Sóc de la generació que es va criar entre cintes de cassette regravades. Encara conserve a la vella habitació un parell de capses de sabates que contenen la banda sonora de la meua adolescència. Sóc de la generació que traficava amb cintes TDK o Maxell i que, quan encara no s’havia inventat el terme, piratejava les cançons de la ràdio amb un play/rec poc precís però igualment eficaç. Els de la meua edat, i no es vanitat d’una època, lluitàvem en condicions adverses –escassa tecnologia, resumiríem- per aconseguir la música del moment com si es tractara del trofeu més preat d’un veterà melòman en una gran fira del disc plena de clàssics.
Sóc
d’aquells que s’acombaiava amb el germà gran i els amics perquè el dugueren en
cotxe als concerts que eventualment es programaven als pobles del voltant.
Recorde que ma mare em diagnosticava, amb una fina ironia, que patia una
estranya malaltia que es deia “concertitis”. Els d’aquella època tenim l’insigne
honor d’haver estat testimonis actius de l’esclosió d’una escena musical que
ara viu un dels moments més dolços. Em referisc a la nostra escena, la que
parla en valencià, tal com ho fan els nostres iaios. Una escena que, agrade o
no, sempre ha nadat a contracorrent.
Ningú
ens ha regalat mai res. Per això, té tant de valor que grups com La Gossa Sorda
la peten al Viña Rock, a Villarrobledo, província d’Albacete, o els
il·lustríssims Obrint Pas s’acomiaden del seu públic, de la seua gent, a la
ciutat que els ha vist créixer, amb un “tot venut” des de les primeres hores
que es posaren a la venda les entrades per a la triple actuació al Teatre
Principal de València. Un escenari, per cert, vetat a la nostra música. Ells, i
tants altres, no han sonat mai als grans mitjans de comunicació del País
Valencià, però els grups que s’expressen en la nostra llengua tenen el mèrit de
tindre un públic fidel, igual que ho són ells al seu poble. Tenen força pròpia,
i això no es paga amb diners.
Mires
enrere, una vegada més, i et veus amb una dessuadora ampla provant a fer passos
de ball skatalític mentre s’escolta pels amplis Gramoxone Ska Band. Mires
enrere i et reconeixes amb la il·lusió de qui vivia el naixement d’un panorama
fins aleshores desconegut. I allò ben cert és que sabíem que estàvem assistint
a l’origen d’una moguda que mai tindria posat el focus mediàtic. Poc importava
si a cada concert que se celebrava, a cada maqueta que fèiem circular, construíem
una escena pròpia, que duia impresos els nostres noms i cognoms.
Passat
el temps, res és tan diferent. Potser tu, que ja no tens els anys d’anar pegant
bacs ací i allà. La música cantada en valencià continua sent subterrània. Encara
no sona als mitjans de comunicació ni es programa en grans esdeveniments
públics, posem per cas les Falles o la Fira de Juliol de València. Ens hem acostumat,
però, a no necessitar ningú. Sabem fer la feina de recerca de bandes amb les
eines modernes que ens ofereix internet, o bé el treball de camp que et
proporciona participar en festivals de música cantada en la nostra llengua.
Continuem bastint i enfortint les estructures de l’escenari. I seguirem.
Perquè, com canta Obrint Pas, som un poble en moviment.
