S'acosta la data marcada en el calendari, sempre arriba el dia per més que s'oculte entre els pensaments. El bitllet imprès que reposa damunt la tauleta de nit ja no pot ser ignorat per més temps, el necessitaré per marxar. M'hi fixe i l'examine detingudament. Toca't els collons, m'embarcaré en un vaixell batejat amb el nom del cacic i destructor d'Eivissa.
Abel Matutes, pirata neocon de la Mediterrània, de l'estil del gran March, em durà a una ciutat que ret pleitesia a la monarquia encunyant els seus noms a faraònics museus i òperes de cartró-pedra. Quina putada que la fantàstica gent que viu en aquest marge de la mar haja de venerar infames capitosts!
Retorne mentalment a l'habitació, després del sobtat atac d'ira. Observe les parets del meu habitacle poblades de fotos, pòsters i records. En qüestió d'hores quedarà blanca i nua, tal com la vaig trobar en arribar. Es diluirà la petjada que he deixat amb els anys.
Comença l'èxode de maletes, capses i bosses cap al cotxe, que m'espera a la porta de casa com si d'un carruatge senyorial es tractara. Vaig desposseint de vida el meu refugi, no obstant això, estic tranquil, relaxat, confiat. No deixaré que m'ataque la nostàlgia en aquests moments de debilitat. Supose que ja tindré temps per fer-ho.
Tinc la sensació de dur tot el dia amb l'única ocupació de deixar l'espai lliure a qui s'ha d'instal·lar en un futur immediat. Estic esgotat, m'he dedicat en cos i ànima a omplir el cotxe fins els topes.
Cau la llum, és hora de descansar. A casa hem improvisat una queimada com si volguérem conjurar energies per donar-nos força en el camí que ja emprenem. La nit és agradablement rara, per al record.
M'alce, un cafè, últims preparatius, carregue les bicis que tanta companyia m'han donat i arranque, tremolós, el motor del cotxe. Enfile el camí al port on atraca l'odiós vaixell Abel Matutes.
Mentre espere a la borda, rep les telefonades d'algun amic i familiar despistat que pareix que vulguen assegurar-se que he pres el camí acordat. Els informe i els tranquil·litze. En set (!) hores travesse el tros de mar que conec bé des de l'aire.
Es posa en marxa la maquinària de la bèstia marina en què m'he embarcat. Molt lentament vaig distanciant-me de l'illa dels meus somnis. Reconec cada racó de costa i muntanya que veig. I em dic: “Ací he estat jo, i ací també!”
Tinc un lligam potent i fort amb aquesta terra, envoltada de mar, que un dia va ser desconeguda per mi. Sent que no acabe d'abandonar-la perquè -sonarà poètic- es queda allà una part de mi, que sempre hi romandrà. El vincle a l'illa és tan gran que la dentista m'espera d'ací un mes. Això vol dir que amenace en tornar encara que siga de visita de metge.
