Perduts a Amotape

Despertem tranquil·lament i preparem un reduït equipatge, amb la previsió incerta de passar la nit fora, lluny de tota civilització. Agafem una furgoneta que ens porta terra endins, a més d’una hora de distància de la ciutat. Anem cap als Parc Nacional dels Cerros de Amotape, una zona de bosc equatorial.

A la pregunta “on podem dormir?”, que formulem al conductor del transport públic, la resposta és oberta. Podem provar sort a la casa del guarda forestal, doncs on ens dirigim no hi ha cap tipus d’allotjament reglat. Quan passem davant del lloc proposat, el xofer atura la màquina i ens indica que és a aquella casa prefabricada on ens hem de presentar. Incrèduls però decidits, així ho fem.

Ens rep calorosament el guarda que durant mesos està establert en aquell punt de vigilància. Ens sorprèn l’acollida entusiasta, fa la impressió que ens ha estat esperant per donar-nos la benvinguda. Ens informa que, casualitats, fa unes hores ha vingut de visita al Parc un compatriota nostre que es diu –i llig al registre d’entrada- Martí Boada. I tant que és compatriota!, em reserve, si té nom català... Expliquem el perquè de l’arribada a la zona i, per primera vegada, per la necessitat de vendre’ns i fer-nos els interessants, Ramón i jo ens presentem modestament com a biòleg i periodista –que, d’altra banda, és el que hem estudiat.

Ho fem també com una manera de guanyar-nos la confiança i aconseguir un llit on caure morts. Segurament aquesta presentació passa desapercebuda per a l’interlocutor, però a nosaltres se’ns fa excessiva. Potser no és estrictament necessària, ja que l’efusivitat que mostra el guarda de veure’s amb companyia ens dóna de facto el dret de ser acollits. Minuts després d’aquesta conversa trenca-gels, apareix el personatge en qüestió. Ve acompanyat d’un altre guarda forestal.

 

A la fi eixim de dubtes i li posem cara i ulls al prestigiós professor universitari –ja ens l’han venut així- Martí Boada. És un senyor de mitjana edat, de rostre afable i desenfadat. Vesteix com un autèntic explorador, estil Coronel Tapioca. Al coll du penjada una aparatosa càmera de fotos, amb un poderós teleobjectiu que encara més converteix la màquina en un objecte incòmode d’arrossegar.

Tot plegat transmet una imatge de vertader investigador de la natura, amb la conseqüent credibilitat que impregnen les seues primeres paraules. Ens demanem sobre els quefers quotidians, ja se sap, procedència, formació, inquietuds i motivacions del viatge. El carisma és aclaparador. El senyor Boada parla amb vehemència i humiltat, pròpia de les persones que saben amagar els grans coneixements adquirits de la vida. Des del primer moment, sent que sóc l’alumne aprenent, que em trobe davant la imponent figura d’un catedràtic instruït.

Amb aquella solemnitat que caracteritza els personatges il·lustres, Boada ens posa el nostre lloc quan ens pregunta per com ens diem. Responem amb brevetat i ens limitem a fer-li saber el nom de pila. Amb to cavalleresc i divertit, ens replica –tot remarcant la diferència generacions que ens separa- que les presentacions necessiten de noms i cognoms, que no hem de caure en l’anonimat fàcil. I ens recorda quan no fa tant de temps, hom explicitava el nom familiar d’on provenia perquè si passaves per tal mas o alqueria, pogueres ser fàcilment ubicat i reconegut.

Els joves postmoderns –així ens defineix, sense embussos- ja no entenen d’aquests signes de cordialitat i saber estar. Acte seguit, ens proposa seure i prendre alguna beguda fresca. “Voleu birra? Perquè és així com anomeneu la cervesa, no?”, continua amb aquesta picabaralla elegant que enfronta, tot i el seu posat jovial, dues maneres d’entendre el món, clarament definit segons la dècada de naixement. Amb una calor insofrible i l’estómac mig buit, la cervesa –la birra- provoca efectes sedants, fins que arriba el moment del comiat.

La trobada amb Martí Boada em desperta una curiositat per saber més d’aquest personatge enigmàtic. Algú tan insigne deu deixar rastre a internet, aprofundiré en la seua figura quan tinga ocasió. Ens ha contat que els estudis botànics que du entre mans per als pròxims mesos, el conduiran a diferents països de Sud-amèrica. El següent viatge serà a l’Antàrtida, quasi res!

