dijous, 24 d’abril del 2014

En terra hostil


Anar a la platja de Gandia és saber que, d’una manera o una altra, te’ls trobaràs de cara. Com qui entra en un territori neutral on conviuen integrants de diferents tribus, els quals mantenen una postura distant per tal d’evitar el conflicte en què sobtadament poden veure’s immersos si la situació es tensa. Ja va dir l’actual alcalde Arturo Torró, sense cap tipus de complex, que Gandia és la platja de Madrid, després que la inimitable Esperanza Aguirre es banyara els peus en aquestes aigües mediterrànies, tal com ho va fer Fraga a Palomares.

Torró, que és un gran amant del turisme de masses i del negoci que això comporta, no va tindre cap problema en “ofrenar noves glòries a Espanya”, una vegada més, com qui obsequia el trofeu de guerra amb part del botí conquistat.  S’ha de dir també que el pes demogràfic dels madrilenys a la platja de la capital saforenca és innegable i fins i tot, segons es mire, està bé que s’hagen interessat per la nostra costa. Ara bé, una altra cosa és que els donem una benvinguda tan escandalosa com aquella que es retrata en la mítica pel·lícula de postguerra de Berlanga. Millor pot anar la cosa si no es creuen que vivim d’ells, que després adopten un clar paper de colons desvanits.

Molts valencians hem experimentat en les nostres pròpies carns en més d’una ocasió que els veïns de la metròpoli central no sempre desembarquen a casa nostra en so de pau. Alguns baixen del cotxe carregats de maletes plenes d’arrogància i incultura. Per sort, perquè solc ocupar un altre temps-espai, aparentment allunyat de grans nuclis turístics, em mantinc sa i estalvi d’aquesta fauna. És clar que no sempre es pot viure al marge d'allò que succeeix al costat de casa i, tard o d'hora, t'enfrontes amb una de les realitats que t'envolten.

Aquesta vegada m’ha tocat viure-ho en primera persona després de decidir que passaria tres dies de les festes de Pasqua en un festival de pop espanyol que s’ha celebrat per primera vegada a un complex hoteler de la platja de Gandia. Per a mi i els qui m’acompanyaven, ha estat molt d’anar per casa, això sí. I és que dormíem en llit conegut. No obstant això, entre els cèlebres moments de pàrquing i l'efusiva música en directe als concerts, he tingut temps de constatar que allà estàvem tots: valencians i madrilenys, principalment. I que sovint les ganes de tindre la festa en pau amb una sana convivència, no està precisament a l’ordre del dia. Perquè, per a molts d’ells, no deixa de ser un sacrilegi que et dirigeixques lliurement en valencià a qui et trobes davant teu. Pareix que abans de parlar amb algú hages de demanar la procedència de l’interlocutor no siga cas que erres el tir en la diana geogràfica.

Per més bàsic que siga el motiu de l’apel·lació, poden deixar-te anar un àgil i eficaç inhibidor “no te entiendo” sense interessar-se el més mínim en provar si són capaços o no de comunicar-se amb una altra llengua que té poc a veure amb el suahili, per parlar d'un idioma de difícil comprensió oral. Resulta desagradable saber que tens com a companys de festa una gent que tendeix a convertir la platja de Gandia en terra hostil. Prou problemes tinc jo com perquè vinguen a ratllar-me amb paranoies de xiquets malcriats. A més, xe!, estic de festa a ma casa i ningú m’ha de dir com he de parlar.

dijous, 10 d’abril del 2014

La memòria de La Punta


M’he despertat amb ganes d’aprofitar el matí abans que siga massa tard. Sense perdre el temps, que és com es fan les coses, desdejune ràpidament i isc al carrer. Avui m’he alçat amb vitalitat, vull perdre’m per la ciutat pedalejant sobre la meua estimada bicicleta, una companya incansable que sempre em porta allà on em propose. Abans d’eixir de casa, cavil·le què vull fer exactament i arribe a la ràpida conclusió que, com que és estiu, pot ser una bona idea anar a la platja. Beneïdes ciutats que viuen a vora mar!

