No m’ho explique però ara, així, de sobte, se m’ha despertat el record d’una xica –sempre elles- amb qui vaig compartir hores de diversió i atreviment. M’ha paregut com si haguera sigut ahir. Estic revisquent els moments amb tanta intensitat que no em puc estar de dir-li res a la persona que m’ha provocat el record.
Estic colpit per una estranya sensació de regressió en el temps. Se’m descobreix una seqüència d’imatges muntada a un ritme vertiginós. Voldria exterioritzar-ho en veu alta, però em continc d’explicar res a la persona que seu impassiblement al meu costat.
No té sentit, és una estupidesa que costaria d’entendre. Més encara quan hi ha una absència absoluta de confiança. Què es pensarà de mi? Què es pensarà que pretenc? Millor deixem córrer l’impuls i em concentre, ara que puc, en fer viu un passat suficientment llunyà com per rescatar-lo de la línia del temps.
Definitivament deixe enrere l’impacte inicial i ensume amb serenitat el flaire d’un perfum que pensava desconegut i que, no obstant això, tenia imprès en la memòria. Em trasllade amb la ment a una època pretèrita, a un espai tan distant com irrepetible. I busque i trobe una persona que va ser pròxima, però amb qui he perdut tot contacte. I ara, a través d’una misteriosa connexió neuronal amb el sentit de l’olfacte, m’he adonat que, en algun racó inhòspit del cervell, he mantingut intacta una olor.
No sé on vius, no sé què fas, però avui puc confessar que t’he olorat.
