Durant uns dies la llum ha minvat en la meua vida. Ha succeït després d'un viatge trobat al nord d'Europa, el qual m'ha permès veure amb diferent pupil·la com influeix la llum en el dia a dia.
Em costa fer-me a la idea que en l'estació hivernal gaudiré de menys hores de sol, m'agrade o no. Em costa endarrerir el rellotge perquè al dia següent enfosqueixca a les sis en compte de les set. Però, com qualsevol mortal, assumisc el cicle de la vida i m'encomane als designis de l'astre rei.
La cosa pot ser diferent quan puges en la latitud planetària i passa a fer-se de nit mentre et prens el cafè de després de dinar. Fas l'esforç per entendre-ho però pareix que l'intel·lecte es nega a copsar-ho. Tampoc t'aveses als dies previsibles en què el sol -ni tan sols un raig perdut enmig de la nuvolositat- no fa cap acte d'aparició.
Vius en una llum tènue, monòtona, inanimada, que no t'indica l'hora del dia en què et mous. L'hivern pot ser dur, però estic segur que allà dalt ho és més encara. I no pel fred, que tot és abrigar-se, sinó per la manca de lluminositat, per la indiferència cromàtica.
D'una altra banda, no sé si trobar-li cap paral·lelisme al sistema d'enllumenat públic de les ciutats. Al nord, quan es fa fosc, les faroles il·luminen els carrers sense estridències. Les pupil·les no necessiten més llum, entenen que és de nit i que és el que toca. La ciutat amb la foscor justa és harmoniosa, correcta, concordant, agradable.
Res a veure amb l'histerisme lumínic que embriaga el sud quan es pon el sol. Avingudes quilomètriques semidesertes, a un pam per farola. Balafiament energètic, contaminació lumínica, ciutat d'excessos. L'espècie humana desafia el medi cada nit.
Tampoc la sensació de seguretat ciutadana és el resultat d'una equació en què el factor determinant és el nombre de faroles que corresponen per habitant. No, no és això. És la racionalitat d'entendre que quan es fa de nit una part del món enfosqueix i, quan més amunt, menys hores de llum. Pura física que hem de respectar per viure més sans.