En compte de dirigir-me a la Malvarrosa, que ja me la conec massa, avui tiraré cap a l’altra banda del riu Túria. Aniré a Pinedo, a investigar nous camins que em permeten escapar d’avingudes i cotxes. Com qui deambula de forma erràtica per un laberint, prove d’endevinar les sendes que em porten a la mar. Busque l’eixida d’aquest entramat urbà que m’apressa en els seus braços forts de ciment. Deixe enrere els mastondòntics -i inservibles- edificis que composen la Ciutat de les Arts i les Ciències i, per fi, tope amb el carril bici que intuïsc m’obrirà el camí a la destinació que m’he fixat.

En aquesta escapatòria per tal d’allunyar-me del desenvolupament urbanístic creat en època de vaques grosses, he d’esquivar diferents obstacles. Pedalege fort per pujar el pont a través del qual sortege les vies del tren. Agafe una altura mínima que em permet observar un estrany paisatge de la perifèria de la ciutat. L’horta de València, que tant ha nodrit el folklore local, és una realitat fefaent que resisteix indeleble. M’aferre a la idea romàntica que es necessitaran un parell de generacions perquè s’esborre l’estil de vida mil·lenari que ha marcat a foc tantes famílies valencianes, orgulloses del seu patrimoni.

Davant aquest contrast, que deixa la petjada d’un passat bucòlic i un present esfereïdor –sota l’asfalt està l’horta, no hi ha dubte-, detinc la marxa. Des que tinc un telèfon mòbil en condicions, no em costa res immortalitzar el moment amb una foto. Un ciclista que passa al meu costat, no pot contindre’s quan veu què pretenc fotografiar i m’espeta: “Tio, que açò ja no és bonic!”. I és cert, no és bonic com un dia ho va ser, assumisc. Però ara la meua voluntat és una altra: no pretenc fer un retrat paisatgista amable, ans el contrari, vull mostrar els plans depredadors que fa més de deu anys castigaren aquesta zona del terme de València, la qual vivia d’esquenes a la vida urbana.

Tant si la foto acaba penjada a l’Instagram com si no, perseguisc recordar la lluita que no fa tant de temps va posar d’empeus els veïns de La Punta. Mire enrere i trobe les imatges de l’època en què jo era un innocent estudiant universitari, àvid de contagiar-se dels diferents fronts que aleshores tenien oberts els moviments socials. Màquines excavadores, protegides per un fort cordó policial d’antiavalots, es trobaven de front amb la resistència de persones de totes les edats. Un combat cos a cos, amb una balança descompensada, que acabaria cedint a favor de Goliat. No obstant això, la lluita titànica que varen mantindre els veïns de La Punta va ser el focus d’atenció, durant un temps, per part de l’opinió pública.

Les imatges d’alqueries centenàries enderrocades, així com de desallotjaments forçosos de persones d’avançada edat, autèntics aborígens de la pedania, que arribaven a les pantalles de les nostres cases, eren colpidores. La voracitat d’un pla urbanístic, que ningú entenia i que a dia d’avui no s’ha desenvolupat, ens transportava a un altre món. Pensàvem en Palestina, les deportacions, l’ocupació i la construcció de nous assentaments de colons. Perdre pam a pam el territori, malgrat l’obstinació i la fermesa dels vells pobladors de la Punta.

I ara, entrat el segle XXI, tots aquests records de lluita em condueixen a paral·lelismes del present. Parle de les persones que s’aferren a sa casa, l’únic bé que els queda, davant el degoteig constant de desnonaments. L’energia ni es crea ni es destrueix, es transforma. Malgrat que La Punta resta esquarterada, l’essència d’aquest tros de terme resisteix, encara que siga a pedaços.