Mai vaig ser un xiquet que destacara per ser destre. Quan fèiem manualitats a classe o jugàvem a qualsevol esport, m’agradava quedar en un segon plànol. En música, no tenia un excessiu sentit del ritme. Per això, des de ben menut, pressentia que aquell tipus d’activitats que requerien d’una mostra d’habilitat, no eren per a mi. I així vaig créixer. Em sentia més còmode movent-me entre llibres que no entre pinzells, balons o flautes.
No vaig tindre cap dubte a l’hora de
decidir-me per estudiar una carrera universitària, entre d’altres coses, perquè
no em veia treballant amb les mans. Vaig superar els estudis sense pena ni
glòria fins que vaig fer el salt al món laboral. De la mateixa manera que
passaven ràpid els anys, també passaven ràpids els treballs. Perquè estava
immers en un món en què les feines tenien una data de caducitat curta. Passava
d’empresa en empresa, com qui canvia de bar en una llarga nit de copes.
Del frenesí laboral al buit. I sense
quasi avisar. Així ho vàrem viure els companys i jo que formàvem part del
gremi, amb nocturnitat i traïdoria. El món deixava de moure’s sota els nostres
peus. Tot prenia una altra dimensió. Cadascú es recol·locava i buscava un nou
espai que ocupar. En aquest periple de pèrdua del treball intel·lectual –perquè,
tot i que a vegades la creativitat era limitada, sempre aportàvem part
d’intel·lecte-, tornava als orígens. Em despullava de l’ofici que havia exercit
fins aleshores i començava a trampejar d’allà on fóra.
A casa ja coneixien els intervals en
què em quedava sense feina a l’espera que entrara una altra. Quan succeïa això,
els meus pares sempre trobaven una habitació o unes reixes que fer-me pintar. Si
et pares a pensar, tot es susceptible de ser repintat en quasi qualsevol
moment. Una mà de pintura no fa mal a ningú. Per això, sempre m’entretenien amb
treballs de menor o major envergadura. I, a poc a poc, agafava una experiència,
la d’emblanquinar parets amb destresa.
Desconnecte del món quan treballe amb
les mans. He fet ja un parell de temporades la campanya de collita de la fruita
insigne del poble, el caqui. I no puc dir que no m’agrade la feina. Ens ho
passem bé tota la colla de collidors. Si un no diu una parida, la diu l’altre.
I així, amb l’alicata a les mans, passem les hores. Sense més preocupacions que
deixar córrer la jornada entre arbres de caquis i rialles.
Amb les mans, també m’he enfrontat a
nous reptes, com ara posar a punt una tenda de llanes a la qual ens dediquem
amb cos i ànima. M’he vist fent “xapuses” inimaginables i, fins i tot,
construint algun que altre artilugi per a la decoració del local. Qui m’ho
anava a dir? O qui m’anava a dir que un amic em passaria un estrany treballet
com és ensobrar carrets fotogràfics. És a dir, agafar la pel·lícula ja revelada
i posar-la dins d’uns sobres plàstics per a la seua posterior conservació.
Hores i hores fent un treball mecànic que m’evadia de la pregunta: i què puc
fer ara d’aquest temps mort?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada