Tot és temps

La meua nòvia i jo som part integrant de la nefasta xifra que situa a més de la meitat dels jove en situació d’atur. Tot i que pensant-ho bé, tal vegada no estem inclosos en aquesta estadística, sinó en aquella que es refereix a la població en general major d’edat, la qual tampoc deixa de mostrar dades alarmants. És cert que, malgrat que no en som conscients, fa un temps deixàrem de ser joves per a les estadístiques oficials. I és que la vida precària que sempre hem portat, no ens permet entreveure que hem abandonat l’edat en què l’Estat ens considera joves. Deu ser perquè, des que ens introduírem en el mercat laboral, ens hem vists abocats a fer de busca-vides. Ara, però, amb l’agreujant que el treball és, sinó inexistent, escàs.

Doncs bé, actualment tots dos ens trobem en una tessitura un tant asfixiant. No tenim diners, cert, però disposem de tot el temps del món, que és precisament una qüestió que m’angoixava l’existència quan treballava de sol a sol. Vull dir, quan entrava a les nou del matí a l’oficina –amb dues molestes hores per dinar- i eixia a les set de la vesprada, quasi a hora de pensar en què sopar, com qui diu.

Ara, en canvi, sense obligacions laborals, tot és tan diferent que poc importa si estem a principi o final de setmana. Només els dinars familiars o les quedades amb els amics, ens recorden si s’acosten o no els dies festius. És clar que, amb aquesta llibertat absoluta de moviment però no de consum, arriba imposat el debat de com gestionar el temps de lliure elecció de què disposes, que és gairebé tot. No hem d’enganyar-nos.

Sóc una persona a qui la casa se li cau damunt quan considere que ultrapasse un temps límit encaixat entre quatre parets. La sola de les sabates em crema arribat un moment i necessite escapar allà on el sostre és el cel obert. Qualsevol excusa és bona per eixir al carrer. En canvi, la meua parella té l’habilitat de trobar coses interessants a fer a casa –i no parle de neteja- i, d’aquesta manera, s’inventa mil creacions possibles per dur a terme amb les mans o l’ordinador. Jo, a vegades, intente apassionar-me amb alguna nova inventiva fins que la inconstància o la desídia em supera.

És en aquest punt en què un entén que no pot estar sempre a la intempèrie o clausurat a casa, quan arriba el conflicte personal. Ja sabem que en la justa mesura està l’equilibri. I no és que a ella no li agrade eixir a passejar o practicar esport, és que creu que a casa també es pot aprofitar molt bé el temps. I jo, a poc a poc, vaig fent l’esforç d'organitzar-me els dies i les setmanes amb suficients dosis d'emoció. Així, si afegisc diferents ingredients, puc satisfer la necessitat de no estar-me quiet. Ara que governe més que mai de cada minut de la meua vida, he de ser capaç de valorar el temps com el bé més preat del món.