A ma uela

Trobe a faltar ma uela Irene. Tenia 87 anys quan ens va deixar. Ningú s’ho esperava;  va anar tot molt ràpid. Se li va apagar la vida en qüestió de setmanes, d’una manera sobtada i inalterable . Mai l’havien operada, ni havia ingressat per res a l’hospital. Era forta, feta d’una fusta que ja no es fabrica. Costava d’imaginar que un dia se n’aniria, il·lusos en ignorar que al final la mort a tots ens arriba. Però és que pareixia que ens anava a acompanyar al llarg dels dies, com si el temps no passara per ningú.

Jo mai havia viscut una mort tan de prop. Ha estat una experiència colpidora, una bufetada de realisme perquè no oblide que estem de pas en aquest món. Pensar una altra cosa és desnaturalitzar-se de l’estat de les coses. El tràngol s’ha fet especialment dolorós, per llarg. I és que el soterrament ha seguit les passes que marca el protocol tradicional. Era una persona major, de poble, amb tot el que implica, que no podia escapar a les convencions socials. I jo he ocupat, estoicament, el lloc que m’havien assignat en la funció d’acomiadar algú estimat.

Intente que el record amarg de les últimes setmanes en què ma uela va estar en vida, no eclipse els milers d’episodis que vam viure en la quotidianitat dels dies. Si tanques els ulls, és fàcil deixar-se dur pels dissabtes d’arròs al forn en família, les nits d’hivern en què entràvem llenya del corral amb què avivar el foc, les papes que menjàvem quasi furtivament abans del dinar de diumenge, el suc de taronja que gustosament em trobava de postres, l’arròs caldós amb sèpia i pèsols com a recurs infal·lible, les vesprades caloroses al balcó de la platja. 

Les darreres imatges, però, són massa recents i desconcertants com perquè puguen ser esborrades d’una potada. Tal vegada perquè pressentia que tot es precipitava, o bé perquè realment hi ha unes forces tel·lúriques que es manifesten en determinats moments de la vida, la nit abans del trànsit a un altre món, ma uela se’m va aparèixer en somnis. Em deia que no em preocupara, que ja estava bé, que fins ara no m’havia pogut dir res perquè es trobava dèbil. M’asserena evocar aquesta visió quimèrica generada per la ment.

Ma uela Irene era una dona treballadora, de la mar. Sempre ens contava quan, de jove, anava a vendre peix per les cases. I quan, en l’època de misèria franquista, deixava a deure el gènere tot i saber que mai cobraria el deute. Ens parlava de les seues conviccions esquerranes i republicanes, amb el punt d’anticlericalisme que es va assaonar en temps de guerra. Filla d’un temps en què la cultura únicament estava reservada a les famílies adinerades, ma uela tenia clar el sentit de justícia social. Mirava les notícies cada dia, s’informava, sabia qui era qui en el puzle del parlamentarisme. Sabia qui eren els bons i els roïns –perquè, no ens enganyem, no és maniqueisme:  en aquest món, hi ha bons i roïns-.

Era també una enamorada del seu poble, de Piles. Com si hi haguera una diferència entre una platja i l’altra, sempre deia que la de Piles, era la millor. Per això, quan mire la mar de fit a fit, i l’imponent Montgó quede a la meua dreta i el braç del port de Gandia a la meua esquerra, sabré que aquesta aigua conté la història d’una persona única en la meua vida.