La ment i el cos s'acostumen al ritme que li marques. Si abans del viatge, un trajecte en bus de més de tres hores podia convertir-se en una situació insofrible, ara és un tràmit de curta durada. Com fer nit en la carretera mentre el teu transport avança centenars de quilòmetres a través d'un territori inaudit.
Tu estàs allargat, més o menys còmode, convenientment tapat amb el sac de dormir -les nits de l'altiplà són molt fredes, hivernals-, i el teu jo viatja en una nova condició natural, ara descoberta. No sé si és la butaca, per més abatible que siga, o l'estat d'alerta innat en què es viu el trajecte, que obligatòriament despertes cada ics hores.
Durant un lapse curt de temps, mires la foscor a través de la finestra que fa de paret i que al mateix temps és la via de contacte amb el món que travesses. La finestra, alhora, et protegeix de l'hostilitat nocturna que trobes a l'exterior.
Un poc atemorit, veus passar les muntanyes que es perfilen amb la llum tènue projectada per la lluna. El cel és un tamís negre puntejat per estrelles vives. Estàs esgotat, et veus poca cosa entre tanta immensitat.
Ets un viatger de la nit. Només vols dormir, que passe el temps, que et desperte el matí, quan el bus fa l'aturada final a la nova ciutat d'acollida. Tens tot el matí per descobrir-la, des de primera hora. Massa prompte, fins i tot. La nit quedarà en el record, com un passatge difús en moviment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada