Examen públic

M’he despertat amb aquella vella sensació que m’envaïa quan tenia un examen. Parle dels temps en què era estudiant –queda estranyament tan lluny això!- i arribava a la prova amb la lliçó mig apresa. Conscient que no m’ho havia preparat amb temps suficient, que era qüestió d’un dia o dos més; potser només necessitava d’unes hores que havia esgotat impassiblement.

He anat a treballar amb l’estranyesa que, durant la jornada laboral del dia, havia de concentrar-me en el repte que m’esperava a les set i mitja de la vesprada. No he arribat al treball amb la despreocupació habitual. M’he passat la primera hora de feina capficat en aprehendre tot allò que havia de dir.

He començat a imaginar-me el discurs amb tot tipus de detall, pensant de construir una frase rere l’altra, com si algú poguera escoltar-me dins el meu cap. I tot siga dit, m’he tranquil·litzat en comprovar que tinc l’al·locució més fixada del que pensava. L’exercici m’ha proveït de clarividència.

Superada aquesta prova mental, la qual considerava necessària per asserenar-me, he deixat transcórrer el dia com si fóra un més. És cert que els companys de feina han estat especialment simpàtics amb la idea que, en unes hores, m’enfronte a una pràctica que dóna vertigen. Amb tot, m’ho he pres a mode de divertiment amb què traure-li ferro a l’assumpte.

A casa, m’he dutxat, com faig necessàriament sempre després de treballar, i m’he vestit amb una roba que havia decidit amb anterioritat. Res que no em posaria un dia qualsevol. Amb la impressió incansable d’anar sempre amb el temps just, he eixit de casa amb un bri d'entusiasme. Alguna cosa m’ha fet pensar que experimente el protagonisme d’un dia de boda.

Des de ben menut he evitat ser el focus d’atenció quan em moc en un grup de gent amb qui no tinc confiança suficient. Avui, però, vull prendre-m’ho com si fóra el meu dia, en majúscules. Per això, sé que m’he de deixar dur i, com aconsellen els qui saben d’aquestes coses, he de gaudir dels xicotets moments de glòria.  

A poc a poc, ha començat a arribar la gent. Tot cares amigues o, més o menys, conegudes. He saludat amb efusió els amics que no veig tan sovint i han fet l’esforç de vindre des del seu poble. Fins que ha arribat l’hora de prendre posició, m’he entretingut amb curtes converses entre uns i altres. Assegut a la meua cadira, la qual ocupa una situació privilegiada a la sala, he escoltat les sàvies paraules dels qui em precedien.

He vist l’abisme generacional que ens separa. L’oratòria treballada amb els anys, la seguretat que aporta l’edat, el sentit del ridícul dilapidat per la memòria, la cultura emanada de dècades viscudes. Acostumats com estan a dirigir-se al públic, no he pogut evitar sentir-me xicotet al seu costat. Però m’he dit: tu tranquil, Lluc, fes-ho amb honestedat, sense impostures, amb la frescor de qui se sent jove i sap equivocar-se. He fet el salt al buit i només he hagut de posar-me a parlar.