Amb les mans

Mai vaig ser un xiquet que destacara per ser destre. Quan fèiem manualitats a classe o jugàvem a qualsevol esport, m’agradava quedar en un segon plànol. En música, no tenia un excessiu sentit del ritme. Per això, des de ben menut, pressentia que aquell tipus d’activitats que requerien d’una mostra d’habilitat, no eren per a mi. I així vaig créixer. Em sentia més còmode movent-me entre llibres que no entre pinzells, balons o flautes.

No vaig tindre cap dubte a l’hora de decidir-me per estudiar una carrera universitària, entre d’altres coses, perquè no em veia treballant amb les mans. Vaig superar els estudis sense pena ni glòria fins que vaig fer el salt al món laboral. De la mateixa manera que passaven ràpid els anys, també passaven ràpids els treballs. Perquè estava immers en un món en què les feines tenien una data de caducitat curta. Passava d’empresa en empresa, com qui canvia de bar en una llarga nit de copes.

Del frenesí laboral al buit. I sense quasi avisar. Així ho vàrem viure els companys i jo que formàvem part del gremi, amb nocturnitat i traïdoria. El món deixava de moure’s sota els nostres peus. Tot prenia una altra dimensió. Cadascú es recol·locava i buscava un nou espai que ocupar. En aquest periple de pèrdua del treball intel·lectual –perquè, tot i que a vegades la creativitat era limitada, sempre aportàvem part d’intel·lecte-, tornava als orígens. Em despullava de l’ofici que havia exercit fins aleshores i començava a trampejar d’allà on fóra.

A casa ja coneixien els intervals en què em quedava sense feina a l’espera que entrara una altra. Quan succeïa això, els meus pares sempre trobaven una habitació o unes reixes que fer-me pintar. Si et pares a pensar, tot es susceptible de ser repintat en quasi qualsevol moment. Una mà de pintura no fa mal a ningú. Per això, sempre m’entretenien amb treballs de menor o major envergadura. I, a poc a poc, agafava una experiència, la d’emblanquinar parets amb destresa.

Desconnecte del món quan treballe amb les mans. He fet ja un parell de temporades la campanya de collita de la fruita insigne del poble, el caqui. I no puc dir que no m’agrade la feina. Ens ho passem bé tota la colla de collidors. Si un no diu una parida, la diu l’altre. I així, amb l’alicata a les mans, passem les hores. Sense més preocupacions que deixar córrer la jornada entre arbres de caquis i rialles.

Amb les mans, també m’he enfrontat a nous reptes, com ara posar a punt una tenda de llanes a la qual ens dediquem amb cos i ànima. M’he vist fent “xapuses” inimaginables i, fins i tot, construint algun que altre artilugi per a la decoració del local. Qui m’ho anava a dir? O qui m’anava a dir que un amic em passaria un estrany treballet com és ensobrar carrets fotogràfics. És a dir, agafar la pel·lícula ja revelada i posar-la dins d’uns sobres plàstics per a la seua posterior conservació. Hores i hores fent un treball mecànic que m’evadia de la pregunta: i què puc fer ara d’aquest temps mort?

I així, a poc a poc, he anat abandonant una mentalitat que m’abocava a sentir-me poc capaç amb el treball que ens ha fet progressar com a espècie, aquell que combina la destresa manual amb la intel·lectual. Arrosseguem segles d’avenços gràcies a la inventiva. De tot açò, a mi, particularment, el fet d’aprendre a fer feines amb les mans, m’ha permès a alliberar-me d’inseguretats, de sentir-me capaç en un terreny que m’era estrany. Ara, per exemple, no tinc por a estar hores de peu collint les fruites d’un arbre o enfrontar-me a la força motora d'un taladre. D’alguna manera, m’he tret un pèl d’aburgesament que et dóna una trajectòria de formació universitària. I sobretot he entès com de poderosos som amb les mans.