Quan el poble va a la ciutat

S’han cremat les falles, s’han acabat les festes per excel·lència del Cap i Casal. I com és tradició, durant els dies previs a la Cremà, milers de valencians dels pobles ens hem armat de paciència, hem agafat el tren que teníem més prop de casa i hem desembarcat en la capital per recórrer els seus carrers sense pressa però sense pausa. En l’intent, ens hem deixat la goma de les sabates en l’asfalt de les avingudes sense reparar en l’esforç de caminar desenes de quilòmetres. Ens hem embriagat de la festa allà on anàvem, amb la il·lusió de qui arriba per primera volta. No ens cansem de mascletaes, de ninots, de castells de focs, de gent.

Hem gaudit de la festa amb la humilitat de qui se sent convidat però que alhora sap que, d’alguna manera, també està a sa casa. Perquè aquesta ciutat que a vegades ens rep de forma hostil, la sentim tan nostra com el carrer del poble on vivim... Oh València, estàs tan prop i tan lluny al mateix temps, que sovint la nostra relació es fa difícil d’entendre. A vegades t’estimem fins l’infinit, i a vegades et detestem fins a límits insospitats. Ens podríem sentir còmodes a l’aixopluc dels teus braços forts, però també notem que ens estrenyen i no ens deixen respirar tal com som. Les directrius polítiques que s’emanen des de la ciutat són incomprensibles als nostres ulls nets.

Si te la poses al paladar, València et deixa un gust agredolç. A grans trets, està manca de sinceritat en les seues paraules. La sensibilitat només s’amaga en racons molt concrets, invisibilitzats pel poder. Quan reivindica la llicència de capital dels valencians no convenç, perquè ho fa amb la credibilitat de qui parla un altre idioma. També en un sentit estricte: només per falles es vesteix de folklore mal entès. Quan t’acostes a l’Estació del Nord o puges a un metro que va als pobles del voltant, sents que el vertader alè d’aquesta terra viu fora de la perifèria urbana. I és que la fractura entre la gent de poble i de ciutat, a València, és més que evident.

Als valencians de soca-rel no ens confonen velles indumentàries, música de banda i banderetes penjades per a l’ocasió. El sentiment de ser part d’un col·lectiu no s’exerceix només un dies assenyalats. Es manifesta amb accions i gestos. Quan els capitosts decideixen tancar mitjans de comunicació o línies d’ensenyament en l'idioma propi, es demostra amb fets. L'orgull de ser valencià, en un món antagonista a la cultura i la llengua pròpia, és gairebé una qüestió de supervivència. Tots els dies de l'any.

Tot és temps

La meua nòvia i jo som part integrant de la nefasta xifra que situa a més de la meitat dels jove en situació d’atur. Tot i que pensant-ho bé, tal vegada no estem inclosos en aquesta estadística, sinó en aquella que es refereix a la població en general major d’edat, la qual tampoc deixa de mostrar dades alarmants. És cert que, malgrat que no en som conscients, fa un temps deixàrem de ser joves per a les estadístiques oficials. I és que la vida precària que sempre hem portat, no ens permet entreveure que hem abandonat l’edat en què l’Estat ens considera joves. Deu ser perquè, des que ens introduírem en el mercat laboral, ens hem vists abocats a fer de busca-vides. Ara, però, amb l’agreujant que el treball és, sinó inexistent, escàs.

Doncs bé, actualment tots dos ens trobem en una tessitura un tant asfixiant. No tenim diners, cert, però disposem de tot el temps del món, que és precisament una qüestió que m’angoixava l’existència quan treballava de sol a sol. Vull dir, quan entrava a les nou del matí a l’oficina –amb dues molestes hores per dinar- i eixia a les set de la vesprada, quasi a hora de pensar en què sopar, com qui diu.

Ara, en canvi, sense obligacions laborals, tot és tan diferent que poc importa si estem a principi o final de setmana. Només els dinars familiars o les quedades amb els amics, ens recorden si s’acosten o no els dies festius. És clar que, amb aquesta llibertat absoluta de moviment però no de consum, arriba imposat el debat de com gestionar el temps de lliure elecció de què disposes, que és gairebé tot. No hem d’enganyar-nos.

