Arriba el llibre

Costa fer-se a la idea que allò que un dia vares escriure amb bolígraf al teu bloc de notes habitual, adopta una forma mai esperada. Més insòlit pot sonar tot, quan això que has escrit, ho has fet des de llocs remots que mai podies imaginar que un dia et portaria la vida. Recordes que, quan agafaves la llibreta, estaves al llit de l’hostal, a la tenda de campanya, al bus o al banc d’una plaça qualsevol. I escrivies perquè volies contar tot allò que et passava; perquè sabies que hi ha moments irrepetibles que necessiten ser explicats. La memòria té una capacitat limitada: és massa selectiva i, a vegades, funciona de manera traïdora o enganyosa.

Sabia també que allò que descrivia amb passió no quedaria per sempre en l’oblit dels temps. Tenia la certesa que, passats els anys, algun diumenge de nostàlgia, cauria en les notes que relataven el que sens dubte han estat els tres mesos més apassionants de la meua vida. D’aquesta manera m’assegurava que, el dia de demà, si llegia les cròniques, podria recordar aquest viatge. No només tenia les fotos, sinó també el relat dels fets, escrit en primera persona.

Vaig tornar del viatge i així va acabar la meua història amb els fulls que havia deixat escrits. Mentre jo passava pàgina amb tota naturalitat aquest episodi d'aventura, hi havia algú a casa que tenia una altra idea de què fer amb aquella experiència viatgera, plasmada en paper. Perquè, passat el temps, un bon dia mon pare em va dir que s’havia posat en contacte amb un vell amic seu, l’editor Rafa Arnal, i que li havia fet arribar les cròniques del viatge perquè les llegira. Tal vegada podien interessar-li des d'un punt de vista professional? Sonava molt suggeridor el fet que agafara forma tot allò que havia escrit a milers de quilòmetres de casa.

I sí, pareix ser que tenia interès les experiències que havíem viscut el meu company Ramón i jo. A més a més, disposava de milers de fotos que podien il·lustrar amb imatges les paraules escrites, amb la qual cosa prenia més valor tot allò que contava. Heus ací, després d’una llarg procés de selecció fotogràfica i un, no menys llarg, procés de correcció i revisió dels textos, arriba el dia que aquell document que només podia veure a l’ordinador, ara té forma física de llibre. I olora a impremta.

Com comença tot

Fa uns pocs anys vaig obrir un bloc a internet, com tanta altra gent, sense més pretensió que escriure allò que em passava pel cap. Volia que esdevinguera una mena de finestra al món en la qual plasmar els pensaments de forma escrita. D'aquesta manera, també pretenia agafar un hàbit d'escriptura, que -s'ha de dir- m'ha acompanyant intermitentment. La constància és, per a moltes persones, una de les assignatures que sempre resten pendents a la vida. En qualsevol cas, aquest bloc, des del qual ara escric, ha estat un indefinit diari de bitàcola amb anècdotes i impressions que m'he trobat pel camí. Potser, encara diria més, també ha estat l'excusa perquè els escrits que poguera fer en un full en blanc no restaren oblidats en un quadern ocult que mai sabria recordar on està.

Així, gràcies a aquest aparador, que no m'ha costat ni un euro, tinc localitzades les històries que he creat amb l'única finalitat de buscar entreteniment i diversió. Aquest bloc no ha tingut mai cap tipus de transcendència. Els meus amics i coneguts han pogut saber de les darreres actualitzacions que feia a aquest mur gràcies als enllaços que penjava al facebook. Supose que era l'única manera d'accedir a aquest singular diari. El nombre de lectures no ha estat important, amb la qual cosa mai m'he sentit un blogger d'aquells que tenen un punt d'estrelles virtuals i que es deuen als seus lectors. Ho he fet perquè em pareixia interessant treballar en l'art de l'escriptura i les idees, simplement. I perquè m'obligava a sentir-me responsable d'un espai que em demanava aliment neuronal.

Posats a explicar, he de dir que en realitat no he estat tan fidel al bloc com m'haguera agradat. Però, a aquestes alçades, ja sé que funcionem per impulsos. De la mateixa manera que hi ha temporades que ens desvivim per fer esport, hi ha d'altres que ens recloem a casa sense conèixer l'aire lliure. No saps explicar-te per què això que tan t'agrada, deixa d'apassionar-te un bon dia i esdevé un breu passatge que ha quedat emmagatzemat al bagul dels records.

És cert que la relació amb el bloc es va estretir, i molt, quan fa un temps me'n vaig anar de viatge durant tres mesos. Segurament tenia la necessitat imperiosa d'explicar què em succeïa lluny de casa. Fins al punt que aquest relat dels fets es va convertir en una xicoteta bogeria. Només havia de respondre davant meu, tot i així, em sentia obligat a publicar periòdicament una nova entrada que em situara al lloc on em trobava aleshores. Era tot un al·licient escriure des del llit de l'hostal, les pàgines que descrivien els dies viscuts. Perquè l'aventura també requeria de contemplació a través de la paraula escrita. Allò que ratllava al paper havia de tenir una continuació a l'ordinador. Per això, em passava hores davant una pantalla en el racó més insospitat. El cibercafé era el cau en el qual em recloïa a donar-li vida al bloc. Transcrivia, corregia i revisava, descarregava fotos i les seleccionava, com si es tractara d'un treball remunerat. Com si per cada entrada publicada, rebera una quantitat ingent de diners que em permetera seguir amb l'aventura. Com si el bloc finançara el viatge de forma il·limitada.

En certa manera, vaig creure que allò que feia aleshores, tenia més transcendència que mai. Ja no eren les ocurrències que podia escriure des de casa. Era molt més que això: immortalitzava moments únics i irrepetibles en paper. Aquesta missió va adquirir tal envergadura que s'ha convertit en la major obra que mai he creat. La narració de tres mesos d'aventura recorrent terres sud-americanes ha donat per molt. Molt més del que podia imaginar.