Òbric parèntesi i viatge al futur: setmanes més tard, amb la tranquil·litat d’estar a casa amb internet, accedesc a la seua pàgina personal. Fins ací res extraordinari, un prestigiós estudiós de plantes i arbres amb una gran trajectòria professional. És un matí qualsevol quan quede fascinat mentre mira la tele distret a l’hora del desdejuni. La veu i la cara de qui parla m’és familiar. Necessite uns minuts per assegurar-me que és qui és. Martí Boada és el genial conductor del programa “Boscos” del Canal 33, i ho va saber callar amb la magnificència que sempre dóna posar-se davant la càmera.

Sí, és la mateixa persona que arran dels diferents incendis que s’han produït aquest estiu a l’Empordà, fa de font autoritzada als informatius de la televisió catalana. Tan de carisma i modèstia, només es podia explicar d’aquesta manera. La trobada amb ell a Amotape va durar poc més d’una hora, no obstant això, la singularitat i la coincidència del lloc, ha fet que admire aquest personatge, per mi, ara un poc més conegut. Ganes d’idolatrar científics mediàtics, m’atreviria a dir. Això sí, amb el reconeixement que mereix la gent que es dedica a investigar com a modus vivendi.

Tanque parèntesi i torne al dinar amb el guarda forestal. No puc evitar estranyesa davant una persona que fa festa de tot. Tampoc estic en condicions de queixar-me de res, doncs és de ser ben parit, ser agraït. En acabar de menjar, busquem un lloc a la casa on córrega un poc d’aire per tal d’escapar de la calor sufocant que tenalla l’ambient.

Quan la temperatura davalla només uns graus, ens disposem a recórrer l’exterior a fi de prendre contacte amb l’entorn. Travessem el nucli de població conformat per un conjunt de cases disseminades. L’escola destaca com l’edifici amb major infraestructura, una emblema de futur. Realment no sabem quina és la font de sustent de qui viu ací, doncs l’agricultura no té presència en una zona on el bosc ho domina tot.

Caminem sense un rumb clar. Ara agafem aquest caminoi, ara l’altre. L’instint ens porta a un riu cabdalós d’aigua tèrbola. Malgrat la calor, no ens decidim a endinsar-nos en les seues aigües marrons i fangoses. Això sí, ens repengem en les branques d’un arbre d’extensa ramificació, mentre veiem córrer tan immens riu. Camí de tornada a la provisional llar, trobem l’amfitrió assegut al portal d’una casa veïna. Ens conviden a formar part de la tertúlia que s’ha muntat. Mare i filla remouen un perol enorme en el qual couen un dolç dens de llet, d’un color semblant a l’aigua del riu que hem trobat fa només una estona.

Comprem unes botelles de cervesa per calmar la set social que necessita mitigar que ens acull. Parlem fins la repetició de la proesa històrica que va sorprendre l’explorador Shackleton i la seua tripulació, fa molts anys d’això, en l’oceà antàrtic. Supervivents de gran altura en terres aritmèticament oposades a la zona que recorrem. Eixim del núvol d’aventura perquè arriba l’hora de descansar. És ara, i no abans, quan descobrim on dormirem. Uns llits més que dignes per a uns aventurers postmoderns capaços de sobreviure amb poc i molt.

Al matí següent tornem a caminar pel bosc sense direcció fixa, satisfets d’haver superat les 24 hores potser més incertes del viatge. Al migdia, quan acaba l’escola, agafem el transport que condueix els mestres a les zones on la civilització és major. Retornem a Tumbes amb la idea d’avançar Panamericana avall. Zorritos és la pròxima parada.

Máncora, última parada

Hem despertat del somni estrany amb la intenció decidida de deixar enrere Zorritos. No han estat uns dies especialment còmodes. L’experiència amb el cactus ha estat al·lucinant, mai més ben dit. No obstant això, l’ambient enrarit que respirem a aquell poblet de platja, acaba expulsant-nos d’allà abans del que podíem imaginar. Això de fer la motxilla i buscar una nova destinació és una sort que ens regala el viatge. Quan algun lloc no t’acaba de convèncer, només és qüestió d’agafar les pertinences i continuar la festa a una altra part. Sense donar explicacions a ningú. Res a veure amb la vida real, la que vivim a les nostres respectives llars, a milers de quilòmetres d’ací.

