Estem venuts

Encara no he venut mai l’ànima al dimoni, però sé de sobra què és hipotecar la vida a l’empresa. Això sí, fins que el contracte d’obra i servei s’esgota de forma unilateral, i a vegades per sorpresa. La precarietat amb què ens movem els ‘currantes’ del Sector (així, en majúscula: igual que el Sistema de la màfia) ens obliga a vagarejar d’un costat a un altre sense més rumb que aquell que dicta la lògica del –seu- mercat.

I així, de tant pegar bacs, es conforma la gran família que avui està ací i demà allà. Fins i tot, moltes vegades estem en el més enllà, doncs desapareixem durant mesos de la vida laboral sense motiu aparent. Tant que la meua modesta economia domèstica em demana que s’obre el miracle i el mòbil sone per anunciar la bona nova: que el patró em dóna la benvinguda al vaixell, en el qual remem tots en una mateixa direcció –uns més, altres menys, ja se sap- per tal que el previsible enfonsament ens faça naufragar el més tard possible.

En aquest sofert món de grumets, és difícil perdre el grau d’aprenent etern. Per això es troben pocs mariners que sobrepassen els trenta-i-tants anys d’edat. Som joves i enèrgics que vivim el treball amb una sana horitzontalitat, la qual cosa ens permet oblidar el malaguanyat concepte de la lluita de classes. Prendre’ns en pla col·legues unes copes amb els superiors és un vell art que no perdem els pàries del Sector. Per alguna cosa tenim la capacitat d’identificar-nos amb mil i una empreses. Totes són susceptibles de traure’ns de la misèria en un moment donat.

Formar part de la faràndula requereix un fort compromís, i nosaltres ens caracteritzem per ser treballadors agraïts que, com s’ha de ser, no mosseguem la mà de qui ens dóna de menjar. I és que sobreviure de la carrera d’artista té un preu. Ja m’ho va dir ma mare. Completar el sou amb pagues extres, escollir dies de vacances –si en tens, cosa estranya-, tindre un horari fixe, cobrar les hores de més, desitjar la liquidació coneguda popularment amb l’estimat nom de “finiquito”... És un somni que no ens pertoca, ho tenim assumit.

Diuen que avui dia pitjor que ser explotat és no ser-ho. Així, directament. I m’ho crec: no debades sovint sent una amenaça imperceptible que m’adverteix que hi ha una llarga fila de llicenciats en la llista d’espera. Pacientment anhelen ocupar la cadira, la taula i l’ordinador dels que sóc posseïdor temporal. Els afortunats ho sabem, i amb raó deixem fer. El terror laboral és la millor arma –sí, apunta i dispara- per sotmetre’ns. Així que millor si mirem cap a un altre costat. A que no és mala, la idea?

Estimades muntanyes

Estimades muntanyes,

Mai m'he atrevit a dir-vos de forma escrita l'estima que sent per vosaltres. I no sé per què, amb tants dies viscuts junts, avui he tingut la necessitat de fer-ho. He crescut al vostre caliu. Quan pense amb vosaltres, muntanyes, sempre tinc bons records: un grapat d'historietes per contar. Serà també que ha entrat el fred de ple i em sembleu molt més properes i accessibles que quan només pensava en anar a la platja. Però, eh, que conste que vos tenia presents. Sabia que tornaríem a compartir durant mesos llargues estones de passeig i aventura. I ara em passa que només tinc de desig de retrobar-vos com més sovint millor.

La nit i el llit ja no m'estiren tant. Poques coses em fan tan de goig com menjar-me un bon entrepà al vostre cim. Anar coneixent-vos una per una és una motivació suficient com per matinar els caps de setmana. No vull acostumar-me a vore-vos des de baix d'una forma limitada. Vull recórrer l'escorça de terra que vos recobreix, descobrir els racons que amagueu a la vista dels mortals i observar el meu diminut món amb uns altres ulls. Perquè és cert que em canvieu la mirada. La ciutat em crea preocupacions, i vosaltres feu que m'oblide dels lligams. Em sent una persona alliberada quan m'encimbelle a la vostra falda. Realment provoqueu un canvi en la meua realitat.

