Un engany impossible d'evitar

He vingut a fer nit a la ciutat. Feia temps que no m'acostava a València. M'havia quedat absorvit per la dinàmica del poble, que no és que siga trepidant, però que, com a totes bandes, si es busca, sempre trobes joc. Qui m'ha d'obrir casa, ha eixit un moment a fer una compra urgent. Duc una motxilla pesada. No és qüestió de fer voltes pel barri i deixar-me l'esquena en l'intent. Sense més remei, decidisc seure una estona en un banc que es troba just davant el portal, un lloc perfecte per esperar l'arribada de les claus i la persona que m'acull.

Com que la zona té moviment propi, no trec el mòbil a mirar el twitter, per exemple. M'entretinc observant el grup de magribins que fa més vida al carrer que a casa. Un instant després de situar-me al lloc, rep una visita inesperada al banc on m'instal·le momentàniament. És un senyor d'avançada edat que busca recer en l'esgotador camí a casa. D'immediat, amb el desvergonyiment que donen els anys, entaula conversa amb mi. Comença parlant-me en castellà, però jo, sabedor que és oriünd, em matinc en la llengua pròpia, tot esperant que es passe a l'idioma de la ciutat. I així ho fa. M'explica que ve de missa i que ha de fer aturades constants perquè les cames no li permeten avançar si no descansa en els bancs que troba al llarg de l'itinerari; els té estudiats. L'home es dirigeix a mi amb la proximitat de qui vol ser escoltat. La gent gran m'inspira respecte. D'alguna manera, són els caps de la tribu moderna, de la qual tots formem part, a qui hem de parar atenció i escoltar amb interès.

"La vellea és un engany". L'home es lamenta amb aquesta frase lapidària, que tot d'una em deixa trasbalsat. Per treure-li ferro a l'assumpte, retruque amb un tranquil·litzador: "Tots hem de passar per ahí, són etapes de la vida". Ell replica amb humor: "I si no arribes, és perquè t'has quedat pel camí, i malament!". Aprofita que hem establert certa confiança per confessar-me que té 90 anys i que ha viscut coses bones, roïns i regulars, sense necessitat de concretar res. S'expressa amb sentències. Pareix que vulga transmetre-li a un desconegut, com sóc jo, una lliçó exprés de la vida. Entenc que pretén passar el relleu a les generacions que encara tenim gran part de vida per davant. S'aferra a aquest món ni que siga a través d'un jove anònim amb qui, per moments, comparteix banc.

 

Dóna la conversa per acabada i s'alça com pot. S'acomiada vehement. El veig marxar amb tranquil·litat. La irrupció d'aquesta persona m'ha fet pensar en el pas dels anys, una vegada més. I això que és un tema que mire d'esvair dels meus pensaments. No és que em preocupe en excés, però la veritat és que no m'agrada adonar-me'n que tothom es fa gran a cada any que passa: jo, i els qui m'envolten. En els meus trenta-i-pocs, un número més o menys no té tanta importància. Supose que el vertigen de l'edat arribarà un dia. Segurament hauré madurat la idea i no tindrà el mateix impacte que si ho medite ara. Al capdavall, si envellim és perquè vivim. I això, encara que sovint ho parega, no és cap engany. Ho sabem des del dia que ens pariren.