Els sabors de Lima

La ciutat comença a descobrir-se a partir de grans artèries de circulació que la circumden. Ja no és la quilomètrica carretera Panamericana de dos modestos carrils. Ara les vies de comunicació s'entrellacen tot teixint nusos laberíntics.

Per a la nostra sorpresa, el bus ens deixa a una vora de la mateixa circumvalació. Travessem a peu un pont i toquem, a la fi, la ciutat. No hi ha dubte, des d'aquesta avinguda prendrem un taxi perquè ens aprope al centre de Miraflores. Pujar a un mini-bus amb les motxilles és missió impossible.

El taxista ens deixa a un punt neuràlgic del barri, a la plaça Kennedy. La següent preocupació és buscar un lloc on dormir, com ja és tot un clàssic. Deambulem primer en un sentit, i després en un altre. Moure's amb la closca de caragol a l'esquena entre una marabunta de gent, no és una tasca fàcil.

Tampoc ajuda als estímuls el bombardeig visual en forma de cartells de comerços, restaurants, fast-foods, hotels, quioscos... Estem atabalats, i el pitjor de tot és que no sabem on pegar. Hi ha criteris dispars, entre els qui preguntem, a l'hora d'aconsellar-nos una zona on trobar allotjaments de filosofia econòmica motxillera.

En un moment de desesperació, tot i que no ha passat massa temps des que hem iniciat la recerca, decidim asserenar-nos. L'equipatge pareix que guanye pes a cada passa que fem en direcció incerta. Mirem de reubicar-nos del tràngol. Descarreguem la llosa que arrosseguem, és a dir, les pertinences, en un banc.
Mentre em desfaig de la motxilla, em creue amb la mirada amable d'una jove. Em somriu de manera compassiva. En un acte reflex, socórrec a ella. Té cara de ser-nos d'ajut. I no m'equivoque, em respon encertadament a les preguntes que li formule.

Una vegada resolts els dubtes existencials del moment, és la xica qui em demana, amb segones, d'on sóc, doncs vesteixc amb una samarreta que du per lema "València, terra de foc". És la manera amb què proclame al món l'estima que professe al tros de terra d'on vinc.

La pregunta curiosa sobre la meua procedència, en realitat, dóna joc premeditat. La jove sense nom m'explica il·lusionada que sa mare va nàixer a Burjassot i que ella hi va anar quan era xicoteta. 

Aquesta anècdota casual, m'alegra l'episodi que començava a fer-se irresoluble i, fins i tot, desagradable. També, per un instant, em fa sentir prop de casa. Tan fàcil com compartir un espai mental per un moment.

Una vegada tenim l'allotjament aclarit, eixim a pegar una volta pel barri. La metròpoli de Lima compta amb més de 7 milions d'habitants, no abaste a entendre les dimensions de la ciutat. Si hem acabat a Miraflores, )s perquè no sempre és fàcil escapar de la condició de turista.

Tinc la impressió que ací es concentren més estrangers que al mateix centre. Es tracta d'un barri residencial i de serveis, habitat per gent d'estatus social de cert nivell. La zona ha viscut una gran transformació en els darrers temps. Molts edificis són de nova planta, moderns, acristallats, llampants. Es confonen amb hotels de luxe.

Té una primera línia de mar amb jardins ben mantinguts. S'assenta sobre un penya-segat sobre el qual es veu l'oceà en tota la seua magnitud. Nombrosos joves, d'imatge urbana cuidada, realitzen filigranes amb el monopatí. Imprimeixen cosmopolitisme comercial al lloc.

Hi ha un predomini evident de l'ètnia blanca, la qual cosa confirma que el que ja se sap, que els diners estan entre la gent de pell clara. Una mostra més d'aquest classisme ètnic és que les empleades de la llar -que igual passegen xiquets com gossos de raça- són de ascendència local amarronada.

Entre la fauna que serveix els veïns, també es troben els porters d'edificis i els guardes de seguretat, els quals s'encarreguen de vetllar les propietats. Tots sabem que els privilegis necessiten de vigilància atenta i constant si no es volen perdre amb facilitat.

Després de la contradictòria incursió a Miraflores, al dia següent tinc la irrefrenable curiositat d'escapar del barri benestant on m'instal·le momentàniament. Mitja hora de bus, i ja estic al centre. No vull quedar-me amb una sola imatge de Lima, com fan alguns turistes que es reclouen en aquesta fortalesa occidental.

