigranes amb el monopatí. Imprimeixen cosmopolitisme comercial al lloc.

Hi ha un predomini evident de l'ètnia blanca, la qual cosa confirma que el que ja se sap, que els diners estan entre la gent de pell clara. Una mostra més d'aquest classisme ètnic és que les empleades de la llar -que igual passegen xiquets com gossos de raça- són de ascendència local amarronada.

Entre la fauna que serveix els veïns, també es troben els porters d'edificis i els guardes de seguretat, els quals s'encarreguen de vetllar les propietats. Tots sabem que els privilegis necessiten de vigilància atenta i constant si no es volen perdre amb facilitat.

Després de la contradictòria incursió a Miraflores, al dia següent tinc la irrefrenable curiositat d'escapar del barri benestant on m'instal·le momentàniament. Mitja hora de bus, i ja estic al centre. No vull quedar-me amb una sola imatge de Lima, com fan alguns turistes que es reclouen en aquesta fortalesa occidental.

La ciutat té fama d'insegura, però com en tots els llocs, a determinats carrers i a determinades hores del dia -o la nit, més bé-. Aquesta sensació de risc es veu constatada quan li demane a un jove com arribar a la plaça principal. Molt amablement, em diu que m'acompanyarà un tros ja que ell hi va prop.

De camí, contrastem informacions, intercanviem impressions. S'interessa perquè li conte coses del continent, mentre que jo aprofite perquè m'explique la vida de la ciutat. S'assegura que estic ben ubicat abans de marxar. Li agraeixc l'amfitrionatge espontani.

Camine per un carrer peatonal en ple bullici de diumenge. Quan vaig arribar a Lima estava content d'estar en una ciutat tan gran. Inexplicablement tenia ganes de veure llargues avingudes i cotxes. Però ara, a poc a poc, se me'n va anant el desig urbà.

M'he d'acostumar a aquest ritme per sentir-me còmode. Al centre hi ha gent de tota casta, però sobretot famílies d'origen humil que vénen a passar el diumenge lluny del barri, un dia diferent de la setmana.

Hi ha un desordre arquitectònic que va des d'edificis ministerials mastodòntics a palaus envellits de l'època colonial. També hi ha centres de poder d'aires imperials, i no gaire allunyat, edificis d'altures destinats a oficines.

En general, es pot dir que no regna la bellesa estètica per més que se li haja dona un evident rentat de cara. A més , per tractar-se d'una ciutat tan gran, té un centre històric bastant limitat. Que em perdone, si aquesta és la ràpida imatge que m'he endut en només un dia.

Del passeig, em quede en l'exposició de fotografia social que retrata la Lima més subterrània de la dècada dels 80 i 90. El muntatge és un recull de l'obra gràfica d'un reconegut fotoperiodista local de qui no recorde el nom. Les imatges em traslladen a una ciutat de contrastos.

Com els parapents que sobrevolen Miraflores, torne del centre després de fer una ullada a vista de pardal. He tingut un dia complet. Demà aniré al barri de Barranco, del qual me n'han parlat com una zona amb caràcter propi. Un lloc amb encant que paga la pena visitar.

Així ho faig. Cap al migdia, sense pressa, emprenc un itinerari que em porta al passeig marítim que recorre els penya-segats en els quals acaba la ciutat que dóna a l'oceà. Entenc que he arribat a Barranco perquè veig cases senyorials que foren construïdes a principi de segle passat, semblants a les que es troben al barri de El Terreno de Palma de Mallorca.

En aquesta franja de costa, s’instal·là la burgesia a estiuejar fa dècades. Els xalets adopten l’estil arquitectònic d’origen anglosaxó o nord-europeu, no ho sabria dir bé. En qualsevol cas, és patent el gust per l’estètica que aleshores tingueren.

D’aquestes històriques cases, hi ha que s’han conservat i han resistit el càstig del pas del temps, mentre que hi ha d’altres que han caigut en la desídia i ara presenten un aspecte fantasmagòric, de pel·lícula de terror. Amb tot, aquesta doble cara que ofereix decadència i ostentació confereix encant a la zona.

Barranco és també un barri amb història format per cases modestes i populars amb solera. Ara li trobe punts de contacte amb el poblat marítim del Cabanyal de València. Em sent còmode en aquesta part de la ciutat que mante essència. He deixat de veure cotxes tot-terreny, que en realitat pareixen concebuts per circular per l’asfalt.

