A ma uela

Trobe a faltar ma uela Irene. Tenia 87 anys quan ens va deixar. Ningú s’ho esperava;  va anar tot molt ràpid. Se li va apagar la vida en qüestió de setmanes, d’una manera sobtada i inalterable . Mai l’havien operada, ni havia ingressat per res a l’hospital. Era forta, feta d’una fusta que ja no es fabrica. Costava d’imaginar que un dia se n’aniria, il·lusos en ignorar que al final la mort a tots ens arriba. Però és que pareixia que ens anava a acompanyar al llarg dels dies, com si el temps no passara per ningú.

Jo mai havia viscut una mort tan de prop. Ha estat una experiència colpidora, una bufetada de realisme perquè no oblide que estem de pas en aquest món. Pensar una altra cosa és desnaturalitzar-se de l’estat de les coses. El tràngol s’ha fet especialment dolorós, per llarg. I és que el soterrament ha seguit les passes que marca el protocol tradicional. Era una persona major, de poble, amb tot el que implica, que no podia escapar a les convencions socials. I jo he ocupat, estoicament, el lloc que m’havien assignat en la funció d’acomiadar algú estimat.

Intente que el record amarg de les últimes setmanes en què ma uela va estar en vida, no eclipse els milers d’episodis que vam viure en la quotidianitat dels dies. Si tanques els ulls, és fàcil deixar-se dur pels dissabtes d’arròs al forn en família, les nits d’hivern en què entràvem llenya del corral amb què avivar el foc, les papes que menjàvem quasi furtivament abans del dinar de diumenge, el suc de taronja que gustosament em trobava de postres, l’arròs caldós amb sèpia i pèsols com a recurs infal·lible, les vesprades caloroses al balcó de la platja. 

Les darreres imatges, però, són massa recents i desconcertants com perquè puguen ser esborrades d’una potada. Tal vegada perquè pressentia que tot es precipitava, o bé perquè realment hi ha unes forces tel·lúriques que es manifesten en determinats moments de la vida, la nit abans del trànsit a un altre món, ma uela se’m va aparèixer en somnis. Em deia que no em preocupara, que ja estava bé, que fins ara no m’havia pogut dir res perquè es trobava dèbil. M’asserena evocar aquesta visió quimèrica generada per la ment.

Ma uela Irene era una dona treballadora, de la mar. Sempre ens contava quan, de jove, anava a vendre peix per les cases. I quan, en l’època de misèria franquista, deixava a deure el gènere tot i saber que mai cobraria el deute. Ens parlava de les seues conviccions esquerranes i republicanes, amb el punt d’anticlericalisme que es va assaonar en temps de guerra. Filla d’un temps en què la cultura únicament estava reservada a les famílies adinerades, ma uela tenia clar el sentit de justícia social. Mirava les notícies cada dia, s’informava, sabia qui era qui en el puzle del parlamentarisme. Sabia qui eren els bons i els roïns –perquè, no ens enganyem, no és maniqueisme:  en aquest món, hi ha bons i roïns-.

Era també una enamorada del seu poble, de Piles. Com si hi haguera una diferència entre una platja i l’altra, sempre deia que la de Piles, era la millor. Per això, quan mire la mar de fit a fit, i l’imponent Montgó quede a la meua dreta i el braç del port de Gandia a la meua esquerra, sabré que aquesta aigua conté la història d’una persona única en la meua vida. 

Examen públic

M’he despertat amb aquella vella sensació que m’envaïa quan tenia un examen. Parle dels temps en què era estudiant –queda estranyament tan lluny això!- i arribava a la prova amb la lliçó mig apresa. Conscient que no m’ho havia preparat amb temps suficient, que era qüestió d’un dia o dos més; potser només necessitava d’unes hores que havia esgotat impassiblement.

He anat a treballar amb l’estranyesa que, durant la jornada laboral del dia, havia de concentrar-me en el repte que m’esperava a les set i mitja de la vesprada. No he arribat al treball amb la despreocupació habitual. M’he passat la primera hora de feina capficat en aprehendre tot allò que havia de dir.

He començat a imaginar-me el discurs amb tot tipus de detall, pensant de construir una frase rere l’altra, com si algú poguera escoltar-me dins el meu cap. I tot siga dit, m’he tranquil·litzat en comprovar que tinc l’al·locució més fixada del que pensava. L’exercici m’ha proveït de clarividència.

Superada aquesta prova mental, la qual considerava necessària per asserenar-me, he deixat transcórrer el dia com si fóra un més. És cert que els companys de feina han estat especialment simpàtics amb la idea que, en unes hores, m’enfronte a una pràctica que dóna vertigen. Amb tot, m’ho he pres a mode de divertiment amb què traure-li ferro a l’assumpte.

A casa, m’he dutxat, com faig necessàriament sempre després de treballar, i m’he vestit amb una roba que havia decidit amb anterioritat. Res que no em posaria un dia qualsevol. Amb la impressió incansable d’anar sempre amb el temps just, he eixit de casa amb un bri d'entusiasme. Alguna cosa m’ha fet pensar que experimente el protagonisme d’un dia de boda.

Des de ben menut he evitat ser el focus d’atenció quan em moc en un grup de gent amb qui no tinc confiança suficient. Avui, però, vull prendre-m’ho com si fóra el meu dia, en majúscules. Per això, sé que m’he de deixar dur i, com aconsellen els qui saben d’aquestes coses, he de gaudir dels xicotets moments de glòria.  

A poc a poc, ha començat a arribar la gent. Tot cares amigues o, més o menys, conegudes. He saludat amb efusió els amics que no veig tan sovint i han fet l’esforç de vindre des del seu poble. Fins que ha arribat l’hora de prendre posició, m’he entretingut amb curtes converses entre uns i altres. Assegut a la meua cadira, la qual ocupa una situació privilegiada a la sala, he escoltat les sàvies paraules dels qui em precedien.

He vist l’abisme generacional que ens separa. L’oratòria treballada amb els anys, la seguretat que aporta l’edat, el sentit del ridícul dilapidat per la memòria, la cultura emanada de dècades viscudes. Acostumats com estan a dirigir-se al públic, no he pogut evitar sentir-me xicotet al seu costat. Però m’he dit: tu tranquil, Lluc, fes-ho amb honestedat, sense impostures, amb la frescor de qui se sent jove i sap equivocar-se. He fet el salt al buit i només he hagut de posar-me a parlar.