Abraçades debades

He quedat amb un grup heterogeni d’amics. Sí, un grup d’allò més divers que arreplega gent d’ací i d’allà. Hem quedat per a dinar, ara que no freqüentem tant la nit i, amb l’edat, hem descobert les múltiples possibilitats que aporta el dia. I sí, és un d’aquells dinars en què no falta el bon vi i hi ha menjar per a donar i vendre.

Ens pegarem una fartada antològica i, per descomptat, no descuidarem els licors espirituoses per fer la digestió com Déu mana. Que agafar mig pet a plena llum del dia també té el seu atractiu. Després jugarem a cartes per passar la vesprada fins que entre la nit. I l’esgotament de la jornada ens portarà al llit a bona hora sense pensar en sopar. I és que haurem dinat com uns marquesos.

En aquest grup divers, trobarem gent nova, coneguts de vista i amics en major o menor grau. Per a la bona cohesió social des d’un primer moment, ja que hi ha moltes hores a compartir en un espai un tant limitat, és necessària una salutació –o presentació, si som nouvinguts- personalitzada i atenta. Les xiques ja saben com ho han de fer: una besada a cada galta, independentment del sexe del saludat. Serà d’agrair si les besades s’acompanyen amb un gest que crea proximitat, com és allargar el braç i acaronar lleugerament el muscle.

En el cas dels homes, el procediment té variables. Xic saluda xica amb dues besades, com sempre s’ha fet. Si són acabats de conèixer, es pronuncia el nom propi abans de la salutació. Fins ací, res d’estrany ni de nou. La complexitat augmenta quan es tracta de saluts entre iguals. M’hi he fixat.

Per als coneguts, basta amb donar-se la mà i fer un comentari ràpid, d’aquells que uneixen sens complicacions. El joc comença en saludar els amics, en el sentit més ample de la paraula. Amb qui tenim certa confiança, l’aferrada de mans és potent. Pot ser més calorosa si un braç amic envolta, amb un moviment ràpid, la cintura. La germanor s’eleva amb un simple gest.

I ara sí, l’explosió d’entusiasme esclata quan et retrobes amb un amic que fa temps que no veus. Ací desapareixen els espais vitals que tan gelosament recelem al llarg de la setmana. L’espontaneïtat pot amb la correcció. Ja no existeixen els saluts freds que imperaven fa només uns anys. Els amics d’avui dia ens fem abraçades efusives.

Ens hem posat d’acord, sense saber-ho, per acabar amb les distàncies. Diuen que les abraçades són terapèutiques i la gent moderna de ciutat les regala al carrer. Nosaltres simplement som col·legues i celebrem l’amistat amb una abraçada.

...26, 27, 28, 29... i trenta!

La carrera als 30 comença una vegada sobrepasses l’equador de la vintena. Això és, just en el moment en què bufes els ciris per donar la benvinguda als 26. Travesses aquesta fina i imperceptible línia i els comentaris sobre el fet existencial de complir els 30 t’atabalen sense dret a rèplica. Tothom té una teoria al respecte. Ningú escapa del pas dels anys. Així, tot el món pot donar la seua opinió. La conversa està servida.

Estrenes dècada i tot canviarà perquè res canvie. Saps que t’esperen uns anys d’assentar allò que no has tingut ni temps ni ganes de fer fins ara. Imagines que als 30-i-tants tindràs fills, casa, família, residència i treball fix, i un llarg etcètera aparentment inamovible. Però, mentre això arriba, l’ordre de les coses es manté inalterable: continues amb una vida sentimental i laboral que fa tombs, no contemples la possibilitat de caure en l’abisme de la hipoteca, i menys encara et veus com un sacrificat pare de família.

Acabe com acabe la història, el número redó, que tant has temut, et diu un bon dia –el de cada any, el del natalici- que ja està ací, i que aquesta vegada ha vingut per a quedar-se. Els amics t’animen, mentre et peguen una palmadeta a l’esquena, i et recorden que allò important és sumar i seguir. A mi, més bé, em sona a la famosa dita que destaca que allò que importa és participar. En el joc de la vida, afegiria jo. I bufes les espelmes, el 3 i el 0, i sents que, tot i que conserves intacte –a vegades, amb escreixos- l’esperit dels vint, t’allunyes d’una època, d’un estil de vida immadur?

Ningú nega el simbolisme dels números. Estic convençut que el trenta marca un impàs vital. Recorde quan d’adolescent em plantejava on estaria l’any 2000 amb els 20 anys per complir. Aleshores em veia tan major que m’imaginava amb una vida feta. Ara, en canvi, em plantege si sóc capaç d’endevinar què serà de mi amb 40, 50, 60... Tampoc puc evitar preguntar-me si triplicaré l’edat que tinc i arribaré feliçment als noranta: on s’ha de firmar?

De moment, em quede amb els llampegants trenta, com si foren un joguet nou. Encara que no sé si m’he d’alegrar o d’acollonar. En qualsevol cas, no provaré de canviar el número perquè, si ho intente, tinc la certesa que no podré. Així que assumiré el pas inexorable del temps com un fet normal. Entendré que, per més que em facen creure que em toca tindre la vida resolta, sóc el mateix -o paregut- amb 29 que amb 31.

Tots Sants disfressats

Ja de xicotet em pareixia una fantasmada això del halloween. Em produïen vergonya aliena els xiquets que, disfressats de bruixa o vampir, anaven tocant de porta en porta i repetien la repel·lent cantarella de ‘truc o tracte’. Uf, quina angúnia de gent. Era la primera referència que m’arribava d’aquesta festa forastera via pel·lícula ianqui.

Mentre a l’altra part de l’oceà tot és un comboi, jo he vist com al meu poble, per uns dies, el cementeri s’ompli de vida, flors i intimitat. I és que ací, en la festa de tots sants, no hi ha espectacle possible. Només record als avantpassats i amics difunts.

L’espiritualitat, la presència de la mort o la memòria es donen la mà en una celebració que és un homenatge al passat i al que, indefugiblement, vindrà. Una assumpció del destí, malgrat que a la nostra cultura li coste visualitzar que -en un joc de paraules i conceptes- hi ha mort més enllà de la vida.

En un món exposat al canvi amb qüestió d’anys, els rituals socials perden el sentit a mesura que banalitzem la vida i les seues diverses manifestacions. La irrupció del halloween a l’imaginari és una advertència de com el món terrenal triomfa sobre qualsevol intent d’exploració col·lectiva de la consciència.

Cap establiment comercial o d’oci perd l’oportunitat de promocionar una festa de consum. L’atrezzo de falsa pel·lícula de terror inunda, cada dia més, els espais de trobada. La gent s’apunta a la moda de vestir-se de bruixa o vampir i així se sumen a una festa tan fantàstica com buida de contingut.

I el consum torna a guanyar perquè necessitem decorar la vida amb disfresses, alcohol i divertiment. Perquè poc ens importen els nostres ancestres si ens ho podem muntar de puta mare, ací i ara.