Així de fàcil ho fem. Pugem a una furgoneta que ens du a la darrera i definitiva parada d’aquest tour. Fa temps que els diversos companys de viatge que anem trobant-nos al llarg del camí, ens parlen de Máncora com una localitat perfecta per descansar a vora mar. Això és el que necessitem, una mena de desintoxicació viatgera per tal d’assaborir, com si es tractara d’una victòria, el fet que ens precipitem al final d’una aventura de tres mesos de durada.

Tenim la sensació d’haver encertat de ple en aquesta tria, després d’unes setmanes un tant convulses. Hem trobat un allotjament perfecte, a primera línia de platja, per dur a terme el propòsit de viure amb calma aquests dies. Aquestes seran les nostres particulars vacances del viatge. Ens despreocuparem dels quefers diaris de moure’s d’un costat a un altre, en novetat constant. Agafarem una breu rutina i descansarem de la vida que ens obliga –perquè ho volem i perquè ens agrada- a pegar bacs.

Els primers dies a Máncora són tal com els hem imaginat. Ens hem fet ràpid a l’habitació, sense adonar-nos l’hem convertit en la nostra casa. Despertem amb tranquil·litat, desdejunem amb parsimònia i ens llancem a passejar per la platja com si fórem una parella de jubilats. Són els dies que més enganxats estem a la lectura i a la bona vida, tal com ho entén molta gent. Una Riviera Maia però sense polsereta ni complex hoteler de luxe. Ja sabem, és clar, que tot això tampoc ens cal.

La vida s’anima a mesura que passen els dies. Cert és que el relax està bé per a una estona, perquè alhora també ens fa ganes estar de comboi. És per això que, sense buscar-ho, pel simple fet de romandre un temps en un mateix lloc, comencen a succeir coses al voltant de l’hàbitat que ocupem. Com ara aquella nit de bogeria que, de forma inesperada, trobem amb el grup d’equatorians que han vingut amb l’únic ànim de divertir-se.

També són els moments de teixir una amistat que va solidificant-se amb la parella de joves nord-americans arribats des de les muntanyes de l’estat d’Oregon. La barrera idiomàtica no és un impediment quan hi ha interès per comunicar-se i fer-se entendre. Kris i David representen la joventut inquieta i intel·ligent que penses que no existeix als Estats Units.

Estem massa intoxicats per absurdes pel·lícules d’institut poblades d’animadores ximples i jugadors de futbol americà de baix coeficient intel·lectual. La parella en qüestió és filla de la cultura hippie que perdura com un substrat contemporani. A Máncora també fem amics per hores, com és la parella de colombianes que venia de passada o la jove sueca que començava a viatjar sola, després de decidir que la seua aventura encara no havia acabat.

Amb tanta gent, no podem escapar de la festa que ressona en fer-se fosc. Especialment recordat és l’episodi nocturn que hem viscut quan pensàvem que la nit havia conclòs sense pena ni glòria. Un jove anglès amb ganes de fer amics, que hem conegut fa només una estona, ens convida a seure amb ell per compartir el ritual de fumar un porro. Com que tampoc tenim pressa ni res millor a fer que dormir, acceptem la invitació.

L’acte innocent que ens disposem a cometre es troba de cara amb la legislació antidroga que impera al llarg i ample del planeta. La mala fortuna que ens sobrevé arriba de la mà d’una parella de policies que s’atansa ràpidament cap a nosaltres en detectar l’acció il·lícita. No tenim opció d’abocar-nos a la negativa com a escapatòria ja que ens han divisat des de lluny. L’herba prohibida no té lloc al carrer, cometem una il·legalitat ens agrade o no. Mai hem entès aquesta fixació per perseguir determinades substàncies.

De sobte ens venim avall, el món s’ensorra sota els nostres peus. Els agents de l’ordre ens demanen que els acompanyem al cotxe. Diuen que ens porten a les dependències policials per procedir a formular la denúncia. Els preguem que allò no pot acabar així, que ha d’haver una solució més justa. En realitat, els policies busquen aquest subterfugi, estan més que disposats a corrompre’s. Arribem a un acord ràpid: buidem les carteres i tots els diners que trobem, passen a ser seus. Accepten sense miraments. Els demanem que ens retornen on ens han trobat. El malson ha acabat.

L’amic anglès que ens ha dut involuntàriament a aquesta situació ens dóna les gràcies per haver fet les gestions, ja que el seu nivell de castellà és baixíssim i no haguera pogut solucionar-ho per ell mateix. Nosaltres no anem encara a dormir. Anem a seure tranquil·lament a un banc a digerir allò que ha succeït. Tenim el gust agredolç d’haver eixit invictes del marró en què estàvem immersos. Al mateix temps, sentim la impotència d’haver contribuït a la vilesa moral de ser partícips del joc de la corrupció policial. Ens consolem pensant que hem escollit el camí més fàcil i ràpid que teníem a l’abast.

Acotem el cap sabent que el temps se’ns tira damunt. Máncora ens assenyala el camí de tornada cap a casa. Seguim la sana rutina de visitar el restaurant que més ens ha convençut aquests dies d’esbarjo. Passegem per la platja com fem cada matí abans de dinar. Fem la migdiada, llegim una estona mentre el sol s’oculta a través de la perfecta línia que traça l’horitzó oceànic, juguem a malabars amb els darrers rajos de llum i repensem el lloc on sopar. Cada dia que transcorre ens acosta, encara que siga mentalment, a casa. En tres, dos, un, zero, pujarem al bus per travessar el Perú de nord a sud fins endinsar-nos en l’altiplà bolivià. No ho entenem com un comiat, és el devenir de les coses.

De tornada a La Paz

Tornar a xafar La Paz és un viatge en el temps, una el·lipsi temporal que ens porta als inicis, quan aterràrem confusos i excitats al continent americà. Ara, en canvi, es nota que portem la solera en el caminar. Conèixer la ciutat ens dóna seguretat, per exemple, a l’hora de moure’ns fins el barri on ens allotjarem. A les motxilles arrosseguem l’experiència dels tres mesos de viatge. Ja no mirem el voltant de la mateixa manera que abans. Anem tranquils, segurs de cada passa que fem.

Tot i que el llit de l’hostal Cactus ens porta mals records, per la incomoditat insofrible de l’estat en què es troba el matalàs, ens decantem per l’ambient càlid i acollidor que desprenen els seus propietaris. De fet, rebem una benvinguda calorosa en reconèixer-nos com a antics ostes. I això, en un context com el que vivim, s’agraeix i molt. És per això que ocupem l’habitació com si fóra la de casa, el nostre cau a La Paz.

Tornem a caminar les avingudes que ja coneixem. Busquem el restaurant per dinar que ens va agradar aquell dia però no el trobem. Ens conformem amb un de nou, amb la cuina que esperàvem. Recorrem els carrers de la ciutat sense prestar-li atenció al mapa. Anem recordant quan fa tres mesos, férem un recorregut semblant. És una sensació reconfortant, de maduresa. A poc a poc, va passant el dia fins que arriba l’hora de recloure’s a casa.

Al dia següent de la nostra retrobada amb la ciutat, decidim escapar dels seus carrers per buscar la naturalesa que l’envolta. Ens han comentat que amb transport públic podem arribar al Canó del Palca, un lloc singular que es troba als afores de La Paz. Dit i fet, amb l’ajuda del plànol, trobem el punt des d’on ix la mobilitat cap aquest poblat de l’extraradi. Amb la col·laboració dels veïns amb qui compartim furgoneta, ens queda clar quin serà el recorregut.

La veritat és que ha estat una gran idea llançar-nos a l’aventura d’aquesta manera. Tornar a caminar els carrers de La Paz sense rumb aparent, se’ns haguera fet feixuc. I ara estem ací, a menys d’una hora del centre de la ciutat, enmig d’un paisatge incomparable. La gran civilització sembla que, en realitat, estiga molt lluny. La Bolívia rural reapareix en un obrir i tancar d’ulls.