La ciutat té fama d'insegura, però com en tots els llocs, a determinats carrers i a determinades hores del dia -o la nit, més bé-. Aquesta sensació de risc es veu constatada quan li demane a un jove com arribar a la plaça principal. Molt amablement, em diu que m'acompanyarà un tros ja que ell hi va prop.

De camí, contrastem informacions, intercanviem impressions. S'interessa perquè li conte coses del continent, mentre que jo aprofite perquè m'explique la vida de la ciutat. S'assegura que estic ben ubicat abans de marxar. Li agraeixc l'amfitrionatge espontani.

Camine per un carrer peatonal en ple bullici de diumenge. Quan vaig arribar a Lima estava content d'estar en una ciutat tan gran. Inexplicablement tenia ganes de veure llargues avingudes i cotxes. Però ara, a poc a poc, se me'n va anant el desig urbà.

M'he d'acostumar a aquest ritme per sentir-me còmode. Al centre hi ha gent de tota casta, però sobretot famílies d'origen humil que vénen a passar el diumenge lluny del barri, un dia diferent de la setmana.

Hi ha un desordre arquitectònic que va des d'edificis ministerials mastodòntics a palaus envellits de l'època colonial. També hi ha centres de poder d'aires imperials, i no gaire allunyat, edificis d'altures destinats a oficines.

En general, es pot dir que no regna la bellesa estètica per més que se li haja dona un evident rentat de cara. A més , per tractar-se d'una ciutat tan gran, té un centre històric bastant limitat. Que em perdone, si aquesta és la ràpida imatge que m'he endut en només un dia.

Del passeig, em quede en l'exposició de fotografia social que retrata la Lima més subterrània de la dècada dels 80 i 90. El muntatge és un recull de l'obra gràfica d'un reconegut fotoperiodista local de qui no recorde el nom. Les imatges em traslladen a una ciutat de contrastos.

Com els parapents que sobrevolen Miraflores, torne del centre després de fer una ullada a vista de pardal. He tingut un dia complet. Demà aniré al barri de Barranco, del qual me n'han parlat com una zona amb caràcter propi. Un lloc amb encant que paga la pena visitar.

Així ho faig. Cap al migdia, sense pressa, emprenc un itinerari que em porta al passeig marítim que recorre els penya-segats en els quals acaba la ciutat que dóna a l'oceà. Entenc que he arribat a Barranco perquè veig cases senyorials que foren construïdes a principi de segle passat, semblants a les que es troben al barri de El Terreno de Palma de Mallorca.

En aquesta franja de costa, s’instal·là la burgesia a estiuejar fa dècades. Els xalets adopten l’estil arquitectònic d’origen anglosaxó o nord-europeu, no ho sabria dir bé. En qualsevol cas, és patent el gust per l’estètica que aleshores tingueren.

D’aquestes històriques cases, hi ha que s’han conservat i han resistit el càstig del pas del temps, mentre que hi ha d’altres que han caigut en la desídia i ara presenten un aspecte fantasmagòric, de pel·lícula de terror. Amb tot, aquesta doble cara que ofereix decadència i ostentació confereix encant a la zona.

Barranco és també un barri amb història format per cases modestes i populars amb solera. Ara li trobe punts de contacte amb el poblat marítim del Cabanyal de València. Em sent còmode en aquesta part de la ciutat que mante essència. He deixat de veure cotxes tot-terreny, que en realitat pareixen concebuts per circular per l’asfalt.

Quan em propose de buscar un lloc on dinar, arribe fàcilment a un suculent menú a bon preu, tot un símptoma que estic entre els meus. L’atractiu també el trobe en els colors de modernitat que han aportat un grup d’artistes urbans. Algunes façanes s’han convertit en un autèntic llenç a l’aire lliure. Art al carrer perquè quede exposat a tot el públic que transita i habita el barri.

Està clar que Barranco m’ha deixat un bon sabor de boca. He oblidat l’elitisme de Miraflores i el gris del centre. Així, amb aquesta dolçor, li dic adéu a Lima aquell mateix dia. Avui em toca dormir al bus, un dia més. Demà, quan desperte, estaré lluny de la metròpoli.