...26, 27, 28, 29... i trenta!

La carrera als 30 comença una vegada sobrepasses l’equador de la vintena. Això és, just en el moment en què bufes els ciris per donar la benvinguda als 26. Travesses aquesta fina i imperceptible línia i els comentaris sobre el fet existencial de complir els 30 t’atabalen sense dret a rèplica. Tothom té una teoria al respecte. Ningú escapa del pas dels anys. Així, tot el món pot donar la seua opinió. La conversa està servida.

Estrenes dècada i tot canviarà perquè res canvie. Saps que t’esperen uns anys d’assentar allò que no has tingut ni temps ni ganes de fer fins ara. Imagines que als 30-i-tants tindràs fills, casa, família, residència i treball fix, i un llarg etcètera aparentment inamovible. Però, mentre això arriba, l’ordre de les coses es manté inalterable: continues amb una vida sentimental i laboral que fa tombs, no contemples la possibilitat de caure en l’abisme de la hipoteca, i menys encara et veus com un sacrificat pare de família.

Acabe com acabe la història, el número redó, que tant has temut, et diu un bon dia –el de cada any, el del natalici- que ja està ací, i que aquesta vegada ha vingut per a quedar-se. Els amics t’animen, mentre et peguen una palmadeta a l’esquena, i et recorden que allò important és sumar i seguir. A mi, més bé, em sona a la famosa dita que destaca que allò que importa és participar. En el joc de la vida, afegiria jo. I bufes les espelmes, el 3 i el 0, i sents que, tot i que conserves intacte –a vegades, amb escreixos- l’esperit dels vint, t’allunyes d’una època, d’un estil de vida immadur?

Ningú nega el simbolisme dels números. Estic convençut que el trenta marca un impàs vital. Recorde quan d’adolescent em plantejava on estaria l’any 2000 amb els 20 anys per complir. Aleshores em veia tan major que m’imaginava amb una vida feta. Ara, en canvi, em plantege si sóc capaç d’endevinar què serà de mi amb 40, 50, 60... Tampoc puc evitar preguntar-me si triplicaré l’edat que tinc i arribaré feliçment als noranta: on s’ha de firmar?

De moment, em quede amb els llampegants trenta, com si foren un joguet nou. Encara que no sé si m’he d’alegrar o d’acollonar. En qualsevol cas, no provaré de canviar el número perquè, si ho intente, tinc la certesa que no podré. Així que assumiré el pas inexorable del temps com un fet normal. Entendré que, per més que em facen creure que em toca tindre la vida resolta, sóc el mateix -o paregut- amb 29 que amb 31.