Deixem enrere la ciutat després d’uns primers dies intensos amb l’objectiu de trobar tranquil•litat i natura. Al capdavall aquest viatge està pensat per moure’s sense pressa a través de paisatges gairebé verges. D’aquesta manera també, aproximant-nos a les comunitats rurals, podem conèixer millor la gent i la cultura del país. Superat el tràmit necessari i imprescindible de la ciutat, pareix que ara va de bo.
Agafem un mini-bus que ens porta al perifèric barri de Villa Fátima, des d’on parteix el bus cap a la nova destinació: Coroico. Fa més de deu anys que s’ha deixat de fer el trajecte per la temuda “Carretera de la mort”. Ara anem per un camí que descén dels 3.600 metres de La Paz als 1.700 de Coroico.
L’antiga carretera s’ha convertit en un atractiu turístic i avui dia és tot un divertiment de qui contracta el lloguer de bicis per efectuar la baixada. Paradoxes del turisme, el que fa anys va ser un malson i una desgràcia per a molts, ara és un ingredient d’aventura per a butxaques adinerades.
L’elecció de Coroico com a zona de visita ha estat un tant casual. El cartell, que hi havia penjat a l’habitació, amb una espectacular foto, ens ha despertat l’interès per conèixer els valls tropicals, l’inici de la conca amazònica.
Abans d’encalar-nos en les altures andines, hem pensat que és una bona idea passar una temporadeta de calor i ambient estiuenc. Per si la tria no estava suficientment encertada, rebérem un senyal en la nit de festa paceña quan casualment entaulàrem amistat amb l’encarregat d’un bucòlic hostal de Coroico.
Per això, en arribar a la població, no dubtàrem en buscar entre camins boscosos el que ha estat el nostre allotjament. Poc més de cinc euros la nit per una habitació amb les millors vistes que mai he tingut. De moment.
Les excursions pels Yungas, que es com es coneix aquesta zona de valls verds i frondosos, ens porten a rius, cascades, ponts penjants, plantes i arbres diversos. Molta vegetació ens zona haver-la vista en floristeries de casa nostra. Però també ens acosta a una població rural dispersa, que viu amb molt poc. I ho sabem això perquè quan necessitem queviures durant el camí, no és fàcil trobar-ne.
Ací també hem vist les primeres plantacions de coca, les quals són el principal sustent dels habitants locals. A les galtes, és fàcil endevinar com es masca fulla d’aquesta planta que causa el deliri a tantes persones a l’altra banda de l’oceà.
Entre els autòctons advertim una particularitat ètnica important. No només trobem aimares de trets indis, sinó també negres! Es tracta d’un nucli de població afro-boliviana que es va establir a la regió com a esclaus constructors de l’arxiconeguda “Carretera de la mort”. Segons ens han contat, primerament foren mercaderia humana com a treballadors de les mines. Però com que no suportaven les dures condicions climatològiques, varen ser traslladats a una terra de temperatura més benigna.
Hem sabut també que aquesta zona va acollir diferents famílies d’origen jueu, les quals escaparen de la barbàrie nazi. Gairebé tornaren a Occident acabada la II Guerra Mundial. Els Yungas era aleshores un focus infecciós de malalties, difícil de sobreviure.
L’estada a Coroico marca l’inici del viatge que sentim. Com quan anem perduts per sendes i ens ubiquem gràcies a l’ajut dels veïns. O bé quan sentim el perill de mort en pujar en un taxi col•lectiu que circula a alta velocitat per un camí de terra flanquejat per una fortíssima pendent plena d’arbres.
Ací és estiu i hi ha insectes pertot... I pensar que estem a només dues hores de l’hivern suau de La Paz!