Un dels regals que no havíem pogut contemplar en la nostra visita anterior és l’albirament de l’Illimani des de la mateixa ciutat, ja que aleshores estava tapat pels núvols. Resulta curiós que aquest cim de més de 6.400 metres d’altitud estiga a un tir de pedra de la plaça Murillo, punt neuràlgic de La Paz. A cada quilòmetre que avancem amb la furgoneta, anem acostant-nos a un dels sostres del món.

L’excursió a través del canó és realment sorprenent per les formes que dibuixen les parets entre les quals ens movem. No teníem molt clar què anàvem a trobar i finalment ha valgut molt la pena. És una passejada agradable que no arriba a esgotar. Ens porta als orígens del viatge, quan ens llençàvem a descobrir sendes misterioses. Finalment arribem al poble de Palca des del qual tornarem a la ciutat que ens serveix d’aixopluc.

Ara sí, La Paz és el punt de partida i retorn. El cercle que es tanca. Estem vivint les darreres hores del viatge amb un cúmul de sentiments contradictoris. Sovint fem balanç del que han suposat aquests tres mesos a les nostres vides. Tenim el pressentiment que, tot i que no ho notem, interiorment, alguna cosa ha canviat. No tenim especial record de cap experiència realment negativa, podem felicitar-nos per com ha anat tot. Ha sigut més fàcil del que podíem imaginar, nosaltres mateixos, i els nostres familiars i amics.

D’una altra banda, ens recorre l’emoció de pensar com ens trobarem a la nostra arribada a casa... Com seran els primers dies, com durem el temut jet lag, com ens acostumarem a la rutina que ja coneixem, si haurà canviat alguna cosa que esperem igual o diferent, què farem a partir d’ara de la vida. Un munt de preguntes que aniran responent-se totes soles però que no podem evitar formular en veu alta. El que està clar és que viure a 3.600 metres per damunt del nivell del mar ens ha donat una altra perspectiva.

L'última nit

D’acord, el pla està clar: sopem en un bon restaurant, amb el brasiler de fàcil riure i la francesa d’afable mirada, i en tot cas després comprem un parell de botelles de vi per beure-les a la terrassa de l’hostal. Conversem una estona i ens anem contents a dormir, que demà hem de matinar, que hem d’anar al famós mercat d’El Alto, abans de dirigir-nos a l’aeroport. El pla està clar: anem a dormir a bona hora que demà ens espera un dia llarg, de tràfec de motxilles i canvi d’avions. No falla, prompte a dormir.

Quin ambient més agradable a la terrassa! Quanta gent, quant de francòfon amb ganes de fer amics! Però bé, no ens precipitem: dos gotets de vi, bona tertúlia, i a dormir, que demà cal estar descansats, i més encara si hem d’alçar-nos tan prompte.

Aneu a eixir?, preguntem. Sí, és clar, no vos animeu?, ens responen. No, s'agraeix la invitació, però és que demà matinem..., contestem. Ja dormireu a l’avió!, repliquen. Ja, però ens havíem fet a la idea que tindríem una nit tranqui, rebatem. Un parell de cerveses i a casa!, contraataquen. Ja sabem massa bé com acaba això..., ens defensem. Bé, com vulgueu, desisteixen.

On aneu?, ens pot la curiositat. Al Tetekos, és un pub de música reggae i mestissa, ens informen. Sí, el coneixem, vàrem estar allà una de les primeres nits en aterrar a La Paz, Sargento García va fer una xicoteta actuació aquell dia, memorable!, ens animem amb el record. La veritat és que hi ha bon ambient, segueix la conversa. Ja ho crec, ho passàrem molt bé, bona marxa.

I què, veniu?, trauen l’últim cartutx. No, en principi no, ens fem de pregar. Esteu segurs?, demanen. Home, fa ganes, ens hem ajuntat un bon grup, pot tindre gràcia, vacil·lem. No vos ho penseu, és la vostra última nit!, rematen. Què fem? Anem o no anem?, preguntem a l’aire. Clar que sí, vingueu!, l’empenta final. Si és que no som tan difícils de convèncer... Vinga, va, anem!, claudiquem.

I allà que anem, i la música sona bé, i no són només dues cerveses. I ballem, i riem, i fumem, i xarrem, i coneixem, i ens passen les hores, i tornem a casa plens d’amics en la nostra última nit.