Quan em propose de buscar un lloc on dinar, arribe fàcilment a un suculent menú a bon preu, tot un símptoma que estic entre els meus. L’atractiu també el trobe en els colors de modernitat que han aportat un grup d’artistes urbans. Algunes façanes s’han convertit en un autèntic llenç a l’aire lliure. Art al carrer perquè quede exposat a tot el públic que transita i habita el barri.

Està clar que Barranco m’ha deixat un bon sabor de boca. He oblidat l’elitisme de Miraflores i el gris del centre. Així, amb aquesta dolçor, li dic adéu a Lima aquell mateix dia. Avui em toca dormir al bus, un dia més. Demà, quan desperte, estaré lluny de la metròpoli.

Viatger de la nit

La ment i el cos s'acostumen al ritme que li marques. Si abans del viatge, un trajecte en bus de més de tres hores podia convertir-se en una situació insofrible, ara és un tràmit de curta durada. Com fer nit en la carretera mentre el teu transport avança centenars de quilòmetres a través d'un territori inaudit.

Tu estàs allargat, més o menys còmode, convenientment tapat amb el sac de dormir -les nits de l'altiplà són molt fredes, hivernals-, i el teu jo viatja en una nova condició natural, ara descoberta. No sé si és la butaca, per més abatible que siga, o l'estat d'alerta innat en què es viu el trajecte, que obligatòriament despertes cada ics hores.

Durant un lapse curt de temps, mires la foscor a través de la finestra que fa de paret i que al mateix temps és la via de contacte amb el món que travesses. La finestra, alhora, et protegeix de l'hostilitat nocturna que trobes a l'exterior.

Un poc atemorit, veus passar les muntanyes que es perfilen amb la llum tènue projectada per la lluna. El cel és un tamís negre puntejat per estrelles vives. Estàs esgotat, et veus poca cosa entre tanta immensitat.

Ets un viatger de la nit. Només vols dormir, que passe el temps, que et desperte el matí, quan el bus fa l'aturada final a la nova ciutat d'acollida. Tens tot el matí per descobrir-la, des de primera hora. Massa prompte, fins i tot. La nit quedarà en el record, com un passatge difús en moviment.

L'oceà desèrtic

Lima haurà d'esperar uns dies. M'arriben notícies de Ramón des d'Arequipa. Està literalment atrapat a la ciutat. Hi ha talls a la carretera que impossibiliten la comunicació terrestre entre el sud i la capital.

Els miners pressionen el Govern, d'aquesta manera, per tal que es garanteixquen millores laborals. Part del Perú, resta paralitzat. La sort és que la parella d'argentins i jo escapàrem d'Arequipa en diumenge, just el dia abans que s'iniciaren les protestes. Estem fora del perímetre de lluita.

No hi ha pressa, doncs, per retrobar-me amb el company de viatge. Tot arribarà. Continue la ruta amb Nacho i Bere. Estem il·lusionats en banyar-nos en l'oceà, com si parlàrem d'un ritual de caire iniciàtic, un bateig al Pacífic.

En poc més d'una hora, baixem a Pisco, la ciutat que l'any 2007 va ser arrasada per un feroç terratrèmol que va registrar 8,0 graus en l'escala sismològica. L'església, les cases reconstruïdes i els seus habitants són testimoni de la catàstrofe. Nosaltres, però, no ens quedarem a la ciutat ja que no ens desperta interès.

Des de la mateixa carretera Panamericana, que travessa el continent de nord a sud i de sud a nord, agafem un taxi per dirigir-nos al municipi de Paracas. Compartim vehicle amb una parella formada per un irlandès benplantat i una canadenca de forts trets asiàtics.

Aquest poblet mariner i turístic, enclau de grans hotels de màxim luxe, és la porta d'entrada a la Reserva Nacional Paracas, un paratge protegit en el qual el desert acarona la mar amb fermesa.


Després de dos mesos recorrent les muntanyes i l'altiplà del continent, segueixc un curs natural i flueixc com un riu que desemboca al gran oceà. Es marca un punt d'inflexió que, d'alguna manera, és un avís de què em trobe en l'última etapa del viatge. No m'alarme, queda temps.

En qualsevol cas, sentir l'olor de mar és un impacte que em transporte indistintament de la immediatesa a la nostàlgia, sentiments que s'arremolinen en les ones que moren en tocar terra.

Abandone la lírica inspirada en horitzons oberts mentre ens colem en els complexos hotelers ubicats pertinentment arran de mar. Mer materialisme. No tenen tantes estrelles com el cel, però sí formen part d'un món que pertany a una altra galàxia.

Els habiten una casta social que té vacances tot l'any, que és capaç de cometre l'atreviment de pagar 300 dòlar per dormir a un llit, com ho fem cada nit gran part dels mortals. Ni sobrant-nos per dalt i per baix, malbarataríem diners en aquesta obscenitat, coincidim els amics argentins i jo.

Ens despertem a les vuit del matí sense necessitat d'alarma -què poc costa matinar i gitar-se a bona hora quan estàs de viatge!-. Una hora més tard, ben aprovisionats, ens posem  a caminar a vora mar cap a la Reserva. De lluny endevinem la caseta dels guardes del parc, que controlen l'entrada dels visitants.

Fem com que no l'hem vist i continuem la nostra travessa pel desert. Per contra, ells sí que ens han divisat. Un guarda muntat en moto corre a interceptar-nos. Demanem disculpes per haver passat per alt el control i li abonem l'entrada a la Reserva, que té fixat un preu mòdic.

Per arribar a la platja de la qual ens han parlat, encara tenim una hora llarga de camí a peu. Anem terra endins perquè hem de travessar una xicoteta península. Perdem de vista la mar i ens submergim en un paisatge marcià. Si haguera de rodar unes imatges que simularen el planeta veí, ací trobaria una localització perfecta.

La terra té un color rogenc que transporta a una altra dimensió. La carretera que caminem a penes està transitada. Requirim a base d'autostop els pocs cotxes que la recorren. Però no hi ha sort. Així que ens ressignem al destí i avancem metres mentre aguardem el moment. Encara que ens desplacem per un paisatge monòton i esgotador, la travessa no deixa de ser suggeridora. Els colors del sòl són fantàstics i inversemblants.

Quan menys ho esperem, passa un cotxe que, una vegada més, pot ser l'esperança d'arribar amb rapidesa a la platja que anhelem. Per si de cas, fem dit. I sí, ens para l'Escarabat, és a dir, el Volkswagen Beatle blanc. Està ocupat per una parella benparida de joves. Ell és de Lima, i ella, de Santiago de Xile.

Ens conten orgullosos que estan fent el viatge de noces pel Perú amb el cotxe de la mare d'ell. Els felicitem per la bona nova i, per descomptat, els agraïm encaridament que hagen tingut la consideració d'estalviar-nos recorregut a peu.

Després de fer unes voltes per un camí de terra que sovint es desdibuixa, arribem on suposem deu estar la platja de La Mina, que és com es diu el lloc. Descendim una senda senyalitzada i descobrim el racó. Quedem fascinats en veure que tenim tota la platja -que no és excessivament gran- per nosaltres. Bé, sí, per nosaltres i per les aus que busquen allà menjar.

Ens instal·lem, agafem calor com les sargantanes i, com ha de ser, fem el nostre pirmer bany al Pacífic. L'aigua està gelada, no obstant això, ens deixem dur per les diferents tonalitats de blau. Refrescats, dinem els entrepans que guardem la motxilla. Amb la panxa mig plena, decideixc pegar una volta curta pels voltants de la platja. El paisatge, ja ho he dit, és extraterrestre. La diferència és que ací hi ha aigua, molta aigua, l'origen de la vida.

Per fer la tornada, no hi ha cotxe que ens acoste a casa. Un tant desil·lusionats, ens carreguem d'energia i ens diem que com a mínim el camí es val la passejada que ens espera. La soledat va apoderant-se de les nostres ànimes. La travessa del desert es complica.

Quan portem una hora caminada aproximadament, irromp un vehicle salvador. S'atura a la nostra petició d'autostop. Hi ha passatgers que omplin l'interior de l'automòbil. Entenem divertits que el lloc que hem d'ocupar està a la part de darrere de la pick-up. Ens mirem còmplices i pugem d'un bot.

Quan el cotxe arranca, no podem deixar de riure la sort. A mesura que agafem velocitat per la carretera sorprenentment rectilínia, sentim poderosa la llibertat. L'aire ens ve de tots els costats. El sol s'amaga a la nostra esquena. Traiem la càmera de fotos de la motxilla desitjosos de plasmar el moment. Aquesta pot ser una bona postal per il·lustrar un viatge que mai saps on i quan et sorprendrà.