A més a més, m'heu ajudat a conèixer amb profunditat qui m'ha acompanyat en la recerca de camins atzarosos. He conversat de temes que no seríem capaços de tractar prop de la civilització. Hem tret l'enginy per exprimir els significats de les paraules. Se'ns ha despertat l'agudesa i ho hem vist tot amb una altra òptica. Desconnectats de la quotidianitat, hem distès cos i ment fins al punt d'oblidar que funcionem per objectius. El camí ens ha dut ben amunt, amb l'exigència necessària per superar la situació tot realitzant un esforç inconscient. A la muntanya, l'home és un element més. Ací no hi ha un domini absolut de l'entorn.

Quan a la fi conqueresc un cim -un per un-, arribe a establir un vincle indissoluble. La complicitat que es crea aleshores amb tu, muntanya, fa que no et puga tornar a veure de la mateixa manera. Ja et conec, ja em coneixes. Si et mire des de baix, des de lluny, sé que no em guardes tants secrets. Som vells amics que hem compartit bones estones i que, per més que passe el temps, ho continuarem sent. Sona místic, i en part ho és. La comunió que es genera quan tinc l'oportunitat de mirar-vos des de dalt de tot és gran. Veig com s'amplia el grup d'amistats. I cada cim és un amic per conèixer que demana constantment el meu interès.

La diògenes cultural

L'ebook pot ser un dels regals del Nadal d'enguany, o encara més de l'any que ve. Està per desenvolupar-se i el preu resulta un tant prohibitiu com perquè es generalitze d'immediat. Acostumats a estar a l'última en tendència tecnològiques, la gent no deixarà passar per alt aquest curiós gàdget. Els més capritxosos se'l compraran aviat, amb el pensament d'acumular un bon nombre de títols de novel·la. I tot, amb l'únic objectiu de comptar amb una completa biblioteca digital. L'afany de disposar de tot i més ja els va obligar en el seu moment a descarregar música i pel·lícules de forma obsessiva. Que després no hi haguera temps suficient per consumir aquests productes culturals, era una qüestió de capacitat de memòria. Si el saber no ocupa lloc, les pel·lis i els discos només necessiten megues, i això no té difícil solució. Aquest tipus de memòria es compra, i problema acabat.

La música i el cinema havien trobat el seu espai al ciberespai, ara només faltava que un art tan antic com la literatura es poguera reubicar en el futur, que també és present. Benvingut siga l'ebook, doncs, si això realment significa un avanç en els hàbits lectors. Aquest és, per cert, un tema que em preocupa d'una manera especial. Ho he constatat durant el viatge que he fet i del que torne tal dia com hui. He estat compartint una habitació de huit llits en un alberg juvenil. Moments abans que arribara l'hora de dormir, cadascú buscava la seua distracció. Un es posava l'emepetrés i escollia àlbum de música, l'altre es viciava una estona llarga a la vídeo-consola portàtil, i el de més enllà mirava una pel·lícula en una pantalla de format minúscul, la qual requeria d'un gran esforç visual.

Cap ni un es dignava a obrir un llibre, com haguera sigut d'esperar no tants anys enrere. Sembla que el fet de llegir eixigesca un esforç extra i innecessari que no està a l'altura dels temps que vivim, en els quals tot es digereix de forma ràpida i lleugera. Es veu que no sabem trobar-nos amb la soledat d'un llibre. Tal vegada perquè ens el mirem com un objecte antiquat que s'ha tornat vell i avorrit. Per a històries de llarga durada -com si foren les típiques trilogies de novel·la totxes-, ja estan les sèries de televisió nord-americanes, les quals venerem com si haguérem perdut la fe en la religió que ens ha guiat al llarg dels segles. Tot el que he explicat fa que em preocupe pel futur de l'ebook -com si em pagaren per ser un expert en màrqueting i hàbits de consum. M'intriga que l'aparell acabe sent una eina més d'emmagatzematge de l'era digital, vist que cada vegada som més del so i la imatge però en cap cas de la paraula.

Al capdavall un dels èxits del sistema econòmic és l'acumulació de capital per tal que es generen nous fluxos. L'ebook es convertirà en una ferramenta de la indústria de la indústria cultural perquè tinguem una motivació més per consumir els seus productes. Ni que siga com una estranya síndrome de diògenes cultural.