Sóc una persona a qui la casa se li cau damunt quan considere que ultrapasse un temps límit encaixat entre quatre parets. La sola de les sabates em crema arribat un moment i necessite escapar allà on el sostre és el cel obert. Qualsevol excusa és bona per eixir al carrer. En canvi, la meua parella té l’habilitat de trobar coses interessants a fer a casa –i no parle de neteja- i, d’aquesta manera, s’inventa mil creacions possibles per dur a terme amb les mans o l’ordinador. Jo, a vegades, intente apassionar-me amb alguna nova inventiva fins que la inconstància o la desídia em supera.

És en aquest punt en què un entén que no pot estar sempre a la intempèrie o clausurat a casa, quan arriba el conflicte personal. Ja sabem que en la justa mesura està l’equilibri. I no és que a ella no li agrade eixir a passejar o practicar esport, és que creu que a casa també es pot aprofitar molt bé el temps. I jo, a poc a poc, vaig fent l’esforç d'organitzar-me els dies i les setmanes amb suficients dosis d'emoció. Així, si afegisc diferents ingredients, puc satisfer la necessitat de no estar-me quiet. Ara que governe més que mai de cada minut de la meua vida, he de ser capaç de valorar el temps com el bé més preat del món.

Un engany impossible d'evitar

He vingut a fer nit a la ciutat. Feia temps que no m'acostava a València. M'havia quedat absorvit per la dinàmica del poble, que no és que siga trepidant, però que, com a totes bandes, si es busca, sempre trobes joc. Qui m'ha d'obrir casa, ha eixit un moment a fer una compra urgent. Duc una motxilla pesada. No és qüestió de fer voltes pel barri i deixar-me l'esquena en l'intent. Sense més remei, decidisc seure una estona en un banc que es troba just davant el portal, un lloc perfecte per esperar l'arribada de les claus i la persona que m'acull.

Com que la zona té moviment propi, no trec el mòbil a mirar el twitter, per exemple. M'entretinc observant el grup de magribins que fa més vida al carrer que a casa. Un instant després de situar-me al lloc, rep una visita inesperada al banc on m'instal·le momentàniament. És un senyor d'avançada edat que busca recer en l'esgotador camí a casa. D'immediat, amb el desvergonyiment que donen els anys, entaula conversa amb mi. Comença parlant-me en castellà, però jo, sabedor que és oriünd, em matinc en la llengua pròpia, tot esperant que es passe a l'idioma de la ciutat. I així ho fa. M'explica que ve de missa i que ha de fer aturades constants perquè les cames no li permeten avançar si no descansa en els bancs que troba al llarg de l'itinerari; els té estudiats. L'home es dirigeix a mi amb la proximitat de qui vol ser escoltat. La gent gran m'inspira respecte. D'alguna manera, són els caps de la tribu moderna, de la qual tots formem part, a qui hem de parar atenció i escoltar amb interès.

"La vellea és un engany". L'home es lamenta amb aquesta frase lapidària, que tot d'una em deixa trasbalsat. Per treure-li ferro a l'assumpte, retruque amb un tranquil·litzador: "Tots hem de passar per ahí, són etapes de la vida". Ell replica amb humor: "I si no arribes, és perquè t'has quedat pel camí, i malament!". Aprofita que hem establert certa confiança per confessar-me que té 90 anys i que ha viscut coses bones, roïns i regulars, sense necessitat de concretar res. S'expressa amb sentències. Pareix que vulga transmetre-li a un desconegut, com sóc jo, una lliçó exprés de la vida. Entenc que pretén passar el relleu a les generacions que encara tenim gran part de vida per davant. S'aferra a aquest món ni que siga a través d'un jove anònim amb qui, per moments, comparteix banc.

 

Dóna la conversa per acabada i s'alça com pot. S'acomiada vehement. El veig marxar amb tranquil·litat. La irrupció d'aquesta persona m'ha fet pensar en el pas dels anys, una vegada més. I això que és un tema que mire d'esvair dels meus pensaments. No és que em preocupe en excés, però la veritat és que no m'agrada adonar-me'n que tothom es fa gran a cada any que passa: jo, i els qui m'envolten. En els meus trenta-i-pocs, un número més o menys no té tanta importància. Supose que el vertigen de l'edat arribarà un dia. Segurament hauré madurat la idea i no tindrà el mateix impacte que si ho medite ara. Al capdavall, si envellim és perquè vivim. I això, encara que sovint ho parega, no és cap engany. Ho sabem des del dia que ens pariren.